les lectures del diumenge 22 durant l'any. 2 de setembre.

Dt 4, 1-2. 6-8

            Se’ns presenta el particular caràcter de tot el Deuteronomi: “escolta” i “practica”, i així “viureu” i “posseireu” el país del Senyor; el secret està en obeir els manaments de Déu. Déu ha volgut mantenir-se aprop del seu poble, donant-li una Llei, una regla de vida.

            El text va ser escrit molts anys després de la mort de Moisés. En realitat es diu el que es creu que diria Moisés, en les condicions d’aquest temps. Si l’autor insisteix en que no s’ajunti ni es tregui res, és que quelcom d’això deuria passar. Aquesta tendència a inventar-se normes, doncs, ve de lluny.

            El text sona a retret; si bé Déu ha mantingut la seva promesa, el poble no pot pas dir el mateix, han estat temptats per les religions dels seus veïns. Es per això que si  viuen guardant els preceptes del Senyor, els pobles els tindran per assenyats i intel·ligents.     

..........................................................                                                                                                  

Mc 7, 1-8. 14-15. 21-23

            Pels fariseus, el rigor de l’observança de la purificació, era essencial per preservar la identitat jueva, i allunyar-se del contacte amb tot lo considerat pagà.

            Jesús respon als fariseus citant Isaïes: l’autèntic culte, no és un cúmul de preceptes humans, sinó quelcom que surt del cor. La veritable puresa és una disposició del cor de l’home, i quan hi ha impuresa, no ve pas de fora, sinó que també neix al cor.

            Retreu als fariseus l’error que els ha portat a preferir els seus propis preceptes a la llei de l’amor de Déu i del germà. Malgrat els principis del Deuteronomi, el judaisme del s. I, estava més inclinat a valorar les formalitats. El seu pecat era que, un cop establertes unes normes i tradicions, les col·loquen al lloc que només Déu ha d’ocupar, tendeixen a la pietat externa i que els diguin el què cal fer ... en el fons, la llibertat fa por.

Joan i Roser

les lectures del diumenge 21 durant l'any. 26 d'agost

Js 24, 1-2. 15-17. 18b

            El pacte de Siquem marca la instal·lació del poble en la terra promesa. Josué (=”és el Senyor qui salva”) és el successor de Moisès i convida a totes les tribus a triar entre els deus que adoraven els seus pares, dels pobles on vivien, o el Déu que els ha tret d’Egipte. Josué s’avança, donant exemple: “jo i la meva família adorarem al Senyor”, i el poble s’hi adhereix, dient que ells també adoraran al Senyor. Josué aconsegueix la unitat del poble sencer, a l’entorn de Déu. A Siquem, el Senyor del Sinaí esdevé el Déu de totes les tribus d’Israel.

            Una característica d’aquest text és la necessitat d’una tria. Les tribus tenien diferents orígens culturals i religiosos, però ara s’aglutinen per la fe en el Déu de l’Èxode, en un sol poble: Israel.

..........................................................                                                                                                 

Jn 6, 60-69

            Des que Jesús es va posar a ensenyar, però sobretot des que va fer alguns miracles, com multiplicar els pans, que en va menjar tothom, la gent el seguia i el veien coronat rei. Hi veien el messies que esperaven, per lliurar-se de l’opressió dels romans.

            Però va arribar el moment en que Jesús els obliga a triar entre els seus somnis i el que Ell és veritablement. Els diu, “És l’Esperit qui dóna vida, la carn no serveix de res”, amb què indica clarament que no ha pas vingut a restablir un poder polític ... i la gent, decebuda, l’abandona en massa.

            Es l’hora de decidir-se, el dubte ha arribat als mateixos deixebles: “qui és capaç d’acceptar-ho?”. Finalment, Pere s’avança i afirma la seva fe “Senyor, a qui aniríem?” .

            Una vegada més, la fe es presenta, no pas com un bagatge, sinó com un camí: “se’n van anar” ... “a qui anirem ...”. Un camí en el que cal deixar-se guiar: “ningú pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare”.

            Sols l’Esperit és capaç de fer entendre el misteri; sols així els deixebles descobriran el ple sentit de les paraules de Jesús, doncs pa, vi, carn, sang, són símbols que cal entendre. 

les lectures del diumenge 20 durant l'any. 19 d'agost

Els quatre evangelistes. Temple de la Sagrada Família

Pr 9, 1-6

Des de sempre, els homes han acumulat reflexions i màximes, tota una saviesa popular accessible a tothom. El llibre dels Proverbis és el resultat d’una compilació de totes aquestes reflexions, d’orígens i èpoques diverses. El poble d’Israel, però, descobreix que només Déu coneix la veritable Saviesa, i que la saviesa humana sols pot ser rebuda a través d’Ell.

La Saviesa, en certa manera, és personificada, i en el seu palau, que té set columnes (7=plenitud), que li donen bellesa i solidesa i on hi cap tothom, convida a menjar el seu pa i beure el seu vi, que ens traurà de la ignorància i ens durà cap el coneixement. La Paraula, la Saviesa de Déu, s’assimila a la manera d’un aliment.

..........................................................

Jn 6, 51-58

Reprenent la imatge del mannà, Jesús es presenta com el pa baixat del cel, i el seu do és el que ens fa viure. Quan es va escriure aquest evangeli, la pràctica eucarística estava ja sòlidament establerta, i és a la llum del Sopar que es comprenen les paraules de Jesús.

Jesús és el “pa viu” que pot satisfer totes les fams; els aliments terrenals (la set de diner, els honors, el poder) mai podran satisfer plenament el cor humà. Jesús s’ofereix ell mateix: la seva persona, “la carn” designa la condició humana, en la seva vessant de feblesa i limitació, és la manera d’estar present el Verb, la Paraula; i ofereix també la seva vida (“la sang”).

En el “menjar”, com a assumpció de la Paraula, hi trobem l’experiència dels profetes, que van tenir d’empassar-se la Paraula de Déu: Jr 15, 16 “Quan m’arribava la teva paraula, jo la devorava ...”; Ez 3, 1-3 “Fill d’home, menja això que reps. Menja’t aquest escrit i ves a parlar a Israel ...”. Menjar o beure, simbòlicament, és assumir, identificar-se, amb el que es menja o es beu i, en el cas de Jesús, comporta assumir, adherir-se, al missatge que ens ofereix la seva persona durant tota la seva vida.

Amb aquest llenguatge simbòlic, Jesús ens vol dir que la seva història (la carn) i la seva vida (la sang), han estat per donar-nos vida a nosaltres.

les lectures del diumenge 19 de durant l'any. 12 d'agost.

1Re  19, 4-8

            El segle IX aC. el profeta Elies lluita, en el regne del Nord, contra el desplegament de la idolatria, patrocinat per Jezabel, la dona del rei Acab, que l’acaba amenaçant de mort. Elies es veu obligat a fugir al desert. Desanimat, dubta de si mateix, i demana morir; però quan reconeix la seva debilitat, descobreix la compassió de Déu: un àngel li aporta l’aliment necessari, que li treu l’angoixa i pot emprendre el camí de 40 dies, fins arribar a la muntanya del Horeb (que els del Sud nomenen Sinaí).

            El pa i l’aigua donats per Déu, permet a Elies realitzar el seu propi èxode (símbol dels 40 dies), i arriba a trobar-se amb Déu a la muntanya, semblant a com ho va fer Moisés.

            En el desert de la nostra civilització, a vegades, també tenim una sensació semblant a la d’Elies, però cal creure que Déu és allà.        

..........................................................                                                                                                  

Jn 6, 41-51

            Déu va alimentar el poble amb el mannà, durant la travessa del desert; l’àngel del Senyor va donar pa i aigua a Elies per poder seguir la seva ruta; en Jesús, Déu ofereix un pa vingut del cel, que permet accedir a la vida eterna.

            Però quan Jesús diu “jo sóc el pa baixat del cel”, s’afronta a les recriminacions dels jueus: “¿però, no és el fill de Josep?”.

            La vida eterna no és pas una realitat de futur que afecta al més enllà, sinó que afecta la vida present dels homes: “el qui creu en mi té la vida eterna” ... el verb “tenir” està en present. El creient no ha pas d’esperar la vida eterna, qui posa la seva confiança en el Senyor, la té atorgada des d’ara. Però això no tindrà efecte si no acceptem posar-nos en camí, com va fer Elies, i ens aturem en les aparences, com fan els jueus, que coneixen massa bé aquest Jesús fill de Josep, i es perden el sentit de les seves paraules.  

            “... és la meva carn”, que alguns ho relacionen amb la Passió i Mort de Jesús; però “carn” vol dir persona, el missatge de la seva Paraula es posa també de manifest en el seu comportament personal, que no va dubtar en assumir la mort, per mantenir-se fidel a la veritat que predicava. 

Joan i Roser

les lectures del diumenge 18 durant l'any. 5 d'agost.

Ex 16, 2-4. 12-15

            Després de passar el mar a peu sec, comença pel poble el pelegrinatge dins el desert, lloc de set i fam. Se’ns vol recordar que el desert és la carència de tot, i a tothom pot arribar, un moment o altre, aquest desert. El poble reclama menjar a Moisès, però és contra Déu que murmura. Déu escolta el poble, l’ha posat a prova, comprèn les recriminacions, i li envia aliment.

            El poble d’Israel, en aquesta situació, pot experimentar com Déu ajuda als que en Ell confien. Déu es cuida del poble, l’alimenta i l’educa. 

..........................................................                                                                                                 

Jn 6, 24-35

            És bo de veure com la gent busca Jesús ... actitud digne de ser imitada.

            La gent segueix Jesús perquè satisfà les seves necessitats naturals: cura malalts i dóna menjar. Però el signe del pa que va compartir tota la multitud, no és tan clar, no és suficient per generar-los la fe. No acaben d’entendre la missió salvadora de Jesús: “¿com hem d’actuar ...? pregunten ... “creure en aquell que Déu ha enviat”. Amb aquesta resposta, Jesús resumeix la diferència que hi ha entre la llei i la gràcia: sota la llei, calia “fer”, sota la gràcia, cal “creure”.

            Però la gent encara no creu, i demanen a Jesús un miracle espectacular. No és suficient la multiplicació dels pans, i fan referència al mannà donat per Moisés al desert. Però és el Pare qui dóna el pa que baixa del cel, i “jo soc aquest pa que dóna vida”, els diu Jesús.

            Aquest discurs del pa de vida, fa pensar en el pròleg de l’evangeli de Joan, en que presenta Jesús com el Verb que ha vingut al món a portar-hi la vida, “el qui és la Paraula s’ha fet home ,,,”. Sovint, en l’Antic Testament, la Paraula es compara a un aliment: “... l’home no viu sols de pa, sinó de tot allò que surt de la boca de Jahvé” (Dt 8, 3).

            Jesús es presenta com a “fill d’home”, i també com “l’enviat de Déu”, dos títols pels que, en aquella època, es designava el Messies.
Joan i Roser