Cristians de Badalona, St. Adrià, Montgat i Tiana
25/12/15
Octava de Nadal. Diumenge 27 de desembre
Sir 3, 2-6, 12-14
Quan s’escriu aquest
text, estaven
sota la dominació grega, hi havia tranquil·litat, però les noves
maneres de pensar s’anaven estenent i hi havia el risc d’acabar
vivint com els grecs. Això portà a Ben Sira a defensar els
fonaments de la religió jueva, començant per la família, ja que si
l’estructura familiar s’afebleix, qui transmetrà als infants la
fe, els valors i les pràctiques del judaisme? Així desenvolupa una
mena de variacions sobre el quart manament “honra el pare i la
mare”, que junt amb “recorda’t de consagrar-me el dissabte”
eren els dos únics manaments positius de la Llei, tots els altres
eren prohibicions (Ex 20, 1-17). Ben Sira diu que si volem honorar
Déu, comencem per honorar els pares. La
família humana no es pot viure fora d’una relació recíproca
d’amor.
...........................................................
Lc 2, 41-52
En
el textos de la infància de Jesús, Lluc utilitza un llenguatge a la
vegada simbòlic i teològic, ple de poesia, mística i emotivitat;
no pretén donar una estricta informació.
Jesús, va dues vegades
al Temple de Jerusalem amb els seus pares, sempre per complir els
preceptes de la Llei. Primer per la seva presentació com a nounat, i
després per la celebració anual de la Pasqua. En cada anada hi ha
paraules que provoquen sorpresa; la primera vegada, pel que diu Simeó
en relació al nen.
En la segona anada, Jesús
tenia ja 12 anys, que és quan els nois jueus feien la seva entrada
oficial a la comunitat, i tenien accés a conèixer la Llei. Quan al
cap de tres dies, els pares troben Jesús parlant amb els mestres de
la Llei, es sorprenen, però tampoc entenen la seva resposta, de que
“havia d’estar a la casa del meu Pare”. Maria, angoixada i
emocionada, busca comprendre “conservant tot això en el seu cor”.
Els tres dies que triguen
a trobar Jesús, és un nombre simbòlic, que trobem en altres llocs
de la Bíblia ... és el temps d’espera per trobar Déu, o el dia
de la seva actuació.
Jesús torna a Natzaret
amb els seus pares, i continua “creixent en edat i saviesa”. Per
Jesús, “estar amb el Pare” vol dir portar una vida al servei de
la gent.
Joan i Roser
18/12/15
Any de Misericòrdia (1)
Amb aquest escrit d'avui iniciem un seguit de reflexions sobre la Misericòrdia. Volen ser una humil invitació a concretar en les nostres vides la crida de Jesús: "Sigueu misericordiosos com el vostre Pare del cel és misericordiós". Deixem caure els rencors, la rabia, la violència i la venjança i obrim-nos a la felicitat de la Misericordia.
La misericòrdia és un
sentiment o actitud que hem de diferenciar d’altres de semblants. Les
paraules tenen els seus límits i no ens permeten assolir
completament la realitat a la que es refereixen. Com escriu González
Faus al diari La Vanguardia, misericòrdia no és permissivitat
envers els que pateixen un fracàs, tampoc és compassió en la que
hi ha un cert sentiment de superioritat i de distància, tampoc és
llàstima en la que ens fixem més en les causes que en la persona.
Tampoc és solidaritat, que és un sentiment o una actitud basats en
interessos comuns en situacions complicades o injustes.
Misericòrdia és un mot
compost pel terme miser i còrdia, misèria i cor.
Posar el cor en la situació miserable d’una persona. Entenem com a
situació miserable aquella en la que una persona està falta dels
elements necessaris, no només materials, per assolir una vida
plenament humana. En aquesta situació hi posem el nostre cor, és a
dir la nostra persona.
En aquest any de la
misericòrdia proposat pel Papa Francesc, hi ha el perill de
practicar una “misericòrdia desnatada”, conferències,
declaracions, jubileus, peregrinacions, obrir “portes santes” i
quedar-nos només en els simbolismes i la teatralitat.
González Faus, citant al
teòleg japonès K.Kitamori, diu que l’amor de Déu és més fort
que la seva ira. Quina és la ira de Déu? Aquella actitud de no
acceptació la “misèria humana”, sempre originada en el pecat
del món que ens atrapa. Aquest dolor de Déu només és superat per
la seva misericòrdia. Nosaltres quan estimem al proïsme, per amor
de Déu, no podem oblidar aquesta “ira” que és el que ens
impulsa a treballar per eliminar el pecat del món causa de la
misèria. Déu és amor però no tolera la injustícia, si només ens
basem en el seu amor tenim una actitud de “fuga mundi” i
si només ens basem en la injustícia som uns “revolucionaris”.
La misericòrdia ha d'anar contra el sistema que provoca la "misèria
humana" i per això és "antisistema".
És per això que la
misericòrdia és acolliment i alliberament i, com a conseqüència,
perdó. Acollir a tothom per la misericòrdia de Déu, alliberar per
fidelitat a aquesta misericòrdia i perdó ja que tots (acollit i
acollidor) som pecadors i necessitem la seva misericòrdia.
Llorenç Casanova
4rt diumenge d'advent. 20 de desembre
Mi 5, 1-4
Miquees
escriu en el segle VIII aC, en temps difícils, però aquest text,
sembla va ser afegit posteriorment, després de l’exili a
Babilònia, en que la preocupació era que no hi havia rei a
Jerusalem, David no tenia descendent, i seguien sota domini
estranger. El projecte universal de Déu (“d’un cap a l’altre
de la terra”) no va ser intuït fins després de l’exili a
Babilònia, i Miquees va viure molt abans.
És un text
d’encoratjament; de la petita vil·la de Betlem en sortirà un rei
(un pastor) que portarà seguretat i pau al poble. Perquè Betlem?:
1) el poble sabia que el Messies seria descendent de David, i va ser
a Betlem on Samuel, per encàrrec de Déu, va escollir David, i 2)
perquè Déu, per les coses grans tria sempre el més petit. Les
paraules “de tu en sortirà”,
evoca el pastor que surt
al davant del seu ramat, com el Messies pastor. En aquest text, la
tradició cristiana hi ha vist l’anunci del naixement de Jesús a
Betlem.
...........................................................
Lc 1, 39-45
És
la trobada de dues dones que porten un fill, engendrat d’una manera
poc convencional: Maria és verge i Elisabet estèril i d’edat
avançada. Sols una intervenció de Déu podia aconseguir-ho; són
dos nois portats al món per un desig especial de Déu, les
circumstàncies, si més no, en són un clar símbol.
Després d’acollir amb
fe la missió de ser mare, a Maria sols se l’hi acut servir, i va
posar-se en camí, per fer costat a Elisabet, la seva cosina que
necessita ajuda, durant els tres mesos abans del naixement de Joan.
Dins la trobada, Joan i
Elisabet fan un homenatge a Jesús i a Maria. Joan, ple de l’Esperit,
descobreix Jesús dins les entranyes de Maria i salta de goig, símbol
dels salts de David davant l’arca de l’Aliança; Maria és la
nova arca de l’Aliança, que porta dins seu el Senyor.
Elisabet canta la glòria
de Maria, aquella que fou escollida per ser mare del Salvador i,
plena d’alegria, exclama: “ets beneïda entre totes les dones, i
és beneit el fruit de les teves entranyes” ... “feliç tu que
has cregut”.
Joan i Roser
16/12/15
Ressistències nadalenques
Per Natàlia Plá, Doctora en filosofia Barcelona, desembre 2015
Àmbit Maria Corral, d'investigació i difusió.
(Per a reticents a l’esperit nadalenc i devots de les convencions)
Entrant de ple a la recta final de preparatius per al Nadal, procedeixen algunes consideracions a tall d’avís per a navegants. No és tan fàcil manegar aquesta mena de marabunta que ens envaeix i, sobretot, amenaça d’arrossegar-nos. I no em refereixo només a aquesta riuada material que tants comenten. També hi ha amenaces per a la nostra vida interior. D’aquí que siguin aquestes que venen, setmanes per a la resistència, seguint l’afortunada intuïció de Josep M. Esquirol a La resistència íntima.
Dos són els aspectes contemporanis comentats per aquest autor que il·luminen el nostre quadre nadalenc més que els llums que guarneixen els nostres carrers. El primer, el que ens parla de la confusió. El segon, avisa de la lluita per a no disgregar-se davant el risc de dissolució.
11/12/15
3r diumenge d'Advent. 13 de desembre
"...i qui tingui menjar que el comparteixi també amb els altres".
So 3,14-18
En
ple segle VII aC, Jerusalem tenia uns reis pervertits i allunyats de
l’Aliança, i hi havia també una clara amenaça per part
d’Assíria. Quan s’inicia el regnat de Josies, aquest troba en el
Temple uns escrits del Deuteronomi, sembla la part legislativa (cap.
12 a 26), que l’estimula a proposar reformes, per intentar resoldre
la misèria moral del poble, i que sembla també aturar l’amenaça
dels assiris.
Aquesta nova situació,
estimula a Sofonies a proclamar un missatge de joia i d’esperança
(novament l’esperança dels profetes): “Alegret !”, “El
Senyor és a dintre teu”. Però no sols el poble s’omplirà de
goig, sinó que el mateix Déu mostra el seu goig amb el seu poble:
“se sent joiós i alegre per l’amor que et té”. És un himne
joiós per proclamar l’acció de Déu dins el poble.
...........................................................
Lc 3, 10-8
La predicació de Joan
impressiona el poble, i la gent s’hi acosta a preguntar-li “Què
hem de fer?”. És una proba de que han comprés el missatge,
perceben que el bateig de Joan exigeix un canvi de comportament.
Tres grups diferents
posen la mateixa pregunta; es vol mostrar el caràcter universal de
la crida a la conversió. En les tres respostes, Joan remarca,
sobretot, l’exigència de la justícia i el compartir, començant
per les coses més essencials, com el vestir i el menjar. “No
exigiu més del que està establert”, diu als publicans,
recaptadors d’impostos, i als soldats “no actueu amb violència”.
Una altre pregunta es
presenta, i és si Joan no seria el Messies. Però ell respon que no
ho és pas; el Messies vindrà després d’ell. El baptisme amb
aigua de Joan comporta un canvi de mentalitat, però Jesús “batejarà
amb l’Esperit Sant i amb foc”, que no s’ha d’interpretar com
un foc de destrucció, sinó de purificació.
Cal tenir en compta que
la preposició grega “kai” vol dir “i”, suma, però també
“adhesió” o equivalència, amb lo que es podria traduir com “amb
el foc de l’Esperit”, o “amb l’Esperit que és foc”, que
ens crema amb el seu amor. D’aquesta manera, també es faria més
comprensible el foc que, diuen, apareix sobre els apòstols, durant
la vinguda de l’Esperit en la Pentecosta.
Joan i Roser
3/12/15
II diumenge d'advent. 6 de desembre
"Una veu crida en el desert: obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí"
Ba 5,1-9
És
un text escrit el s. II aC, durant l’ocupació grega, per un
profeta desconegut que pren el nom de Baruc, que era el secretari de
Jeremies (s. VI aC). És una manera d’adherir-se espiritualment a
Jeremies, el gran profeta de l’esperança, amb un discurs
d’encoratjament, dirigit a un poble amb una evident temptació cap
el desesper.
Baruc reprèn els oracles
d’esperança d’Isaïes, tornant a dir que Déu aplanarà els
camins per retornar a Jerusalem (Is 40, 3-4 i Is 49, 11) i
s’aixecaran arbres per donar ombra al camí. Tots aquests textos,
però, es referien a la deportació dels jueus a Babilònia, i d’això
havien passat ja molts segles. De fet, el text de Baruc va dirigit a
les comunitats disperses dins el món greco-romà (la diàspora), que
se sentien exiliats de Jerusalem. El profeta anuncia que el projecte
de Déu sobre Jerusalem, es realitzarà sense cap dubte, i reunirà
“els fills de llevant i de ponent”, la humanitat sencera ... i
això és una esperança per tothom.
Anys després, l’evangeli
actualitzarà aquests textos veient-hi l’anunci de la vinguda de
Jesús.
...........................................................
Lc 3, 1-6
L’entrada en escena de
Joan Baptista és solemne i s’inscriu dins la història d’Israel,
citant els poders polítics i religiosos d’aquell temps, i també
els llocs, tant jueus com pagans, potser per suggerir que la salvació
que ve, afecta a tothom.
“Déu va comunicar la
seva paraula a Joan ... en el desert”, lloc on predisposa més
acollir-la. Malgrat ser fill d’un sacerdot, Joan pren distància
del Temple, i es reuneix amb la gent al desert, “... proclamant un
baptisme de conversió”. La conversió ha estat sempre tema de
predicació dels profetes.
Quan Joan vol cridar el
poble a la conversió, al canvi de mentalitat, s’utilitzen les
paraules del profeta Isaïes; és una manera de tornar a dir que Joan
actua com un profeta. Així Lluc, rellegint Isaïes, hi descobreix un
altre camí d’alliberament: no són sols els exiliats a Babilònia,
sinó que hi afegeix, “tot home veurà la salvació de Déu”.
“Prepareu el camí del
Senyor ...”, a cadascú correspon veure quines renuncies comporta
aplanar muntanyes, o aixecar valls: cal orientar els nostres camins
perquè ens portin cap a Déu.
Joan i Roser