Ez 33, 7-9
Ezequiel és deportat a
Babilònia, junt amb una part del poble que s’havia desviat dels
camins de Déu, i consagra totes les seves forces a mantenir
l’esperança del seu retorn. Déu li fixa l’objectiu de la seva
missió: “t’he fet sentinella del poble d’Israel”, ha
d’assumir la responsabilitat de la mort dels pecadors, si no els
adverteix que han de canviar de comportament. La missió d’un
sentinella és avisar del perill.
Molts veuen l’exili com
un càstig de Déu, amb el que es subratlla la solidaritat de tots en
el pecat, però Ezequiel desenvolupa una idea nova per l’època,
posant també en relleu la responsabilitat individual de cadascú:
tothom ha de donar comptes a Déu dels propis actes; ell mateix és
responsable davant Déu de l’acompliment de la seva missió. No
depèn d’Ezequiel que el poble es converteixi, però ha
d’advertir-los, cridar-los a la conversió, i si no ho fa, haurà
de donar comptes del càstig que els hi caurà.
..........................................................................
Mt 18, 15-20
Aquest
text sembla posar de manifest els conflictes interns de les primeres
comunitats cristianes, i convida a reflexionar sobre la nostra
corresponsabilitat comunitària. La fe és una resposta personal,
però es viu dins una comunitat i és per això que tots som
responsables de la vida de cada germà.
Davant d’un germà que
es separa, la reacció de la comunitat ha de ser d’amor fraternal,
i Jesús indica el camí a seguir: d’entrada buscar personalment el
diàleg, abans de parlar-ne amb els altres, a fi d’evitar ferir-lo
propagant el seu problema; si cal, es passarà a cridar uns
testimonis i, finalment, es pot recórrer a la comunitat ... però
tots aquets passos cal que estiguin marcats per la discreció.
“Si no en fa cas,
considera’l com si fos un pagà o un publicà”, però a la llum
del acolliment que Jesús ha fet sempre als publicans i pecadors, no
es pot pas considerar un refús definitiu, sinó una actitud de
respecte a la llibertat de cadascú, esperant que es converteixi.
Aquest poder de “lligar – deslligar”, concedit abans a Pere, no
és exclusiu, doncs ara Jesús el confia també a la comunitat, té
una dimensió comunitària.
Finalment, Jesús vol
remarcar la seva presència en la comunitat: “on n’hi ha dos o
tres reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells” ... encara que,
en les nostres reunions, no pas sempre en som conscients de la seva
presència. Potser ens hi hauríem d’esforçar.
Joan i Roser
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada