les lectures del 3r diumenge de Pasqua. 8 de maig

"No estava el nostre cor ben velat, mentre ens parlava pel camí, quan ens obria les escriptures"? Lc 24, 32 (segons el còdex Beza)

Ac 2, 14, 22-33

Pere, atemorit fins ara, es desvetlla amb la vinguda de l’Esperit, s’aixeca i “es posa dret” per parlar al poble d’Israel. És el primer discurs de la jove Església que comença. Els pelegrins vinguts d’arreu, compartien l’esperança d’Israel en la vinguda del Messies i, és per això que Pere s’aixeca per anunciar que el Messies que esperaven ja ha vingut: Déu ha complert la seva promesa.

La predicació de Pere va dirigida a tothom, i presenta els tres aspectes de la vida de Jesús que compondran el credo de fe més antic: un Jesús històric, acreditat per Déu amb prodigis i senyals, la seva mort en mans de les autoritats jueves, i la seva resurrecció obrada per Déu. Vol també fer èmfasi en la continuïtat de l’obra de Déu a través de Jesús, i per fer-la evident, invoca el que deia David referint-se a ell (Sl 16, 8-11). Pere acaba el discurs amb un signe d’autenticitat: “nosaltres en som testimonis”.

........................................................

Lc 24, 13-35

No és la narració d’un fet històric, sinó una composició teològica, que vol donar un missatge a través de l’experiència d’una parella de deixebles (Cleofàs i la seva dona) que, decebuts per la mort de Jesús tornaven a casa seva, a Emmaús. Tenien la idea d’un Messies alliberador, triomfador ... però és que no hi veien. Quan se’ls apropa Jesús “els seus ulls no el reconeixen”, però al explicar Jesús el sentit de les Escriptures, al final “se’ls hi obren els ulls”; estem parlant, però, d’una lectura cristiana de l’Escriptura, els jueus no ho veien pas així. Reconèixer Jesús com el Messies no és pas una evidència, l’Escriptura, així de clar, no ho diu enlloc, i sols esdevé evident quan els ulls se’ls hi obren, comprenen el sentit, i llavors “el cor s’abrusava dins nostre”.

No es diu pas quins textos cita Jesús, sols que “no calia que el Messies patís ... abans d’entrar a la glòria?”. Seria, però, trair les Escriptures creure en un exigència de patiment i de mort, per part de Déu; cal referir-ho a la frase del mateix Jesús: “No hi ha amor més gran, que donar la vida pels qui un estima”. S’ha d’arribar aquí perquè puguem descobrir el gran amor de Déu per tots nosaltres. No es tracta d’un masoquisme, sinó d’assumir les conseqüències de la seva opció d’estimar la humanitat i manifestar-ho, malgrat el que això pugui comportar.

La trajectòria de Cleofàs i la seva dona és una mostra de com haurien de ser les nostres celebracions de l’eucaristia: cal escoltar i entendre les lectures, la Paraula, per després poder reconèixer Jesús en el pa que es trenca i es reparteix.

JiR

les lectures del 2n diumenge de Pasqua. 1 de maig

Ac 2, 42-47

Aquest relat està clarament situat dins els primers dies de l’Església, i comença per resumir, un xic idealitzada, la vida de la comunitat, dins un primer “sumari”. Explica l’estructuració de la comunitat cristiana en base a quatre pilars: 1) escoltar l’ensenyament dels apòstols, que és acollir les paraules i fets de Jesús, que ells van viure, 2) instaurar entre els creients unes noves relacions, que impliquen no sols compartir les conviccions i les idees, sinó també els recursos materials, vivint així una comunió fraterna, 3) participar en les pregàries del Temple, practicant les costums religioses jueves i del mateix Jesús, i 4) però després, en les seves cases, partir el pa, l’àpat religiós en memòria de Jesús, culminació de la paraula rebuda i de l’amor compartit. ........................................................

Jn 20, 19-31

Cada evangelista descriu de manera diferent els esdeveniments que segueixen la Resurrecció de Jesús. No s’hi ha de buscar un relat històric, sinó una visió teològica dels fets.

Estem encara en el primer dia de la setmana, és el començament d’una nova creació, el naixement de l’Església. La porta estava tancada, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por; malgrat tot, estaven reunits i no pas dispersats. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i es donà a conèixer, “ensenyà les mans i el costat”. Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe, doncs la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.

Hi ha dues parts en el text: 1) Jesús i els apòstols, en que hi ha una síntesi de diversos temes: la pau, Jesús manifesta la seva presència amb el do de la pau i de la joia; la missió, els envia com el Pare ha fet amb ell; l’Esperit, “alenà damunt d’ells”, per comunicar-los una nova vida, i el perdó, oferiran una reconciliació universal, Déu és Amor i Perdó.

2) Es descriu la trobada entre Jesús i Tomàs, que abans no hi era i no accepta creure si no veu; no creu el testimoni dels seus companys, vol una experiència pròpia. Jesús se li mostra, i no el censura, admet que un acte de fe sigui condicionat. La vinguda a la fe de Tomàs ens porta a un temps nou, el temps de l’Església, en que caldrà “creure sense haver vist”. No és fàcil veure els signes de la presència de Déu dins el món, i la fe tindrà de recolzar-se en el testimoni dels qui van experimentar la presència de Jesús Ressuscitat i ... sortosos els que així creuran.

JiR

les lectures del diumenge de Pasqua. 24 d'abril

"La resurrecció" Subirachs. Temple Sagrada Família

Ac 10, 34, 37-43

El text és una mena de “credo” en que es descriu la missió de Jesús, la seva trajectòria i, després, posa èmfasi en la labor de la comunitat com a testimoni de la seva resurrecció. És una proclamació del nucli de la fe cristiana, destinada a tothom, jueus i pagans.

Pere està a Cesarea, a casa de Corneli, un centurió romà, empès per l’Esperit, doncs no hi ha cap motiu raonable que ho justifiqui, a més, això representava entrar a casa d’un pagà, cosa prohibida per la Llei jueva. L’evangeli desborda les fronteres d’Israel: tot home, encara que no jueu, pot ser batejat en nom de Jesús.

Un aspecte a remarcar és la insistència a dir que és Déu qui actua en Jesús: “Déu el va ungir”, “era amb ell”, “el va ressuscitar”, “li va concedir que s’aparegués a uns testimonis que havia escollit”, “l’ha constituït jutge de vius i morts”.

Jn 20, 1- 9

És l’alba després de la nit, el primer dia de la setmana, el nou començament, amb que s’evoca el relat de la creació (Gn 1, 5), i especialment la llum que Déu fa sorgir de les tenebres. “Quan encara era fosc”, Mª Magdalena estava encara a les fosques, no havia experimentat la realitat de la Resurrecció; veu la tomba oberta, però no hi entra, i corre a dir-ho a Pere. El testimoni de les dones no era vàlid, era imprescindible el de dos o més homes.

Pels jueus, el sepulcre és el sheol, on els homes duen una existència transitòria, una espera ... i Jesús ja no hi és. La pedra havia estat treta, la mort ha estat vençuda, no ha pogut mantenir Jesús captiu.

Trasbalsats per la notícia, Pere i un altre deixeble corren, però malgrat que el deixeble hi arriba primer, qui primer entra a la tomba és Pere; hi ha ja una jerarquia? Pere, amb els ulls de la carn, veu el que hi ha dins la tomba, els signes de l’absència del cos del crucificat, el llençol d’amortallar i el mocador. Però, si s’haguessin endut el cadàver, no s’haurien entretingut a treure-li la roba, que esdevé la proba de que Jesús ha estat alliberat dels lligams que simbolitzen la passivitat de la mort. Pere, però, no constata pas la resurrecció, sinó que Jesús no hi és, sols hi resten les robes.

L’altre deixeble, amb els ulls de la fe, davant el buit, els signes de l’absència, sí que en treu una conclusió: “ho veié i cregué”; la fe li fa descobrir que Jesús és viu.

L’acció transformadora més palpable de la resurrecció, és que els deixebles, abans dispersats i atemorits, tornen a reunir-se.

JiR

BONA PASQUA!!!

Aquesta és l’expressió amb la que els cristians manifestem els desitjos de felicitat i esperança vinculats amb la festa de la Resurrecció, la més important del calendari litúrgic.

Faig aquest comentari coincidint amb l’inici del tridu pasqual, el nucli de la setmana santa, i després d’haver escoltat en diversos llocs, mitjans de comunicació inclosos, l’expressió: Bona Setmana Santa!.

No dubto que en el rerefons d’aquesta felicitació hi ha una voluntat, per part de qui la diu, de desitjar el millor per a la persona o persones a les que s’adreça i que, en definitiva, ho passi bé.

Segurament aquests desitjos estan més vinculats amb el període de vacances que molta gent gaudeix al llarg d’aquesta setmana, que amb cap altra cosa.

És, sense cap mena de dubte, de bona educació manifestar els millors auguris als companys de feina, als coneguts o al familiars que van de vacances, que fan un viatge o, simplement que inicien gaudiran un període de descans més que merescut.

Però la Setmana Santa, des de la perspectiva dels cristians, no es el fi sinó que és el mitjà. Pels cristians allò que dona sentit a la nostra vida no és la Passió i la Mort de Crist, sinó la seva Resurrecció, la victòria de la vida sobre la mort.

I aquest és el sentit de la nostra Fe!! Una fe de vida, més que de mort, una fe de llum i no de tenebres una fe d’esperança i no de patiment.

Massa sovint, ens hem quedat amb la fe de la Setmana Santa, potser influïts per la difusió que han tingut les manifestacions de religiositat popular vinculades a la Passió i la Mort de Crist: processons, representacions de la passió, actes sacramentals…, algunes amb un enaltiment exagerat del patiment i el dolor i això és el que ha quedat en la retina de molts, d’aquest moment litúrgic.

Vull, doncs, desitjar Bona Pasqua!! Avui comença l’autèntica Setmana Santa, amb la celebració de la institució de la eucaristia i l’explicitació de la voluntat de servei de Crist amb el signe del rentat dels peus als deixebles. Demà Crist morirà, per nosaltres, evidentment amb dolor, un dolor que el fa tremendament humà i proper. Dissabte viurem el silenci de la mort. I finalment diumenge arribarà la Pasqua. Crist, venç definitivament la mort i es torna a fer present entre nosaltres, anunciant-nos que l’Amor és més fort que la mort. I massa sovint ho oblidem. Per això jo no vull deixar de repetir. Bona Pasqua!!

Joaquim Sabatater

Xarxa de Laics

les lectures del 6è diumenge de quaresma. 17 d'abril

(Façana de la Passió. Temple de la Sagrada Família)

Is 50, 4-7 Isaïes parla d’ell mateix i, també, del poble perseguit i humiliat en l’exili de Babilònia. És alimentat per la Paraula de Déu, per així poder-la transmetre, i alguns entenen la crida, però d’altres la refusen i, malauradament, es troba amb la persecució, però suporta els maltractaments doncs sap que està sostingut per Déu.

La principal característica d’un veritable servidor de Déu, és l’escolta de la Paraula, “mantenir la orella oberta”. “Escolta” vol dir també confiança; és una història de confiança mútua: Déu confia en el servidor, i li proposa una missió ... però el servidor accepta amb confiança aquesta missió.

Els deixebles de Jesús, buscant dins l’Escriptura, troben en aquest text una ajuda per comprendre el final de Jesús.

Mt 26, 14- 27, 66 Jesús va conscientment cap al seu destí com qui domina els esdeveniments; sap el que passarà perquè ha sabut desxifrar la voluntat de Déu dins les Escriptures, així ho explica als deixebles d’Emmaús; és dins la feblesa que Jesús manifestarà la seva grandesa.

Si bé els 4 relats de la Passió són semblants, cadascun dels evangelis hi posa alguns accents propis. Mateu sembla voler posar en evidència que, fora d’alguns deixebles, la majoria de jueus el van menysprear i humiliar. Per contra, els pagans, sense saber-ho, són els que li donen els vertaders títols de noblesa; aquest home anorreat, ferit en la seva dignitat i acusat de blasfèmia (el pitjor dels pecats !!), és honorat per estrangers, que li donen els més alts títols de la religió jueva: - Rei dels jueus. Pilat li pregunta: “¿tu ets el rei dels jueus?” (27, 11) i Jesús respon “tu ho dius”; i també li posen aquest títol en el rètol de la creu (27, 37). Li serà aplicat 2 vegades més, però negativament, d’una manera irònica, per ridiculitzar-lo, pels soldats romans (27, 29), i per les autoritats religioses (27, 42). - Messies. Negativament en el Sanedrí: “Fes de profeta, Messies! endevina qui t’ha pegat” (26, 68). Pilat, però, li atribueix d’una manera positiva: “I de Jesús, l’anomena’t Messies, què n’he de fer?” (27, 22). - Home just, li diu la dona de Pilat (27, 19), que és, potser, el títol més noble de tot l’antic Testament. - Fill de Déu. A manera de parany, el gran sacerdot li pregunta (26, 63). Els jueus fent mofa, al passar davant la creu (27,40), i també els sacerdots i mestres de la Llei (27, 42-43). Finalment, el centurió romà proclama: “En veritat aquest era Fill de Déu” (27, 54), que podríem considerar la culminació del relat. Cal reconèixer, doncs, que són els pagans els primers en dir la veritat sobre Jesús.

JiR

les lectures del 5è diumenge de quaresma. 10 d'abril

"Jesús alçà els ulls i digué: Pare us dono gràcies perquè m'heu escoltat"

Ez 37, 12-14

Ezequiel està exiliat a Babilònia amb el poble, i els hi vol donar esperança, testimoniant la seva confiança en Déu. Amb el temps, començaven a morir els més ancians i els malalts, i al dolor per la mort d’un ésser estimat, s’hi afegia el morir en terra estrangera i sepultar-los enmig d’estranys. Però Déu obrirà els sepulcres i els farà tornar a Israel i “adormir-se” junt als seus avantpassats. El profeta no es refereix pas a la resurrecció dels morts, idea que no apareix fins el s. II aC, sinó a la resurrecció del poble, portador de les promeses de Déu.

El missatge que dóna Ezequiel és una doble promesa: “obriré els vostres sepulcres” i “us faré tornar a la terra d’Israel”. Però hi ha quelcom més: “posaré el meu esperit dins vostre i recobrareu la vida”. Es una nova aliança inscrita no en taules de pedra, sinó dins els cors.

...................................................................

Jn 11, 1-45

Els deixebles, un cop més, no entenen Jesús, i volen impedir que vagi a Betània, doncs allà, feia poc l’havien volgut apedregar ... però Jesús hi va.

Li diuen que Llàtzer porta ja quatre dies enterrat; es creia que al quart dia l’ànima havia ja abandonat definitivament el cos, i el retorn era impossible.

Si bé la resurrecció de Llàtzer és important, és fonamental el diàleg de Jesús amb Marta, al centre del qual es troba la paraula reveladora de Jesús: “Jo sóc la resurrecció i la vida”, així com la confessió de fe de Marta: “Tu ets el Messies, el Fill de Déu”, que no és pas una conseqüència del miracle, que encara no s’ha produït, sinó una resposta a la revelació de Jesús, i a la seva interpel·lació “Ho creus això?”.

El relat deixa veure també un Jesús molt humà, té un gran sentit de l’amistat. Maria està dominada pel dolor, i Jesús calla i plora amb ella, doncs necessita una presència afectuosa més que discursos.

Dels jueus que presencien com Llàtzer reviu, uns creuen però altres corren a explicar-ho als fariseus, que tindran un nou motiu per decidir fer matar Jesús. El signe, o miracle, no és suficient per convèncer.

El més important d’aquesta narració és que Jesús es manifesta com qui pot donar la vida i en qui podem creure: “Aquesta malaltia no portarà a la mort, sinó a la glòria de Déu”, diu Jesús als deixebles, referint-se a Llàtzer; el que compta és la glòria de Déu, però per veure-la cal tenir fe.

JiR

Un laic pot ser un cristià feliç avui?

El passat 18 de febrer va tenir lloc al monestir de les Clarisses de la Providència una interessant xerrada de l'Antoni Bentué, doctor en teologia, que viu actualment a Xile i que, com cada any, ha vingut a passar una breu estada a Catalunya.

Una cinquantena de persones vam poder reflexionar sobre la qüestió que se'ns plantejava: un cristià pot ser feliç avui?

Tot i que han passat ja unes setmanes, i gràcies a les notes que va escriure la Montse Castellà, us donem la possibilitat de rellegir-les o de llegir-les per primer cop. En aquesta quaresma són un material ben útil. No oblidem que la Pasqua és una crida a ser FELIÇOS!

Per llegir els apunts cliqueu al següent enllaç:
https://docs.google.com/documen/d/1e00JL09P4AtiWntxtzPUhW_rTxd0xbbpDc3WwB9_CjA/edit?hl=ca&authkey=CM-g65AD