Les lectures del diumenge 23è del temps durant l'any. 6 de setembre

Is 35, 4-7

El text de Isaïes es dirigeix al poble deportat a Babilònia que, enmig del dolor generat per l’exili, necessita una veu d’esperança: “no tingueu por”, Déu no us abandona pas, ve a salvar-vos. Cal confiar en Déu, seran alliberats de la esclavitud com hi foren els seus pares i, com ells, hauran de travessar el desert.
De la proximitat del Senyor, en neix l’alegria, de la que en participa l’home i també la natura, formant un tot inseparable; van compartir el dolor i comparteixen la joia. “Els cecs hi veuen ... han nascut torrents en el desert”.
El retorn del poble es converteix en un símbol de l’arribada dels temps messiànics.
...............................................................
Mc 7, 31-37

En l’Escriptura, la sordesa simbolitza la duresa de cor davant les crides de Déu. Els miracles tenen sempre un sentit simbòlic, que va més enllà del fet material que es narra; Joan en diu “signes”.
“Tornà de Tir i Sidó”, i passa pel territori de la Decàpolis, de predomini pagà grec; és una manera de dir que les fronteres que posen els homes, no compten pas per Jesús. La seva activitat a Galilea, havia mostrat que tant els líders religiosos, com el poble i, fins i tot, els deixebles, “no l’entenen”, són sords. Aquest recorregut per terres paganes posa de manifest que la missió de Jesús no es limita pas als jueus ... i és en un ambient pagà que té lloc la curació d’un sord/mut; li obre les orelles i deslliga la llengua, que és el què cal per entendre i proclamar el missatge de Jesús. Com sovint en l’evangeli de Marc, la gent no va sola a Jesús, hi són conduits per altres, hi ha qui se’n preocupa.
La gent no se’n sabien avenir, i deien “Tot ho ha fet bé ... els sords hi senten i els muts parlen” ... sense saber-ho, els pagans citaven l’Escriptura, com recordant les promeses d’Isaïes.
El gest de “aixecar els ulls al cel” al curar el sord, ens vol dir que la salut, la salvació, ve de Dalt, del Pare.
“Prohibí que ho diguessin a ningú” ... és el secret messiànic, encara no és l’hora.

JiR

PREGAR...tot fent vacances (6)

LES QUATRE FASES DEL SILENCI.


He entrat discretament, i tu estaves escrivint. Segur que te’n has adonat de la meva presència, perquè has fet un gest amb la mà com per tapar el quadern. Quan soc al darrera teu el pregunto: què escrius ? Et gires i mirant-me fixament em dius: escric el que hem comentat aquesta tarda sobre les quatre fases del silenci.
Primera fase: T’has aïllat, quasi no se sent res, tan sols la remor del vent. Has tancat el ulls cercant una mica de silenci. És veritat amb prou feines hi ha soroll. De fora estant, s’entén. Però quants de sorolls al cervell, pensaments, imaginacions, ressons de converses... i tots amarats de certa tensió. Un neguit que embolcalla la ment i el silenci de fora.
Segona fase: La lluita. Per una banda l’allau de soroll interns mentals i afectius... per l’altra banda una set immensa del silenci interior. Lentament aquest va guanyant terreny. Es va creant com una distància entre el bruit interior i la serenitat que el va apagant. Aquesta lluita pot durar una mica, fins que el brogit s’apaga.
Tercera fase: Ha arribat la sensació de buidor. La respiració es fa molt present, i el seu ritme resulta asserenant. Quasi toques el res. Quietud. De tant en tant intenten de nou emergir les preocupacions i el sorolls sentimentals, però el tic tac de l’aire que entra i surt dels pulmons apaga el pensament, dilueix el desig i et retorna de forma fluida a la serenitat de sentir-se només ser.
Quarta fase : Va emergint aquella Presència, que saps que és un do, misteriós i inefable. No té nom, no te paraula, no emociona, no vol res, no demana. Hi és. Cap pregunta, cap qüestió, cap dubte. Tot Amor.
Quan obres el ulls, no saps si ha passat un minut o una hora. És igual. Jo penso que ha sigut molt curt, doncs encara t’estava mirant darrera teu.







(Jesús Renau S.J. Pregària virtual)

Les lectures del diumenge 22è del temps durant l'any. 30 d'agost

"La religió pura i sense taca als ulls de Déu és que ajudeu els orfes i les vídues" Jm 1,18




Dt 4, 1-2, 6-8
Per comprendre millor el text, cal dir que va ser escrit molts anys després de la mort de Moisés. En realitat es diu el que es pensa que diria Moisés, en les condicions d’aquest temps. Si l’autor insisteix en que no s’ajunti ni es tregui res, és que quelcom d’això deuria passar. Aquesta tendència a inventar-se normes, doncs, ve de lluny.
El text sona a retret: si bé Déu ha mantingut la seva promesa, el poble no pot pas dir el mateix, han estat temptats de adherir-se a les religions dels seus veïns.
La terra promesa va ser donada al poble perquè hi visqués santament. Però el mot "sant", dins la Bíblia significa "altre"; diem "terra santa", però tindríem de dir "altre terra", és una terra feta perquè hi puguin viure d’una "altre" manera, diferent, amb tot un programa: 1) una terra donada perquè el projecte de Déu és benaurança per tota la humanitat, 2) cridada a esdevenir terra de justícia i de pau, i 3) donada perquè Israel aprengui a viure segons la Llei de Déu.
Es per això que si hi viuen guardant els preceptes del Senyor, els pobles els tindran per assenyats i intel·ligents.
...............................................................

Mc 7, 1-8, 14-15, 21-23
No es tracta de discutir una mesura higiènica, el veritable debat està en el gest religiós de purificació ... de purificar-se del contacte amb tot el que és pagà. Uns fariseus vinguts de Jerusalem provoquen el debat. Però a Galilea, una regió fronterera, la població jueva i pagana estava barrejada (i no pas a Jerusalem), i la purificació ritual era menys observada. Pels fariseus, el rigor de l’observança de la purificació, era essencial per preservar la identitat jueva.
Jesús respon citant Isaïes, que deia que el culte autèntic no és una simple façana vestida de preceptes humans, sinó quelcom que surt del cor. La veritable puresa és una disposició del cor de l’home, i quan hi ha impuresa, no ve pas de fora, sinó que també neix al cor.
No es tracta pas de refusar les tradicions, sinó de posar-les en el lloc que els correspon. No s’ha entès bé la Llei si es creu que cal separar-se dels altres per poder apropar-se a Déu.
Els fariseus de tots els temps, es preocupen per les tradicions, les lleis, els drets ... tendeixen a una pietat externa, i que els diguin què cal fer ... perquè, en el fons, la llibertat fa por.

JiR

PREGAR...tot fent vacances (5)

Exercici de silenci




1. Em preparo per a la pregària


Des de la meva cambra,enfront d’una icona de María; un llantió encès, i amb la Bíblia a les mans.
O, surto al balcó i miro el cel una estona...comprovo els seus colors i els seus canvis, les formes i els movimentes dels núvols; el suau moviment que provoca el vent que bufa, la llum que tenen totes les coses...i els ocells.
Netejant, abans que tot, el cor i els sentits
“Els nets de cor veuràn Déu” (Mt 5,8)
Contemplant la magnificència de la creació no puc deixar d’exclamar des del fons de tot del meu cor:
“Grans i meravelloses són les vostres obres,Senyor!” (Ap 15,3)



2. Déu i jo: l’inefable i la inconsistència personificada



“T'estimo, Senyor, força meva! “ (Sl 18,2)
“Em sosté la teva ma”. (Sl 63,9)
“Tu ets el meu Déu, Senyor; a l'alba et cerco.
Tot jo tinc set de tu,
per tu es desviu el meu cor
en terra eixuta, assedegada, sense aigua.” (Sl 62,3)
“Com la cérvola es deleix per les fonts d'aigua,
també em deleixo jo per tu, Déu meu.
Tot jo tinc set de Déu,
del Déu que m'és vida;
quan podré anar a veure Déu cara a cara?” (Sl 42,3)
“He fet el camí dels exiliats. Molts anys pels àrids deserts de la vida. Dies d’horitzons encesos de llum, dies atemorit per la tempesta. Estic cansat,et necessito,Senyor!
Jo seré al teu costat per salvar-te i per alliberar-te. T'ho dic jo, el Senyor.” (Jr 15,20)
“La meva ànima magnifica el Senyor,
el meu esperit celebra Déu que em salva” (Lc 1,47)

Les lectures del diumenge 21è del temps durant l'any. 23 d'agost.

Js 24, 1-2, 15-17, 18b
El pacta de Siquem marca la instal·lació del poble en la terra promesa. Josué (="és el Senyor qui salva") és el successor de Moisès i convida a totes les tribus a triar entre els deus que adoraven els seus pares, o dels pobles on vivien, o el Déu que els ha tret d’Egipte. Josué s’avança, donant exemple: "jo i la meva família adorarem al Senyor", i el poble s’hi adhereix, dient que ells també adoraran al Senyor.
Una característica d’aquest text és la necessitat d’una tria. A Siquem es constitueix el poble de les tribus. Les tribus tenien diferents orígens culturals i religiosos, però ara s’aglutinen per la fe en el Déu de l’Èxode, en un sol poble: Israel.
...............................................................
Jn 6, 60-69
Es el final del discurs sobre el pa de vida. Es l’hora de decidir-se, el dubte ha arribat als mateixos deixebles: "qui és capaç d’acceptar-ho?" ... "molts deixebles se’n van anar" ... però finalment, Pere s’avança i afirma la seva fe "Senyor, a qui aniríem?" . Fa pensar en la decisió de Josué a Siquem.
Una vegada més, la fe es presenta, no pas com un bagatge, sinó com un camí: "se’n van anar" ... "a qui anirem ...". Un camí en el que cal deixar-se guiar: "ningú pot venir a mi si no li condueix el Pare".
Finalment, el do de l’Esperit, doncs sols l’Esperit és capaç de fer entendre el misteri; els deixebles descobriran el ple sentit de les paraules de Jesús, el seu sentit espiritual; pa, vi, carn, sang, són símbols que cal entendre. Es l’Esperit qui dóna vida; aquest anunci, queda aquí encara un xic velat; més tard però, després del Sopar, Jesús parlarà més explícitament de l’Esperit, que els hi enviarà.

JiR

PREGAR...tot fent vacances (4)

“L'home que en la seva acció troba silenci,
i que veu que el silenci és acció,
aquest home en veritat veu la Llum
i en totes les seves accions troba pau”

punt 4, 18 de la Bhagavad Gita
extret de El diàleg interreligiós, Raimón Ribera. Ed. Fragmenta

les lectures del diumenge 20 del temps durant l'any. 16 d'agost

Pr 9, 1-6
Des de sempre, els homes han acumulat reflexions i màximes, tota una saviesa popular accessible a tothom. El llibre dels Proverbis és el resultat d’una compilació de totes aquestes reflexions, d’orígens i èpoques diverses. El poble descobreix que només Déu coneix la veritable Saviesa, i que la saviesa humana sols pot ser rebuda a través d’Ell. El relat de la falta d’Adam, és una manera simbòlica per fer-ho descobrir: l’arbre del coneixement és sols accessible a Déu.
Set columnes (7=plenitud) donen la bellesa i solidesa d’un palau on hi cap tothom.
La Saviesa convida a menjar el seu pa i beure el seu vi, que ens traurà de la ignorància i ens durà cap el coneixement. La Saviesa personifica Jesús i les seves paraules fan pensar en la Eucaristia. La Paraula de Déu s’assimila a la manera d’un aliment.
...............................................................
Jn 6, 51-58
Aquestes paraules de Jesús no seran compreses fins després de la Resurrecció. Primer, l’oferiment de Jesús està en el sentit de la Saviesa, que dóna a menjar el seu pa i beure el seu vi, és a dir, les seves paraules, el seu ensenyament. Però Jesús després va més lluny , i s’ofereix ell mateix, la seva persona (la carn) i la seva vida (la sang).
En el "menjar", com assumpció de la Paraula, hi trobem l’experiència dels profetes, que van tenir d’empassar-se la Paraula de Déu: Jr 15, 16 "Quan m’arribava la teva paraula, jo la devorava ..."; Ez 3, 1-3 "Fill d’home, menja això que reps. Menja’t aquest escrit i ves a parlar a Israel ...".
Hi ha una nova referència al mannà, que Déu va enviar als hebreus. Jesús és el pa del cel que el Pare envia per donar vida als homes.
Els deixebles no l’entenen, ja ho diu Joan al inici de l’evangeli (1, 11), però és que les paraules de Jesús són xocants; "beure sang" pels jueus és incomprensible. (Lv 17, 11): "oferir la sang és oferir la vida ... ningú ha de menjar la sang ...".
Refusen de reconèixer en Jesús el Fill de l’home, l’enviat de Déu. Però la sola condició per rebre de Jesús el do de la vida, és creure-hi.

JiR