Diumenge II de Pasqua o de la Divina Misericòrdia

Lc 5, 12-16

Se’ns vol mostrar la continuïtat entre l’acció de Jesús i la de la comunitat de deixebles. A Galilea, Jesús havia curat malalts imposant-los les mans (Lc 4, 40), i ara, ressuscitat i present dins de l’Església, continua la seva obra per mà dels apòstols.

Els apòstols estan encara a Jerusalem, i es troben al Temple, al pòrtic de Salomó, un lloc de pas i de trobada, accessible a tothom, no reservat sols als jueus. Això proba que, en els primers temps, els apòstols no havien pas deixat d’anar al Temple, eren jueus. Però es notava ja una certa separació, doncs “ningú dels altres no gosava anar amb ells”; la separació entre els jueus que creien en Jesús i els que no, s’anava fent més evident.

“Cada vegada se’ls afegien més homes i dones ...”, una novetat remarcable, doncs mostrava que no hi havia distinció, cosa que si es donava en el Temple, en que les dones estaven arraconades i el lloc dels homes era el preferent.

....................................................................................
Jn 20, 19-31

"Pau a vosaltres, Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres"

Estem encara en el primer dia de la setmana, és el començament d’una nova creació, el naixement de l’Església.

La porta estava tancada, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por; malgrat tot, estaven reunits i no pas dispersats. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i es donà a conèixer, “ensenyà les mans i el costat”. Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe (partir el pa a Emmaús, la veu a la Magdalena ...), la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.

Hi ha dues parts en el text. Primer, Jesús i els apòstols; hi ha una síntesi de diversos temes: la pau, Jesús manifesta la seva presència amb el do de la pau i de la joia; la missió, els envia com el Pare ha fet amb ell; l’Esperit, “alenà damunt d’ells”, per comunicar-los una nova vida, i el perdó, oferiran una reconciliació universal, Déu és Amor i Perdó.

Després, Jesús i Tomàs, que no accepta creure si no veu ... però els altres deixebles no eren pas millors: no van creure que les dones havien vist Jesús ressuscitat. La vinguda a la fe de Tomàs ens porta a un temps nou, el temps de l’Església, en que caldrà “creure sense haver vist”. No és fàcil veure els signes de la presència de Déu dins el món, i la fe tindrà de recolzar-se en el testimoni dels qui van experimentar la presència de Jesús Ressuscitat i ... sortosos els que així creuran.

(Recuperat d'abril de 2010) 

Diumenge de Pasqua de la Resurrecció del Senyor

Ac 10, 34. 37-43

Pere transgredeix totes les normes dels jueus: entra a casa de Corneli, un pagà, i menja amb ell. Pere li anuncia l’evangeli de Jesús que, així, desborda les fronteres d’Israel, i ho reafirma al final del seu discurs: “tothom qui creu en ell, obté el perdó dels pecats”, tothom, encara que pagà, pot ser batejat en el nom de Jesús.

Si bé abans de la Pasqua, Jesús pot entrar dins de la història, el després sols el pot constatar el testimoni dels deixebles.

Un aspecte a remarcar és la insistència a dir que és Déu qui actua en Jesús: “Déu el va ungir”, “era amb ell”, “el va ressuscitar” ...

...............................................................

Jn 20, 1- 9

"Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts"

No hi ha testimonis del moment en que Déu intervé ressuscitant Jesús, sols sobre els seus efectes: la tomba és buida. Però el testimoni d’una dona no era vàlid, era imprescindible el de dos o més homes, i és per això que Maria Magdalena corre a dir-ho a Pere.

Pels jueus, el sepulcre és el sheol, on els homes duen una existència transitòria, una espera ... i Jesús ja no hi és. La pedra havia estat treta, la mort ha estat vençuda, no ha pogut mantenir Jesús captiu, i a dins sols hi havia el llençol d’amortallar i el mocador. Però si s’haguessin endut el cadàver no s’haurien entretingut a treure-li la roba, que esdevé la proba de que Jesús ha estat alliberat dels lligams que simbolitzen la passivitat de la mort.

Trasbalsats per la notícia, Pere i l’altre deixeble corren cap a la tomba, però malgrat que el deixeble hi arriba primer, qui primer entra a la tomba és Pere; hi ha ja una jerarquia? Pere, però, sols constata que Jesús no hi és. L’altre deixeble, amb els ulls de la fe, davant el buit, els signes de l’absència, sí que en treu una conclusió: “ho veié i cregué”; la fe li fa descobrir que Jesús és viu.

El fet més palpable, més evident, de la resurrecció, és que els deixebles, abans dispersats i atemorits, tornen a reunir-se, i després iniciaran la predicació del missatge de Jesús. Quelcom devia passar, d’altre manera ara nosaltres no seriem cristians.         

Joan i Roser

(Recuperat d'abril de 20214)

Diumenge de Rams o de la Passió del Senyor

Is 50, 4-7

            Isaïes parla d’ell mateix i, també, del poble perseguit i humiliat en l’exili de Babilònia. És alimentat per la Paraula de Déu, per així poder-la transmetre, i alguns entenen la crida, però d’altres la refusen i, malauradament, es troba amb la persecució, però suporta els maltractaments doncs sap que està sostingut per Déu.

            La principal característica d’un veritable servidor de Déu, és l’escolta de la Paraula, “mantenir la orella oberta”. “Escolta” vol dir també confiança; és una història de confiança mútua: Déu confia en el servidor, i li proposa una missió ... i el servidor accepta amb confiança aquesta missió.

            Els deixebles de Jesús, buscant dins l’Escriptura, troben en aquest text una ajuda per comprendre el final de Jesús.          

                                     ........................................................................................           

      

Lc 22,14-23, 56

"Beneït sigui el rei, el qui ve en nom del Senyor"

            Jesús es posà a taula amb els apòstols i els mostrà lo important que era celebrar amb ells aquesta Pasqua. Era com un sopar de comiat, l’últim moment de intimitat amb ells, abans de la seva Passió.   

            Partir el pa i repartir-lo, és propi del ritual jueu del sopar de Pasqua; la novetat està en que Jesús va identificar aquest pa amb la seva persona. La última copa de vi, també del ritual, la identifica amb la seva sang amb la que, simbòlicament, segella la nova i definitiva Aliança; la primera, Moisés també la va segellar amb sang. Però    entretant, Jesús diu que un el traeix, i els deixebles es pregunten qui podria fer això, i després sols es preocupen de qui manarà més en el Regne que s’apropa. 

            Jesús ha volgut que durant el temps de la seva absència, els seus deixebles tinguin un especial testimoniatge, recolzat per uns signes visibles.  El memorial instituït al moment en que Jesús anava a donar la seva vida (el pa i el vi oferts durant el sopar) porta a pensar i a mantenir en activitat i afecte cap a la seva persona, que es perpetua a través dels anys fins el seu retorn.            

                                                                                

Joan i Roser

(Recuperat d'abril de 2019)

Diumenge V de Quaresma

Is 43, 16-21

D’aquests capítols del 2º Isaïes, se’n diu el “llibre de la consolació”. És del s. VI aC, durant l’exili a Babilònia, on el poble viu angoixat per la destrucció de Jerusalem i el Temple, i per la deportació que això va comportar

El que Déu va fer una vegada per alliberar el seu poble, ho tornarà a fer. Isaïes recorda l’acció de Déu quan sortien d’Egipte, perquè tinguin confiança en l’esdevenir i, en nom de Déu, anuncia: no penseu més en les coses del passat, una cosa nova comença a venir; ja no estem davant un riu que s’asseca perquè el poble passi, sinó davant d’un camí nou pel desert (el desert de Síria, que els separa de Jerusalem) que s’omplirà d’aigua perquè el poble begui, s’entén durant el seu retorn a Jerusalem.

.....................................................................................
Jn 8, 1-11

"Tampoc jo no et condemno. Ves-te'n, i d'ara endavant no pequis més"

Els mestres de la Llei i els fariseus, intenten posar un parany a Jesús, a fi de poder-lo acusar. Un parany rebuscat, no té sortida sigui quina sigui la resposta de Jesús: falta d’obediència a la Llei, si no accepta la condemna de la dona, o manca de la misericòrdia que ell predica, si hi està d’acord. Però, seguint l’Escriptura, no hi hauria de faltar l’home, en la proposta de condemna que fan de l’adulteri (Lv 20, 10).

Davant d’aquesta provocació, Jesús es pren el seu temps, tot escrivint a terra amb el dit, i després els hi fa una proposta: “el qui no tingui pecat, que tiri la primera pedra”, i continua escrivint a terra. Amb aquest gest, com a refús a respondre, Jesús es manté com absent, i cadascú és enviat cap a si mateix, cap a la seva pròpia consciència; si volen fer de jutge, que comencin a jutjar-se ells mateixos.

Els acusadors de la dona, no són pas acomiadats per Jesús ... però comencen a marxar, en primer lloc els més vells, els que tenen més experiència de la misericòrdia de Déu, o potser, també, els més intel·ligents.

Una vegada fora els acusadors, el clima tens s’ha esvaït, i Jesús diu a la dona: “no pequis més”. No és pas tot permès, el pecat resta condemnable, però sols el perdó fa recobrar la dignitat i posa de nou en camí. Semblant al text d’Isaïes, podríem dir: no pensis més en el passat, una nova vida se‘t acaba d’obrir.

JiR

(Recuperat de març de 2010)