(Recuperat d'agost de 2010)
Is 66, 18-21
Una part dels
deportats a Babilònia havien tornat, però la situació a Jerusalem no era
pas bona. L’entusiasme pel retorn, s’havia tornat en desil·lusió.
Isaïes, però, anuncia un avenir radiant, i exalta el paper que adquirirà
Jerusalem, símbol de salvació i reagrupament, però no pas sols del
poble d’Israel, sinó de totes les nacions.
Llavors, el poble rep una
missió: anunciar a tots els pobles la glòria de Déu. Quan es diu
“veuran la meva glòria”, vol dir que el reconeixeran com a únic Déu, com
el Déu de tots, apreciaran la seva presència, el seu “pes” (segons el
text hebreu). El Senyor trenca les antigues barreres, que mantenien les
nacions paganes a distància de Jerusalem i, per tant, del Senyor. Totes
les nacions (=tots els pobles, la humanitat) s’aniran integrant al poble
de Déu.
.............................................................
"Vindran d'orient i
d'occident,
del nord i del sud,
i es reclinaran a taula en el Regne de
Déu...
hi ha darrers que seran primers
i primers que seran darrers"
Lc 13, 22-30
És un relat a l’entorn de la pregunta “¿són pocs els qui se salven?,
pregunta que es feien molts, pensant en algunes imatges de l’Antic
Testament. Però Jesús no respon la pregunta, lo important no és saber
quants, sinó el què hem de fer per salvar-nos.
Insisteix en l’esforç
present, doncs després serà massa tard, i la porta estarà tancada. La
porta és estreta, encara que Déu la manté oberta, però passar-hi
representa un esforç, i cal lliurar-se de tot el que ens ho impedeix,
cal renunciar a tot el que ens engavanya, per poder entrar en llibertat
al Regne de Déu.
Per salvar-se, no és suficient pertànyer a un
determinat poble, o raça, o institució (encara que sigui l’Església), no
hi ha privilegis, ni tampoc exclusions, tot depèn de la disposició de
cadascú, d’altre manera “no sé qui sou”. Jesús posa en guàrdia al poble
d’Israel, per les seves pretensions de poble privilegiat.
El Regne
de Déu no és un dret, sinó un do que està obert a tothom, vingui de on
vingui. Les misses i les oracions són importants, però no suficients, la
religió ha d’impregnar tota la vida. Això porta a un capgirament de
valors humans i religiosos, doncs pot ser que “els darrers siguin els
primers ...”
Joan i Roser
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada