Setmana Santa
El sopar.- Seria un
sopar seguint la costum jueva: al començar, el cap de taula es posava dret,
agafava el pa i, en nom de tots, pronunciava una benedicció. Després trencava
el pa i en donava un tros a cadascú; feia arribar a tots la benedicció de Déu.
Però Jesús hi dona un nou contingut, i els diu: “Aquest és el meu cos” ... veieu-me en aquest tros de pa entregant-me
fins a la fi, per fer-vos arribar la benedicció del Regne de Déu.
Al
final de l’àpat amb una copa, es pronunciava l’acció de gràcies pel menjar
rebut i es bevia el vi, cadascú amb la seva copa. Però aquella nit, Jesús
convida als deixebles a beure de la seva de copa, la comparteixen, i els diu:
“aquesta copa és la nova Aliança segellada amb la meva sang”. En la cultura jueva, la sang era la vida;
és la vida de Jesús qui segella la nova Aliança.
La mort.- En
el relat de la Passió, Marc posa en relleu la solitud de Jesús i el seu
silenci. No l’acompanya ningú, i en el Sanedrí “callava i no va respondre res”.
En Mateu la majoria de jueus van menysprear i humiliar Jesús, però els
pagans el reconeixen “rei dels jueus”, com diu Pilat, i finalment “Fill de
Déu”, el centurió. En Lluc Jesús viu els últims moments amb una certa
pau; no insisteix en el sofriment, però si en la misericòrdia: “Pare perdona’ls
que no saben el què fan”. En Joan, el procés de Jesús es desenvolupa
essencialment amb el tema de la reialesa; davant Pilat, no refusa ser rei, però
no ho és com els d’aquest món.
Davant el Sanedrí, Jesús accepte que és el Messies, cosa
que consideren una blasfèmia, i en clau política “va contra el César, perquè es
fa dir rei”, i Pilat, un xic a contracor, decideix condemnar Jesús a morir a la
creu. Però, a part de treure’s la
responsabilitat de la mort de Jesús, hi havia també una manera de desacreditar-lo:
el Deuteronomi diu: “... tot home penjat en un patíbul és un maleït de Déu”.
La resurrecció.- Si
bé la crucifixió i mort de Jesús van ser uns esdeveniments públics, la
resurrecció és quelcom confidencial. No hi ha cap manifestació pública.
Marc ens diu que les dones, les úniques que havien
pogut superar els esdeveniments de la mort de Jesús (tots els altres havien
fugit), davant la tomba buida ara s’enfonsen,
la por s’apodera d’elles, les desborda … i abandonen. Així, doncs, ja no
queda ningú dels seus seguidors. Al posar aquí Marc punt i final al seu
Evangeli (la resta va ser un afegitó molt posterior), se’ns està dient que si
les dones no varen dir res, las comunitats que posteriorment es van anar
formant, havien de ser fruit de la Resurrecció. Segur que quelcom va passar,
sinó ara nosaltres, 2000 anys després, no seríem cristians.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada