Ac 4, 8-12
Pere i Joan han curat un malalt, i les autoritats jueves els detenen, els fan comparèixer davant el Sanedrí, i els pregunten amb quin poder han fet això. Lluc té cura de precisar, ja d’entrada, que Pere respon “ple de l’Esperit Sant”, amb lo qual vol donar a entendre que el que dirà és important, i que fa falta coratge per dir-ho.
Pere els contesta “pel poder del nom de Jesucrist ...”, i després atribueix a Jesús la salvació, malgrat que el títol de “salvador” era estrictament reservat a Déu i, per tant, era una afirmació absolutament escandalosa i no acceptable pels jueus.
Però encara més, després, citant el Salm 118, 22, els diu que Jesús, “la pedra rebutjada pels constructors (vosaltres), ara és la pedra principal”, fent referència a la pedra que tanca la volta, o element superior que corona l’edifici, que sosté l’edifici.
...................................................................
Jn 10, 11-18
Als seus orígens, Israel era un poble de pastors nòmades i, així, en l’Antic Testament, els reis o dirigents del poble eren comparats, sovint, a uns pastors. Ez 34, 1-10, és una crítica als reis que, en lloc de pasturar el poble d’Israel, es pasturen ells mateixos. Jr 31, 10, anuncia que aplegarà i guardarà Israel, com un pastor el seu ramat. 2Sa 5, 2, el Senyor diu que David pasturarà el seu poble. El Salm 23 és un clam a Déu: “el Senyor és el meu Pastor ...”.
En aquest text, es reprèn el tema aplicant-lo a Jesús, com a Bon Pastor que condueix i protegeix les ovelles (el poble), perquè les coneix i elles el coneixen; en llenguatge bíblic, “conèixer” implica l’amor, els esposos es “coneixen”. Hi ha una relació personal i recíproca, que Jesús compara amb l’amor que hi ha entre Ell i el Pare ... un amor tan intens que no dubta, si cal, a donar la vida.
La referència a les altres ovelles és remarcable. L’amor de Jesús no és pas selectiu, està obert a tothom, la seva missió no té límits: “hi haurà un sol ramat i un sol pastor”.
JiR
Cristians de Badalona, St. Adrià, Montgat i Tiana
26/4/09
El finançament de l'Església
En acostar-se el periode de la declaració de l'IRPF, vam plantejar en aquest blog una enquesta sobre la intenció de marcar la creueta per l'assignació a l'Església. El 75% de les persones han respost afirmativament, un 8% negativament i un 16% encara no ho tenen decidit. Per tal de conèixer i debatre de primera ma aquest tema, el passat divendres, al Monestir de Clarisses de la Divina Providència, 28 persones ens vam trobar amb Antoni Matabosch, Delegat d’Economia de l’Arquebisbat de Barcelona.
Antoni Matabosch, va fer un repàs històric partint de l’any 1837 en què finalitzà el procés de la desamortització de Mendizàbal, passant pel Concordat del 1959 fins arribar a l’any 2007 en què l’estat transfereix a l’Església el 0,7% corresponent a les aportacions d’aquells contribuents que així ho han indicat en la seva declaració a Hisenda, mitjançant la creueta. Tot seguit ens va oferir unes pinzellades dels diferents models de finançament que es donen a Europa. Destaquen el francés, on si bé no hi ha aportació econòmica directa de l’Estat a l’Església, es dóna la peculiaritat que l’Estat és el propietari de tots els centres de culte i en cedeix el seu ús a l’Església; o el model alemany, on l’aportació dels creients a la seva Església, no es dedueix de la seva aportació a l’hisenda pública sinó que s’afegeix a aquesta amb un percentatge aproximat del 8%.
Entrant ja en la situació actual de la diòcesi de Barcelona, els ingressos que provenen de l’IRPF, suposen entre el 15% i el 20% del pressupost total de la nostra Diòcesi. En el repartiment d’aquests fons per part de la Conferència Episcopal Espanyola, es reprodueixen les mateixes desigualtats que patim en el finançament autonòmic. En l’evolució del nostre model diocesà va destacar el canvi que va impulsar el Dr. Jubany amb la constitució del "Fons Comú Diocesà" que va permetre resoldre les grans diferències que es donaven entre les esglèsies de Barcelona i les dels petits pobles o barris més desfavorits. Amb tot actualment existeixen noves situacions: les parròquies, en disminuir el nombre de feligresos, reben cada cop menys aportacions, per aquest motiu s’ha impulsat un Pla per optimitzar altres fonts d’ingressos; en determinats barris, com per exemple el Raval de Barcelona, existeix un excedent d’esglésies obertes i, per un altre costat, es creen nous barris que plantegen la necessitat de nous temples.
Per acabar va subratllar que l’objectiu de la Delegació d’Economia de la Diòcesi de Barcelona, del qual ell n’és el responsable, no és altre que treballar per l’Autofinançament al servei de l’acció pastoral, evangelitzadora i social de la nostra Església.
En el torn de paraules es va plantejar la relació directe entre les aportacions del creients i la imatge que dóna la jerarquia de l’Església. També es va reclamar més transparència i fórmules de participació en la presa de decisions. Es va qüestionar les possibles inversions en empreses amb finalitats “no ètiques” per part del Vaticà.
Antoni Matabosch va manifestar en tot moment la receptivitat a les propostes que es dirigeixin a millorar la situació actual.
Antoni Matabosch, va fer un repàs històric partint de l’any 1837 en què finalitzà el procés de la desamortització de Mendizàbal, passant pel Concordat del 1959 fins arribar a l’any 2007 en què l’estat transfereix a l’Església el 0,7% corresponent a les aportacions d’aquells contribuents que així ho han indicat en la seva declaració a Hisenda, mitjançant la creueta. Tot seguit ens va oferir unes pinzellades dels diferents models de finançament que es donen a Europa. Destaquen el francés, on si bé no hi ha aportació econòmica directa de l’Estat a l’Església, es dóna la peculiaritat que l’Estat és el propietari de tots els centres de culte i en cedeix el seu ús a l’Església; o el model alemany, on l’aportació dels creients a la seva Església, no es dedueix de la seva aportació a l’hisenda pública sinó que s’afegeix a aquesta amb un percentatge aproximat del 8%.
Entrant ja en la situació actual de la diòcesi de Barcelona, els ingressos que provenen de l’IRPF, suposen entre el 15% i el 20% del pressupost total de la nostra Diòcesi. En el repartiment d’aquests fons per part de la Conferència Episcopal Espanyola, es reprodueixen les mateixes desigualtats que patim en el finançament autonòmic. En l’evolució del nostre model diocesà va destacar el canvi que va impulsar el Dr. Jubany amb la constitució del "Fons Comú Diocesà" que va permetre resoldre les grans diferències que es donaven entre les esglèsies de Barcelona i les dels petits pobles o barris més desfavorits. Amb tot actualment existeixen noves situacions: les parròquies, en disminuir el nombre de feligresos, reben cada cop menys aportacions, per aquest motiu s’ha impulsat un Pla per optimitzar altres fonts d’ingressos; en determinats barris, com per exemple el Raval de Barcelona, existeix un excedent d’esglésies obertes i, per un altre costat, es creen nous barris que plantegen la necessitat de nous temples.
Per acabar va subratllar que l’objectiu de la Delegació d’Economia de la Diòcesi de Barcelona, del qual ell n’és el responsable, no és altre que treballar per l’Autofinançament al servei de l’acció pastoral, evangelitzadora i social de la nostra Església.
En el torn de paraules es va plantejar la relació directe entre les aportacions del creients i la imatge que dóna la jerarquia de l’Església. També es va reclamar més transparència i fórmules de participació en la presa de decisions. Es va qüestionar les possibles inversions en empreses amb finalitats “no ètiques” per part del Vaticà.
Antoni Matabosch va manifestar en tot moment la receptivitat a les propostes que es dirigeixin a millorar la situació actual.
25/4/09
Les lectures del 3r diumenge de Pasqua
Ac 3, 13-15, 17-19
Pere ve de curar un invàlid, a la porta del Temple. Després d’això, el poble està ben disposat a escoltar les seves explicacions. Tots esperaven un Messies i tots coneixien l’Escriptura, però ... Pere intenta obrir-los els ulls.
L’error va ser no haver reconegut en Jesús el Messies, encara que no s’assemblava gaire amb el Messies que esperaven; cal reconèixer que, també segons l’Escriptura, s’esperava un rei que alliberaria el poble, un profeta que portaria la salvació, un Fill de l’home victoriós ... Pere els tranquil·litza: van ser responsables de la mort de Jesús, però en realitat “ja sé que no sabíeu el què fèieu” ... ara, però, “penediu-vos i convertiu-vos, perquè siguin esborrats els vostres pecats”.
Pere mostra la continuïtat entre “El Déu d’Abraham, d’Isaac ...” i Jesús, i inicia aquí un repàs dels antics títols: Servent, que evoca el què diu Isaïes; Sant, la visió del Senyor assegut en un tron, també de Isaïes; Just, una altre característica de Déu; qui obre el camí de la vida, el primer que passà de la mort a la vida. No hi ha cap ruptura entre les promeses de Déu i la realitat actual.
...................................................................
Lc 24, 35-48
En una primera part del text, Lluc ens vol donar uns signes tangibles de la realitat de la Resurrecció; Jesús mostra als deixebles que no és pas un esperit o un fantasma, sinó que té un cos (pot menjar), i el van crucificar (“mireu les mans i els peus”). Es vol fer entendre que hi ha una continuïtat amb la seva existència humana, que va viure amb els deixebles.
Després de mostrar la seva identitat, Jesús inicia amb els Onze la mateixa pedagogia que amb els deixebles d’Emmaús ... les Escriptures, ben interpretades, ho expliquen tot.
Els deixebles sols tenien la imatge del Jesús amb qui, feia poc, havien conviscut ... i és per això que ara no el coneixen. Sant Agustí ho explica dient que ara Jesús “sent Ell mateix, no és el mateix”.
Hi ha una expressió que el text va repetint: “calia que ...”. Fa referència al compliment del projecte de Déu, que depassa la intel·ligència dels homes, però que se’n poden fer una idea llegint i meditant l’Escriptura, en que es podrà veure que aquest designi de Déu s’acompleix en Jesús.
Així, poc a poc, els deixebles assumiran que la Resurrecció també els afecta a ells ... en tindran de ser testimonis.
Pere ve de curar un invàlid, a la porta del Temple. Després d’això, el poble està ben disposat a escoltar les seves explicacions. Tots esperaven un Messies i tots coneixien l’Escriptura, però ... Pere intenta obrir-los els ulls.
L’error va ser no haver reconegut en Jesús el Messies, encara que no s’assemblava gaire amb el Messies que esperaven; cal reconèixer que, també segons l’Escriptura, s’esperava un rei que alliberaria el poble, un profeta que portaria la salvació, un Fill de l’home victoriós ... Pere els tranquil·litza: van ser responsables de la mort de Jesús, però en realitat “ja sé que no sabíeu el què fèieu” ... ara, però, “penediu-vos i convertiu-vos, perquè siguin esborrats els vostres pecats”.
Pere mostra la continuïtat entre “El Déu d’Abraham, d’Isaac ...” i Jesús, i inicia aquí un repàs dels antics títols: Servent, que evoca el què diu Isaïes; Sant, la visió del Senyor assegut en un tron, també de Isaïes; Just, una altre característica de Déu; qui obre el camí de la vida, el primer que passà de la mort a la vida. No hi ha cap ruptura entre les promeses de Déu i la realitat actual.
...................................................................
Lc 24, 35-48
En una primera part del text, Lluc ens vol donar uns signes tangibles de la realitat de la Resurrecció; Jesús mostra als deixebles que no és pas un esperit o un fantasma, sinó que té un cos (pot menjar), i el van crucificar (“mireu les mans i els peus”). Es vol fer entendre que hi ha una continuïtat amb la seva existència humana, que va viure amb els deixebles.
Després de mostrar la seva identitat, Jesús inicia amb els Onze la mateixa pedagogia que amb els deixebles d’Emmaús ... les Escriptures, ben interpretades, ho expliquen tot.
Els deixebles sols tenien la imatge del Jesús amb qui, feia poc, havien conviscut ... i és per això que ara no el coneixen. Sant Agustí ho explica dient que ara Jesús “sent Ell mateix, no és el mateix”.
Hi ha una expressió que el text va repetint: “calia que ...”. Fa referència al compliment del projecte de Déu, que depassa la intel·ligència dels homes, però que se’n poden fer una idea llegint i meditant l’Escriptura, en que es podrà veure que aquest designi de Déu s’acompleix en Jesús.
Així, poc a poc, els deixebles assumiran que la Resurrecció també els afecta a ells ... en tindran de ser testimonis.
20/4/09
Crida de teòlegs i laics davant la pèrdua de credibilitat de l'Església
No hi ha dubte que són temps de crisi en l'àmbit jeràrquic de l'Església catòlica. En el Codi del Dret Canònic a la Part II, Secció I que tracta de la Suprema Autoritat de L’Església, hi ha tres Capítols que van del Cànon 330 al 359 dedicats al Papa i Bisbes així com al seu paper en el govern de l’Església i tan sols un Capítol, amb dos Cànons, dedicats a la Cúria Romana. Actualment, però, és la Cúria Romana la que ha assumit funcions que corresponen als bisbes, al Col·legi Episcopal i al mateix Sínode dels Bisbes. El Dret Canònic ha estat pervertit i la Cúria s’atribueix unes funcions que no li corresponen.
Si això passa en l’àmbit legislatiu-terrenal en l’àmbit pastoral-evangèlic la situació és dramàtica ja que, com diu Kalil Gibran en el seu llibre Arena i Espuma el Jesús cristià no és sempre el Jesús de l’Evangeli. Els laics hem de denunciar aquesta situació des de dins mateix de l’Església, hem de dir-ho de forma clara i raonada, ja que si estimem l’Església és una obligació que tenim. En el Diari El Punt del dia 17 d’abril, a la secció Punt de Vista, en Jaume Oliveres comentava amb encert i prudència aquesta situació.
Un grup de 300 cristians, molts d’ells reconeguts en l’àmbit de la teologia, l’ensenyament i la comunicació, han redactat un document amb una forta, clara i raonada denúncia de la situació. Podeu llegir aquest document "ANTE LA CRISIS ECLESIAL" clicant a l'enllaç atrio.org, que trobareu en aquest mateix blog, i buscant, després, la notícia del passat 8 d'abril. Podeu fer els vostres comentaris en el nostre blog.
Llorenç Casanova
Si això passa en l’àmbit legislatiu-terrenal en l’àmbit pastoral-evangèlic la situació és dramàtica ja que, com diu Kalil Gibran en el seu llibre Arena i Espuma el Jesús cristià no és sempre el Jesús de l’Evangeli. Els laics hem de denunciar aquesta situació des de dins mateix de l’Església, hem de dir-ho de forma clara i raonada, ja que si estimem l’Església és una obligació que tenim. En el Diari El Punt del dia 17 d’abril, a la secció Punt de Vista, en Jaume Oliveres comentava amb encert i prudència aquesta situació.
Un grup de 300 cristians, molts d’ells reconeguts en l’àmbit de la teologia, l’ensenyament i la comunicació, han redactat un document amb una forta, clara i raonada denúncia de la situació. Podeu llegir aquest document "ANTE LA CRISIS ECLESIAL" clicant a l'enllaç atrio.org, que trobareu en aquest mateix blog, i buscant, després, la notícia del passat 8 d'abril. Podeu fer els vostres comentaris en el nostre blog.
Llorenç Casanova
17/4/09
Les lectures del diumenge 2n de Pasqua
Ac 4, 32- 35
Aquest text és el que se’n diu un sumari, una mena de resum del què era la vida de la primera comunitat cristiana; se’n troben d’altres dins els Fets. Els apòstols acaben de rebre l’Esperit, i es diu en què consisteix la vida nova: la unitat, que es tradueix en el compartir. No es podria dir que tenien un sol cor i una sola ànima, si deixessin els altres a la misèria i tancaven els ulls a les seves necessitats.
Es presenten les característiques d’una comunitat cristiana ideal, que anuncia la resurrecció de Jesús amb paraules i amb fets. Cal reconèixer que s’ha produït un canvi de mentalitat.
“Dipositaven als peus dels apòstols” el producte del que venien, és una mostra del reconeixement de la seva autoritat.
...................................................................
Jn 20, 19-31
Tornem a estar en el primer dia de la setmana; és el començament d’una nova creació, ha començat el naixement de l’Església.
Estem davant els primers efectes de la Resurrecció: obrir les portes tancades, canviant la por per la fe. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, es donà a conèixer, “ensenyà les mans i el costat”, i la pau “la pau sigui amb vosaltres”; després de tot el què han viscut, el primer que Jesús vol donar-los és la pau, tranquil·litzar-los.
Caldria remarcar que, en les “aparicions”, sovint Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe: aquí mostrant les mans i el costat, a Emmaús partint el pa, a Mª Magdalena per la veu, el veié, però sols el reconeix quan sent que la crida,... La imatge de Jesús d’ara, no és pas com la d’abans, és viu, però d’una altre manera.
“Com el Pare m’ha enviat, jo us envio a vosaltres”, no es qüestió de romandre tancats, cal sortir, la missió és a fora i és urgent.
Jesús alenà l’Esperit sobre els deixebles, és una altre manera del do de l’Esperit, equivalent a la Pentecosta que narra Lluc. Semblant a com Déu bufa sobre l’home l’alè de vida, Jesús inaugura la nova creació alenant sobre els deixebles el seu Esperit, amb el que son encarregats de reconciliar la humanitat amb Déu, inaugurant així una nova era.
La vinguda a la fe de Tomàs, posa en valor un nou temps, el temps de l’Església, en que caldrà “creure sense haver vist”.
Tomàs, el qui havia dubtat, “no siguis incrèdul, sigues creient”, accepta no tocar Jesús i creu, i és qui millor expressa qui és Jesús: “Senyor meu i Déu meu”. És la primera vegada que un deixeble proclama clarament la divinitat de Jesús.
JiR
Aquest text és el que se’n diu un sumari, una mena de resum del què era la vida de la primera comunitat cristiana; se’n troben d’altres dins els Fets. Els apòstols acaben de rebre l’Esperit, i es diu en què consisteix la vida nova: la unitat, que es tradueix en el compartir. No es podria dir que tenien un sol cor i una sola ànima, si deixessin els altres a la misèria i tancaven els ulls a les seves necessitats.
Es presenten les característiques d’una comunitat cristiana ideal, que anuncia la resurrecció de Jesús amb paraules i amb fets. Cal reconèixer que s’ha produït un canvi de mentalitat.
“Dipositaven als peus dels apòstols” el producte del que venien, és una mostra del reconeixement de la seva autoritat.
...................................................................
Jn 20, 19-31
Tornem a estar en el primer dia de la setmana; és el començament d’una nova creació, ha començat el naixement de l’Església.
Estem davant els primers efectes de la Resurrecció: obrir les portes tancades, canviant la por per la fe. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, es donà a conèixer, “ensenyà les mans i el costat”, i la pau “la pau sigui amb vosaltres”; després de tot el què han viscut, el primer que Jesús vol donar-los és la pau, tranquil·litzar-los.
Caldria remarcar que, en les “aparicions”, sovint Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe: aquí mostrant les mans i el costat, a Emmaús partint el pa, a Mª Magdalena per la veu, el veié, però sols el reconeix quan sent que la crida,... La imatge de Jesús d’ara, no és pas com la d’abans, és viu, però d’una altre manera.
“Com el Pare m’ha enviat, jo us envio a vosaltres”, no es qüestió de romandre tancats, cal sortir, la missió és a fora i és urgent.
Jesús alenà l’Esperit sobre els deixebles, és una altre manera del do de l’Esperit, equivalent a la Pentecosta que narra Lluc. Semblant a com Déu bufa sobre l’home l’alè de vida, Jesús inaugura la nova creació alenant sobre els deixebles el seu Esperit, amb el que son encarregats de reconciliar la humanitat amb Déu, inaugurant així una nova era.
La vinguda a la fe de Tomàs, posa en valor un nou temps, el temps de l’Església, en que caldrà “creure sense haver vist”.
Tomàs, el qui havia dubtat, “no siguis incrèdul, sigues creient”, accepta no tocar Jesús i creu, i és qui millor expressa qui és Jesús: “Senyor meu i Déu meu”. És la primera vegada que un deixeble proclama clarament la divinitat de Jesús.
JiR
13/4/09
Bona Pasqua !!
Al llarg d’aquests darrers dies he sentit en diferents ocasions, fins i tot en algún programa de ràdio, l’expressió “Bona Setmana Santa!!”, dit en forma de bons desitjos o afany de felicitat, suposo que per mimetisme amb el “Bon Nadal” que se sol dir, de forma generalitzada, quan s’acosten aquelles dates o les vacances d’aquella època de l’any.
Però, té sentit un anhel de felicitat per Setmana Santa? Té sentit desitjar una bona Setman Santa, més enllà que això vulgui ser un sinònom de bones vacances?
Permeteu-me que digui que aquesta expressió dita, ben segur amb sinceritat, no té massa sentit, la gent la diu en un context en el que els referents no tenen a veure amb la Fe,
La Setmana Santa ha esdevingut una setmana de vacances, si no es viu en la perspectiva de la Pasqua. Per això els desitjos de bona Setmana Santa.
Evidentment, però, no la celebrariem, si Crist no hagués ressuscitat, perquè no hauria passat res més que la mort d’una persona justa a mans dels qui detenten el poder i que el volen mantenir de totes totes, com ha passat el llarg de la història i, en cara passa massa sovint.
El cert és que només la Resurrecció de Crist dóna un sentit diferent a aquesta setmana i, per tant, més enllà de manifestacions populars de la fe en forma de processons, d’expressions més o menys arrelades en la tradició; els cristians
Celebrem la Pasqua.
Per això m’agradaria sentir més sovint l’expressió Bona Pasqua!!
Bona Pasqua a tothom!
Quim Sabater
Però, té sentit un anhel de felicitat per Setmana Santa? Té sentit desitjar una bona Setman Santa, més enllà que això vulgui ser un sinònom de bones vacances?
Permeteu-me que digui que aquesta expressió dita, ben segur amb sinceritat, no té massa sentit, la gent la diu en un context en el que els referents no tenen a veure amb la Fe,
La Setmana Santa ha esdevingut una setmana de vacances, si no es viu en la perspectiva de la Pasqua. Per això els desitjos de bona Setmana Santa.
Evidentment, però, no la celebrariem, si Crist no hagués ressuscitat, perquè no hauria passat res més que la mort d’una persona justa a mans dels qui detenten el poder i que el volen mantenir de totes totes, com ha passat el llarg de la història i, en cara passa massa sovint.
El cert és que només la Resurrecció de Crist dóna un sentit diferent a aquesta setmana i, per tant, més enllà de manifestacions populars de la fe en forma de processons, d’expressions més o menys arrelades en la tradició; els cristians
Celebrem la Pasqua.
Per això m’agradaria sentir més sovint l’expressió Bona Pasqua!!
Bona Pasqua a tothom!
Quim Sabater