Diumenge IV de Quaresma. 31 de març del 2018

Diumenge IV de Quaresma. 31 de març del 2018

Js 5,9a. 10-12

            Hi ha un cert paral·lelisme entre la sortida d’Egipte i l’entrada a la Terra Promesa. L’Èxode comença amb una Pasqua i acaba celebrant una altra Pasqua. Van travessar el Mar Roig a la sortida d’Egipte, i ara travessen el Jordà per entrar a la nova terra. Moisès ja és mort, igual que tota la generació que va sortir d’Egipte fa 40 anys (40=tota una vida): van sortir esclaus, però ara entren a la Terra Promesa els seus fills, que van néixer lliures; qui travessa el Jordà és un poble d’homes lliures. Pel desert, Déu sostenia el poble enviant el mannà, però ara comença un altre temps, i menjaran productes de la terra que ells mateixos colliran; és com si haguessin esdevingut adults, i ja no cal que els alimentin. Però no han d’oblidar el Senyor, doncs els productes de la terra són també un do de Déu.

            En hebreu, Josué i Jesús, són el mateix nom, i se’n ha fet una comparació: la travessa del Jordà, que va ser l’entrada a la llibertat, fa pensar en el bateig de Jesús en el Jordà, com a signe del començament de la nostra entrada a la veritable llibertat, que ens proposarà Jesús.   

........................................................................................      

       

Lc  15, 1-3. 11-32        

                                                                                                 

            Jesús s’adreça als qui no comprenen la seva actitud d’apropar-se als qui creuen pecadors, i “menja amb ells”, que simbòlicament és molt greu, i els convida a modificar el seu punt de vista, proposant una paràbola, en que parla d’un home que ha perdut un dels seus fills.

            El pare no surt a la recerca del fill, perquè respecta la seva llibertat, però vetlla i espera el seu retorn, per acollir-lo. Quan torna el fill, el pare el fa calçar (signe d’home lliure), li posa un anell (li retorna la filiació), i fa matar el vedell gras per menjar i celebrar-ho. És capgirar els manaments que complien els fariseus: enlloc d’allunyar els pecadors, els acull i celebra el retrobament ... però aquest és el comportament de Déu. Sense esperar les explicacions del seu fill, el pare li restableix la seva dignitat perduda.

            El fill que havia marxat, pensa que no mereix res, i el que ha estat fidel, que mereix quelcom més: ambdós plantegen la seva actitud filial en termes contables, però el pare no vol sentir parlar de mèrits, ell els estima a tots dos. Jesús intenta fer-nos conèixer Déu tal com és, i no pas com nosaltres l’imaginem. A vegades, com el fill gran, pensem que Déu és només el nostre de Pare, i oblidem que és el Pare de tots.        

Joan i Roser

Diumenge III de Quaresma. 24 de març del 2018

Diumenge III de Quaresma. 24 de març del 2018

Ex 3, 1-8. 13-15

            Es presenta la vocació de Moisés, que el portarà a conduir l’alliberació del poble, de l’esclavatge que el manté a Egipte. Però també es manifesta la autopresentació de Déu, com “Jo sóc” (el que sempre és), al preguntar-li Moisés en nom de qui s’ha de presentar als israelites.

            Se’ns vol fer descobrir que som estimats per Déu que, veient la misèria del seu poble a Egipte, crida Moisés per alliberar-lo, i fer-lo viure en un altre país “que regalima llet i mel”. Moisés passa de pasturar el remat del seu sogre, a pasturar el poble d’Israel, al llarg del seu èxode.

            La muntanya és el lloc de trobada amb Déu, i el foc, símbol de la seva presència ... però la bardissa no es consumia, la presència de Déu és per sempre.                                                                                                                        

..........................................................................      

       

Lc  13, 1-9       

            Es presenten dos exemples que provoquen l’eterna qüestió sobre el sentit del mal, i sobre l’actitud de Déu davant el mal.

            Jesús els diu que els galileus, o els de Siloé, no eren pas més pecadors que ells mateixos, no qüestiona la seva culpabilitat, però aquestes malaurances que pateixen, no són pas un càstig de Déu, com en aquell temps pensaven, Jesús refusa aquesta interpretació, es nega a acceptar que Déu castigui així. El que cal fer és fixar-se en el comportament d’un mateix i, a la manera dels profetes, els diu que cal convertir-se ... convertir-se d’aquesta idea d’un Déu que castiga.

            Llavors, Jesús compara la vida estèril d’una persona, amb una figuera plantada en una vinya, i que no dóna fruit; la vinya i la figuera, en la Bíblia, eren símbol del poble d’Israel. La paràbola vol provocar la nostra reacció. La figuera és estèril i ocupa un lloc inútilment, però el vinyater no la talla i en té cura, esperant que així donarà fruits, conseqüència d’una conversió. La paràbola vol posar l’accent sobre la gran paciència de Déu, que sempre concedeix una altra oportunitat.

 Joan i Roser

Diumenge II de Quaresma. 17 de març del 2018

Diumenge II de Quaresma. 17 de març del 2018

Ge 15, 5-12. 17-18                                                                                                                      

            Déu construeix un poble a partir d’Abraham, es compromet amb ell, unilateralment, prometent-li una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel, i una terra on viure.

            Es compleixen els ritus habituals de les aliances d’aquell temps, entre dos caps o entre un senyor i un vassall; en aquest cas, entre Déu i Abraham. Els contractants passaven descalços entre els animals partits, i enmig de la sang, compartien la vida (=sang), tot dient “que em passi a mi això, si no compleixo el tractat”.

            La visió que té Abraham, reprodueix aquest gest ritual, però és sorprenent que, en el relat, és el senyor, és Déu, i no el vassall, qui passa entre els animals partits. El pas de Déu enmig dels animals, és simbolitzat amb un forn fumejant, una torxa encesa, que són símbols de la presència de Déu, també en altres textos de la Bíblia.

 ..........................................................................            

Lc  9, 28-36       

            Jesús, de camí cap a Jerusalem, havia anunciat que l’esperava el refús i la mort; la transfiguració apareix com un esclat de llum enmig de la foscor.

            La muntanya apropa a Déu, i és el lloc on Jesús es posa en contacta amb el Pare, i la pregària és una trobada que transfigura ... i és aquí on els tres deixebles descobreixen la vertadera naturalesa de Jesús, que es posa a parlar amb Moisés i Elies, que representen la Llei i els Profetes, i comenten els propers esdeveniments que l’esperen a Jerusalem; seria com una manera de dir que per comprendre Jesús cal acudir a la Llei i els Profetes,

            Davant aquest confort espiritual dalt la muntanya, Pere proposa quedar-s’hi muntant unes tendes, però “Pere no sabia el què deia”, no és bo despreocupar-se dels que quedaven a baix de la muntanya.

            Els deixebles veuen la glòria de Jesús, però no la saben interpretar i, de dins un núvol que els va cobrint, en surt una veu que els diu “Aquest és el meu Fill ... escolteu-lo”. En el bateig de Jesús, Déu diu “tu ets ...”, però aquí Déu es dirigeix als deixebles, “aquest  és ...”, i hi afegeix “escolteu-lo”. Al iniciar Jesús el camí cap a Jerusalem, és com prevenir als deixebles que, malgrat el que vegin passar, Déu continua recolzant Jesús.       

Joan i Roser

Quaresma

  Quaresma

Quaresma ve de quaranta. El 40 és un número simbòlic, i Quaresma, 40 dies, vol dir un temps de preparació o d’espera, en aquest cas, de la Pasqua de Resurrecció.

Jesús, quan es preparava per començar la seva predicació, va ser batejat per Joan en el Jordà, i surt del cel una veu, en que Déu reconeix Jesús com el seu Fill i diu que l’ha complagut (Mt 3, 17); Déu proclama que està d’acord amb Jesús, el que dirà és la seva Paraula, cal que n’hi facin cas. Camí de Jerusalem, i donat que els deixebles no l’entenen, en la Transfiguració, Déu torna a dir que Jesús és el seu Fill, que l’ha complagut, i que l’escoltin (Mt 17, 5). És com dir que, veient el que passarà, encara ho entendran menys, però “escolteu-lo !!. Jo el recolzo”.

La Quaresma, tindria de ser un temps per pensar, per mirar d’entendre. Tothom està d’acord en que és difícil, però cal allunyar la idea de que Jesús va venir al món per ser un rei poderós, com creien els deixebles, però també la idea de que va venir perquè el matessin. El més important de Jesús és la seva vida, el que va dir i fer; la mort sols en va ser una conseqüència. Les veritats que va proposar, no agradaven als qui tenien poder; si la gent es creia el que deia Jesús, tant els servidors del Temple, com els de Roma, tenien por de perdre els seus privilegis, i la solució més pràctica va ser matar-lo. Caldria doncs remarcar que Jesús no va ser “entregat a la mort per perdonar-nos els pecats”; és una traducció errònia de Rm 4, 25, que fan algunes Bíblies, i que desfigura la imatge del Déu de Jesús. Va ser mort “a causa  dels nostre pecats”, a causa de l’egoisme i prepotència dels homes privilegiats d’aquell temps ... i que no seria diferent si Jesús vingués ara.

La Quaresma hauria de ser motiu d’una meditació sobre tot aquest procés, que ens fes més atents a escoltar Jesús, que és la Paraula de Déu ... tenim 40 dies per fer-ho !!!

Joan i Roser

Diumenge I de Quaresma. 10 de març del 2018

Diumenge I de Quaresma. 10 de març del 2018

Dt 26, 4-10

            Aquest text del Deuteronomi, és la professió de fe d’Israel, i es presenta com les darreres paraules de Moisés, abans d’entrar a la Terra Promesa.  És com una relectura dels esdeveniments que van donar lloc al naixement del poble, és una mirada sobre la seva historia, per no oblidar de on venen.

            Quan presenten els primers fruits de la collita, recorden els seus orígens pobres (un arameu errant: Abraham), la seva situació de necessitat (quan eren a Egipte) i, finalment, el do rebut (“un país que regalima llet i mel”). A la vegada, es mostra una convicció de que és gràcies al Senyor que el poble pot obtenir de la terra els fruits per la seva subsistència.

            En altres cultures, una ofrena era una acció que pretenia obtenir quelcom de la divinitat, però la novetat del Deuteronomi, és reconèixer que tot el que tenim i el que som, és un do de Déu. Aportar una ofrena, les primícies, és un gest de reconeixement i de memòria.

..........................................................................             

Lc 4, 1-13

            Després del Baptisme, en que Jesús és proclamat Fill de Déu, és lògic pensar que, conduit per l’Esperit, Jesús es retirés en un lloc solitari, durant 40 dies, per meditar amb el Pare el projecte de la seva missió.

            Lluc aprofita per mostrar les temptacions en que estaria sotmès l’home Jesús, al llarg de la seva vida: quaranta és símbol d’un temps de preparació, però també de tota una vida. Ningú sap el que devia passar durant aquests dies en el desert, però els deixebles de Jesús, sí que pogueren constatar les temptacions a que va estar sotmès durant tota la seva vida.

            En realitat, el diable proposa totes les falses expectatives que la societat jueva havia posat a l’entorn del Messies que esperaven ... i que Jesús refusa. És temptat en allò que es creia més essencial: 1) riquesa, o capacitat de resoldre qualsevol necessitat, transformar les pedres en pa; 2) poder, pactant amb qui calgui per aconseguir-lo; i 3) prestigi, la temptació de la imatge, del cop d’efecte.

            El diàleg entre Jesús i el diable, es fa en base a textos de l’Escriptura, que el diable utilitza per intentar fer caure Jesús, i Jesús fa servir com a resposta, d’acord amb l’Esperit.

 Joan i Roser

Diumenge VIII durant l’any. 3 de març del 2018

Diumenge VIII durant l’any. 3 de març del 2018

Sir 27, 4-7

            S’expressa la idea que el veritable sentit del nostre cor es tradueix amb les nostre paraules; és a dir, que amb la seva paraula, l’home s’expressa sempre ell mateix.

            Aquesta idea es reflecteix a partir d’imatges molt evocadores (un sedàs, un forn i un arbre) que porten a unes petites històries per il·lustrar aquest ensenyament de saviesa.     

   

..........................................................................             

Lc 6, 39-45

            S’explica en el text, una mena de paràboles, basades en proposar dues imatges oposades: 1) la brossa i la biga que cobreixen l’ull, i que en diferent intensitat dificulten la visió. Es tracta d’una invitació a no jutjar un fet o una circumstància, plantejant  la mesura per judicar, que molt sovint, és molt diferent quan es refereix a si mateix, o als altres.   Es critica el no saber reconèixer les pròpies limitacions. Et creus clarivident i capaç de donar lliçons, conduir a un altre que creus és cec ... sense considerar el grau de la teva pròpia ceguesa i limitacions ; és necessari reconèixer el propi defecte, i traient prèviament la biga del teu ull, llavors, veient-hi clar, el podràs ajudar bé a l’altra, i posar-vos d’acord.

            2)  una alta imatge és la del arbre bo i l’arbre dolent. Cada arbre, cada persona, es jutge pels seus fruits; és una invitació als deixebles, i a tothom, a considerar si les seves obres son bones.          

            Són unes petites paràboles que reflecteixen una evident realitat, que no sempre arribem a descobrir, però cal atendre, perquè s’ha de corregir. 

 Joan i Roser