Diumenge de l'Ascensió. 1 de juny

Ac 1, 1-11

Els deixebles no comprenen massa el projecta de Déu, esperaven un rei temporal, però Jesús els diu que Déu enviarà quelcom d’Ell mateix, el seu Esperit, per establir un regne nou: el Regne de Déu.

Els relats d’ascensió i ocultament, eren un recurs literari freqüent en el món antic, tant greco-romà com jueu, que pretenien escenificar així el final gloriós d’un personatge.

A l’AT, Elies diu a Eliseu que heretarà el seu esperit profètic si el veu mentre es endut cap el cel; així succeeix i Eliseu hereta l’encàrrec de continuar la missió d’Elies. Els deixebles, veient com Jesús s’aixeca, esdevenen hereus de la missió de Jesús, i reben l’encàrrec de proclamar-la. El fet que Jesús desaparegui envoltat per un núvol, ens vol dir que retorna al sí de Déu; el núvol era el signe de la presència de Déu.

“¿Perquè esteu mirant el cel?” diuen els homes vestits de blanc ... l’Església ha de mirar cap a la terra, que és on s’ha de desenvolupar la seva tasca; el missatge pasqual s’ha d’encarnar en la vida dels homes.

L’Ascensió és la fi d’una època de relació entre Jesús i els deixebles, i en comença un altre, en la qual hi som tots, que és el temps de l’Església que neix.

...........................................................................

Mt 28, 16-20

Ens trobem a Galilea, lloc on va començar la predicació de Jesús, i a la muntanya, que ha estat sempre el lloc de trobada amb Déu. Aquí, Jesús pronuncia un curt discurs de comiat. L’aparició de Jesús, però, no s’imposa com una evidència ... “alguns dubtaven”, que es podria també interpretar com un avís als lectors, de que la fe, malgrat la resurrecció, no és pas una resposta fàcil.

Se’ns mostra la fi de la presència visible de Jesús, i el començament de la història de l’Església, o comunitat de creients.

Al començar l’evangeli, Mateu presenta Jesús com l’Emmanuel, que vol dir “Déu amb nosaltres”, i l’acaba amb aquestes últimes paraules de Jesús: “estaré amb vosaltres fins a la fi del món”. Jesús envia els deixebles en missió, “aneu”, i es subratlla el seu caràcter universal amb una significativa repetició quatre vegades (com els 4 punts cardinals) del terme “tot”. Jesús ha rebut “tota autoritat”, aneu a convertir “tots els pobles”, ensenyant a guardar “tot allò que us he manat”, estic amb vosaltres “dia rere dia” (tots els dies).

Jesús no abandona els seus, es manté en nosaltres, i dóna poder per integrar tothom dins la família de Déu.

Joan i Roser

les lectures del diumenge 6è de Pasqua. 25 de maig

                                                                                       

 Ac 8, 5-8, 14-17

            Després de la lapidació d’Esteve, el grup de cristians hel·lenistes, per prudència, es dispersa. En certa manera, és gràcies a això que la Bona Nova desborda Jerusalem i s’estén per altres llocs, que fa recordar la frase de Jesús (Ac 1, 8): “... rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l’extrem de la terra”.

            Felip, un dels Set, va a Samaria i es posa a predicar, que no deixa de ser insòlit, donada la tradicional enemistat entre jueus i samaritans; sense trencar, però, els lligams amb la comunitat de Jerusalem que, enviant Pere i Joan, vindran a recolzar el treball de Felip.

            Un bon exemple d’equilibri a mantenir: sentir-se lliure d’innovar dins les nostres missions, sense trencar la comunió amb els altres. Felip, de cultura grega, se sent lluny de les disputes teològiques entre jueus i samaritans i, gràcies a això, l’evangeli traspassa les fronteres i “hi hagué una gran alegria en aquella ciutat”.                                                                                                 

...........................................................................                                                                                                                                                                                                                     

 Jn 14, 15-21

            En un moment en que es prepara per deixar-los, Jesús anuncia als deixebles la vinguda de l’Esperit.  Una manera d’estimar Jesús és “guardar els seus manaments”, però com que això no sempre és fàcil, demanarà al Pare que ens doni un altre Defensor (en grec Paràclit, es refereix a l’intercessor en un procés judicial), el que fa pensar que l’actual Defensor era el mateix Jesús, i aquest Esperit promès, continuarà la seva obra, és una altra manera de restar Ell present.

            Als qui volen viure dins la fidelitat als manaments de Jesús, l’Esperit els  revelarà el missatge de la seva obra i els conduirà cap a la casa del Pare. Com a bons jueus coneixien la profecia d’Ezequiel (Ez 36, 26-27): “Us donaré un cor nou... Posaré el meu Esperit dins vostre i faré que seguiu els meus preceptes ...”, és anunciar que el gran dia de l’Aliança definitiva havia arribat, Déu estarà en el cor del seu poble.

            Un altre punt a considerar, és que “el món no pot acollir l’Esperit de la veritat“, la condició de l’home, abandonat a les seves pròpies forces, no pot trobar aquest “esperit d’amor”, però els apòstols sí que el rebran, i la seva missió serà aconseguir, amb el seu exemple i predicació, que aquest Esperit arribi a tothom, acomplint així una altre profecia:  “... abocaré el meu Esperit sobre tothom” (Jl 3, 1).  

Joan i Roser

les lectures del diumenge 5è de Pasqua. 18 de maig

Jo sóc el camí, la veritat i la vida!

Ac 6, 1-7

El nombre de deixebles augmentava, i la unitat es feia difícil. Uns pregaven en hebreu, i d’altres ho feien en grec. Una llengua diferent vol dir també una cultura i unes costums diferents, i la desigualtat en l’atenció a les viudes va desencadenar el problema. Sembla que els encarregats de fer-ho eren jueus hebreus, i tendien a afavorir les viudes del seu grup.

Els Apòstols reaccionen: 1) convoquen una assemblea, on es prendran les decisions, 2) recorden els objectius dels cristians: pregària, servei de la Paraula i servei als germans, i 3) no dubten en proposar una nova organització; ser fidels no vol pas dir mantenir-se fixats al passat, i decideixen nomenar 7 persones d’entra ells, plenes de l’Esperit, que es dediquin al servei dels germans. Sorprèn, però, que tots tinguessin noms grecs, probablement perquè era aquest grup qui recriminava l’actual situació.

...........................................................................

Jn 14, 1-12

Joan ens vol mostrar una situació de crisi dels deixebles, que no acaben d’entendre Jesús. Esperaven alliberar-se dels romans, però l’alliberació que Jesús aporta se situa en un altre pla. Una cosa es creure en Déu, que ho tenien assumit, i una altre creure en Jesús, precisament en un moment en que les coses no es presentaven massa bé.

Jesús sap que els deixebles pensaven en la seva partença, feia poc que ho havia anunciat, i això els afligia, lo que explicaria les primeres paraules de Jesús que ens relata el text, “que els vostres cors s’asserenin”; però també els diu que tenen un lloc reservat a la casa del Pare, i que una vegada els hi hagi preparat, tornarà per porta’ls-hi ... encara que com i quan tornarà, no ho precisa.

Però ... i el camí? Davant el dubte de Tomàs, Jesús respon que Ell és el camí que condueix al Pare, la veritat en relació al Pare, i la vida que el dóna a conèixer. El Fill és l’únic camí per anar al Pare.

Jesús els vol fer veure la unitat que hi ha entre el Pare i Ell. “Qui em veu a mi veu al Pare”, li respon a Felip, Ell és el rostre visible del Pare, però que sols es revela als ulls dels qui creuen. Jesús ens proposa entrar en comunió amb la Vida divina, ens hi prepara un lloc. No ha vingut per ensenyar-nos el camí ... Ell és el camí per arribar al Pare. En Jesús tenim un bon guia al llarg de la ruta de la nostra vida.

Joan i Roser

Una prioritat: Oferir treball digne per a tothom

Justicia i Pau, és una entitat cristiana per tots coneguda, que té per finalitat la promoció i defensa dels drets humans, la justícia social, la pau i el desarmament, la solidaritat i el respecte al medi ambient. Gràcies a la dedicació i el compromís de diferents persones i en diferents etapes, Justícia i Pau és una entitat amb presència a Badalona.

El proper dissabte 24 de maig, Justicia i Pau Badalona, acull i organitza la Trobada de Justcia i Pau de Catalunya i Balears que se centrarà en el tema “Una gran prioritat social: oferir treball digne per a tothom”. Una trobada que s'obre a la ciutat fent una crida a la participació oberta al públic en general.

Una de les més greus conseqüències de la crisi econòmica al nostre país ha estat la destrucció massiva de llocs de treball. Malgrat algunes dades positives recents, l’atur continua avui en xifres absolutament insuportables. Ens trobem davant d’un enorme desastre social. I si mirem més enllà, sabem que milions de persones en tot el món pateixen també aquest greu problema i es veuen abocades a la misèria, l’explotació o l’emigració.

Una societat que no és capaç d’oferir llocs de treball dignes per a tothom és una societat estructuralment injusta. El treball no és una simple dada macroeconòmica, ni un simple “cost”, sinó un dret individual i un bé fonamental per a la persona, la família, la societat i el desenvolupament dels pobles. Per això, no podem acceptar una economia excloent que prescindeix d’una part de la població per al seu funcionament.

És hora doncs d’una immensa mobilització social i d’un gran pacte social i polític per posar les bases d’una economia que recuperi el valor del treball humà i promogui la creació de treball digne per tothom. La creació d’ocupació digne hauria de ser una de les principals preocupacions de la comunitat internacional, per garantir universalment aquest dret humà fonamental arreu del món.

La trobada compta amb la participació, entre d'altres, d'Arcadi Oliveres, de Justícia i Pau de Barcelona, Dolors Sabaté, mestra i promotora de “Som Badalona”, Rafael Allepuz i Albert Recio, professors universitaris d’Economia i Jordi García, Emili Ferrando, Fina Val verde i Cristina Faciaben, membres de diverses entitats i organitzacions.

Podeu consultar el programa sencer a la www.justiciaipaubadalona.org

Us hi esperem!

Jaume Ventura, coordinador de Justicia i Pau Badalona

les lectures del diumenge 4rt de Pasqua. 11 de maig

Ac 2, 14. 36-41

Es tracta d’una primera elaboració teològica del anomenat kerigma, o nucli de la predicació. La gent amb qui parla Pere, són pelegrins vinguts d’arreu per celebrar la Pentecosta, o festa del do de la Llei, i el que intenta amb les seves paraules és obrir-los els ulls: a Jesús “Déu l’ha constituït Senyor i Messies” , fent reposar així sobre Jesús totes les esperances d’Israel.

Però creure que Jesús és el Senyor sense que canviï res en la nostra vida no té sentit; ser deixeble no consisteix sols en creure, és també actuar. “Què hem de fer?” li pregunten ... “convertiu-vos”, que vol dir retornar, donar la volta; és la imatge d’haver-hi dues rutes o vies, i un es pot equivocar de camí. “Aparteu-vos d’aquesta generació esgarriada” ... volent dir que han perdut el camí, però no és pas un menyspreu, sinó constatar que s’han equivocat, i que el camí a seguir és un altre. El mitjà per canviar de ruta és el bateig rebent l’Esperit, que és obert a tothom, malgrat “ara siguin lluny”.

...........................................................................

Jn 10, 1-10

Jesús proposa dues metàfores adreçades als fariseus. La del bon pastor està inspirada en el capítol 34 d’Ezequiel, en que es retreu a les autoritats jueves no haver sabut pasturar el poble, però sí cuidar-se ells mateixos. Llavors, Déu promet assumir Ell el paper de pastor del poble.

Els que escoltaven Jesús coneixien bé el problema dels ramats, i també l’Escriptura, encara que el text diu que “no van entendre del què els parlava”. Si Jesús es presentava com el bon pastor, el pastor dolent devien ser ells, els fariseus, i això comportava admetre que qui els parlava era el Messies.

Llavors, Jesús els diu que “Ell és la porta”, creure és passar per Ell, per la porta que els conduirà a ser lliures i no tancats en la cleda de la llei de Moisés i els seus manaments i, al dir Jesús que ell és la porta, era donar a entendre que, a través d’Ell poden trobar Déu. La única manera d’entrar al Regne de Déu és acceptar i practicar l’ensenyament de Jesús, passar abans per Ell.

El tema, concebut en un context històric i cultural que no és el nostra, ens pot semblar estrany, però la comunitat cristiana ha d’evolucionar i explicar els símbols. La fe no és com un dipòsit on l’aigua es reté i es guarda, sinó una deu d’aigua que es manté idèntica, precisament perquè sempre hi brolla aigua nova.

Joan i Roser

les lectures del diumenge 3r de Pasqua. 4 de maig

Ac 2, 14, 22-33 Pere, atemorit fins ara, es desvetlla amb la vinguda de l’Esperit, s’aixeca “es posa dret” per parlar al poble d’Israel. És el primer discurs de la jove Església que comença. Els pelegrins vinguts d’arreu, compartien l’esperança d’Israel en la vinguda del Messies i, és per això que Pere s’aixeca per anunciar que el Messies que esperaven ja ha vingut: Déu ha complert la seva promesa.

La predicació de Pere va dirigida a tothom, i presenta els tres aspectes de la vida de Jesús que compondran el credo de fe més antic: un Jesús històric, acreditat per Déu amb prodigis i senyals, la seva mort en mans de les autoritats jueves, i la seva resurrecció obrada per Déu. Vol també fer èmfasi en la continuïtat de l’obra de Déu a través de Jesús, i per fer-la evident, invoca el que deia David referint-se a ell (Sl 16, 8-11). Pere acaba el discurs amb un signe d’autenticitat: “nosaltres en som testimonis”.

...............................................................

Lc 24, 13- 35 No és la narració d’un fet històric, sinó una composició teològica, que vol donar un missatge a través d’una parella de deixebles (Cleofàs i la seva dona) que, decebuts per la mort de Jesús tornaven a casa seva, a Emmaús; tenien la idea d’un Messies alliberador, triomfador. Les dones també eren deixebles: “Vora la creu hi havia ... Maria, muller de Cleofàs” ( Jn 19, 25), i altres cites. I un signe de que no era un relat històric: eren deixebles, però al Sopar de comiat sols hi havia els Dotze ... com, doncs, podien reconèixer Jesús en el gest eucarístic de partir el pa, si ells no hi eren?

Quan s’apropa Jesús “els seus ulls no el reconeixen”, però al explicar el sentit de les Escriptures, “se’ls hi obren els ulls”; estem parlant, però, d’una lectura cristiana de l’Escriptura, els jueus no ho veien pas així. Reconèixer Jesús com el Messies no és pas una evidència, l’Escriptura, així de clar no ho diu enlloc, i sols esdevé evident quan els ulls se’ls hi obren, comprenen el sentit, i llavors “el cor s’abrusava dins nostre”.

No es diu pas quins textos cita Jesús, sols que “no calia que el Messies patís ... abans d’entrar a la glòria?”. Però, seria trair les Escriptures, creure en un exigència de patiment i de mort, per part de Déu; el mateix Jesús diu: “No hi ha amor més gran, que donar la vida pels qui un estima”. Es tracta d’assumir les conseqüències de la opció d’estimar la humanitat proclamant el seu missatge, malgrat el que això pugui comportar.

La trajectòria de Cleofàs i la seva dona, és una mostra de com haurien de ser les nostres celebracions de l’eucaristia: cal escoltar i entendre les lectures, la Paraula, per després poder reconèixer Jesús en el pa que es trenca i es reparteix.     

Joan i Roser