diumenge de la IV setmana de durant l'any. 31 de gener

Jr 1, 4-5, 17-19

El poble jueu viu un període molt difícil (s. VII-VI aC). És un país petit envoltat de grans imperis, que es disputen el domini de l’Orient Mitjà. El rei no sap quina política ni quines aliances adoptar.

És en aquest context que Jeremies sent la crida de Déu. Ha estat escollit, des d’abans de néixer, per ser paraula de Déu enmig del poble, per un combat contra uns polítics que parlen de tot, menys de pau, i un Temple preocupat sols d’organitzar belles litúrgies. Curiosament, per una tasca que exigeix tan de coratge, Déu ha escollit un home jove, tímid, i que diu que no sap parlar ... però res no el farà desdir de la missió, perquè Déu està amb ell, i en Déu hi trobarà la seva força.

Jeremies ha d’esdevenir el clam de Déu per fer recordar que hi ha una sola cosa prioritària, l’aliança amb Déu. Però dir les veritats sol portar problemes, Déu ja l’avisa ... però li farà costat.

.....................................................................

Lc 4, 21-30

Els comentaris que fa Jesús del text d’Isaïes, que acabava de llegir, són acollits favorablement, però ... no és el fill del fuster? ... no entenien el fet que Déu no acostuma a triar els més notables, sinó els més senzills. Després, la gent de Natzaret tampoc comprenen que Jesús hagi curat malalts a Cafarnaüm (on viuen jueus i pagans), i no en el seu poble.

Jesús respon recolzant-se en l’Escriptura, vol mostrar que tot depèn de l’acolliment que es mostri, i els proposa uns exemples: Elies calma la fam d’una dona estrangera, i Eliseu cura de la lepra un general sirià, ambdós amb disposició a creure el que els diuen els profetes.

L’obertura a la salvació dels pagans, és refusada pels jueus contemporanis de Jesús, però Déu no és pas el Déu d’un sol poble, sinó de tots els pobles, inclosos els pagans; tothom pot adquirir la qualitat de fills de Déu.

 Per la gent de Natzaret, aquesta lliçó de Jesús era massa dura, “es van omplir d’indignació” i busquen matar-lo fora del poble, portant-lo vora l’espadat de la muntanya. Jesús però ... “va passar entremig d’ells i se’n va anar”, simbolitzant així el poder que no li havien sabut reconèixer.

Joan i Roser

Any de misericordia (4): el perdó

Si bé no són exactament el mateix, voldria fer algunes aportacions sobre la misericòrdia com a “virtut del perdó”. O com diu el filòsof André Comte-Sponville¹: “la seva veritat”. Anem a pams.

En la nostra cultura el concepte del perdó està més aviat devaluat i contraposat a una determinada idea de justícia. Utilitzem una sèrie de conceptes indistintament, confonent el seu sentit veritable. Perdonar no és cancel·lar la falta comesa, eliminar-ne el dany causat, ni tampoc oblidar-la.. Perdonar no és el mateix que clemència (renunciar a castigar); es pot ser clement sense haver perdonat. Perdonar no és el mateix que la compassió (empatia amb el sofriment d'altri). Perdonar no és el mateix que absoldre (un poder sobrenatural).

Perdonar és deixar d'odiar, eliminar tot rancor, tot ressentiment i tot desig de càstig o de venjança.

Perdonar en llatí ve del verb “donar”, precedit del superlatiu “per”: “donar fins a l'extrem”. No perdonem només perquè ens podem identificar amb qui ens ha fet mal; no perdonem només a qui estimem;...Jesús ens diu: ”Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics,...”(Mt 5, 44) I, estimar els enemics, sí, sí, a aquells que ens fan o ens volen mal, demana, primer, perdonar. Com podem estimar a aquells que sentim, creiem o sabem que ens han fet mal? Per això necessitem la misericòrdia. Podríem dir que la misericòrdia és la porta per passar del perdó a l'amor que Jesús ens demana.

Deixeu-me dir, però, que la misericòrdia, tot i fer referència al cor, no és un sentiment. Perdonar demana acceptar, no per renunciar a combatre el mal, sinó per deixar d'odiar. Recordem les paraules de Jesús a la creu: “Pare, perdona'ls, que no saben el que fan!”. Perdonar requereix consciència i llibertat.

Algú es preguntarà si podem perdonar a aquell qui no es penedeix del mal que ha fet i, per tant, no demana perdó. Si no ho fa, potser és que no en té necessitat. Però, i nosaltres? L'odi només ens aporta més dolor afegit al mal rebut. Necessitem odiar per combatre el mal? És la misericòrdia la que ens permet ser realment combatius amb el mal i justos amb el malfactor.

Torno a citar André Comte-Sponville¹ quan diu sobre la misericòrdia: “és el punt de vista de Déu en el cor de l'home” , i també, “La misericòdia no és tant la virtut del perdó com la seva veritat: ella el realitza, però suprimint el seu objecte (no la falta sinó l'odi)”.

Tot plegat difícil, oi, però no impossible. El mateix Jesús ens crida a ser misericordiosos com el Pare del cel és misericordiós. Feliços els misericordiosos! Per perdonar, dèia, es requereix consciència i llibertat, per a ser misericordiosos ens cal gràcia. Demanem al Senyor la gràcia de l'alegria de la misericòrdia.

Per acabar, dues propostes:

- Meditar la paràbola del “Pare bo” (Lc 15, 11-32). El fill pròdig torna a casa disposat a demanar perdó, per poder ser acollit, però no demana oblit ni la cancel·lació del mal fet, per això es mostra disposat a acceptar el que, humanament, en diríem un acord just: perdre la seva dignitat de fill. I el que es troba és la misericòrdia del Pare.

- Un petit llibre de la filosofia oriental, que ens ofereix una història emocionant i unes pautes per conrear la capacitat de perdonar: “La ley del espejo” de Yoshinori Noguchi. Editorial Comanegra.

Francesc Giol Castelltort

(¹) “Pequeño tratado de las grandes virtudes” A Comte-Sponville. Ed. Paidós

diumenge de la III setmana de durant l'any. 24 de gener

Nosaltres, avui, també ens sentim enviats al món per l'Esperit?

Ne 8, 2-4. 5-6. 8-10

Cap a finals del segle V aC, Nehemies, governador nomenat pel rei persa, junt amb Esdres, mestre de la Llei, assumiren un rol important en la reconstrucció de la identitat del poble d’Israel, després de 50 anys lluny de la seva terra, en l’exili de Babilònia. La fe d’Israel havia sobreviscut a la proba de l’exili, però era necessària una unitat, doncs era difícil entendres, els que tornaven al país plens d’ideals, i els qui s’hi havien instal·lat durant el temps de l’exili.

Es proposen refer la comunitat jueva, demanen als escribes de posar per escrit les tradicions orals d’Israel, i convoquen el poble, en una gran celebració a l’aire lliure, per llegir-ho davant de tothom. El text que es llegeix, però, és en hebreu i el poble no l’entén bé, perquè ells parlen arameu, i és per això que els levites els ho expliquen.

La descoberta de la Paraula de Déu, és una autèntica festa, i Esdres els diu “mengeu i beveu”, a condició de compartir amb els que no en tenen.

.....................................................................

Lc 1, 1-4; 4, 14-21

Lluc escriu perquè Teòfil conegui la solidesa de l’ensenyament oral que ha rebut i, per això, s’informa acuradament del què va passar i ho escriu en una narració ordenada. És a dir, ordena tot el que es diu, a fi que s’entengui, amb lo qual ja ens ve a dir que no es tracta pas d’una historia o biografia de Jesús, sinó d’una explicació del seu missatge.

Amb aquest relat, Lluc vol donar-nos un coneixement profund de Jesús, no pas superficial, i és en la sinagoga on inaugura el seu ministeri. En el text d’Isaïes, es descobreix el paper de Jesús, proclamat a l’avançada, que és tot un capgirament: la Bona Nova la rebran primer de tot els darrers.

Com qualsevol jueu en dissabte, Jesús va a la sinagoga i llegeix l’Escriptura, amb tota normalitat; al acabar la lectura de Isaïes, es va asseure i després d’un temps de silenci, per assumir bé el que anava a dir, els diu: “Avui es compleix el que acabeu d’escoltar”. No ens podem imaginar el que representava, en aquell temps, aquesta afirmació. Aquest text d’Is 61, era un dels oracles en que els jueus recolzaven l’esperança de la vinguda del Messies ... i Jesús els diu que ell és aquest Messies.

Aquesta cita de Isaïes, que Jesús llegeix, sona com un veritable discurs programàtic: “l’Esperit del Senyor és en mi ... m’ha enviat a portar la Bona Nova als pobres ... a proclamar l’any de gràcia del Senyor ...”.

Joan i Roser

Any de Misericordia (3): L'alliberament

El Papa Francesc ens diu que el segon element a Misericordiae Vultus és l’alliberament.

Fer que algú esdevingui lliure. El camí cap a l’alliberament no és fàcil, és un camí de llarg recorregut. Ja a l’Antic Testament se’ns fa notar que només aquell que es preocupa pels seus germans i els allibera de les seves esclavituds és capaç d’estimar Déu. És difícil estimar Déu si no estimes el germà. Avui només cal donar una mirada per adonar-nos de tantes esclavituds que d’una manera o altre tots en patim, per això cal fer l’esforç d’alliberar espais de la nostra consciència que sovint ens dificulten de sortir d’un mateix i obrir els ulls per poder descobrir situacions de sofriment, d’opressió, que tants germans nostres estan patint, sovint només cal un gest, una paraula, és escoltar, acompanyar, és estimar, és la nostra responsabilitat ajudar-los a sortir de la foscor. Ens cal redescobrir les obres de misericòrdia, l’amor de Déu ens marca el camí.

El papa Francesc ens diu que la misericòrdia és la viga mestra que aguanta la vida de l’ Església per això el doctor en teologia el jesuïta Xavier Alegre, ens diu que en aquest procés d’alliberament hi estem tots, per aquesta raó l’Església també hauria de renunciar a tot tipus d’estructura de dominació per ser fidel al que va fer Jesús i volia que ho féssin els seus seguidors.

Només amb la força de l’amor podrem respectar la llibertat de l’altre. Un exemple el tenim a Lc.15,11-32 la paràbola del fill pròdig, el pare no utilitza la violència ni l’esclavitza per impedir que deixi la casa o per que torni, sinó que confia que la força de l’amor serà capaç de transformar-lo .

Aquest amor als altres s’expressa d’una manera molt concreta a través del sentiment de la misericòrdia.

Teresa Biayna

diumenge II de durant l'any. 17 de gener

Is 62, 1-5

S’ha acabat l’exili a Babilònia, i el poble retorna a Jerusalem, però el Temple encara està destruït, i pensen si Déu realment s’ocupa d’ells. És per combatre aquesta desesperança, que Isaïes diu que Déu no ha pas oblidat el poble, i parla a Jerusalem com qui s’adreça a una esposa. Aquest és l’estat de les relacions entre Déu i el seu poble: “com un nuvi s’alegra de tenir la núvia”.

Va ser Osees, al segle VIII aC, qui primer va comparar el poble d’Israel amb una esposa (Os 2, 21); després, trobem altres cites semblants d’altres profetes, que van culminar en el Càntic dels Càntics, paràbola de l’amor de Déu per la humanitat.

“Et donaré un nom nou ...”. Saber el nom d’algú és com conèixe’l i, entre esposos, no és estrany donar-se un diminutiu afable, que expressa amor. En la Bíblia, “un nom nou” indica també una missió nova; així Abram se l’anomena Abraham, Jacob passa a dir-se Israel, Simó esdevé Pere ... i aquí, Déu dóna un nom nou a Jerusalem, li dirà “me l’estimo”. 

...........................................................

Jn 2, 1-11

És amb simbolismes, que Joan diu les coses importants en el seu evangeli, i no parla de miracles, sinó de “signes”, lo qual provoca la pregunta ¿signe de què? ... i cal descobrir el missatge amagat en el text.

“El tercer dia ...”, no s’ha de confondre amb un temps cronològic. En llenguatge bíblic, és el dia reservat per l’actuació de Déu: aquí comença a manifestar-se Jesús ... i, al final, “el tercer dia” Jesús serà ressuscitat per Déu.

Tot comença en un àpat de noces, que evoca un projecta d’aliança: “... com un nuvi s’alegra de tenir la núvia”, llegim a Is 62, 5.

Les piques de pedra servien per posar-hi l’aigua pel ritus de purificació que manava la Llei, però Jesús transforma l’aigua en vi, vi que com diu el cap del servei, és molt millor que el d’abans. És la nova aliança que Jesús ha vingut a inaugurar. No ha vingut a destruir les piques de pedra, símbol de la Llei, sinó a canviar-hi el contingut.

Maria, en l’evangeli de Joan, hi surt sols dues vegades: al inici, les noces de Canà, i al final, acompanyant Jesús a la creu. A Canà, Maria convida als servidors a col·laborar en l’obra de Déu: “feu el que ell us digui”, i així esdevindran testimonis del primer “signe” que fa Jesús.   

Joan i Roser

Any de Misericordia (2): l'acolliment

Com diu el Papa Francesc a Misericordiae Vultus, la misericòrdia de Déu no és una idea abstracta, sinó una realitat concreta amb la que manifesta el seu amor. Jesús mostra la misericòrdia de Déu acollint, alliberant i perdonant. Ho mostra clarament el relat dels Evangelis. La misericòrdia de Jesús no és doncs abstracta sinó que és una resposta a les necessitats reals de les persones. Diu el Papa en el document citat: “ En aquest Any Sant (de la misericòrdia), podrem realitzar l’experiència d’obrir el cora tots els que viuen en les més contradictòries perifèries existencials, que amb freqüència el món modern dramàticament crea”. No es refereix només a la pobresa material sinó a tot el sofriment existencial.

Acollir no vol dir només “esperar a que vinguin” sinó anar-los a trobar, sortir de les esglésies, sagristies i convents. Acollir és escoltar i comprendre, només així podrem alliberar. Acollir també és denunciar les causes d’aquest “sofriment existencial” i treballar per disminuir les seves conseqüències i per fer desaparèixer les seves causes. D’aquesta manera també evangelitzem ja que evangelitzar no és sermonejar sinó mostrar amb el nostre estil de vida el que Jesús vol, això és el seu seguiment. Si no donem exemple no podem acollir. Ser cristià no és creure determinades coses sinó “una vida tal com la que va viure el que va morir crucificat.” Ho va dir fa uns cent cinquanta anys un tal Friedrich Nietzshe.

Llorenç Casanova

diumenge del baptisme del Senyor. 10 de gener

"Tu ets el meu fill, el meu estimat"

Is 42, 1-4, 6-7

És un text del segon Isaïes, que predica en temps de l’exili a Babilònia, i s’esforça a donar coratge als seus compatriotes. El poble, perdut, lluny de la seva terra, es preguntava si Déu no l’havia abandonat, degut a la seva infidelitat. Llavors, el profeta afirma que comença el temps de la consolació. Ja no és el passat la mesura del present, sinó un esdevenir nou que Déu proposa. La desesperació de l’exili, passa a ser esperança.

Parla de l’actitud del Servent de Déu, cridat i assistit per l’Esperit, per dur a terme una especial missió: fer present, amb la seva vida, l’actitud de Déu envers la humanitat, és evidenciar que Déu instaura la seva justícia i la seva llum, a traves de la debilitat de l’ésser humà. La voluntat de Déu és de salvació i alliberament per tota la humanitat.

Els jueus van identificar aquest “Servent” amb la “resta d’Israel”, i la comunitat cristiana hi ha vist la figura de Jesús, introduint un nou concepte de Messies, que comparteix la debilitat de la condició humana, en coherència amb el Déu amb nosaltres.

...........................................................

Lc 3, 15-16. 21-22

El ritus d’immersió en l’aigua, significa una purificació i un compromís a la conversió, i és aquest baptisme el que proposava Joan, però diu que Jesús ho farà d’una altra manera, amb l’Esperit Sant i amb foc, amb el foc de l’Esperit, que abrusarà els cors amb el seu amor.

Com tot el poble, Jesús també fou batejat; es volia mostrar com un home entre els homes. Però mentre pregava, “el cel s’obrí”; es presenta la pregària com una obertura entre la terra i el cel, entre els homes i Déu, en que Déu entra en la història humana.

L’Esperit baixà “com” un colom, símbol de pau i reconciliació, i una veu digué: “tu ets el meu Fill, el meu estimat”, amb el que sembla que Déu confirma aquí la missió de Jesús; és com un aval de Déu al que, després, dirà i farà Jesús. 

Joan i Roser