Ha 1, 2-3, 2-4
A
finals del segle VI aC, el poble del Nord sofreix una opressora
ocupació pels babilonis. Aquesta situació provoca angoixa i
desesperació, i Habacuc pregunta Déu per l’arrel del mal i el
sofriment que els envolta; fa a la vegada de portaveu del poble i
portaveu de Déu. És una crida de socors davant de tanta violència,
però també davant el silenci de Déu.
La resposta del Senyor
no li fa cap retret per les seves queixes, però tampoc li respon a
les seves preguntes, al per què, sols reafirma que no abandonarà
mai al seu poble; Déu pot ser silenciós, però no pas absent, resta
sempre al nostre costat. Déu fa una crida al just, a la fidelitat i
a la confiança.
S’escrivia “sobre
tauletes” allò que es desitjava conservar, per recordar-ho, i això
és el que el Senyor recomana a Habacuc: el que escriu s’acomplirà,
però quan Ell decideixi. Encara que no ho sembli, l’invasor
orgullós anirà cap a la ruïna, però el just, per la seva
fidelitat, viurà.
.............................................................................
Lc 17, 5-10
Jesús
es dirigeix d’una manera particular als apòstols, que tindran la
responsabilitat de dirigir l’Església que naixerà i, com és
habitual, recolza el seu ensenyament amb unes paràboles, encara que
no respon pas, directament, al que li demanen: “augmenta’ns la
fe”.
En la primera paràbola,
els mostra que és suficient una fe petita com un gra de mostassa
perquè tot sigui possible. El gra de mostassa era la llavor més
petita, però un cop sembrada, era la planta més gran de l’hort.
La fe no és pas un producte que es pugui quantificar; no es tracta
de quantitat, sinó de qualitat de fe. Els deixebles tenen poca fe,
però Jesús els diu que amb una fe com un gra de mostassa, estarien
ja en condicions d’arrencar una morera i plantar-la al mig del mar;
la morera és un arbre d’arrels molt profundes, difícils
d’arrencar. La fe, encara que petita, pot canviar-ho tot, fer viure
d’una altre manera, lluny del cúmul de preceptes en que els jueus
basen l’acompliment de la Llei.
En la segona paràbola,
Jesús dóna un exemple de servei, posa als apòstols en la
hipotètica situació del propietari d’un esclau, per portar-los
després a identificar-se amb aquest esclau. L’autoritat no es pot
exercir en benefici propi, tindrà de ser un servei, a la manera del
servidor que compleix el seu deure, sense esperar res a canvi: és la
gratuïtat. Se’ns convida a sortir de la perspectiva dels mèrits o
de les recompenses.
Joan i Roser
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada