les lectures del 18è diumenge de durant l’any. 1 d’agost.

Ecle 1, 2; 2, 21-23
L’Eclesiastés pertany a un grup de llibres anomenats sapiencials. La “saviesa” es podria definir com una actitud de les persones i pobles, que intenten trobar respostes als grans interrogants que se’ns presenten en la vida. Fem el què fem, el final és sempre el mateix, la mort, el no-res. Cohèlet es mou en un àmbit de retribució en el món, no hi veu res més enllà de la mort. És molt després, que es va començar a parlar de resurrecció amb els macabeus i, tres segles després, definitivament amb Jesús.
Tot és vanitat, encara que aquí vanitat no té una connotació moral, sinó que seria un baf, una cosa evanescent. Cohèlet pren com a referència el rei Salomó; la seva saviesa i el seu poder, van causar admiració en el seu temps, però és conegut el fracàs final del seu regne. Roboam, el seu fill i successor, va ser incapaç de conservar el regne, que es va dividir. És a la llum d’aquesta experiència que Cohèlet veu la vida sobre la terra.
..............................................................
Lc 12, 13-21
La gent, força sovint, acudien als escribes o mestres de la Llei, per plantejar problemes de justícia. Amb aquesta intenció, un home es dirigeix a Jesús, però no havia comprés que el seu mestratge no es basava en les lleis. Llavors Jesús parla a la multitud, primer amb una advertència contra la cobdícia i, després, ho reafirma amb una paràbola. És una crida a centrar la nostra vida en els vertaders valors; els béns materials no donen la seguretat.
En la paràbola, es descriu el monòleg d’un ric molt ocupat en sí mateix, i absorbit per les riqueses, que li auguren una existència planera per molts anys. Aquest home, però, s’ha oblidat de dues coses fonamentals: 1) es creu ric, però la veritable riquesa no és el que ell es pensa, i 2) que la seva existència, els seus anys de vida, no depèn pas d’ell ... morirà aquella mateixa nit. Llavors ve la pregunta “de qui serà tot el que el ric volia guardar?” ... sols havia pensat en ell mateix.
És com una continuació del que diu Cohèlet, però posant èmfasi en la cobdícia: no són les possessions les que donen vida, el valor d’un home no depèn del que posseeix, sinó del que és.

Les lectures de Sant Jaume Apòstol. 25 de juliol

Ac 4, 33; 5, 12, 27-33; 12, 2

Els apòstols no es deixaven endur per miraments humans al donar a conèixer la bona nova de Jesús i, com va passar amb el mateix Jesús, entren en conflicte amb les autoritats jueves de Jerusalem. Pere diu que “cal obeir Déu abans que els homes”, que les ordres del Sanedrí i, una altre vegada, anuncia el nucli de la fe cristiana: Jesús, que ells van condemnar a la creu, ara és viu, i “Déu ha donat l’Esperit Sant als qui l’obeeixen”, donant a entendre que el testimoni dels apòstols està avalat per Déu.

Posteriorment, el rei Herodes feu decapitar Jaume, el germà de Joan, probablement una manera de congraciar-se amb els jueus.

..............................................................

Mt 20, 20-28

La petició a Jesús de la mare de Jaume i Joan (els Zabedeus), contrasta amb el programa que Jesús ha anat predicant als deixebles, camí de Jerusalem. Els deixebles, que ho han deixat tot per seguir Jesús, creuen que, malgrat els problemes que ha anunciat Jesús, a Jerusalem arribarà el Regne tan esperat, i Jaume i Joan cauen en la temptació de demanar a Jesús un alt càrrec; aquí Mt, al contrari que Mc, ho fa dir a la seva mare, i així fa quedar bé als apòstols. Es posa en relleu, però, la incomprensió del sentit de Regne que Jesús predicava.

La resposta de Jesús es dirigeix al conjunt de deixebles: “no sabeu el que demaneu”, i els pregunta si estan disposats a beure el calze (imatge de sofriment), assumir el seu projecte, i diuen que si. L’evangelista, al escriure aquest text, ja sabia que Jaume havia estat mort a causa de l’evangeli.

Els altres deu deixebles s’indignen al sentir la proposta dels Zabedeus. El seu afany de poder era el mateix, i cal afegir-hi l’enveja per no haver tingut abans aquesta idea. Enfront la reacció egoista de tots, Jesús proposa un nou concepte d’autoritat, transformada en servei. El lideratge cristià es basa en el servei als altres, l’autoritat s’ha d’exercir com un servei.

les lectures del 16è diumenge durant l'any. 18 de juliol

Gn 18, 1-10

Pels cananeus, les alzines eren arbres sagrats, un bon lloc, doncs, per ubicar-hi aquest relat, que és un anunci a Abraham de la realització de la primera de les promeses que li va fer Déu: la d’una descendència, malgrat que són vells, tant ell com la seva dona Sara.

El diàleg amb els personatges, s’instaura primer en singular (“Senyor, si m’has concedit el teu favor ...”), i després en plural (“... que porti aigua per rentar-vos els peus i reposeu ...”), el que fa pensar en el caràcter misteriós de la visita.

Alguns han volgut veure en aquesta trobada, una prefiguració de la Trinitat i, així, dins la tradició ortodoxa, trobem icones en que es representa la escena en aquest sentit, com la de Roublev, que posa una mateixa cara als tres visitants, però amb vestits diferents.

Hi ha tres punts a distingir: 1) la fe d’Abraham al reconèixer el Senyor; 2) la hospitalitat amb que el rep, i 3) la familiaritat de Déu amb Abraham i la seva família. Un bon exemple de relació i acollida de Déu pel ésser humà.

..............................................................

Lc 10, 38-42

Dins el servei de la hospitalitat, hi ha diversos elements essencials: cal rebre l’hoste, conversar amb ell, preparar-li un àpat i oferir-li diversos serveis, semblant al que va fer Abraham.

D’entrada, Marta i Maria adopten unes reaccions oposades: una es dedica a les tasques materials, a fi de rebre bé el Senyor, i l’altre es posa als seus peus per escoltar-lo. Marta, atrafegada per servir Jesús, s’oblida de la persona de Jesús, és incapaç d’escoltar la seva paraula. Maria, asseguda com un deixeble enfront del mestre, escolta Jesús. Escoltar la Paraula, estava reservat, culturalment, als homes, i aquest gest de Maria l’acredita com a deixeble.

Marta diu a Jesús que no l’ajuden, i la resposta de Jesús convida a la reflexió; busca conduir Marta a l’essencial. El Regne de Déu, no pot deixar-se distreure per la realitat terrena; el seu error és no entendre que l’arribada de Jesús és una gran ocasió que no s’ha de perdre: és necessari sacrificar lo urgent per lo important, missatge que Lluc ja ens ofereix en textos anteriors ... “abans enterrar el pare” ... o “acomiadar-se”.

les lectures del 15é diumenge durant l'any. 11 de juliol

Dt 30, 10-14

El Deuteronomi és el llibre que, sembla, va trobar Josies durant unes obres al Temple, i amb el que es va actualitzar la Llei, impulsant algunes reformes i el seu acompliment. Estaven sota l’amenaça dels assiris, amb Nabucodonosor, que va acabar portant el poble a l’exili.

Se’ns proposa una meditació sobre el sentit de la Llei, i parteix de la convicció de que la Llei és la veu del Senyor. Observar la Llei és experimentar la presència de Déu, que esdevé a l’interior de l’home, fins arribar al mateix cor, però per un camí respectuós amb la llibertat de cadascú. Seria una bella introducció als evangelis, que també ens recorden que la Llei de Déu no pot reduir-se a unes normes a complir, és una llei d’amor.

..............................................................

Lc 10, 25-37

El mestre de la Llei, disposat a reconèixer les competències de Jesús, li pregunta què ha de fer, i Jesús el remet a l’Escriptura, l’obliga així a adoptar una posició. La resposta és correcta, tot sembla ja dit (Dt 6,5 i Lv 19,18), però tot queda per fer.

Llavors, l’escriba pregunta qui és el proïsme, doncs per ells, els altres als qui cal respectar sols eren els israelites. Jesús defuig discutir i planteja una paràbola. A l’home víctima d’una agressió, al mal físic se li ajunta una exclusió d’ordre religiós: al ser tocat per uns bandolers impurs, esdevé també impur, i no es podia tocar; això explica l’actitud del sacerdot i el levita. La mentalitat jueva, marcada pels legalismes, els havia portat a tenir una consciència freda, sense escalfor humana.

Els jueus menystenien els samaritans, que consideraven uns heretges, d’aquí la resposta del mestre de la Llei, a la pregunta de Jesús “qui d’aquets va veure a l’altre com a proïsme?” ... “aquell qui es va compadir d’ell”, evitant de nomenar el samarità.

El qui es troba amb Déu, no és l’home religiós preocupat pel culte i les normes de puresa, sinó el qui practica la misericòrdia, encara que sigui un heretge samarità.

JiR

Les lectures del diumenge 14è durant l'any. 4 de juliol

Is 66, 10-14

Els exiliats a Babilònia retornen al país, però aquest retorn, tan esperat, no ha pas rebut l’acolliment que havien imaginat. La Jerusalem que troben, no és la que havien deixat: el Temple està en runes, i havien estat oblidats pel poble que es va quedar.
És una crida a l’esperança. Jerusalem esdevindrà com una mare pels seus fills; les paraules que caracteritzen la seva acció, descriuen actes maternals: seran alletats, portats al braç, amanyagats ... Al llarg del text, es passa de Jerusalem a la mare, i de la mare al Senyor. Déu consola al poble com una mare al seus fills. El dir Pare a Déu, és un símbol patriarcal, que no deixa de tenir, també, aspectes maternals. La mà del Senyor els farà trobar altre cop la Jerusalem que havien esperat.
..............................................................
Lc 10, 1-12, 17-20

Camí cap a Jerusalem, Jesús havia enviat els Dotze, i ara n’envia 72, xifra simbòlica que evoca el nombre de pobles de la terra, segons Gn 10, i representa la universalitat del missatge de Jesús. Surten de dos en dos, perquè el seu testimoni tingui valor jurídic, segons la llei jueva (Dt 17, 6).
La missió dels deixebles és la mateixa que Jesús ha rebut del Pare: anunciar que el Regne de Déu ja és aquí. No els diu de predicar en llocs sagrats, sinó pels pobles i les cases, llocs on es desenvolupa la vida dels homes; les comunitats cristianes van néixer en el sí de famílies, dins d’una casa, que esdevingué lloc de acollida i de celebració de la Paraula i partir el pa. Jesús els donà els consells necessaris per preparar-los a afrontar els problemes que Ell coneixia bé: es trobaran amb el refús, com Jesús al poble samarità ... amb l’aversió "com anyells enmig de llops" ... "compartiu el que tinguin per menjar", doncs ja no hi ha menjars impurs ...
A la tornada, Jesús els avisa que la autèntica alegria, no està en l’èxit obtingut en la seva missió, sinó en el fet que "els vostres noms estiguin escrits en el cel" ... Ja ens agradaria que l’Església volgués retrobar la simplicitat d’aquells temps, per anunciar al món, les paraules i fets de Jesús.

JiR

Les lectures del 13è diumenge durant l'any. 27 de juny

1Re 19, 16, 19-21

És el relat de la vocació d’Eliseu. La crida esdevé sempre en el marc de la vida quotidiana: a Eliseu mentre està llaurant, a Moisès i David pasturant el ramat, a Mateu recollint impostos, als primers deixebles pescant.
Eliseu estava llaurant l’últim tros, el que feia 12, signe de plenitud, havia acomplert del tot la seva missió. Elies el tria com al seu successor, tirant-li a sobre el mantell; els gestos diuen més que les paraules, era com transmetre una part de la seva força, invitant-lo a participar de la seva missió. Eliseu li diu que el deixi acomiadar-se dels seus pares i Elies respon “Vés! Torna-te’n! A què t’obligo jo?” És una frase que sorprèn, potser vol recordar a Eliseu que és lliure, però si ho accepta (si ha entès el gest del mantell), aquesta vocació implica una tria radical, una ruptura amb tot lo anterior. Eliseu ho entén, mata els bous amb que llaurava, i amb la fusta dels arreus, fa foc i els cou; és un gest definitiu, ja no li queda res. Amb aquest àpat s’acomiada de la família i trenca definitivament amb el seu passat.
En aquest relat, es donen les condicions d’una vocació: una crida de Déu, resposta a la crida, ruptura amb el passat i inici d’una nova vida al servei d’una missió.
..............................................................

Lc 9, 51-62
L’evangeli d’avui, marca un gir. Jesús i els deixebles deixen Galilea i fan camí cap a Jerusalem, que no és una ruta estrictament geogràfica, sinó teològica; fidel a la seva missió, Jesús decideix anar vers el final.
Perquè anava a Jerusalem, els samaritans no volen acollir Jesús, i els deixebles pretenen fer baixar foc del cel, com va fer Elies (2Re 1, 10), no admeten que d’altres pensin diferent. Però creure en Jesús no es pot imposar, i Jesús simplement va cap a un altre lloc, obrint així les perspectives de la tolerància cristiana.
Al llarg del camí, dues persones diuen que volen seguir Jesús, i Ell en crida a una altra. Són persones sense nom, són figures tipus de cadascun de nosaltres, segons les circumstàncies de les nostres vides. Al primer, Jesús li proposa que caldrà renunciar a la seguretat, doncs Ell no té on refugiar-se. Al segon és Jesús qui el crida; la resposta a una crida comporta renunciar a tot, enterrar el pare podria ser un pretext. El tercer vol acomiadar-se dels seus, i la postura de Jesús és més exigent “amb la mà a l’arada no es pot mirar enrere”. El seguiment comporta superar l’entorn social i mostrar-se lliure.

JiR

les letures del 12è diumenge durant l'any. 20 de juny

"i vosaltres, qui dieu que sóc?"

Za 12, 10-11; 13, 1
És difícil interpretar aquest text. Zacaries és un profeta que parla després del retorn de l’exili a Babilònia. El poble, per un voler de Déu, ha tornat a la terra dels seus avantpassats, però la situació no és gaire bona, doncs s’ha de reconstruir tot. El profeta vol fer reviure l’esperança del poble, i parla d’un home misteriós, enviat per Déu, que es presenta com aquell que han traspassat, i tothom plorarà la seva mort “com es plora la mort d’un fill”.
Així, els habitants de Jerusalem, s’adonaran de tot el què han fet, que els va portar a l’exili, i es penediran, ploraran ... i seran perdonats: “brollarà una font per purificar els pecats dels descendents de David”.
L’evangeli de Joan (19, 37) hi ha volgut veure una al·lusió a Jesús a “qui han traspassat”.
..............................................................

Lc 9, 18-24
Cal recordar que la gent estaven molt impressionats i meravellats per tot el que feia Jesús: curava, multiplicava pans ... Però l’èxit no era pas el que interessava Jesús.
Es retira a pregar, no vol allunyar-se de la seva veritable missió i, després, pregunta: “qui diuen que sóc jo?”. La opinió de la gent fa referència al passat, és un profeta d’altre temps; els homes no saben obrir-se a la actualitat de Déu, al avui de Déu ... “i vosaltres? continua Jesús. Pere diu que és el Messies, probablement impressionat per tot el què ha vist. Però, no han entès encara la manera com Jesús ve a fer de Messies, que no és pas com ells esperaven: un rei per treure els romans, i uns càrrecs a repartir; és per això que Jesús els manà de no dir res a ningú. La seva veritable missió és de servir i no de poder.
Llavors, Jesús anuncia la seva Passió, mort i resurrecció, una imatge de Messies molt diferent del que havien previst ... i també els adverteix de les complicacions que els esperen, si volen continuar seguint-lo, caldrà posar la vida al servei dels altres, i estar disposat a viure semblant a com Ell ho fa, malgrat saber que això pot portar problemes.

JiR