Setmana-XIII-d-any

Setmana-XIII-d-any

2Re 4, 8-11. 14-16a

            Comença el text amb un oferiment a Eliseu  d’una estada a casa seva, per una dona benestant de Sunam, que diu al seu marit  que aquest home és certament  un sant home de Déu. Quan Eliseu  hi va anar, es va plantejar amb el seu servent “Què podríem fer per ella”. El primer acte és la promesa d’un fill per aquesta dona estèril, doncs des del punt de vista humà, ja no hi havia esperança d’embaràs, i diu a la dona: "L'any que ve, en aquest mateix moment, mantindràs un nen als braços" ...

            El que interessa a l’autor del llibre dels Reis és que veu en la llarga aliança entre el profeta Eliseu i la família de Sunam, una imatge de l’Aliança entre Déu i el poble d’Israel.  La promesa del naixement d’un nen, en una dona estèril, seria un signe que Déu és el Déu de la vida

Mt  10, 37-42 

            Es tracta d’una crida a les renúncies que exigeix ​​la fidelitat al seu missatge. Ja sabíem que l’evangeli requeria estimar: tot el discurs de la muntanya ho deia. Aquí però, Jesús parla d’altres requisits. Per seguir Jesús cal tota la llibertat, cal purificar l’amor humà que hagi esdevingut possessiu o individualista. Un autèntic seguiment comportarà algunes relativitzacions dels vincles afectius

            Tots els temps de persecució provoquen drames, fins i tot fora d’un context de persecució violenta, sabem que també pot ser amb la família i els amics més propers, que a vegades és difícil testificar les teves conviccions. 

            Aquí Jesús expressa la seva consciència de la persecució que els espera a  tots aquells que el seguiran. Perquè, si els deixebles segueixen el seu testimoni, inevitablement correran el risc de xocar amb les autoritats. Hauran d’acceptar ser ignorats, humiliats. 

            Jesús intenta prevenir als deixebles de les dificultats que se’ls hi acosten i segueix amb unes paraules de consol. Acollir els deixebles, encara que “uns petits”, és acollir  Jesús i el Pare, de qui Ell procedeix. 

             "Qui us acull, a mi m’acull ... i acull aquell que m’ha enviat”. Sembla que aquesta frase pretén enfortir els apòstols, com si els digués:“Tots aquests riscos per l’evangeli us apropen a mi i al meu pare ”.

Joan i Roser

Diumenge-XII

Diumenge-XII-d-any

                                                                            Mt  10, 26-33 

            Després d’haver triat als Dotze, Jesús dóna consignes per la missió que se’ls encomana, no serà pas fàcil, i insisteix a dir als seus deixebles “no tingueu por”. L’anunci de la paraula de Déu serà per ells també causa de contradiccions i, fins i tot, de mort. La seva confiança, però, cal que sigui més forta que la por. Déu fa descobrir a l’home el seu projecta, que esdevé entenedor amb la vinguda de Jesús; els deixebles en son testimonis, i cal que propaguin això que han viscut i han entès.

            Quan Mateu escriu l’evangeli, la persecució dels cristians pels jueus era una realitat, i aquest text té per objectiu enfortir la seva determinació ... si avui nosaltres creiem es, sens dubte, perquè ells van superar les seves primeres pors.

            Els creients son convidats a no tenir por del judici dels homes que, certament, pot provocar sofriment i, fins i tot, la mort ... però  es el judici de Déu el que compta i, al final, els deixebles tindran el mateix Jesús reconeixent-los davant el Pare. 

 Joan i Roser

Solemnitat del Cos i la Sang de Crist

Solemnitat del Cos i la Sang de Crist.

Dt  8, 2-3. 14-16

            El text comença per “recorda’t”. Fer memòria del nostre passat, forma part de la història de la fe, de la història de salvació; la memòria d’un poble, és com les arrels d’un arbre, que ara no es veuen, però en realitat, l’arbre viu gràcies a elles. Moisés recorda al poble que, en el decurs de la marxa pel desert, malgrat les proves i dificultats que van patir, Déu ha estat sempre present i mai l’ha abandonat. Volia mostrar, d’una part, la pobresa del poble i, per altra, la sol·licitud constant de Déu envers ell, doncs d’altra manera s’haguessin mor.

            Aquest text va ser escrit en una època en que el poble, instal·lat a Canaan, s’estava oblidant de la fidelitat a l’Aliança, i tenia de superar un nou perill: la idolatria dels cananeus. Havien d’aprendre que “l’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca del Senyor” (Dt 8, 3). Déu està sempre al nostre costat, i dóna el pa de la seva paraula (com el mannà), i l’aigua de vida eterna (com el doll que en fa brollar de la roca). 

...................................................................................                                                                                                                                                                                                       

Jn 6, 51-58     

            És difícil entendre aquest text, si abans no s’explica el significat dels simbolismes que s’utilitzen.

            “Carn” vol dir persona, designa la condició humana; el do de la carn de Jesús és el do de la seva persona. “Sang” és símbol de la vida; el do de la sang és el do de la seva vida ... encara que, segons  Lv 17, 12, com que “la sang és vida ... ningú ha de menjar la sang”, i és també per això que els jueus no entenien Jesús.

            “Menjar” o “beure”, és assumir, identificar-se, amb lo que es menja o es beu, i  trobem també aquest sentit en diversos llocs de l’AT: “menja això que reps. Menja’t aquest escrit i ves a parlar a Israel” (Ez 3, 1) ... “quan m’arribava la teva paraula, jo la devorava ...” (Jr 15, 16). Calia menjar, empassar-se la Paraula (= la carn o el pa), per assimilar-la i poder-la proclamar.

            Quan es va escriure aquest evangeli, a l’entorn de l’any 100, la pràctica de la eucaristia estava ja sòlidament establerta, i és a la llum d’aquell Sopar (que Joan no descriu) que es comprenen les paraules de Jesús.

            Amb aquest llenguatge simbòlic, Jesús ens vol dir que la seva història personal (la carn) i la seva vida (la sang), han estat per donar-nos vida a nosaltres, i seguir-lo comporta assumir, adherir-se, al missatge que ens ofereix la seva persona durant tota la seva vida.    

                  

Joan i Roser                                                              

Solemnitat de la Santíssima Trinitat

Solemnitat de la Santíssima  Trinitat.

Ex 34, 4b-6. 8-9  

            Estem al desert, després que el poble adora el vedell d’or, Moisès acudeix a Déu perquè els perdoni. Déu li diu que talli dues tauletes de pedra i pugi al Sinaí per renovar l’Aliança.

            Baixà Déu enmig d’un núvol i proclama Ell mateix el seu nom. L’Aliança és renovada per iniciativa del mateix Déu, que ve a l’encontre dels homes. Déu no és pas una entitat abstracta, fruit d’una reflexió filosòfica, sinó que és Ell qui es dóna a conèixer dins la humanitat. Déu sempre ens acompanya, el que passa és que no sempre som capaços de percebre com ho fa, com se’ns fa present.

            “Déu compassiu i benigne ...”. Moisès sembla que ha comprés bé el que aquesta expressió significa, ja que en dedueix  “... vos ens perdonareu les culpes ...”, malgrat que el poble és “rebel al jou” que el manté unit a Déu per l’Aliança, no sempre es deixa conduir, ni segueix el camí adequat.

            És l’amor fort i durable de Déu pel seu poble. Qui manté l’Aliança.

....................................................................................                                                                                                                                                                                                       

Jn 3, 16-18     

            Déu estima la humanitat, ja l’havia salvat en temps de Moisès. La novetat del Nou Testament, és el do del seu Fill per la salvació dels homes, que no s’aconseguia amb la insistent veu dels profetes, utilitzant tots els mitjans possibles per acostar els homes cap a Ell. Però Déu ha estimat tan el món, fins el punt d’enviar-hi el seu Fill, a fi de que es salvin els qui creguin en ell.

            Aquest text, de la conversa de Jesús amb Nicodem, seria com una meditació sobre les relacions entre el Pare i el Fill, i la seva repercussió sobre nosaltres; la font de salvació és l’amor de Déu. És suficient creure per ser salvats, però no ho serem si no volem: som lliures de creure o no.

            En moltes ocasions, Jesús ha parlat de Déu com a Pare. En el seu bateig, i també després, en la transfiguració, es sentia la veu de Déu dient: “aquest és el meu Fill, el meu estimat”. Jesús també ha parlat sovint de l’Esperit d’amor que l’uneix al Pare i, fins i tot, envià l’Esperit dins nostre, amb el seu alè. És tot aquest conjunt de revelacions sobre el misteri de Déu, que la tradició cristiana ha volgut expressar amb el nom de Trinitat.

 Joan i Roser