El
sopar
En
els textos del Sopar, si bé s’hi respirava un ambient pasqual,
probablement va ser més aviat un sopar de comiat; en cap text es
parla de l’anyell ni de les herbes amargues, que caracteritzaven el
sopar de Pasqua.
Va
ser Pau, en la primera carta als de Corint (1Co 11, 23-26), qui
primer escriu, cap els anys 50, sobre la institució de l’Eucaristia,
per Jesús durant l’últim Sopar. Seria un sopar seguint la costum
jueva en que, al començar, el cap de taula es posava dret, agafava
el pa i, en nom de tots, pronunciava una benedicció. Després
trencava el pa i en donava un tros a cadascú; amb aquest tros de pa
es feia arribar a tots la benedicció de Déu i, al rebre el pa es
sentien units entre si i amb Déu. Aquell dia, però, Jesús hi
afegeix unes paraules que donen al ritus un nou contingut. Al
distribuir el pa els diu: “Aquest és el meu cos” ... jo sóc
aquest pa, veieu-me en aquest tros de pa per fer-vos arribar la
benedicció del Regne de Déu.
Seguint
el ritual, al final de l’àpat s’agafava una copa de vi, es
pronunciava l’acció de gràcies pel menjar rebut i, a continuació,
es bevia el vi, cadascú amb la seva copa, era com un brindis. Però
aquella nit, Jesús canvia el ritus i convida als deixebles a beure
de la seva de copa, la comparteixen, i els diu: “aquesta copa és
la nova Aliança segellada amb la meva sang”, on s’hi pot veure
una referència a la sang que Moisés aspergeix sobre el poble, com a
símbol de concloure la seva Aliança amb Déu (Ex 14, 8). Si bé en
la cultura jueva el cos o la carn era símbol de la persona, la sang
era la vida; és la vida de Jesús qui segella la nova Aliança. És
tot el que ens va mostrar, com a Paraula de Déu, al llarg de tota la
seva vida, i que acabarà amb la mort.
Jesús,
amb aquests nous gestos, converteix aquell sopar de comiat en quelcom
més que un ritual. A partir d’aquest moment, el pa i la copa
compartida portaran a la memòria dels deixebles de tots els temps,
aquest lliurament total de Jesús. Repetint junts aquest sopar, la
comunió amb Jesús, el seu record i la seva presència es mantindran
fins que un dia puguem beure junts el vi nou en el Regne de Déu.
La
mort
Jesús
va ser torturat i mort perquè el que feia i deia no agradava ni al
poder religiós ni al poder polític d’aquell temps, que veien
perillar la seva posició i, com a conseqüència, la seva influència
i domini sobre el poble. Les motivacions religioses, però, són
interpretades pels grans sacerdots en clau política, perquè els
romans hi poguessin intervenir : “va contra el César, es fa dir
rei”. En el fons, a part de treure’s de sobre la responsabilitat
de la mort de Jesús, donat que els romans crucificaven, hi havia
també una manera de desacreditar Jesús. En el Deuteronomi (21, 23)
es diu: “... tot home penjat en un patíbul és un maleït de Déu”,
text ben conegut dins la tradició jueva.
Déu
no ens perdona perquè Jesús va patir i morir, sinó per la seva
vida. És la trajectòria de la seva vida, com a proclama de la
Paraula de Déu, la que ens condueix a la salvació. El sofriment, la
mort, no és un valor en sí, sinó un “accident”, que cal
assumir com a conseqüència d’actuar correctament, i no renunciar
al que es va fer i dir. Jesús va acceptar el sofriment i la mort,
pel seu amor vers nosaltres, per evitar que es perdés el seu
missatge de salvació. No es pot fer creure a la gent que cal patir
perquè Déu perdoni els nostres disbarats, i que Déu va exigir al
seu Fill que patis com a preu per apiadar-se de nosaltres... Si Déu
va dir: “No vull sacrificis !!! ...”.
“El
que vull és amor i no sacrificis, coneixement de Déu i no pas
holocaustos”
(Os
6, 6).
En
els primers temps del cristianisme, es va presentar un problema
important amb els pagans i també jueus convertits, doncs ara no
podien assistir als sacrificis que es feien en els seus temples. Una
solució va ser que ja no calia fer sacrificis perquè Jesús, amb la
seva mort cruenta, havia aconseguit el sacrifici definitiu, després
del qual ja no en feien falta més. Lo greu, però, és mantenir
aquesta idea de que la mort de Jesús és el sacrifici que Déu
necessitava per perdonar els nostres pecats. Amb el missatge de Jesús
a la mà, no es pot defensar de cap manera aquesta idea que,
probablement sense voler, ens mostra un Déu, diria jo, cruel: es vol
intentar que Déu es calmi i ens perdoni sacrificant-li el seu fill?.
Això no s’adiu amb el Déu Pare bo que ens mostra Jesús.
Una
altre idea desafortunada, és que Jesús “va carregar” amb els
nostres pecats al morir a la creu, i així ens van quedar perdonats
... igual que el boc expiatori de l’Antic Testament (Lv 16, 20-22),
que li posaven les mans a sobre (passant-li així els pecats) i
després l’enviaven al desert on, evidentment, moria ... però els
hi quedaven perdonats els pecats. Jesús seria el nostre “boc”
particular ... s’hauria vist una major falta de respecte !?
La
mort de Jesús ha de provocar tot el nostra amor, agraïment i
respecta. Jesús podia no haver assumit el repta d’afrontar-se a
les autoritats per defensar el seu missatge, sabent on el conduiria,
i com li suggeria Pere. De haver-ho fet així, hauríem perdut el
testimoni de la seva vida, que és el que realment ens porta a la
salvació.
La
resurrecció
Ningú
ha vist la Resurrecció de Jesús. Segons l’evangeli de Marc, les
dones troben la tomba buida, on només reconeixen “un jove vestit
de blanc”. Però mentre busquin un cadàver, estan lluny de Jesús,
el jove els diu: “no és aquí”. Jesús continua estan en el
present i és actiu: “va davant vostre a Galilea”. Només
reprenent el seguiment que havia quedat interromput per la mort en la
creu, Jesús restablirà la visió, i aquesta trobada no tindrà lloc
a la tomba, sinó a Galilea, es a dir, en mig de la nostra vida
ordinària, en el que és habitual, quotidià … Galilea és la
oportunitat de començar de nou.
Però
les dones, les úniques que havien pogut superar els esdeveniments de
la mort de Jesús (tots els altres havien fugit), ara s’enfonsen, i
la por s’apodera d’elles, les desborda … i abandonen. Així
doncs, ja no queda ningú dels seus seguidors … Marc al posar punt
i final aquí al seu Evangeli (la resta va ser un afegitó molt
posterior), ens està dient que si les dones no varen dir res, les
comunitats que posteriorment es van anar formant, no són
conseqüència de la al·lucinació d’unes dones, sinó fruit del
Ressuscitat, una prova de la seva vitalitat i iniciativa.
Els
relats de les aparicions mostren una mena de relació amb els
deixebles completament diferent, Jesús viu d’una altre manera, com
en un altre món, que se’ns escapa, i tenim d’acontentar-nos amb
uns signes molt discrets, que no sempre s’entenen.
El
que es tradueix per “aparició”, literalment és “deixar-se
veure”, però el sentit de la visió està vinculat al tema de la
fe: veuen coses que sense la fe no es veurien. Ens trobem davant
d’una experiència personal de relació amb Jesús. Hi ha un text
molt significatiu: Mt 28, 16-17 “els
onze deixebles se’n anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús
els havia indicat. En veure’l van prosternar-se, tot i que alguns
dubtaven”
… havien conviscut amb ell i ara el tenien al davant !!
Quan
Lluc proposa que Jesús es va aparèixer durant 40 dies (40=tota una
vida), vol dir que les aparicions són un procés de descoberta del
ressuscitat durant tota la vida, i que aquest procés és una
resposta de fe. Cal conèixer primer l’itinerari de Jesús abans de
la Pasqua, per tenir accés a la fe en la Resurrecció, per
reconèixer Jesús en el Ressuscitat.
La
Resurrecció, dins l’existència de Jesús (el seu missatge, la
seva manera de viure i de morir), esdevé una aprovació divina al
seu itinerari humà. La Resurrecció ens diu que la via d’amor
seguida per Jesús, no és pas un camí sense sortida, sinó que
porta a la vida, perquè és el camí de la veritat.
Joan Minguella
