Diumenge III d'Advent

Is 35, 1-6,10 

Els exiliats, després de 50 anys a Babilònia, necessiten consol; el temps havia esgotat el seu coratge i enfosquit les seves il·lusions ... ¿on és Déu? Isaïes els ofereix unes paraules d’ànim, cal “enrobustir les mans que es deixen caure” i “afermar els genolls que no s’aguanten”, perquè Déu vindrà a fer justícia. El camí més curt entre Babilònia i Jerusalem passa pel desert d’Aràbia, i això els recorda el retorn de l’Èxode, també pel desert; aquest nou retorn serà una festa.

Tot això és obra de Déu “que ve per fer justícia; la seva paga és aquí”. La “paga” és el rescat, paraula que surt clarament en el verset 9: “tornaran els qui el Senyor haurà rescatat”. El rescat és el que paga un parent pròxim (el Goel) per alliberar un deutor. Se’ns vol dir que Déu és com un parent, que està amb nosaltres, i vol alliberar-nos de tot el que ens empresona. La descripció que fa Isaïes del retorn del poble, és un símbol de la felicitat dels darrers temps.

...............................................................................

Mt 11, 2-11 

"Jo envio davant teu el meu missatger, perquè et prepari el camí"

El que Joan sent a dir de Jesús, des de la presó, no s’adiu amb el que ell havia anunciat: la destral que talla l’arbre, el foc que crema la palla. Tampoc es comporta com un profeta, doncs menja i beu amb tothom; això desconcerta, i justifica que Joan fes preguntar a Jesús, si era ell o calia esperar-ne un altre.

Jesús respon als deixebles de Joan amb paraules manllevades del profeta Isaïes, que resumeixen la seva manera de fer de Messies. El missatge que proposa, és la salvació per a tothom, es manifesta preocupat pels que pateixen, i són sobretot els pobres els qui reben l’anunci de la Bona Nova ... i feliços aquells que no rebutjaran aquest messianisme de la misericòrdia i la justícia, que porta la vida als més febles.

Després, Jesús proclama la grandesa de Joan, és l’Elies de la nova aliança, qui succeeix el darrer profeta, Malaquies, i actualitza la seva darrera predicació: “Abans que arribi el dia del Senyor ... us enviaré el profeta Elies” (Ml 3, 23). Joan serà l’últim dels profetes, qui aporta el missatge decisiu: la promesa de Déu s’acompleix.

Llavors, ve una frase sorprenent: “el més petit al Regne és més gran que ell”. Es refereix a la vinguda dels temps nous, que Joan ja no podrà viure. Joan ha sigut el portador d’un missatge, però les conseqüències d’aquest missatge, ja no estaran al seu abast, cosa que el més petit dels deixebles de Jesús si podrà descobrir.

Joan i Roser

(Recuperat de desembre de 2013)

Diumenge II d'Advent

Is 11, 1-10

Quan “la destral arrasarà l’espessor del bosc” (Is 10, 34), caurà també l’arbre poderós de Jessè, el pare de David. Després de David i Salomó, els seus fruits van ser decebedors. Però malgrat tot, enmig d’un poble que passa per dures proves, Isaïes anuncia que Déu suscitarà un rebrot de la soca de Jessè, i la vinguda del nou ungit significarà la inauguració d’una era de pau per tota la creació.

En el text, es desenvolupen ara dues parts: 1) sobre aquest rei hi reposarà l’Esperit del Senyor, i s’enumeren els set dons de l’Esperit (7=plenitud); 2) sota el seu regne s’establirà un nou paradís sobre la terra, que no és pas un retorn al paradís del Gn, encara que la descripció s’hi assembla, sinó l’acompliment del projecta de Déu que afecta a la humanitat sencera.

...........................................................

Mt 3, 1-12

"Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí"

Aquella regió no era un vertader desert, però el que interessa a Mateu és el sentit espiritual i simbòlic del desert: l’experiència de l’Èxode i el lloc de meditació dels profetes. Passar per l’aigua del Jordà, seria com una nova entrada a la terra promesa.

Joan és la veu de que parla Isaïes (Is 40,3), la seva vestimenta recorda Elies (2Re 1, 8), i la imatge d’una tria final, Malaquies (Ml 3, 19) ... però Joan diu que la tria la farà Jesús. Sembla una reflexió sobre l’acompliment de les Escriptures.

Joan demana la conversió del poble, doncs està arribant el Regne del cel. Els poders d’aquell temps, estaven orgullosos de ser fills d’Abraham, però ni això ni les pràctiques religioses, no són suficients i cal convertir-se. Encara que siguin arbres frondosos, si no donen fruit seran tallats.

El ministeri de Joan i el de Jesús es diferenciaran pel seu baptisme: el de Joan és amb aigua, per la conversió, semblant a les purificacions jueves. El de Jesús és amb “Esperit i amb foc” ... el foc de l’amor de Déu ... “amb el foc de l’Esperit”, que abrusa els cors amb el seu amor.

JiR

(Recuperat de desembre de 2010)

Diumenge I d’Advent

Is 2, 1-5

            Enmig de la turbulència política, social i religiosa que li toca viure, Isaïes vol despertar en el poble l’esperança d’un temps millor, i ho presenta amb dues imatges. Cada any, per la festa de les Tendes, Jerusalem queda plena de gent, que ve de tot arreu i, en base aquest aplegament, en prefigura un altre, i anuncia que vindrà un dia que aquest pelegrinatge a l’entorn de la muntanya del Senyor, reunirà tots els pobles i nacions, sense excloure ningú.

            Però, perquè esdevingui això, segona imatge, cal superar la violència, convertint les armes en instruments de treball: amb les espases forjaran relles per llaurar, i de les llances en faran falçs per segar.

            Esperant aquest dia, el profeta convida a seguir l’ensenyament del Senyor i caminar a la seva llum.

..................................................................................

                   

Mt 24, 37-44

"Vetlleu"

            Es parla del retorn de Jesús al final de la història, i s’ insisteix en la ignorància, tant del dia com de l’hora.

            Per il·lustrar la vinguda del Fill de l’home, Jesús la posa en paral·lel amb Noé i el diluvi. Hi ha diverses semblances: un esdeveniment sobtat, que ningú esperava; hi ha una selecció, un discerniment, Déu separa el grup de Noé, que troba just, de la resta del poble; el diluvi apareix en una situació de normalitat, de despreocupació per part del poble; cal prendre mesures, com fa Noé, que es dedica a la construcció d’una arca, que li permetrà afrontar el diluvi.

            Després, Jesús proposa dues situacions quotidianes, normals pels jueus, per poder mostrar que una aparent igualtat, en criteri humà, no és pas sempre el criteri de salvació, que va al fons de les persones. Finalment, el “vetlleu” queda il·lustrat amb una paràbola: el Senyor vindrà com un lladre a la nit. Hem d’estar sempre a punt, doncs no sabem ni el dia ni l’hora, i aquesta vinguda és el pas cabdal per la trobada definitiva amb Déu.

 

Joan i Roser

(Recuperat de desembre de 2019)

Jesucrist, Rei de tot el món

2Sa 5, 1-3

És per etapes que David esdevé rei de tots. Primer, és ungit per Samuel, en nom de Déu (1Sa 16, 13); després de la mort de Saül, és escollit rei per la tribu de Judà (2Sa 2, 4), el Sud, amb capital Hebron. Al Nord hi regna el fill de Saül que, uns anys després, és assassinat. Llavors, finalment, les tribus del Nord van a trobar David, i es produeix la unió de totes les tribus, que fan aliança a l’entorn de David.

“... i l’ungiren rei d’Israel”, amb que es vol mostrar que aquesta unió és designi de Déu, donant a David el títol de Messies, que vol dir “l’ungit”. Déu l’ha escollit i li ha fixat una tasca: “pasturaràs Israel ...”, tindràs cura de que Israel vagi pel bon camí. Però amb l’exili a Babilònia desapareixen els reis, i neix l’esperança de que Déu n’enviarà un altre. Mil anys després de David, Jesús serà nomenat “Fill de David”, inaugurant el regne definitiu, i es dirà de sí mateix “Jo sóc el bon pastor”.

..........................................................................

Lc 23, 35-43

"Recorda't de mi el dia de la teva vinguda"

El poble es limita a contemplar, en silenci, Jesús crucificat, però els dirigents es mofen d’ell, els soldats se’n riuen i un dels altres condemnats l’injuria. Tothom esperava un nou rei a l’estil de David (triomfant i poderós), però Jesús és tot el contrari del que esperaven.

Jesús és interpel·lat per tres vegades: “Si tu ets ...”. Cadascú ho fa a partir de la seva situació personal: els caps religiosos, que esperaven el Messies, els soldats, que els deien que Jesús era rei, i el malfactor que volia salvar-se de la mort. Tots volien que Jesús fes quelcom d’extraordinari ... com en les temptacions al desert; però aquí, Jesús no diu res.

La referència al “vinagre” que li ofereixen, forma part de l’escarni. Podem llegir en el Sl 69, 22: “quan tinc set, em fan veure vinagre”.

Tothom sembla estar-hi en contra, però, un dels malfactors afirma que Jesús no ha fet res de mal, reconeix la seva reialesa, i li demana ajut. Van crucificar Jesús com un rei (així ho diu el rètol), però sols un dels lladres intueix que es tractava d’un regne diferent, i li diu “recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne” ... “avui seràs amb mi al Paradís”, li respon Jesús, on conviuran Déu i els homes.

Joan i Roser

(Recuperat de novembre de 2016)

Diumenge XXXIII durant l'any

Ml 3, 19-20

Després l’entusiasme pel retorn de l’exili a Babilònia, les decepcions s’acumulen, i el relaxament deteriora les costums i la fe, tant dels sacerdots com del poble. Veuen els seus camps ocupats per estrangers, l’abundància de cultes pagans i el Temple destruït ... ¿on és Déu?

És aleshores quan el profeta Malaquies llança el seu crit d’esperança. S’esforça en tornar la moral al poble, i els diu que Déu prepara la seva vinguda, “el dia del Senyor ... abrusador com un forn”, imatge de l’amor infinit de Déu ... que abrusa. Això, però, no impedeix que es parli també d’un judici, en una imatge ambivalent del sol: llum i calor. Uns cremaran com la palla, però d’altres veuran brillar la llum de la salvació, enmig de la foscor, el dolor i la mort.

Aquesta ambivalència es dona en tothom, tots tenim coses bones i dolentes, i cal esperar que el sol de Déu cremi les dolentes, com la palla, i faci germinar les bones amb la seva llum.

..........................................................................

Lc 21, 5-19

Un grup remarca la grandiositat del Temple, que és símbol de la que ostenten els escribes i mestres de la Llei, identificats amb les estructures socials, polítiques i religioses d’Israel; són més importants els sacrificis i rituals, que la misericòrdia i la justícia social, que són les actituds que demana Déu. És per això que Jesús diu que el temple serà destruït, doncs no promou una relació adequada amb Déu i els germans, sinó que porta a divisions socials i injustícies. Llur fe, llur religiositat, es recolza en aquestes pedres ... però d’això no en quedarà pedra sobre pedra, els diu Jesús.

Es trobaven bé en el “sistema” del Temple, però Déu no mira les grandeses de pedra, ni els magnífics ex vots, sinó que busca un poble on poder-hi habitar. La vinguda del Senyor, fa passar aquest món dins l’eternitat de Déu, i això representa un capgirament, que s’expressa, simbòlicament, amb un llenguatge apocalíptic.

En aquesta situació caòtica, amb la que respon Jesús, Lluc s’inspira en l’ambient real que viuen els cristians en l’època en que ho escriu. Jesús, també, els vol prevenir del possible engany amb falses promeses, que els portés a abandonar la tasca i la lluita, deixar-ho córrer ... però cal continuar. Els deixebles seran perseguits, però el mateix Jesús els donarà saviesa per resistir-ho ... i “amb la vostra perseverança, obtindreu la vida”. Paraules d’encoratjament pels cristians de tots els temps.

Joan i Roser

(Recuperat de novembre de 2016)

La dedicació de la Basílica del Laterà

Ez 47, 1-2, 8-9, 12

Des de l’exili, Ezequiel intenta mantenir l’esperança del poble, i insisteix en recordar-los que, malgrat les aparences, poden estar segurs que Déu no els ha pas abandonat ... però el Temple de Jerusalem havia estat destruït, i ells creien que la presència de Déu es trobava dins el Temple.

Ezequiel intenta dir-los que el Temple no es pas el lloc de la presència de Déu, n’és sols un signe; Déu no està pas enmig les ruïnes del Temple, sinó enmig del seu poble. Llavors Ezequiel imagina el Temple del demà, i descriu “una font d’aigua que surt del llindar del santuari”, baixa cap a l’orient i esdevé una font de vida: Déu surt del seu Temple i aporta la benaurança a tot el país, que es descriu evocant el Paradís de Gn 1. Aquesta font d’aigua que surt de Déu, fa pensar també en la imatge descrita en Ap 22, 1: “L’àngel em va mostrar el riu de l’aigua de la vida ... que naixia del tron de Déu i de l’Anyell.”

La referència als punts cardinals, volen donar més credibilitat a la promesa, doncs evoquen la situació geogràfica del Temple de Jerusalem, coneguda per tots.

.......................................................................... 

Jn 2, 13-22 

"Traieu això d'aquí; no convertiu en mercat la casa del meu Pare"

L’evangeli de Joan descriu tres pujades de Jesús a Jerusalem, i és en la primera que es situa aquest esdeveniment, al començament de la vida pública, per així remarcar, d’entrada, la seva ruptura amb el judaisme oficial.

Els jueus compraven a l’esplanada del Temple, els animals que tenien d’oferir en sacrifici, però no es podien pagar amb monedes romanes, que duien l’efígie de l’emperador; calia canviar-les per les del Temple, que era el negoci dels sacerdots.

Expulsant del Temple tot aquest muntatge, Jesús mostra que vol posar fi a aquesta religió sacrificial. Cal remarcar, però, la diferent manera d’actuar Jesús segons a qui es dirigeix. Tracta amb moderació als comerciants de coloms, que aprovisionen als pobres, a qui, fins i tot, explica les raons del seu gest, i severament als que venien bous i moltons, evidentment, als rics. Tomba les taules dels canvistes, de la moneda romana per la que sols acceptaven en el Temple.

Si bé la violència de Jesús és inesperada, les seves paraules encara ho són més: “No convertiu en mercat la casa del meu Pare”. Davant d’aquesta actitud, s’explica la indignació dels jueus, que diuen a Jesús “amb quin senyal demostres que pots obrar així?”, doncs per ells, Jesús era sols un vulgar samarità. 

(Recuperat de novembre de 2014)

Diumenge XXXI de durant l'any

 Is 25, 6a.7-9

Aquesta lectura d'Isaïes ens transporta a una visió poderosa, gairebé revolucionària, que connecta directament amb les nostres esperances més profundes. L'anunci del profeta no parla d'un cel llunyà, sinó d'un banquet a la muntanya, un lloc visible per a tothom, organitzat per l'Etern, el Senyor de l'univers.

La imatge central és la de la taula parada per a tots els pobles. En les nostres ciutats, cruïlla de cultures i realitats, aquest banquet és un crit d'inclusió radical. No hi ha fronteres, ni estatus, ni classes socials; tothom hi és convidat a seure i a compartir. És la visió d'una fraternitat on les diferències sumen, no divideixen.

El profeta va més enllà i ens parla de l'eliminació de les dues grans ombres de la humanitat: la mort i el vel del dol. Aquest "vel que embolcalla tots els pobles" són les pors, les injustícies, el desànim i les notícies negatives que ens tapen els ulls i el cor. Isaïes anuncia que Déu, amb un gest de tendresa, esborrarà les llàgrimes de totes les cares.

Això ens convoca a una fe que és esperança activa. No podem esperar passivament que Déu ho faci tot; la nostra tasca com a laics és ser mans i ulls de Déu avui, ajudant a treure els vels de la indiferència i portant consol allà on hi ha llàgrimes.

La resposta del poble és clau: "Aquí teniu el nostre Déu! Esperàvem que ens salvés". Aquesta espera no és resignació, sinó una certesa ferma que ens mou al compromís. Quan treballem per una millor acollida al barri, quan defensem la dignitat dels vulnerables, quan compartim el poc que tenim, estem anticipant aquest gran banquet d'igualtat i justícia.

L'alegria i la salvació ja són aquí, ja han començat. El Senyor ha actuat. La nostra fe es fonamenta en l'acció alliberadora de Déu, que ens empeny a fer realitat, aquí i ara, el paradís de la Taula Compartida.

....................................................

Mt 25,31-46

"Tot allò que fèieu a cadascun d'aquests germans meus, 

per petit que fos, m'ho fèieu a mi"

Aquest passatge de Mateu, sovint anomenat el Judici Final, no és una amenaça, sinó el manifest fundacional del Regne per a tots nosaltres. Jesús, com a Rei, ens mostra el criteri definitiu: la nostra fe serà avaluada per la manera com hem tractat els seus germans més petits.

La clau de volta és la identificació. Jesús no diu: "Feu caritat per ser bons", sinó: "Tot allò que fèieu... m'ho fèieu a mi". El famolenc, l'immigrant que arriba a les nostres platges, el malalt a l'hospital, el pres a la presó... allà hi ha la presència real i incòmoda de Crist. Aquesta és la gran revelació.

A les nostres ciutats, on la desigualtat és visible, no podem dir que no coneixem els "cabridets". El Senyor ens crida a una fe que embruta les mans, que va més enllà de la missa dominical. La pregunta final no serà: "Quantes hores vas resar?", sinó: "Vas veure el meu rostre en el germà que pateix?"

Els justos, sorpresos, pregunten: "Quan ho vam fer per tu?". Aquesta confusió és el consol. L'autèntica caritat és aquella que es fa per pura humanitat, sense buscar recompensa ni etiquetes. La justícia del Regne no es guanya, es viu en la compassió quotidiana.

Aquesta lectura és una crida a l'acció laical immediata. Ens desafia a transformar les nostres parròquies i comunitats en espais de servei radical. El nostre destí etern depèn de la nostra resposta avui a l'exclòs. La missió és clara: ser mans de la Misericòrdia en el nostre entorn.