Formació bíblica: Aprofundint en la carta de Pau a la comunitat de Roma.

L'any passat de la mà de l'Agustí Borrell vam tenir l'oportunitat de fer una aproximació a la figura de Pau i a les seves cartes. Tot i que vam entrar en alguns dels temes importants de les cartes de Pau, ens ha semblat important aprofundir en un dels conceptes teològics que Pau exposa detalladament en la seva carta a la comunitat de Roma: Déu ha intervingut a través de Jesucrist per salvar tothom. Ningú no ha merescut la gràcia salvadora de Déu: és un do gratuït que ens arriba per Jesucrist.

Ens complau que Xavier Alegre hagi acceptat la nostra invitació per ajudar-nos a comprendre aquesta reflexió teològica de Pau adreçada als cristians de Roma i exhortar-nos a viure d'acord a l'anunci rebut.

Xarxa de laics

les lectures del diumenge 31 de durant l'any. 3 de novembre

Ell ha vingut a buscar i salvar aquells que nosaltres podem donar per perduts.

Sv 11, 23-12,2

És un text escrit uns 50 anys aC, al final de la història bíblica, i mostra una mena de síntesi de totes les descobertes que el poble ha fet al llarg dels segles. És una mena de pregària, unes paraules de reconeixement de la misericòrdia universal de Déu: - mostra la insignificança del món davant Déu: “un esquitx de rosada que cau a terra el matí”. - el poder de l’amor de Déu és immens, estima tot lo creat, la creació és una obra d’amor. - no té en compta les nostres infidelitats, “dissimula els pecats dels homes, perquè puguin penedir-se”. - tot existeix per què Déu vol: “el vostre alè immortal és present en tots”, la vida continua, no s’acaba.

.............................................................................

Lc 19, 1-10

De la ruta cap a Jerusalem, Jericó era l’última etapa on els pelegrins hi passaven la nit. Al arribar la gent, per veure Jesús, Zaqueu, que era petit d’estatura, s’enfila a un sicòmor (de branques molt baixes, i és fàcil pujar-hi), malgrat que, per la seva categoria, això posava en ridícul la seva dignitat; però Jesús el veu primer, i li diu: “baixa que m’he de quedar a casa teva”.

Zaqueu recaptava impostos pels romans a Jericó, un poble fronterer. Estava sempre en contacte amb pagans i, per tant, quedava exclòs de la sinagoga, era un impur, i és per això, que tothom criticava Jesús perquè anava a casa seva, i es podia contaminar; però aquí passa el contrari, és Jesús qui “contamina”, fa canviar Zequeu, que el reconeix com a Senyor i, tot seguit, es preocupa pels pobres i pels qui havia defraudat, a qui retorna quatre vegades més, que era la pena prevista pel dret romà per un delicte de robatori.

La bona voluntat de Zaqueu és manifesta, però és Jesús qui pren la iniciativa, l’actitud de Jesús és la que produeix la conversió, que es produeix en plena llibertat; sols quan Zaqueu anuncia la seva decisió de canviar de vida, que Jesús parla de salvació.

Jesús ens mostra un Déu sempre compassiu, sortint a l’encontre dels seus fills: Déu estima tot el que existeix, llegíem en el text de Sv. 

Joan i Roser

les lectures del diumenge 30 de durant l'any. 27 d'octubre

Sir 35, 12-14.16-18

Ben Sira va escriure aquest llibre el segle II aC., en època de dominació grega. La convivència de la cultura jueva amb la grega havia portat a una certa indiferència religiosa, i l’autor vol posar en relleu que la fe jueva no és una especulació filosòfica, sinó una experiència de proximitat amb Déu.

Presenta Déu com un jutge imparcial, que no té pas en compte el rang social o la fortuna de qui es presenta davant d’Ell. Déu no fa justícia segons les aparences, sinó que mira el fons del cor. Escolta al oprimit, l’orfe i la viuda, els tres tipus de situació de pobresa, els que no tenien dret a la paraula, en la societat d’aquell temps. Es vol fer reconèixer que Déu protegeix als més febles que, tan sovint són oblidats, i acull la seva pregària. Quan un està disposat a servir-lo amb tot el cor, és ben acollit, i la seva pregària arriba fins el cel, més enllà dels núvols.

És un advertiment pels que creuen adquirir mèrits davant Déu a base de cerimònies i sacrificis, que no reemplacen mai les disposicions del cor.

.............................................................................

Lc 18, 9-14

Jesús descriu dues actituds religioses contraposades, davant l’oració: 1) El fariseu prega dempeus, sense cap temor, la seva consciència no l’acusa de res, és un escrupolós observant de la Llei, que fins i tot sobrepassa. Dóna gràcies per ser tan bo i remarca la manca de justícia de l’altre, citada per enlairar la seva pròpia; més que pregar es contempla ell mateix.

2) El publicà, en un racó, ni s’atreveix aixecar els ulls. Sap que és malvist per tothom, doncs cobraven els impostos dels romans i, a vegades, més del que tocava. Reconeix el seu pecat, però no pot canviar de vida, sols li queda abandonar-se a la misericòrdia de Déu, “sigues-me propici”, diu. No té res per oferir a Déu, però sí moltes coses per rebre: perdó i misericòrdia.

Déu justifica el que demana ser justificat, i no pot fer res per l’altre, que es justifica ell mateix. Jesús sap molt bé, que el Pare ens acull i ens introdueix en el Regne per la seva pura misericòrdia i gratuïtat. Això és el que no entén el fariseu, que creu en els seus propis mèrits, perquè compleix la Llei. 

Joan i Roser

les lectures del diumenge 29 de durant l'any. 20 d'octubre

Perseverança

Ex 17, 8-13

És un combat d’Israel en el desert, per sobreviure, i Moisés vol mostrar que Déu està amb el poble. “Amb la vara de Déu a la mà”, es refereix al bastó que va aixecar per separar les aigües i obrir el camí pel poble, a la sortida d’Egipte, i també per fer sortir aigua de la roca, quan no en tenien en el desert. El bastó no fa pas màgia, sinó que esdevé un símbol per posar de manifest que Déu hi és.

Dalt del turó, mentre Moisés mantenia les mans alçades, que és l’actitud de pregar, Josué guanyava als amalaquites. És Déu qui actua, però és necessària la nostra participació. Les nostres mans, combatent, o aixecades pregant, són la nostra col·laboració a l’obra de Déu. Però quan un perd les forces, és bo de trobar qui ens ajudi a sostenir les nostres mans defallides, i aquest és el paper de la comunitat.

.............................................................................

Lc 18, 1-8

En aquest text, Jesús vol convidar els deixebles a no desanimar-se en el seu intent d’implantar el Regne de Déu al món: cal ser constants en l’oració. La viuda de la paràbola és obstinada en la petició al jutge, perquè creu que la seva causa és justa. Se’ns vol mostrar un exemple de humilitat, de necessitat; la primera condició per participar en el Regne és reconèixer la nostra pobresa. En segon lloc, es vol donar un exemple de perseverança, de constància en la petició.

La paràbola té un final feliç, però això no sol pas ser lo habitual en la vida: ¿quanta gent mor, sense que es faci justícia? guerres, fam ... i, igual que en l’Antic Testament, la gent es pregunta ¿fins quan el silenci de Déu? ... Però llegint amb atenció l’evangeli, s’adquireix la impressió que no se’ns presenta pas un Déu omnipotent, que ho arregla tot, sinó més aviat un Déu pacient, que camina junt als pobres en la seva lluita, i no pas al davant dels poderosos. El cristià, conscient de la companyia de Déu en el seu camí, no ha de defallir, no s’han d’esperar miracles, sinó insistir en l’oració demanant forces per perseverar. Amb l’oració sabem que Déu està amb nosaltres.

El text acaba amb una pregunta: ¿Quan vindrà el Fill de l’Home, trobarà fe? ... El Fill de l’Home és algú que s’espera per la fi del món (Dn 7, 13) i fins la seva vinguda, la fe serà sempre un combat, una prova de resistència. Aquesta pregunta sembla ser un advertiment, és com dir que si no vigilem, acabarem deixant de creure.

Joan i Roser

J.A. Pagola: És possible una altra Església?

Ahir, amb motiu de la inauguració del nou curs 2013-2014 de Cristianisme i Justícia, José Antonio Pagola, sacerdot de la diòcesi de Sant Sebastià, antic vicari general i molt conegut pel seu llibre Aproximació històrica a Jesús, va oferir una interessant xerrada amb el títol " és possible una altra Església?". La seva proposta la va centrar en tres punts:

- Necessitat d'una conversió dels cristians: arribar a Crist a través de Jesús.
- La força alliberadora de l'Evangeli.
- La recuperació del projecte humanitari.

Degut a la gran afluència d'assostents, més de vuit-centes persones, en quedar petita la sala d'actes dels jesuïtes de Casp, es va haver d'habilitar l'església.

Aprofitant els mitjants que la tècnica ens ofereix i la generositat de Cristianisme i Justícia, hem volgut oferir-vos aquesta xerrada per vídeo. Creiem que val la pena escoltar-la i reflexionar-hi, personalment i, sobretot, de forma compartida entre les persones de les nostres comunitats i parròquies.

les lectures del diumenge 28 durant l'any. 13 d'octubre

 

"Per que el sentit de la vida és cantar-vos i lloar-vos, ..."

2Re 5, 14-17

Naaman, era un general de l’exèrcit de Síria que tenia lepra, i una esclava seva, israelita, li diu que hi ha un profeta a Samaria que el podria curar. Amb una decisió no pas fàcil, i un xic contrariat pel fet de no ser rebut, personalment, pel profeta (leprós = impur), obeeix, però, el que li diu el missatger d’Eliseu, es banya 7 vegades al Jordà, i es cura de la lepra.

El Déu d’Israel actua sobre tots els qui li fan confiança, i aquí és reconegut per un pagà, Naaman, que entén d’on li ve la curació. Era habitual creure que les divinitats tenien territoris propis, i és per aquest motiu, que Naatam s’emporta terra per, des del seu país, poder oferir sacrificis al Déu d’Israel.

Eliseu no admet cap obsequi, ell sap que no és l’autor de la curació, i els dons de Déu no es compren; caldria pensar en la costum, no gaire llunyana, de les prometences. Reconèixer que ens ve de Déu, és l’única manera d’agrair-ho.

.............................................................................

Lc 17, 11-19

La lepra era símbol del pecat, feia impur (Lv 13, 14), i la seva curació comportava tot un ritual, condició per tornar a formar part del poble jueu.

Els leprosos, “un tros lluny”, no sols a una distància física sinó social, doncs eren impurs, criden Jesús, i ell els diu que vagin a presentar-se al sacerdot, per certificar la seva curació. Obeint Jesús, són purificats en el camí, la confiança els hi aporta la curació.

Dels deu leprosos sols un, un samarità, al veure’s curat deixa el camí cap al Temple (que un samarità tampoc hi podia entrar) i torna cap a Jesús per donar-li gràcies, sap apreciar el do rebut de Déu; els altres nou van a complir lo establert per la Llei. Pel samarità, s’havia produït un miracle, que comporta fe, i Jesús li reconeix: “la teva fe t’ha salvat”; però els altres, simplement s’havien curat.

La malaltia havia acostat, reunit, aquests deu homes; el samarità, amb la lepra, era igual d’impur que els altres jueus, però la curació els torna a separar: nou són ara uns bons jueus i el samarità un heretge. Però Jesús no exclou ningú, la seva paraula es revela més forta que la Llei, i cura a tothom.

Joan i Roser

les lectures del diumenge 27 de durant l'any. 6 d'octubre

Ha 1, 2-3, 2-4

A finals del segle VI aC, el poble del Nord sofreix una opressora ocupació pels babilonis. Aquesta situació provoca angoixa i desesperació, i Habacuc pregunta Déu per l’arrel del mal i el sofriment que els envolta; fa a la vegada de portaveu del poble i portaveu de Déu. És una crida de socors davant de tanta violència, però també davant el silenci de Déu.

La resposta del Senyor no li fa cap retret per les seves queixes, però tampoc li respon a les seves preguntes, al per què, sols reafirma que no abandonarà mai al seu poble; Déu pot ser silenciós, però no pas absent, resta sempre al nostre costat. Déu fa una crida al just, a la fidelitat i a la confiança.

S’escrivia “sobre tauletes” allò que es desitjava conservar, per recordar-ho, i això és el que el Senyor recomana a Habacuc: el que escriu s’acomplirà, però quan Ell decideixi. Encara que no ho sembli, l’invasor orgullós anirà cap a la ruïna, però el just, per la seva fidelitat, viurà.

.............................................................................

Lc 17, 5-10

Jesús es dirigeix d’una manera particular als apòstols, que tindran la responsabilitat de dirigir l’Església que naixerà i, com és habitual, recolza el seu ensenyament amb unes paràboles, encara que no respon pas, directament, al que li demanen: “augmenta’ns la fe”.

En la primera paràbola, els mostra que és suficient una fe petita com un gra de mostassa perquè tot sigui possible. El gra de mostassa era la llavor més petita, però un cop sembrada, era la planta més gran de l’hort. La fe no és pas un producte que es pugui quantificar; no es tracta de quantitat, sinó de qualitat de fe. Els deixebles tenen poca fe, però Jesús els diu que amb una fe com un gra de mostassa, estarien ja en condicions d’arrencar una morera i plantar-la al mig del mar; la morera és un arbre d’arrels molt profundes, difícils d’arrencar. La fe, encara que petita, pot canviar-ho tot, fer viure d’una altre manera, lluny del cúmul de preceptes en que els jueus basen l’acompliment de la Llei.

En la segona paràbola, Jesús dóna un exemple de servei, posa als apòstols en la hipotètica situació del propietari d’un esclau, per portar-los després a identificar-se amb aquest esclau. L’autoritat no es pot exercir en benefici propi, tindrà de ser un servei, a la manera del servidor que compleix el seu deure, sense esperar res a canvi: és la gratuïtat. Se’ns convida a sortir de la perspectiva dels mèrits o de les recompenses. 

Joan i Roser