Lluc, d’educació
hel·lenista, escriu amb un grec molt culte, i hauria acompanyat Pau, en una
part dels seus viatges, o al menys sembla deduir-se del seu text dels Fets dels
Apòstols. Diuen que era metge, i sembla que Pau ho confirma (Col 4, 14 : “Us
saluda Lluc, el metge estimat ...”), encara que altres creuen que era rabí, i
d’aquí li vindria conèixer Teòfil (=”estimat de Déu”), una persona important, a
qui dedica la seva obra, per demostrar-li que Jesús era el Messies esperat. Comença
el seu Evangeli amb un pròleg, el que confirma un nivell cultural que no es
troba en els altres textos del Nou Testament: “Són molts els qui han emprés la
tasca d’escriure un relat dels fets que s’han acomplert entre nosaltres ... Ara
jo, havent-me informat minuciosament ... he decidit d’escriure-t’ho, il·lustre
Teòfil, d’una manera ordenada”.
L’Evangeli de Lluc s’inspira, i ajunta moltes
coses, al que va dir Marc i la font Q. S’ignora on va ser escrit i la data,
encara que sembla molt probable l’any 80. En la seva obra , reflecteix
l’ambient d’un període de calma dels anys
anteriors a la persecució de Domicià, i molts esdeveniments queden situats
en un marc històric, datats en més o menys certesa. Segons alguns entesos, és
l’Evangeli que més transmet una veritable teologia. Vol mostrar que Jesús va
ser un salvador per a tothom, i no pas sols per un determinat grup. Els seus
temes predilectes són: la misericòrdia, la renuncia a tot per seguir Jesús, la
pobresa i la pregària; en diversos llocs, Jesús és presentat pregant o exhortant
a la pregària.
Jr 33,
14-16
En nom del Senyor, el profeta
Jeremies envia un oracle de benaurança al seu poble, traumatitzat per la
catàstrofe sorgida amb la presència de les tropes de Nabucodonosor.
Jerusalem estava ocupada, el Temple
destruït, el país devastat, i la majoria de supervivents deportats a Babilònia.
La gent es preguntava què se’n havia fet de les promeses dels profetes, del que
havia anunciat Natam a David (2Sa 7, 12-13): “... posaré al teu lloc un del teu
llinatge ... el seu tron es mantindrà per sempre”. Jeremies els diu que el
Senyor complirà la promesa, i farà néixer un rebrot del llinatge de David, que
serà un rei just i bo, no pas com els reis que els varen portar a l’exili. El
mot rebrot evoca una idea de filiació però, a la vegada, d’una cosa humil i
petita: Déu sempre fa néixer el millor, de les coses petites i insignificants.
Per nosaltres, aquest rebrot de
David és Jesús, que ens anuncia la justícia i la bondat.
...........................................................
Lc 21, 25-28.34-36
Per
descriure la seva segona vinguda, Jesús utilitza un llenguatge apocalíptic, que
no és pas sinònim de terror. En grec, apocalipsi significava “aixecar el vel”,
és un text de revelació, que al ser proclamat en temps de dificultats, pel
desordre establert dins la humanitat, és també de consolació. La descripció
d’un capgirament còsmic, és símbol d’un canvi de situació, la humanitat serà
transformada amb la vinguda del Fill de l’Home, que apareixerà sobre d’un
núvol, símbol de Déu, de qui li ve el seu poder.
En
l’espera d’aquesta renovació promesa per Déu, Jesús convida a adoptar una
actitud de vigilància activa: “redreceu-vos i alceu el cap”, que és l’actitud
dels ressuscitats. Els posa en guàrdia contra totes les formes de desordre dins
la vida privada, que provoquen les situacions catastròfiques que s’acaben de
mencionar. Cal estar sempre alerta, actius i pregant, per poder-nos-en sortir
bé de tot això ... i acaba el seu discurs, amb una crida a la confiança, que
ens dóna aquesta entrada del Fill de l’Home dins la nostra història.
........ Pensant aquest text, condueix a la idea de
que potser es dirigeix també a nosaltres, donada la situació que estem vivint:
guerres, assassinats, catàstrofes naturals ... “Vetlleu i pregueu en tot
moment”, ens recomana Jesús.
Joan i Roser
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada