les lectures del 4rt diumenge durant l'any. 30 de gener

"Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran i perseguiran..."

So 2, 3; 3, 12 –13

Sofonies s’inquieta quan veu que s’estenen les costums dels assiris, de qui se’n van fer vassalls, en contra del que opinaven els profetes, que creien que l’aliança l’havien de fer sols amb Déu. Israel era un poble petit, que no pot resistir els grans poders d’Assíria-Babilònia, o d’Egipte. En el trasbals d’aquests temps, el profeta hi veu un just càstig, resultat d’una manca de confiança del poble envers Déu. Però convida a buscar el Senyor i la seva justícia, un missatge d’esperança pels humils del país, els “anawim” (= els abaixats): del dia de la “còlera del Senyor”, en què el mal serà destruït, en quedarà una Petita Resta.

Aquesta Resta d’homes fidels, humils i pobres, portarà el pes de la missió del poble escollit: donar a conèixer el projecta de Déu.

...........................................................

Mt 5, 1-12

Jesús es mostra als seus deixebles com un nou Moisès, que conduirà el poble a una nova i definitiva terra promesa: el Regne del cel. Els primers versets del text, són com una introducció: 1) s’indica el marc: la muntanya, lloc de la presència de Déu, 2) els destinataris: la multitud i els deixebles, i 3) Jesús s’assegué: actuarà com un mestre anunciant la nova llei, que no és una llista de manaments, sinó un nou estat d’esperit per trobar Déu.

La redacció de Mateu està influïda per com es troba la seva comunitat, pobre i perseguida. Es vol mostrar qui són els que estan en situació més propicia per rebre el Regne, seria el programa de vida que Jesús proposa per aquells que vulguin seguir-lo.

Es podrien agrupar les benaurances en dos tipus: 1) a l’entorn de la pobresa i el comportament: la humilitat, els qui ploren, el ser justos, compassius, nets de cor, buscar la pau, i 2) fan referència a la persecució, que es dirigeix específicament als deixebles, canviant “els que ...”, de les altres benaurances, per “vosaltres”. La comunitat que assumeix aquest estil de vida, es converteix en una nosa, i és perseguida ... semblant als profetes.

Jesús ens convida a buscar més enllà de l’aparença: amb Ell, la vida trobarà un nou sentit.

JiR

les lectures del 3r diumenge de durant l'any. 23 de gener

Is 8, 23 – 9, 3

El profeta descriu la salvació com una llum que brilla dins les tenebres, fent al·lusió a Galilea, regió menyspreada pels jueus de Jerusalem, on hi viu gent d’arreu i estava ocupada per les tropes d’Assiria. El Senyor no els abandonarà, intervindrà com ho va fer en temps antic (el dia de Madian), en que Gedeó, a plena nit, va entrar amb un grapat d’homes armats, amb torxes enceses i, sobretot, fe amb Déu (Jt 7, 16-25).

Amb aquesta “llum”, Isaïes es referia a Ezequiel, el fill promès al rei Acaz (Is 7, 14: “la noia tindrà un fill ...”). La captivitat s’acabarà, els presoners que vivien dins la tenebra, veuran una gran llum. El profeta sap que Déu no abandonarà el seu poble, cal alegrar-se davant l’actuació de Déu. Mateu ens dirà que finalment s’acompliran en Jesús aquestes promeses: la llum de Jesús comença a Galilea.

...........................................................

Mt 4, 12-23

L’empresonament de Joan el Baptista, marca l’entrada de Jesús dins el seu ministeri públic, que inicia a Galilea, on hi havia una barreja de races i religions; és una manera d’estar en contacte amb “totes les nacions”, el missatge de Jesús va dirigit a la humanitat sencera. D’aquí en sortirà la llum, i Jesús comença a predicar amb les mateixes paraules de Joan: “convertiu-vos que el Regne del cel és a prop” (Mt 3, 2).

Jesús vol associar deixebles a la seva missió, ve a dir que els necessita, que vol que estiguin al seu costat i l’acompanyin a proclamar la Bona Nova. Comença per cridar quatre pescadors, s’envolta de gent normal, i els diu: “us faré pescadors d’homes”; ho deixen tot i el segueixen, el que mostra el poder d’atracció de la paraula de Jesús. El mar era símbol del mal, i treure homes del mar és impedir que s’ofeguin, és salvar-los. Llançar la xarxa de l’evangeli, és intentar portar els homes cap a Déu, encara que no sempre la xarxa es treu plena, però s’ha d’insistir.

les lectures del diumenge 2n durant l'any. 16 de gener

Is 49, 3, 5-6

El segon “Cant del Servent” mostra tots els conflictes d’identitat que va viure la comunitat d’Israel, durant l’exili i la tornada a Jerusalem. Es fa evident que el Servent es refereix a Israel: “Ets el meu Servent; en tu, Israel, faig resplendir la meva glòria”, és a dir, seré reconegut, revelat. Però no sembla referir-se a la totalitat d’Israel, doncs proposa al Servent reunir tot el poble; es fa referència a la “petita Resta”, que s’ha mantingut sempre fidel, i que portarà la salvació a tot Israel, però també al món sencer “d’un cap a l’altre de la terra”.

En certa manera, tots es sentien cridats per Déu, però en dues maneres diferents i antagòniques: uns s’inclinaven per la exclusivitat, el nacionalisme i la recerca de la puresa, que els distingís dels demès; però d’altres optaven per la universalitat, la tolerància, la capacitat de diàleg amb tothom (la “petita Resta”), que és amb qui s’ha identificat Jesús.

...........................................................

Jn 1, 29-34

Quan Joan veu venir Jesús, diu a la gent “mireu l’anyell de Déu”, però el seu significat va més enllà de la tendresa o la innocència d’un anyell, té un fonament bíblic; es refereix a l’anyell pasqual i, més enllà d’aquest memorial, a l’anyell que amb la seva sang “posada als muntants i la llinda de les cases” (Ex 12, 7), va protegir el poble jueu a Egipte, al inici de la seva marxa alliberadora. El missatge de Jesús, marcarà la marxa dels seus seguidors vers el definitiu alliberament. Sembla que Joan Baptista reconeix Jesús com el Messies que esperaven, però no serà pas tal i com l’esperaven.

Quan un rei prenia possessió del tron de Jerusalem, el ritus de la unció el feia un consagrat, un messies, i rebia el títol de fill de Déu. Així és com es pot entendre que Joan afirmés que Jesús era fill de Déu.

Joan dóna testimoni de que Jesús és el Messies, i veu posar-se sobre d’ell l’Esperit: “l’Esperit del Senyor reposarà damunt d’ell” (Is 11, 2). La paraula posar-se, o reposar, és una manera de dir-nos que tot el que faci Jesús, serà obra de l’Esperit de Déu, que es manté en Ell. Als orígens del món, l’Esperit de Déu planava sobre les aigües, al baixar l’Esperit sobre Jesús pot simbolitzar, també, el començament d’una vida nova, d’una nova creació.

JiR

les lectures del diumenge del Baptisme del Senyor. 9 de gener

Is 42, 1-4, 6-7

Es un text del Segon Isaïes, que predica en temps de l’exili a Babilònia. En la seva obra s’hi troben uns textos un xic particulars, els “Cants del Servent”, que descriuen un misteriós personatge, “el Servent”, escollit per Déu per anunciar i implantar la justícia a la terra, però no una justícia en el sentit d’una condemna, sinó d’una posada en llibertat. Aquesta justícia serà la llum per totes les nacions, i establirà l’aliança de Déu amb tots els pobles.

Al llarg del temps, els jueus van identificar aquest “Servent” amb la “resta d’Israel”, així en la traducció grega dels LXX (II aC.), es pot llegir: “... heus aquí el meu Servent, Israel, que jo sostinc ...”.

Es obvi que Is no pensava en Jesús com al servent escollit, però la seva visió s’adiu amb el que Jesús va viure i va fer. D’aquí que la comunitat cristiana hagi vist en aquest text la figura de Jesús, introduint un nou concepte de Messies, que comparteix la debilitat de la condició humana, en perfecte coherència amb el “Déu amb nosaltres”.

...........................................................

Mt 3, 13-17

Joan havia anunciat la vinguda de Jesús, però en lloc d’aparèixer dins un esclat de glòria messiànica, el troba junt als pecadors que esperaven ser batejats. S’estableix llavors un diàleg entre Jesús i Joan, que posa de manifest la superioritat de Jesús i presenta, a la vegada, el sentit de la seva obra: “convé que complim tota justícia”, que significa actuar en conformitat amb el que Déu vol.

Al sortir Jesús de l’aigua del Jordà, “el cel s’obrí”, baixà l’Esperit “com un colom”, i es va sentir la veu de Déu manifestant: “aquest és el meu Fill, en qui m’he complagut”. És com un avís, al començar la vida pública de Jesús, per expressar d’una manera poètica i simbòlica que, per més estranya que pugui semblar la seva actuació ... Déu hi està d’acord.

Un episodi semblant es repeteix en la Transfiguració (Mt 17, 5), després de la determinació de Jesús d’anar cap a Jerusalem, on vindran la passió i la creu ... però encara que sorprengui tothom, Déu hi està d’acord. Dues teofanies, o intervencions directes de Déu, en dos moments cabdals: al començar la missió de Jesús i al iniciar el seu trajecte cap a la fi.

JiR

les lectures del diumenge 2n després de nadal. 2 de gener

Sir 24, 1-2, 8-12

D’una manera poètica es canta l’elecció d’Israel, d’entre tots els pobles, com a seu de la Saviesa.

Podríem definir la saviesa com un atribut que permet prendre decisions justes. Però la Saviesa, en la Escriptura, es presenta com una persona, igual que la Paraula en l’evangeli de Joan. Serien ambdues una manifestació directe de Déu.

La Saviesa s’adreça primer al poble de Déu, probablement reunit al Temple (“en l’assemblea de l’Altíssim”). Baixa del cel, s’estableix enmig dels homes i amplia la seva presència: la muntanya de Sió, la ciutat de Jerusalem i tot Israel com heretat.

...........................................................

Jn 1, 1-18

S’expressa el misteri de l’encarnació, que ve de Déu i condueix cap a Ell. Sembla una relectura de Gn 1, “al principi”: el que fa Déu el primer dia de la creació, va ser separar la llum de les tenebres, i aquí es presenta Jesús, la Paraula, com la llum que brilla enmig de la foscor.

La Paraula no ha tingut pas un començament, docs al començament de tot ja hi era, i tot el que existeix ha rebut la existència per la Paraula. La Paraula apareix com si fos realment un personatge, “s’ha fet home”, però la traducció literal del mot grec sarx, és “carn”, que vol dir condició humana, amb totes les seves febleses i limitacions, és a dir, s’ha fet un home com nosaltres i habita enmig nostre, acomplint així les promeses de l’Emmanuel, Déu amb nosaltres. Va “plantar la tenda” (=va viure) entre els homes per iniciar un nou camí; sols la Paraula ens pot parlar de Déu i ens el dóna a conèixer ... però no tothom l’ha reconeguda. Comença la intervenció decisiva de Déu dins la nostra història humana.

JiR

les lectures del diumenge de la Sagrada Família. 26 de desembre

Sir 3, 12-14

Aquest text va ser escrit cap a l’any 180 aC quan estaven sota la dominació grega; hi havia tranquil·litat, però les noves maneres de pensar s’anaven estenent i hi havia el risc d’acabar vivint com els grecs. Això portà a Ben Sira a defensar els fonaments de la religió jueva, començant pels valors de la família, ja que si l’estructura familiar s’afebleix, qui transmetrà als infants la fe, els valors i les pràctiques del judaisme? Així desenvolupa una mena de variacions sobre el quart manament: “honra el pare i la mare”.

Crida l’atenció que, dins el cercle familiar, es dóna un paper important a la dona, a la mare: confirma la seva autoritat sobre els fills. Després, es donen uns consells de conducta als fills, dins la seva relació amb el pare, quan sigui vell.

...........................................................

Mt 2, 13-15, 19-23

El personatge central del relat és Josep, sempre obert al que Déu li diu en somnis. Mateu es dirigeix a una comunitat jueva, i els presenta Jesús com un nou Moisès, fent-ne un paral·lelisme.

El Faraó i Herodes són informats del naixement d’un alliberador: Moisès / Jesús. Ambos temen perdre poder i decideixen una matança d’infants, però Moisès en surt viu, i també Jesús perquè Josep, avisat en somnis, se l’endu cap a Egipte.

Moisès, ja gran, fuig d’Egipte quan s’assabenta que el Faraó el vol matar, i quan aquest mor, Déu li diu que pot tornar. Josep, en somni, s’assabenta que Herodes ha mort, i ja pot tornar cap a Israel. Moisès, amb l’Èxode, portarà el poble cap a la terra promesa. Jesús conduirà el poble cap a la terra definitiva, el Regne del cel; tots dos venint d’Egipte.

Advertit en un somni, Josep anirà amb Jesús a Galilea, a un poblet, Natzaret, que ningú coneixia ... i és a Galilea on Jesús, ja gran, començarà la seva missió. El Messies no vindrà pas, tal i com esperaven, amb poder, pompa i honors ... vindrà del lloc més insignificant.

JiR

És Nadal en el teu cor

Durant tot l'Advent no hem parat d'aclamar que seguim “esperant”: esperem la segona vinguda de Jesús: “vetlleu perquè no sabeu el dia ni l'hora”, esperem la vinguda del seu Regne, esperem el naixement de l'infant Jesús, esperem...i sempre estem esperant!

Jesús va venir fa més de dos mil anys i segueix aquí, entre nosaltres, viu en el nostre interior. Però, tal i com els va passar als mateixos apòstols, nosaltres potser tampoc no hem entès res ...i seguim esperant-lo. Com diu sovint en Josep Rius i Camps és Ell que espera en nosaltres, que creu i confia infinitament en nosaltres: Déu ens necessita per construir el seu regne!

Els diferents escrits que hem publicat aquest Advent així ens ho anuncien:

Els cristians ens sentim plens d'esperança, com aclamava el calendari d'Advent que enguany ens proposaven la comunitat dels Garrofers. Els cristians som homes i dones plens d'esperança perquè sentim que Déu és nou cada matí, que crea el món en cada moment i nosaltres participem d’aquesta creació contínua. En paraules del cardenal Suenens: “esperar és un deure, no un luxe. Esperar no és somiar. És el mitjà per transformar un somni en realitat."

Així ens ho explicava en el seu escrit en Josep Coll de la Parròquia de Sant Crist de Canyet, on la seva esperança i esforç d'avui, el vi novell, recull l'esperança i l'esforç del llegat dels seus avantpassats.

O aplicant-nos les paraules de Marta Miquel Grau, col·laboradora de l'àmbit Maria Corral, “no és que no tinguem problemes, o no siguem conscients d’algunes situacions dramàtiques que arrosseguem en la nostra societat, però sabem veure la vida d’una manera equilibrada i compartir-ne també allò que ens fa somriure” Que diferent fóra si “tinguessim el do de transmetre l’alegria que vivim de forma totalment espontània!”

Així també ho proclamavem en la pregària d'Advent que vam celebrar el passat dimenge 12 a la Parròquia de Santa Maria:

"El Senyor és la meva llum”.

Creu profundament en aquesta llum interior!

Confia profundament en aquesta llum interior!

És la llum del do de Déu en el teu cor.

Deixa't il·luminar per aquesta llum,

no per altres llums ni altres resplendors que vénen de l'exterior.

Deixa't il·luminar per aquesta llum que ja és en el teu interior.

El silenci ens fa adonar que el nostre cor és ple de llum.

En el silenci tot es torna llum; tu també ets una llum...no l'amaguis!

Que tinguem tots un Bon Nadal!

Xarxa de Laics