PREGAR...tot fent vacances (3)

11 d'agost, Santa Clara

Altíssim, omnipotent i bon Senyor,
teves són les llaors, la glòria i l´honor
i tota benedicció.
A tu sol, Altíssim, s´adiuen;
d´anomenar-te, cap home no és digne.
Lloat sies, Missenyor, amb totes tes criatures,
especialment per nostre Germà Sol,
el qual fa la claror i ens illumines.
I ell és bell i radiant amb gran esplendor;
de tu, Altíssim, porta significació.
Lloat sies, Senyor, per la germana lluna i les estrelles,
al cel les has fetes clares i precioses i belles.
Lloat sies, Missenyor, pel germà vent
i per l´aire i el núvol i el serè i per tot temps,
pels quals a les criatures dónes sosteniment.
Lloat sies, senyor, per la germana aigua,
la qual és molt útil i humil i preciosa i casta.
Lloat sies, Missenyor, pel germà foc,
pel qual tu la nit ens illumines,
i ell és bell i alegre i robustós i fort.
Lloat sies, Senyor, per la germana nostra mare terra,
la qual ens sustenta i ens governa
i produeix molts de fruits amb flors colorides i herba.
Lloat sies, Senyor, per aquells qui perdonen per la teva amor
i sostenen malaltia i tribulació.
Beats aquells qui es mantindran en pau,
car de tu, Altíssim, seran coronats!
Lloat sies, senyor, per la germana nostra la mort corporal,
de la qual cap hom vivent no pot escapar;
ai, d´aquells que moriran en pecat mortal!
Beat aquell qui es trobarà dins tes santíssimes voluntats,
car la mort segona non li farà cap mal!
Lloeu i beneïu el meu Senyor,
i regracieu-lo i serviu-lo amb gran humilitat.
San Francesc d'Assís
Traduc.: Antoni M.a de Barcelona, O. M. C., Barcelona,

les lectures del diumenge 19è del temps durant l'any. 9 d'agost.

"Aixeca't i menja que tens molt camí a fer!"

1Re 19, 4-8
El s.IX aC, el profeta Elies lluita, en el regne del Nord, contra el desplegament de la idolatria patrocinat per Jezabel, la dona del rei Acab, que acaba amenaçant de mort Elies, i es veu obligat a fugir al desert. Desanimat, dubta de si mateix, i demana morir; però descobreix la compassió de Déu: un àngel li aporta l’aliment necessari que li treu l’angoixa i pot emprendre el camí de 40 dies (40=una vida, però també un temps de preparació) fins arribar a la muntanya del Horeb (que els del Sud nomenen Sinaí), on també Moisès es va trobar amb Déu.
En el desert de la nostra civilització, a vegades, també tenim una sensació semblant a la d’Elies ... però Déu és allà.
...............................................................
Jn 6, 41-51
El poble sabia bé que l’únic aliment espiritual era la Paraula de Déu, i ara resulta que Jesús pretén ser aquest aliment que, baixant del cel, dóna vida ... "però no és el fill de Josep?". Jesús, però, segueix el seu discurs sobre el signe del pa, recolzant-se en la idea proposada pels profetes de que la Paraula de Déu és aliment.
"Ningú no pot venir a mi si el meu Pare no l’atrau" ... en l’obra de salvació, la iniciativa és de Déu, però no ens hi obliga pas, vol una resposta lliure. Es suficient deixar-se atraure per Déu, deixar-se instruir, com està escrit: "Tots seran instruïts per Déu" (Is 54, 13).
Segons ens descriu Joan, la vida eterna no és pas una realitat de futur que afecta al més enllà, sinó que afecta la vida present dels homes: "el qui creu en mi té la vida eterna" ... el verb "tenir" està en present. El creient no ha pas d’esperar la vida eterna, ella és atorgada des d’ara a aquell qui posa la seva confiança en el Senyor. Però això no tindrà efecte si no acceptem posar-nos en camí, com Elies, i ens aturem en les aparences, com fan els jueus, que coneixen massa bé aquest Jesús fill de Josep, i es perden el sentit de les seves paraules.
"... és la meva carn", que alguns ho relacionen amb la seva Passió i Mort; però "carn" és persona, i es podria interpretar que el missatge de la seva Paraula es posa també de manifest en el seu comportament personal, que no va dubtar en assumir la mort, per mantenir-se fidel a la veritat.

JiR

PREGAR...tot fent vacances (2)

El teòleg J.B. Metz, deixeble de Karl Rahner, insisteix en els seus escrits que la mística judeo-cristiana és una mística d’ulls oberts que vola a ras de terra; té els peus en la terra i no perd mai el contacte amb lo real proper ... La mística exigeix, doncs, anar sempre amb els ulls oberts, a fi de copsar el missatge dels esdeveniments: Déu ens parla a través de les realitats del món, que són el seu mitjà per comunicar-se.

Les lectures del diumenge 18è del temps durant l'any. 2 d'agost

Ex 16, 2-4, 12-15
Després de travessar la mar a peu sec, comença pel poble el pelegrinatge dins el desert, lloc de set i fam. El poble reclama menjar a Moisès, però és contra Déu que murmura. Déu escolta el poble i li envia aliment, però també el posa a prova. Hi ha tres aspectes a considerar:
1) els murmuris, contraris a la fe i a la confiança, que són la sospita que neix de l’angoixa; tenen d’afrontar la inseguretat i la pobresa del desert. 2) com a resposta, Déu envia aliment: pa i guatlles. 3) ... però, a la vegada, Déu diu “Així els posaré a prova i veuré si obren d’acord amb el que els mano”. Tot do de Déu posa a prova el nostre reconeixement, sovint oblidem que tot és un regal; i “cadascú recollirà el que necessiti”, que vol dir que han d’aprendre a deixar-ne pels demés.
Déu es cuida del poble, l’alimenta i l’educa.
...............................................................
Jn 6, 24-35
Es bo de veure com la gent busca Jesús ... actitud digne de ser imitada.
La gent, però, s’aturen en el que han vist (la multiplicació dels pans) sense copsar-ne el significat, i és per això que continuen demanant un senyal per creure. Jesús els ha donat un aliment terrenal, però és signe de quelcom transcendent. Han de passar del miracle, a allò que significa, del pa de la terra al pa del cel. Jesús és l’enviat de Déu, el seu nou mannà, el pa que baixa del cel, és la Paraula que surt de la boca de Déu.
En el discurs del pa de vida, hi ressona la meditació de Joan en el pròleg de l’evangeli: Jesús és el Verb que ha vingut al món a portar-hi vida, “el qui és la Paraula s’ha fet home ...” (Jn 1, 14).
Sovint, en l’Antic Testament, la Paraula és comparada a un aliment: - Sv 16, 26: “... allò que nodreix l’home no és el fruit de la terra, sinó la teva paraula”. - Am 8, 11: “vénen dies que enviaré fam al país, no fam de pa ,,, sinó fam d’escoltar la meva paraula”. – Dt 8, 3: “... l’home no viu sols de pa, sinó de tot allò que surt de la boca de Jahvé”.
Jesús es presenta com a “fill d’home” i també com “enviat de Déu”, dos títols pels que, en aquella època, es designava el Messies.

JiR

PREGAR...tot fent vacances (1)

Amb aquesta proposta de "PREGAR TOT CAMINANT" iniciem la publicació de les aportacions que ens heu fet alguns de vosaltres per ajudar-nos a pregar en aquest temps d'estiu i, en la majoria dels casos, de vacances, ja sigui del treball o de l'activitat del què anomenem "curs". Si algú de vosaltres s'anima a fer-nos arribar la seva proposta, serà ben acollida per tots els seguidors del blog.



Pregar tot caminant.

D’entrada cal escollir una ruta segons l’edat, les forces, la preparació i l’ànim. Pot ser una passejada per la ciutat, o per fora. Sempre la natura té un quelcom més transparent i pur; però també depèn de la situació que vius, del temps que tens i en el fons de com estigui l’esperit.

Uns punts generals per pregar tot caminant:

1.- Passats uns primers minuts en els que et vas situant en el ritme de la respiració i el pas a pas.... quan ja es normalitza el moviment... fas un acte de fe en el Senyor que va amb tu, i que hi és arreu.

2.- ULLS OBERTS. Ulls oberts significa molt més que veure. Concentrat en la mirada, tan aquella que s’expandeix per l’horitzó com la que es fixa a la mitja distància fins la que acaricia els detalls immediats. Ves mirant, i si cal minva el ritme....intensifica la teva concentració en ran sols mirar, surt de tu mateix cap a fora i torna a dintre teu amb el regal i el do del que veus. Sempre anem amb pressa. Sempre anem centrats en el nostre jo. Molts cops la mateixa tensió ens impedeix mirar i gaudir de les formes, els equilibris, les imatges, els colors, les ombres, la llum... Podem anar perdent- nos en mig de tanta bellesa ignorada.
Dels ulls, les imatges van a la ment, i deixen un aroma especial en el cor. I del cor..... la pregària de les gràcies, de la lloança,, de la gratitud, de l’adoració, i del silenci en Ell.

3.- ORELLES OBERTES. La nostra oïda molts cops està deformada. Massa habituada a la música estrident, al soroll mecànic, a aquella mena de remor de fons de la vida ciutadana. Tot caminant amb Ell neteja les orelles de tants de virus auditius que impedeixen els millors sons de la natura.
Sents cantar els ocells? Escolta, si us plau. Ells es comuniquen, expressen, ritmen, van cosint molt cops una mena de teixit que embolcalla el bosc. Quines tonades més diverses! Quina bellesa de simfonia, la música primordial.
Escoltes potser el vent? Aquell de dalt, o potser la marinada, o el que se sent que va arribant, el fort, el que et fa sentir trontollar, o el que acaricia la cara. Tons diversos que provoquen danses, i poden inspirar suggeriments sobre l’esperit i el pas del temps.
Ocells, veus humanes, vents, remor de l’aigua, ..... tot un univers auditiu... que penetra dintre teu i explota en una pregària senzilla, una morada interior, un “ que magnífic que ets Deu nostre en la teva i nostra natura !! “

4.- OLFACTE, GUST I TACTE.....BEN OBERTS. Són vehicles de relació. Ens porten a les dimensions per les que la realitat es comunica. Olfacte de la humitat, de les olors, dels camps de blat i les fulles caigudes la tardor... deixa que et vagi penetrant amb la seva suavitat o intensitat, que entri i modeli una mica la ment i el cor que olfategen també realitats de dintre i transcendents.No sols el gust del que menges, també una mena de gust de conjunt, el gust de la relació, de la comunió amb la natura... que va purificant i va discernint possiblement el pas de l’Estimat.Tacte dels arbres, aquells tan coneguts que formen part de la pròpia història, que potser els abraces d’any amb any. Altres de nous. Densitat, calor o fred, relleu, vibració, contacte, carícia, duresa, resistència.... tanta i tanta bellesa. Pregar tot caminant, sol o amb altres, sempre amb Ell, i aquella creació que mostra el seu amor, i que avui per a la nostra generació és també una responsabilitat. Si l’estimem i ens deixem estimar per ella, respectant-la, no sols evitarem un desastre, sinó que humanitzarem la nostra vida.

(De Suports per a la pregària, Jesús Renau)

les lectures del diumenge 17è del temps durant l'any. 26 de juliol

2Re 4, 42-44
Eliseu va ser un profeta en el Regne del Nord, cap els anys 850-800 aC. Era el successor del profeta Elies; estan dins un context de fam i pobresa. El seu servidor li porta 20 pans d’ordi; sembla es tracta dels pans de les primícies, de la primera collita, que calia oferir a Déu (Lv 23, 17), i aquí Eliseu, en nom de Déu, els fa donar perquè en mengi tothom, malgrat que la raó humana considera que no és possible que en pugui menjar tanta gent.
En tota narració de miracles cal destacar quatre elements:
1) una evident necessitat: aquí, la fam 2) un gest lliure: algú ofereix els pans 3) recurs a algú considerat enviat de Déu: aquí, Eliseu 4) la fe en la intervenció de Déu, malgrat els dubtes del servidor.
...............................................................
Jn 6, 1-15
Quan la gent va veure Jesús curar els malalts, es van disposar a seguir-lo en massa. L’efervescència era particularment gran els dies que precedien la Pasqua, i l’evangeli precisa que “s’acostava la Pasqua”, dada important per la comprensió de l’abast del relat.
“Pujà a la muntanya”, és simbòlic, Joan ens vol fer entendre que Jesús va oferir un signe de que el banquet messiànic anunciat per Isaïes ja és allà: (Is 25, 6): “En aquesta muntanya, el Senyor de l’univers oferirà un banquet a tots els pobles”. “Hi havia molta herba”, fa pensar en el Salm 23 “El Senyor és el meu pastor ... em fa descansar en prats deliciosos”, i vol fer entendre que un bon pastor (imatge messiànica) porta el seu ramat cap un bon pasturatge.
“Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí ...”, sóna a Eucaristia, que Joan no en fa referència en el Sopar. Les sobres van omplir 12 cistells, que evoca la totalitat del poble. Tothom en menja i en queda pels que encara no hi són.
La comunitat no té mitjans per donar un àpat a tanta gent, però Jesús els alimenta, encara que no sense la participació dels homes, per poc que tinguin ... com aquell noi amb 5 pans i 2 peixos, que accepta donar tot el que té.
En aquesta narració, l’home reconeix els seus límits però, a la vegada, descobreix la grandesa d’una col·laboració a l’obra de Déu.

JiR

lectures del diumenge 16è del temps durant l'any. 19 de juliol

Jr 23, 1-6
La metàfora del pastor, era habitual per parlar dels reis, especialment a partir de David, pastor que va esdevenir rei. Un bon rei és aquell que, com un pastor, vetlla per la seguretat i prosperitat del seu ramat, el poble.
El comportament dels reis, però, no ha estat bo i han conduit el país al desastre: Jerusalem ha estat envaïda, el Temple destruït i el poble deportat a Babilònia. Dins aquest context, el profeta Jeremies porta un missatge d’esperança: un dia, potser llunyà, però cert, per fi vindrà un bon rei, a través del qual Déu exercirà la funció de bon pastor. I aquest missatge el reafirma citant per cinc vegades “Ho dic Jo, el Senyor”.
Després, la mateixa promesa és represa amb una altra imatge: “germinar”, que evoca el creixement d’una llavor. Els profetes n’han fet la imatge d’una esperança ben precisa, la de veure complides les promeses fetes a David, les de l’arribada d’un Messies ... dret, justícia i seguretat, vet aquí a què aspira el poble i que aportarà el Messies.
Pels cristians, aquest oracle de Jeremies s’acompleix en Jesús, el Messies.
...............................................................
Mc 6, 30-34
Al tornar els deixebles, tenen necessitat d’explicar les seves vivències a Jesús, però hi ha tanta gent que decideixen marxar, per buscar un xic de calma; d’una manera semblant a com ho fa Jesús després de curar la sogre de Pere i atendre a tota la població ... (Mc 1, 35) de matinada, li cal refugiar-se en un lloc solitari. Però l’atenció cap els qui són ovelles sense pastor, trenca aquest projecta de descans. Jesús comprèn que atendre la multitud és més important que menjar o descansar.
Cal remarcar el fort sentiment que s’apodera de Jesús al veure tanta gent ... “li va commoure les entranyes” (és la traducció literal). Jesús, el Bon Pastor, té una especial tendresa envers les seves ovelles, comprèn les seves necessitats i els dóna la Paraula. Abans de començar la taula del pa (després vindrà la multiplicació dels pans), els hi porta la taula de la Paraula. Caldria plantejar-ho més seriosament, en les nostres celebracions del diumenge.

JiR