Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
A. Machado
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
A. Machado
1Re 19, 16, 19-21
És el relat de la vocació d’Eliseu. La crida esdevé sempre en el marc de la vida quotidiana: a Eliseu mentre està llaurant, a Moisès i David pasturant el ramat, a Mateu recollint impostos, als primers deixebles pescant.
Eliseu estava llaurant
l’últim tros, el que feia 12, signe de plenitud, havia acomplert
del tot la seva missió. Elies el tria com al seu successor,
tirant-li a sobre el mantell; els gestos diuen més que les
paraules, era com transmetre una part de la seva força, invitant-lo
a participar de la seva missió. Eliseu li diu que el deixi
acomiadar-se dels seus pares i Elies respon “Vés! Torna-te’n! A
què t’obligo jo?” És una frase que sorprèn, potser vol
recordar a Eliseu que és lliure, però si ho accepta (si ha entès
el gest del mantell), aquesta vocació implica una tria radical, una
ruptura amb tot lo anterior. Eliseu ho entén, mata els bous amb que
llaurava, i amb la fusta dels arreus, fa foc i els cou; és un gest
definitiu, ja no li queda res. Amb aquest àpat s’acomiada de la
família i trenca definitivament amb el seu passat.
En aquest relat, es donen
les condicions d’una vocació: una crida de Déu, resposta a la
crida, ruptura amb el passat i inici d’una nova vida al servei
d’una missió.
.............................................................................
Lc 9, 51-62
L’evangeli d’avui, marca un gir. Jesús i els deixebles deixen Galilea i fan camí cap a Jerusalem, que no és una ruta estrictament geogràfica, sinó teològica; fidel a la seva missió, Jesús decideix anar vers el final.
L’evangeli d’avui, marca un gir. Jesús i els deixebles deixen Galilea i fan camí cap a Jerusalem, que no és una ruta estrictament geogràfica, sinó teològica; fidel a la seva missió, Jesús decideix anar vers el final.
Perquè anava a
Jerusalem, els samaritans no volen acollir Jesús (hi havia una
hostilitat, des de segles, entre samaritans i habitants de Jerusalem)
i els deixebles pretenen fer baixar foc del cel, com va fer Elies
(2Re 1, 10), no admeten que d’altres pensin diferent. Però creure
en Jesús no es pot imposar, i Jesús simplement va cap a un altre
lloc, obrint així les perspectives de la tolerància cristiana.
Al llarg del camí, dues
persones diuen que volen seguir Jesús, i Ell en crida a una altra.
Són persones sense nom, són figures tipus de cadascun de nosaltres,
segons les circumstàncies de les nostres vides. Al primer, Jesús li
proposa que caldrà renunciar a la seguretat, doncs Ell no té on
refugiar-se. Al segon és Jesús qui el crida; la resposta a una
crida comporta renunciar a tot, enterrar el pare podria ser un
pretext. El tercer vol acomiadar-se dels seus, i la postura de Jesús
és més exigent “amb la mà a l’arada no es pot mirar enrere”.
El seguiment comporta superar l’entorn social i mostrar-se lliure.
Jesús no vol apagar
l’entusiasme dels seguidors, sinó que siguin conscients del
compromís que comporta la seva decisió.
Joan i Roser