les lectures del 6è diumenge de Pasqua. 29 de maig

“... abocaré el meu Esperit sobre tothom”

Ac 8, 5-8, 14-17

Se’ns presenta Felip, un dels Set, predicant a Samaria, que no deixa de ser insòlit, donada la tradicional enemistat entre jueus i samaritans, tan present en diferents passatges de l’evangeli. La lapidació d’Esteve no calma pas els ànims de persecució que afectava als cristians hel·lenistes, i és per això que aquest grup, per prudència, es dispersa.

En certa manera, és gràcies a la persecució que la Bona Nova desborda Jerusalem i s’estén per altres llocs de Judea i a Samaria, lo qual fa recordar la frase de Jesús (Ac 1, 8): “... rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l’extrem de la terra”.

És així, doncs, com Felip va a Samaria i es posa a predicar, sense trencar, però, els lligams amb la comunitat de Jerusalem que, enviant Pere i Joan, en certa manera, vindran a recolzar el treball de Felip. Un bon exemple d’equilibri a mantenir: sentir-se lliure d’innovar dins les nostres missions, sense trencar la comunió amb els altres. Felip, de cultura grega, se sent lluny de les disputes teològiques entre jueus i samaritans i, gràcies a això, l’evangeli traspassa les fronteres i “hi hagué una gran alegria en aquella ciutat”.

...................................................................

Jn 14, 15-21

En un moment en que es prepara per deixar-los, Jesús anuncia als deixebles la vinguda de l’Esperit. Coneixien el que havia dit Ezequiel (Ez 36, 26-27): “Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre ... Posaré el meu Esperit dins vostre i faré que seguiu els meus preceptes ...”. Dir als apòstols que l’Esperit es quedaria amb ells, és anunciar que el gran dia de l’Aliança definitiva havia arribat. Déu estava en una Tenda durant l’Èxode, després en el Temple de Jerusalem, però ara, complint el que profetitzava Ezequiel, Déu estarà en el cor del seu poble.

Jesús promet enviar un “Defensor”; el text grec en diu “Paraclet”, que es podria traduir per defensor, intercessor, el qui dóna suport. Si Jesús promet “un altre Defensor”, sembla suggerir que, fins ara, el Paraclet era Ell: aquest Esperit de veritat promès, prendrà el relleu de Jesús i continuaria la seva obra, és una altre manera de restar Ell present. No s’anuncia, doncs, un temps d’absència, sinó un temps d’una altre presència. Per l’Esperit, Déu estarà en el cor dels homes, dels qui volen viure dins la fidelitat als manaments de Jesús, els revelarà el missatge de la seva obra i els conduirà cap el dia gloriós en que arribaran a la casa del Pare.

Diu el text que “El món no el pot rebre ...”. És com dir: “el món no és capaç d’acollir l’Esperit”, la condició de l’home, abandonat a les seves pròpies forces, no pot trobar aquest “esperit d’amor”, però els apòstols sí que el rebran, i la seva missió serà aconseguir que aquest Esperit arribi a tothom, acomplint així una altre profecia: “... abocaré el meu Esperit sobre tothom” (Jl 3, 1).

JiR

les lectures del 5è diumenge de Pasqua. 22 de maig

Ac 6, 1-7

L’acceptació de la diversitat és un desafiament per tota comunitat que es fa gran: uns llegien l’Escriptura i pregaven en hebreu, i d’altres ho feien en grec. Una llengua diferent vol dir també una cultura i unes costums diferents, i la desigualtat en l’atenció a les viudes va desencadenar el problema. Era una regla del món jueu atendre les viudes, pel que fa creure que els encarregats de fer-ho eren jueus hebreus i, sembla, tendien a afavorir les viudes del seu grup.

La reacció dels Apòstols comporta tres punts: 1)convoquen una assemblea de deixebles, que és on es prenen les decisions, 2) recorden els objectius dels cristians: pregària, servei de la Paraula i servei als germans, i 3) no dubten en proposar una nova organització; ser fidels no vol pas dir mantenir-se fixats al passat. Llavors es decideix nomenar 7 persones que es dediquin al servei dels germans, i sorprèn que tots tinguessin noms grecs. Els apòstols restarien responsables de la pregària i proclamar la paraula ... però, més endavant, trobem alguns dels Set, com Esteve i Felip, fent tasques de predicació, semblant als Apòstols. Alguns interpreten el 7 com a xifra simbòlica: els 12 (12 tribus) actuarien a Israel, i els 7 (xifra completa) ho farien cap els pagans, a tothom ... com així va succeir quan els hel·lenistes van fugir de Jerusalem, després de ser lapidat Esteve.

...................................................................

Jn 14, 1-12

Jesús sap que els deixebles pensaven en la seva partença, feia poc que ho havia anunciat, i això els afligia, lo que explicaria les primeres paraules de Jesús que ens relata el text, “que els vostres cors s’asserenin”; però també els diu que tenen un lloc reservat a la casa del Pare, i que una vegada els hi hagi preparat, tornarà per porta’ls-hi.

Però ... i el camí? Davant el dubte de Tomàs, Jesús respon que Ell és el camí que porta al Pare, la veritat en relació al Pare, i la vida que dóna el poder per arribar a conèixer el Pare. El Fill és l’únic camí per anar al Pare.

Jesús els vol fer veure la unitat que hi ha entre el Pare i Ell. “Qui em veu a mi veu al Pare”, li respon a Felip. Jesús ens proposa entrar en comunió amb la Vida divina, ens hi prepara un lloc. No ha vingut per ensenyar-nos el camí ... Ell és el camí per arribar al Pare. En Jesús tenim un bon guia al llarg de la ruta de la nostra vida.

JiR

les lectures del 4rt diumenge de pasqua. 15 de maig

"El bon pastor". Catacúmbres de Priscil·la

Ac 2, 14, 36-41

Es tracta d’una primera elaboració teològica del anomenat kerigma, o nucli de la predicació. La gent amb qui parla Pere, són pelegrins vinguts d’arreu per celebrar la Pentecosta, o festa del do de la Llei, i el que intenta amb les seves paraules és obrir-los els ulls: a Jesús “Déu l’ha constituït Senyor i Messies” , fent reposar així sobre Jesús totes les esperances d’Israel.

Però creure que Jesús és el Senyor sense que canviï res en la nostra vida no té sentit; ser deixeble no consisteix sols en creure, és també actuar. “Què hem de fer?” li pregunten ... “convertiu-vos”, que vol dir retornar, donar la volta; és la imatge d’haver-hi dues rutes o vies, i un es pot equivocar de camí. “Aparteu-vos d’aquesta generació esgarriada” ... volent dir que han perdut el camí, però no és pas un menyspreu, sinó constatar que s’han equivocat, i que el camí a seguir és un altre. El mitjà per canviar de ruta és el bateig rebent l’Esperit, que és obert a tothom, malgrat que alguns “encara siguin lluny”.

...................................................................

Jn 10, 1-10

El pastor representava una persona amb absoluta dedicació al seu ramat, i símbol d’una donació pels altres.

La al·legoria del bon pastor està inspirada en el capítol 34 d’Ezequiel, en que es retreu a les autoritats jueves no haver sabut pasturar el poble, però si cuidar-se ells mateixos. Llavors, Déu promet assumir Ell el paper de pastor del poble.

Els que escoltaven Jesús comprenien aquesta reflexió, perquè coneixien bé el problema dels ramats, i també l’Escriptura, encara que Joan diu que “no van entendre del què els parlava”. Probablement es referia als fariseus, que veien evident que si Jesús es presentava com el bon pastor, el pastor dolent devien ser ells, i això comportava admetre que qui els parlava era el Messies.

Llavors, Jesús els diu que “Ell és la porta”, creure és passar per Ell, per la porta que els conduirà a ser lliures i no empresonats per la llei. Pels fariseus, Déu era inaccessible, estaven encara tancats en la cleda de la llei de Moisés i els seus manaments i, al dir Jesús que ell és la porta, és donar a entendre que, a través d’Ell poden trobar Déu. La porta és el pas obligat per aquells que volen formar part del poble de Déu. La única manera d’entrar al Regne de Déu és acceptar i practicar l’ensenyament de Jesús, passar abans per Ell.

JiR

les lectures del 3r diumenge de Pasqua. 8 de maig

"No estava el nostre cor ben velat, mentre ens parlava pel camí, quan ens obria les escriptures"? Lc 24, 32 (segons el còdex Beza)

Ac 2, 14, 22-33

Pere, atemorit fins ara, es desvetlla amb la vinguda de l’Esperit, s’aixeca i “es posa dret” per parlar al poble d’Israel. És el primer discurs de la jove Església que comença. Els pelegrins vinguts d’arreu, compartien l’esperança d’Israel en la vinguda del Messies i, és per això que Pere s’aixeca per anunciar que el Messies que esperaven ja ha vingut: Déu ha complert la seva promesa.

La predicació de Pere va dirigida a tothom, i presenta els tres aspectes de la vida de Jesús que compondran el credo de fe més antic: un Jesús històric, acreditat per Déu amb prodigis i senyals, la seva mort en mans de les autoritats jueves, i la seva resurrecció obrada per Déu. Vol també fer èmfasi en la continuïtat de l’obra de Déu a través de Jesús, i per fer-la evident, invoca el que deia David referint-se a ell (Sl 16, 8-11). Pere acaba el discurs amb un signe d’autenticitat: “nosaltres en som testimonis”.

........................................................

Lc 24, 13-35

No és la narració d’un fet històric, sinó una composició teològica, que vol donar un missatge a través de l’experiència d’una parella de deixebles (Cleofàs i la seva dona) que, decebuts per la mort de Jesús tornaven a casa seva, a Emmaús. Tenien la idea d’un Messies alliberador, triomfador ... però és que no hi veien. Quan se’ls apropa Jesús “els seus ulls no el reconeixen”, però al explicar Jesús el sentit de les Escriptures, al final “se’ls hi obren els ulls”; estem parlant, però, d’una lectura cristiana de l’Escriptura, els jueus no ho veien pas així. Reconèixer Jesús com el Messies no és pas una evidència, l’Escriptura, així de clar, no ho diu enlloc, i sols esdevé evident quan els ulls se’ls hi obren, comprenen el sentit, i llavors “el cor s’abrusava dins nostre”.

No es diu pas quins textos cita Jesús, sols que “no calia que el Messies patís ... abans d’entrar a la glòria?”. Seria, però, trair les Escriptures creure en un exigència de patiment i de mort, per part de Déu; cal referir-ho a la frase del mateix Jesús: “No hi ha amor més gran, que donar la vida pels qui un estima”. S’ha d’arribar aquí perquè puguem descobrir el gran amor de Déu per tots nosaltres. No es tracta d’un masoquisme, sinó d’assumir les conseqüències de la seva opció d’estimar la humanitat i manifestar-ho, malgrat el que això pugui comportar.

La trajectòria de Cleofàs i la seva dona és una mostra de com haurien de ser les nostres celebracions de l’eucaristia: cal escoltar i entendre les lectures, la Paraula, per després poder reconèixer Jesús en el pa que es trenca i es reparteix.

JiR

les lectures del 2n diumenge de Pasqua. 1 de maig

Ac 2, 42-47

Aquest relat està clarament situat dins els primers dies de l’Església, i comença per resumir, un xic idealitzada, la vida de la comunitat, dins un primer “sumari”. Explica l’estructuració de la comunitat cristiana en base a quatre pilars: 1) escoltar l’ensenyament dels apòstols, que és acollir les paraules i fets de Jesús, que ells van viure, 2) instaurar entre els creients unes noves relacions, que impliquen no sols compartir les conviccions i les idees, sinó també els recursos materials, vivint així una comunió fraterna, 3) participar en les pregàries del Temple, practicant les costums religioses jueves i del mateix Jesús, i 4) però després, en les seves cases, partir el pa, l’àpat religiós en memòria de Jesús, culminació de la paraula rebuda i de l’amor compartit. ........................................................

Jn 20, 19-31

Cada evangelista descriu de manera diferent els esdeveniments que segueixen la Resurrecció de Jesús. No s’hi ha de buscar un relat històric, sinó una visió teològica dels fets.

Estem encara en el primer dia de la setmana, és el començament d’una nova creació, el naixement de l’Església. La porta estava tancada, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por; malgrat tot, estaven reunits i no pas dispersats. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i es donà a conèixer, “ensenyà les mans i el costat”. Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe, doncs la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.

Hi ha dues parts en el text: 1) Jesús i els apòstols, en que hi ha una síntesi de diversos temes: la pau, Jesús manifesta la seva presència amb el do de la pau i de la joia; la missió, els envia com el Pare ha fet amb ell; l’Esperit, “alenà damunt d’ells”, per comunicar-los una nova vida, i el perdó, oferiran una reconciliació universal, Déu és Amor i Perdó.

2) Es descriu la trobada entre Jesús i Tomàs, que abans no hi era i no accepta creure si no veu; no creu el testimoni dels seus companys, vol una experiència pròpia. Jesús se li mostra, i no el censura, admet que un acte de fe sigui condicionat. La vinguda a la fe de Tomàs ens porta a un temps nou, el temps de l’Església, en que caldrà “creure sense haver vist”. No és fàcil veure els signes de la presència de Déu dins el món, i la fe tindrà de recolzar-se en el testimoni dels qui van experimentar la presència de Jesús Ressuscitat i ... sortosos els que així creuran.

JiR

les lectures del diumenge de Pasqua. 24 d'abril

"La resurrecció" Subirachs. Temple Sagrada Família

Ac 10, 34, 37-43

El text és una mena de “credo” en que es descriu la missió de Jesús, la seva trajectòria i, després, posa èmfasi en la labor de la comunitat com a testimoni de la seva resurrecció. És una proclamació del nucli de la fe cristiana, destinada a tothom, jueus i pagans.

Pere està a Cesarea, a casa de Corneli, un centurió romà, empès per l’Esperit, doncs no hi ha cap motiu raonable que ho justifiqui, a més, això representava entrar a casa d’un pagà, cosa prohibida per la Llei jueva. L’evangeli desborda les fronteres d’Israel: tot home, encara que no jueu, pot ser batejat en nom de Jesús.

Un aspecte a remarcar és la insistència a dir que és Déu qui actua en Jesús: “Déu el va ungir”, “era amb ell”, “el va ressuscitar”, “li va concedir que s’aparegués a uns testimonis que havia escollit”, “l’ha constituït jutge de vius i morts”.

Jn 20, 1- 9

És l’alba després de la nit, el primer dia de la setmana, el nou començament, amb que s’evoca el relat de la creació (Gn 1, 5), i especialment la llum que Déu fa sorgir de les tenebres. “Quan encara era fosc”, Mª Magdalena estava encara a les fosques, no havia experimentat la realitat de la Resurrecció; veu la tomba oberta, però no hi entra, i corre a dir-ho a Pere. El testimoni de les dones no era vàlid, era imprescindible el de dos o més homes.

Pels jueus, el sepulcre és el sheol, on els homes duen una existència transitòria, una espera ... i Jesús ja no hi és. La pedra havia estat treta, la mort ha estat vençuda, no ha pogut mantenir Jesús captiu.

Trasbalsats per la notícia, Pere i un altre deixeble corren, però malgrat que el deixeble hi arriba primer, qui primer entra a la tomba és Pere; hi ha ja una jerarquia? Pere, amb els ulls de la carn, veu el que hi ha dins la tomba, els signes de l’absència del cos del crucificat, el llençol d’amortallar i el mocador. Però, si s’haguessin endut el cadàver, no s’haurien entretingut a treure-li la roba, que esdevé la proba de que Jesús ha estat alliberat dels lligams que simbolitzen la passivitat de la mort. Pere, però, no constata pas la resurrecció, sinó que Jesús no hi és, sols hi resten les robes.

L’altre deixeble, amb els ulls de la fe, davant el buit, els signes de l’absència, sí que en treu una conclusió: “ho veié i cregué”; la fe li fa descobrir que Jesús és viu.

L’acció transformadora més palpable de la resurrecció, és que els deixebles, abans dispersats i atemorits, tornen a reunir-se.

JiR

BONA PASQUA!!!

Aquesta és l’expressió amb la que els cristians manifestem els desitjos de felicitat i esperança vinculats amb la festa de la Resurrecció, la més important del calendari litúrgic.

Faig aquest comentari coincidint amb l’inici del tridu pasqual, el nucli de la setmana santa, i després d’haver escoltat en diversos llocs, mitjans de comunicació inclosos, l’expressió: Bona Setmana Santa!.

No dubto que en el rerefons d’aquesta felicitació hi ha una voluntat, per part de qui la diu, de desitjar el millor per a la persona o persones a les que s’adreça i que, en definitiva, ho passi bé.

Segurament aquests desitjos estan més vinculats amb el període de vacances que molta gent gaudeix al llarg d’aquesta setmana, que amb cap altra cosa.

És, sense cap mena de dubte, de bona educació manifestar els millors auguris als companys de feina, als coneguts o al familiars que van de vacances, que fan un viatge o, simplement que inicien gaudiran un període de descans més que merescut.

Però la Setmana Santa, des de la perspectiva dels cristians, no es el fi sinó que és el mitjà. Pels cristians allò que dona sentit a la nostra vida no és la Passió i la Mort de Crist, sinó la seva Resurrecció, la victòria de la vida sobre la mort.

I aquest és el sentit de la nostra Fe!! Una fe de vida, més que de mort, una fe de llum i no de tenebres una fe d’esperança i no de patiment.

Massa sovint, ens hem quedat amb la fe de la Setmana Santa, potser influïts per la difusió que han tingut les manifestacions de religiositat popular vinculades a la Passió i la Mort de Crist: processons, representacions de la passió, actes sacramentals…, algunes amb un enaltiment exagerat del patiment i el dolor i això és el que ha quedat en la retina de molts, d’aquest moment litúrgic.

Vull, doncs, desitjar Bona Pasqua!! Avui comença l’autèntica Setmana Santa, amb la celebració de la institució de la eucaristia i l’explicitació de la voluntat de servei de Crist amb el signe del rentat dels peus als deixebles. Demà Crist morirà, per nosaltres, evidentment amb dolor, un dolor que el fa tremendament humà i proper. Dissabte viurem el silenci de la mort. I finalment diumenge arribarà la Pasqua. Crist, venç definitivament la mort i es torna a fer present entre nosaltres, anunciant-nos que l’Amor és més fort que la mort. I massa sovint ho oblidem. Per això jo no vull deixar de repetir. Bona Pasqua!!

Joaquim Sabatater

Xarxa de Laics