les lectures de diumenge 34, durant l'any. 20 de novembre

Ez 34, 11-12, 15-17

El profeta s’esforça per tornar l’esperança als deportats a Babilònia i, per explicar la sol·licitud de Déu pel seu poble, utilitza la imatge d’un pastor, el Bon Pastor que vetlla per les seves ovelles. El poble, sotmès a la deportació, lluny de la seva terra, es creia abandonat del Senyor.

Una bona notícia és que Déu resta fidel a l’Aliança, i “Jo mateix” (ho repeteix tres vegades), Déu mateix, aplegarà totes les ovelles en una bona pastura, fins i tot les que “s’havien dispersat el dia de núvols i boira” i, com un bon pastor, les pasturarà “totes amb justícia”.

Pot sorprendre la imatge d’un bon pastor, però primitivament el ceptre d’un rei era un bastó de pastor i Hamurabi, rei de Babilònia, 1200 anys abans d’Ezequiel, ja es considerava ell mateix com un pastor pel seu poble.

..............................................................................

Mt 25, 31-46

El text ens parla de la trobada final amb Jesús. “Tots els pobles es reuniran davant seu”, tots els pobles, fins i tot els que mai han sentit parlar del missatge de Jesús. Aquesta expressió fa comprendre millor l’astorament d’alguns al sentir les paraules del Senyor ... però ¿Quan? (si ni el van conèixer) ... doncs quan ho vareu fer als demès, als que ho necessitaven.

Jesús establirà dos grups: 1) a la dreta les ovelles, símbol de la virtut, no agressives, indefenses, submises, i 2) a l’esquerra les cabres, símbol d’agressivitat, combatents, desobedients.

Aquells qui han vist en tot home un germà, es sorprenen en descobrir que estaven propers a Jesús, sense saber-ho. Uns altres descobreixen que el seu lligam amb Jesús era fictici, el servien amb paraules, però no pas amb fets. La salvació no està reservada sols per un grup, una élite; Jesús no es preocupa pels títols o races, i ni tant sols per la religió de cadascú. Ser just, per Jesús, és donar a qui ho necessita. Tot deixeble ha de saber que no es pot dissociar l’amor a Déu i l’amor al pròxim.

les lectures del diumenge 33 de durant l'any. 13 de novembre

Pr 31, 10-13, 19-20, 30- 31

Es el final del llibre dels Proverbis i, d’alguna manera, en aquets últims versets (Pr 31, 10-31) se’ns retrata la dona ideal, que ha fet fructificar els seus talents. Però més que un elogi de la bona esposa, és un elogi del treball que du a terme amb responsabilitat. El secret de la felicitat, esta fet de coses humils i modestes, de la nostra vida de cada dia.

El text es presenta en forma del que se’n diu un poema alfabètic, es a dir, cada verset comença amb una lletra de l’alfabet, ordenadament, amb el que no es vol pas mostrar una tècnica, sinó una afirmació de la fe: la dona ideal és la que es deixa impregnar per la saviesa de Déu, que ho comprèn tot, de la A a la Z.

Dues coses es volen posar en valor, que són com les benaurances de la dona: benaurada tu que veneres el Senyor, i benaurada ets perquè amb el teu treball crees benestar.

Podria semblar, d’entrada, que es vol fer lloança d’una dona de la llar (que no atrau pas massa actualment), però si analitzem altres versets del text, es mostra el seu rol social participant en activitats comercials (v. 16-18) i també en obres de caritat (v. 20). Se’ns vol mostrar una dona activa i complerta, plena de saviesa, i que dóna al seu entorn l’única cosa que Déu espera per la humanitat: la benaurança.

..............................................................................

Mt 25, 14-30

En un moment en que Jesús es disposa a afrontar la mort i a confiar la futura Església als deixebles, la lliçó de la paràbola és clara: encara que el seu retorn es faci esperar, els deixebles hauran d’administrar el tresor de la seva Paraula, i prendre les iniciatives que calguin per produir fruits.

La nova vinguda del Fill de l’Home, serà una mena de test per tots els seus seguidors, a qui reparteix els seus bens, cadascú segons les seves capacitats. Déu ens fa confiança, la sola cosa que ens demana és fer el que ens sigui possible pel Regne, fins i tot assumint riscos, que és el que fan els dos primers servents per aconseguir doblar la suma confiada. El tercer servidor, però, no s’arrisca de perdre el que el senyor li ha donat, a qui considera exigent i té por d’ell, no confia en ell.

Tant al qui havia rebut 5 talents, com al que 2, el senyor els diu el mateix, la recompensa és la mateixa, el què compta és produir fruit, no es tracta d’una valoració matemàtica dels beneficis. El qui havia rebut un sol talent, no aprofita les possibilitats que se li ofereixen, i acaba perdent, fins i tot,

les lectures del diumenge 32 de durant l'any. 6 de novembre

"vetlleu perquè no sabeu el dia ni l'hora"

Sv 6, 12-16

És un llibre escrit en grec, cap els anys 50 aC, a Alexandria d’Egipte, per un jueu desconegut, i no pas per Salomó. Però qui és la Saviesa? Seguint tot el llibre, no queda cap dubte: la Saviesa és Déu mateix, en tant que s’ofereix als qui creuen, inspirant la seva conducta; ve a l’encontre dels qui la busquen i l’estimen.

En el text d’avui, s’hi poden trobar tres punts: 1) la Saviesa és lo més preuat del món: “és resplendent i no s’apaga mai”, 2) està al nostre abast: “la troben tots els qui la cerquen”, i 3) però ella també ens busca: “ronda sempre buscant els qui se la mereixen”; per què hi hagi una veritable trobada entre dos éssers, cal que els dos la desitgin.

La Saviesa està al nostre costat, sense que a vegades en siguem conscients, està asseguda al portal de casa, sols cal obrir la porta per trobar-la.

..............................................................................

Mt 25, 1-13

Jesús ens convida a traslladar-nos al final del nostre viatge, a l’acompliment del Regne del cel, que esdevindrà com un vespre de noces, en que l’espòs serà el mateix Jesús.

La paràbola ens situa dins el context d’unes noces, segons les costums d’Israel, en que un grup de noies amb torxes, doncs era de nit, esperaven l’espòs per acompanyar-lo a la festa. El retorn de Jesús es feia esperar, una situació difícil per la fe de les primeres comunitats, com la de Mateu, que el creien imminent. Aquí el retorn de Jesús es presenta com una festa, però com una festa que cal preparar i esperar.

L’oli és símbol de fidelitat a la paraula de Jesús, al manament de l’amor; és quelcom que cadascú ha de viure personalment. D’aquí ve que les noies assenyades no puguin compartir l’oli amb les insensates, no és per egoisme, és perquè ningú pot viure la fidelitat d’un altre, cadascú ho ha de fer ell mateix.

Es tracta d’una paràbola escatològica, amb un tema fonamental que és la vigilància: “vetlleu, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora”. Es posa èmfasi en la comparació entre dos tipus de noies, les previsores i les irreflexives; cal estar preparat per una possible llarga espera, encara que no sempre és fàcil.

les lectures del diumenge 31 de durant l'any. 30 d'octubre

Ml 1, 14b – 2, 8-10

Estem en el segle V aC, en que el domini persa els ha tornat de l’exili a Babilònia. Hi ha un ambient de relaxament moral i religiós, i el poble ha perdut la il·lusió del retorn. Els sacerdots jueus interpretaven la Llei en profit seu, i la majoria es preocupava més per enriquir-se i ocupar terres, que recuperar els fonaments ètics i socials del nou Israel.

Comença el text amb “Jo sóc un gran rei”. És el títol que es feien donar els reis d’Assíria en els seus temps de glòria; no és estrany, doncs, que el profeta ho apliqués al Senyor, per afirmar que sols hi ha un gran rei veritable, el Déu d’Israel.

Malaquies, llavors, denuncia les arbitrarietats de la casta sacerdotal (tribu de Levi) que s’aprofitava de la gent humil, sense el més mínim sentit de justícia, i això era violar l’Aliança, i és a ells a qui farà els més durs retrets i amenaces: “faré que el poble perdi l’estima i el respecte que us tenia”. Però també dirigeix una crítica al poble, “deslleials els uns amb els altres”.

..............................................................................

Mt 23, 1-12

Adreçant-se Jesús “a la gent i als deixebles”, exposa els paranys en que han caigut els mestres de la Llei i fariseus, a qui reconeix que “s’han assegut a la càtedra de Moisès” i cal escoltar-los, ja que és gràcies a ells que les prescripcions de la Llei són conegudes. Però les han transformat en una religió de normes, d’esclavatge, preocupats per l’ortodòxia, i descuiden els principis de justícia. El poble els ha d’escoltar, però cal “no actuar com ells actuen”, doncs: 1) diuen però no fan, hi ha una contradicció entre la seva conducta i el que ensenyen al poble, 2) practiquen l’autoritat com un poder i no com un servei, 3) es volen fer notar, fer-se veure, s’allarguen les filactèries, on hi havia escrits passatges de la Llei, i portaven com una marca en el front i en el braç esquerra a nivell del cor, però sense que el cor quedés tocat per aquestes paraules, i 4) es creuen importants, volen ocupar els primers llocs, els agraden els honors.

Després d’aquesta enumeració de defectes, el text torna a “però vosaltres”, en que Jesús ens convida a una nova manera de viure i relacionar-se: de mestre, de pare i de guia només n’hi ha un. Lluny d’atribuir-se títols, que sols pertanyen a Déu i al Crist, cal convertir-se en un humil servidor dels germans. La comunitat cristiana, quan s’escriu l’evangeli de Mateu, tenia ja una certa estructura, i es vol posar en relleu la manera com cal acomplir aquests serveis. Són unes paraules adreçades als que exerceixen responsabilitats dins les comunitats d’aquell temps ... com també a les d’ara.

JiR

les lectures del diumenge 30 de durant l'any. 23 d'octubre

Ex 22, 20-26

El Llibre de l’Èxode conté textos de llei atribuïts a Moisès però, al llarg de la història d’Israel, s’hi han afegit lleis adaptades a les noves condicions socials, que reflecteixen el context en que viuen després de instal·lar-se novament a Palestina, i no pas durant l’èxode; la solidaritat en temps de penúria, sol oblidar-se en períodes de prosperitat.

El codi de l’Aliança aplica a la vida social d’Israel els grans principis del decàleg, recordant al poble els seus deures de justícia, especialment amb els més febles, prenent com a fonament la doble experiència de: l’esclavatge a Egipte i l’alliberació per Déu. Déu es revela com qui escolta el clam dels humils, en situacions que la gent ja coneix: l’emigrant, que viu enmig del poble sense prendre’n part, la viuda i l’orfe, que per sobreviure han de comptar amb l’ajuda dels altres, i també crida l’atenció sobre la usura i l’apropiació de bens indispensables. Malauradament, de moment, cal encara amenaçar perquè la Llei sigui respectada (“... us mataré amb l’espasa”).

..............................................................................

Mt 22, 34-40

“Es reuniren tots junts”, aquesta situació inicial dels fariseus, ja revela les seves intencions, volen posar a proba a Jesús: “Quin és el manament més gran?” En un moment en que la Llei estava “resumida” en 613 preceptes, i la gent pietosa estava preocupada per saber quins eren els manaments més importants, no deixa de ser una pregunta d’actualitat.

Jesús els respon amb dues frases de l’Antic Testament, que ells ja coneixien: “Estima al Senyor, el teu Déu ...” (Dt 6, 5), i “Estima als altres com a tu mateix” (Lv 19, 18). Els convida a sortir del legalisme, els cal una conversió radical: amb Déu no estem dins un terreny de càlcul, del què cal fer o no, per estar “en regla”, sinó sota la llei de l’amor.

La originalitat de la resposta de Jesús no és pas sols confirmar el què ja es pot llegir en l’Escriptura, sinó el fet de que relaciona aquests dos amors, donant-los una importància igual i, sobretot, en el resum de la Llei en aquests dos manaments: l’amor a Déu i l’amor al proïsme. Si aquest amor existeix, s’ha acomplert la Llei. Hi ha una gran distància entre l’univers tancat dels fariseus i l’obertura que ofereix la Bona Nova de Jesús.

D’acord amb aquest missatge, Sant Agustí deia: “L’amor a Déu és el primer com a manament, però l’amor al proïsme és el primer com a actuació pràctica”, semblant a Jn 4, 20: “si no estimes al germà que veus, com podràs estimar Déu, que no veus”.

JiR

les lectures del diumenge 29 de durant l'any. 16 d'octubre

Is 45, 1, 4-6

El profeta veu en el rei Cir un messies (=ungit) escollit per Déu que, apoderant-se de Babilònia, alliberaria del exili el poble d’Israel. Déu parla a Cir per encomanar-li una missió; el fet de no conèixer Déu, no és un impediment per ser cridat. Es constata que un no jueu pot també servir de mediador per l’actuació de Déu.

“El Senyor diu”, però, en realitat, no parla pas directament al mateix Cir, és un missatge adreçat als exiliats per, en un ambient ple de dubtes, donar-los una esperança: Déu resta fidel a la seva Aliança, no abandona el poble, i continua dominant els esdeveniments: “jo soc el Senyor, no n’hi ha d’altre”.

Les expressions “prendre per la mà”, “obrir les portes”, “ungir”, són al·lusions al ritus de consagració d’un rei, i Déu farà portar els èxits d’aquest rei pagà, en profit del seu poble escollit.

..............................................................................

Mt 22, 15-21

És significatiu que enviessin cap a Jesús deixebles fariseus (conservadors de les tradicions i costums, i representants del poder religiós) i herodians (defensors del poder polític). Amb la resposta a la pregunta “és permès de pagar tribut al César?”, Jesús tindria de triar amb quin dels dos grups quedava malament. Però els diu “hipòcrites” i no es compromet, uneix l’obediència al César i la deguda a Déu, tot i distingint els camps, l’autonomia dels afers temporals i la dels espirituals.

Els qui li proposen la pregunta a Jesús, porten monedes romanes del César i, en aquell temps, portar la moneda volia dir que acceptaven i reconeixien la seva sobirania. Jesús els desmunta la trampa dient que li mostrin una moneda, que portava l’efígie i el nom del César, amb característiques d’ídol, de déu; una ironia, doncs els jueus coneixien la prohibició bíblica de les representacions humanes i, especialment, d’un déu, idolàtriques (Dt 4, 16). No es tractava, doncs, d’un diner de Déu, sinó del César, pertanyia al César i, per això, Jesús diu: “doneu al César el que és del César” ... però sols el que és del César; no es pot exigir donar-li culte, seria idolatria (en els temps de Mateu, molts van morir per refusar aquest culte). I hi afegeix, “doneu a Déu el que és de Déu”, és a dir, retorneu-li el seu poble, sobre el qual heu carregat el jou d’unes lleis massa dures a seguir; esteu segurs de donar a Déu tot el que és de Déu?

JiR

les lectures del diumenge 28 durant l'any. 9 d'octubre

Is 25, 6-9

Es un text d’estil apocalíptic, una evocació poètica i simbòlica del projecta de Déu: una humanitat finalment unida i pacífica. Asseguts en una mateixa taula, compartint l’àpat, fent festa tots plegats ... és realment una imatge de pau. “És el Senyor qui ho afirma”... el profeta justifica així el seu optimisme.

Una frase difícil d’interpretar: “destruirà per sempre la mort”, que som temptats de llegir-la com a resurrecció, a la llum de la fe cristiana ... però no es pensava pas així al segle VI aC. El poble d’Israel, molt a poc a poc, va anar descobrint la fe en la resurrecció, però molt tard. Isaïes, en realitat, no parla d’individus sinó del poble, sotmès a una decadència semblant a una mort, pensava que el dia en que viuran en pau amb Déu i amb sí mateixos, les forces de la mort seran destruïdes: l’odi, la injustícia, la guerra. Isaïes no veia encara cap horitzó fora del terrenal, i no deixa de ser significatiu, que aquestes promeses esdevindran en “aquesta muntanya”, lloc de la presència de Déu enmig del poble.

..............................................................................

Mt 22, 1-14

D’entrada, se’ns avisa que aquest banquet de noces representa el Regne del cel. En els textos tardans de la Bíblia, ja es descriu l’amor de Déu per la humanitat, en termes d’amor conjugal.

Amb la imatge d’una festa de noces, Jesús mostra una mena d’esquema de la història de salvació, on s’explica per què el seu missatge, donat que Israel no l’havia volgut rebre, passaria als pagans.

Jesús anuncia la Bona Nova, però molts dels primers beneficiaris no mostren cap interès pel seu missatge i, llavors, diu que hi ha altres convidats i hi envia missatgers a cridar-los. Primer, l’evangeli va ser predicat als jueus, els primers convidats, però la majoria no en van fer cas i, fins i tot, van maltractar els servents enviats a cridar-los. Llavors, els deixebles de Jesús van sortir fora d’Israel i van anunciar l’evangeli a “les nacions”: tothom va ser convidat. Cal situar el text en el temps en que Mateu el va escriure a Antioquia de Siria, on hi havia molts cristians d’origen pagà, i quan diu que “el rei fa destruir la ciutat”, fa pensar en Jerusalem, destruïda l’any 70.

Finalment, la sala del banquet s’omple, tothom és convidat, bons i dolents; però no és suficient acceptar la invitació, cal també acceptar de canviar-se el vestit, canviar de comportament, acollir la crida dins la fe, el reconeixement i l’amor. No vol pas dir l’exigència d’un determinat mèrit, la gràcia de Déu és gratuïta, sinó un sentit de responsabilitat, cal ser conscient del què suposa la invitació: acceptar de viure segons les exigències del Regne.

JiR