OBERT PER PREGAR, un espai per a la pregària personal

“Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar”

Amb aquesta iniciativa conjunta, la Comunitat de les Clarisses i Xarxa de laics volem oferir-vos un espai de recolliment i silenci per a la pregària personal, obrint, tots els divendres d'aquest temps quaresmal, l'església de la Divina Providència de 6 a 8 del vespre.

Tots som conscients de les dificultats existents per tenir, avui en dia, les portes obertes de les nostres esglésies per permetre l'accés lliure de la gent que vol fer una estona de pregària. Amb aquesta iniciativa, “OBERT PER PREGAR”, volem fer-ho possible, ni que sigui un dia a la setmana, el divendres, en una hora en que moltes persones s'acosten al mercat a comprar. Cinc, deu o vint minuts; cadascú decideix el seu temps per a la pregària. Les portes són obertes, cada persona escull el moment d'entrar-hi i el temps que s'hi vol estar.

Comencem durant el temps de quaresma, però, no descartem de donar-li continuïtat durant la resta de divendres de l'any.

En un petit fulletó oferirem petits textos i reflexions que ajudin en la pregària personal. La comunitat de les Clarisses faran a l'església la pregària personal que habitualment fan a la seva cel·la així com la pregària comunitària de Vespres, cap a dos quarts de 7, de la qual podran participar-hi aquells que hi assisteixin.

OBERT PER PREGAR

església de la Divina Providència.

Carrer Arnús.

divendres 2, 9, 16, 23 i 30 de març

hora: de 18 a 20h

les lectures del diumenge 1r de quaresma. 26 de febrer

Comencem el temps de Quaresma, 40 dies, un temps de preparació per la Pasqua, un temps de reflexió i reforçament espiritual. Viure la Quaresme no és pas fer sacrificis, sinó prendre consciència de la presència activa de Déu.
Gn 9, 8-15

El text denuncia el pecat de la humanitat, que s’ha apartat de la voluntat de Déu i s’ha endinsat cap a la violència. Això obliga Déu a intervenir amb un diluvi, per esborrar la seva primera obra, però ... no pot pas eliminar tota la humanitat, i demana a Noé, i els seus, que construeixin una arca i es salvin.

Aquesta renovació de la Creació s’acompanya d’una promesa d’Aliança que Déu fa a Noé, però que afecta al món sencer, a tota la humanitat, i per sempre. Noé era molt anterior a Abraham, i no era hebreu, el que ens vol dir que Déu no ha pas esperat el poble hebreu per fer una aliança amb tota la humanitat.

L’arc-iris (o arc de Sant Martí), que sembla unir el cel i la terra, i que coincideix amb el retorn de la llum, després de la foscor de la pluja, és un bon símbol de l’Aliança entre Déu i la humanitat. En aquella època, penjar l’arc a la paret, era símbol de pau, s’havia acabat la guerra ... i Déu penja el seu arc al cel.

...................................................................

Mc 1, 12-15

“L’Esperit empenyé Jesús cap el desert ...”, on va ser temptat. Però Marc no concreta en què, encara que, al llarg del seu evangeli es posen de manifest les vegades que, en el seu camí, li cal fer una tria per mantenir-se fidel al Pare. El poble esperava un Messies poderós, però no era pas aquesta la seva missió, i és per això que, després d’un acte prodigiós, deia sempre que no ho diguessin a ningú, intentant evitar falses interpretacions del seu ministeri.

40 és un nombre simbòlic, que vol dir un temps de preparació i, també, tota una vida. Amb els 40 dies temptat al desert, se’ns vol dir que Jesús va ser temptat durant tota la seva vida.

Joan és tancat a la presó; la introducció a l’anunci del evangeli ja s’ha acabat, i Jesús comença a predicar a Galilea, “s’ha complert el temps” ... el temps que precedeix l’establiment del regne de Déu anunciat pels profetes, i s’apropa en la persona de Jesús, que proclama “... convertiu-vos i creieu en la bona nova”. És el projecte que Déu vol establir en el món.

JiR

les lectures del diumenge 7 durant l'any. 19 de febrer.

Is 43, 18-19. 21-22. 24-25

D’aquests capítols del 2º Isaïes, se’n diu el “llibre de la consolació”, escrits durant l’exili a Babilònia, on el poble viu angoixat per la destrucció de Jerusalem i el Temple, i per la deportació que això va comportar.

Consolar, però, no impedeix fer veure els errors. Sols recorden els temps passats, en que el poble ho ha perdut tot, i es preguntava on era Déu.

Si el profeta retreu al poble els seus mancaments, és per anunciar-li el perdó de Déu, que no depèn del que el poble faci, el perdó de Déu és gratuït: “sóc jo qui t’esborra les faltes”. La proba de que Déu perdona, és que prepara el retorn de l’exili: “obriré un camí en el desert, i rierols en l’estepa”.

El profeta Isaïes posa en boca de Déu paraules de fidelitat envers el seu poble, malgrat els seus pecats. El Déu que ha alliberat les tribus de Jacob de l’esclavatge a Egipte, ara està a punt d’alliberar-lo de l’esclavatge de Babilònia.

...................................................................

Mc 2, 1-12

Jesús queda sorprès per la fe dels qui li porten el paralític, que, oficialment, és un pecador i un impur, i diu que li són perdonats els pecats. Jesús, amb el perdó, reintegra el paralític a l’estat d’home pur, però la paràlisi persisteix, no era provocada pel pecat ... després, Jesús el cura, com a mostra del seu poder.

Només Déu pot perdonar els pecats, però Jesús, a més, ho fa “a casa”, prescindint del Temple. Això no ho poden entendre els mestres de la Llei, i pensen que Jesús és un blasfem. No capten que Déu parla en el Fill de l’home.

Déu no és autor del mal, sinó de la vida, i la vida del paralític canvia, ara és ell mateix qui porta la llitera, ha adquirit la llibertat.

El món nou promès per Isaïes (Is 35, 3-6) ha arribat, “el coix saltarà com un cérvol ...”, deia; i ara Jesús, el Fill de l’home, guareix malalts i perdona pecats, i els qui ho veuen, queden sorpresos: “No havíem vist mai res de semblant”.

les lectures de diumenge 6 durant l'any. 12 de febrer

Lv 13, 1-2, 45-46

No n’hi havia prou de sofrir una malaltia que, a més, qui la patia era declarat impur, lo que comportava estar apartat de tota vida religiosa i, en aquesta època, també de tota vida social.

La malaltia es creia conseqüència del pecat, i aquesta és la raó per la que el malalt tenia que separar-se del poble, complint lleis religioses, i adreçar-se a un sacerdot (i no a un metge) per declarar la malaltia, o certificar la seva curació, procedint llavors a una sèrie de ritus de purificació.

Perquè la lepra va adquirir tanta importància en la vida social? Donat que es considerava una malaltia contagiosa, era també una manera de preservar la resta de població.

...................................................................

Mc 1, 40-45

El leprós mai hauria d’haver gosat apropar-se a Jesús ... i Jesús mai hauria d’haver-lo tocat, amb el que esdevenia impur, segons la Llei. Un i l’altre van transgredir l’exclusió que proposava el Levític, però ... és a causa d’aquest doble atreviment, que la curació va ser possible. Jesús es commogué, i parlà amb autoritat: “ho vull”.

La Bona Nova que Jesús anuncia és que cap persona pot ser declarada impura i exclosa en nom de Déu. Però Jesús no vol pas ser tingut per un guaridor, la seva missió depassa la curació del cos. Tal i com exigeix la llei, Jesús envià el leprós a que es mostri al sacerdot, per constatar la seva curació, i li diu que no expliqui res, però el leprós ho propaga per tot arreu. Això comporta que Jesús tingués de quedar-se sempre en el despoblat, per evitar aglomeracions de gent amb ànsies de curació. En Jesús, però, la curació era sols un signe, de la seva disposició en favor dels desvalguts, dels més necessitats.

Jesús transgredeix la lletra de la llei (el que prescriu el Lv), adopta un gest d’extrema llibertat, però no tothom està disposat a entendre’l, d’aquí el silenci que imposa al leprós curat. Això dóna a entendre el combat constant que Jesús tindrà d’assumir, per revelar el vertader rostre de Déu: l’amor que allibera està per sobre de tota llei; trencar la marginació, és un signe evident de l’arribada del Regne.

JiR

les lectures del diumenge 5 durant l'any. 5 de febrer

"alliberada de la febre, la sogra de Pere es disposa a servir-los" (característica de la comunitat de Jesús)

Jb 7, 1-4. 6-7
En forma d’un conte, escrit en el segle V aC., el llibre de Job ens mostra un home ric i feliç, íntegra i creient en Déu que, de cop i volta, li cauen a sobre les pitjors desgràcies. Els seus amics, igual com tothom pensava en aquell temps, ho interpreten com un càstig pels seus pecats ... que Job nega haver comès.

En el text d’avui, Job exposa la seva tristesa i manca d’esperança. Però si seguim el relat, poc a poc la veu de l’experiència parla: s’adona de com alguns malfactors viuen feliços, mentre gent honesta pateix sense socors. No hi ha pas la justícia que els seus amics proclamaven, i Job fa un acta d’humilitat, reconeixent que sols Déu sap els misteris de la vida.

Sofriment i clams, continuen presents després de tants segles, i el parany es troba en actuar com els amics de Job, que volen explicar i justificar el mal. Lo important del llibre de Job no són els fets, que no són històrics, sinó la saviesa de les seves reflexions sobre el problema del mal i la seva presència injustificada en el món.
...................................................................
Mc 1, 29-39
Si Jesús “surt de la sinagoga”, ens vol recordar que és un jueu fidel a la llei. Quan “el sol s’havia post”, s’havia acabat el sàbat i li porten malalts i posseïts per curar. Malgrat que la malaltia es considerava un càstig per haver pecat, i eren persones excloses, Jesús s’hi acosta i els cura, els hi obre un camí d’esperança, tot mostrant els “signes” de que el Regne de Déu ja és aquí; el risc és de veure-hi sols un prodigi.
La sogra de Pere tenia febre, que es considerava una forma de “possessió”. Jesús vol mostrar als seus deixebles que aquesta febre destructiva, ha de cedir el lloc a un esperit de servei. Així “li agafa la mà i la fa aixecar” (en hebreu, aixecar = donar una nova vida), i alliberada de la febre, la sogra de Pere es disposa a servir-los.
“De bon matí”, Jesús se’n va a pregar a un lloc solitari, i quan Pere el troba, li diu “tothom et busca”, es deixava perdre aquest esclat de popularitat ... però no és pas aquest l’objectiu de Jesús; es preparava, amb la pregària, per així acomplir la voluntat de Déu, i els diu “anem a altres llocs a predicar” ... les alabances i el populisme no eren pas el seu objectiu, i la gent, més que un mestre o un profeta, buscaven més aviat un guaridor.
JiR

Necessitem a Déu, avui?

DIMECRES 8 de febrer

20h
Als Carmelites

Un any més estem contents de poder tenir entre nosaltres a l'Antoni Bentué, aquest teòleg de pensament clar i suggerent que sempre ens ajuda a prendre consciència crítica sobre aquells temes que com a homes i dones d'avui ens interessen.
Gironí, doctor en teologia, resident a Xile des de l'any 1971 , ha estat professor universitari i té nombroses publicacions en llibres i articles. Cassià M. Just, abat i monjo de Montserrat, deia d'ell: “ha assumit el repte de reflexionar sobre la fe cristiana i catòlica amb un estil clar i proper, sense por d’afrontar les qüestions més delicades que es plantegen els homes i les dones del segle XXI”. Esperem que la qüestió que ens proposa: Per què l'home d'avui necessita a Déu?, sigui de l'interès de molts de vosaltres. Fem-ho còrrer, no ens ho quedem.

Per una qüestió de dates no la podem fer en el lloc habitual, el Monestir de les Clarisses de la Divina Providència. Agraïm, des d'aquí, a la comunitat dels Carmelites de Badalona que ens ha obert les seves portes per poder acollir aquesta xerrada. Això és fer xarxa.

Xarxa de laics

les lectures del diumenge 4rt durant l'any. 29 de gener

Dt 18, 15-20
Abans d’entrar a la terra promesa, el poble té por de sentir la veu del Senyor i el gran foc que l’acompanya; en tenien experiència de quan parlà amb Moisès. Déu comprèn aquest temor i els diu que farà que s’aixequi, d’entre el poble, un profeta com Moisès, que transmetrà les seves paraules.
Aquesta promesa, donada a través de Moisès, insisteix en quatre punts: 1) Serà un profeta escollit per Déu qui conduirà el poble, un profeta com Moisès, és a dir, un veritable enviat de Déu, 2) el vertader profeta sortirà del poble de l’Aliança, i adverteix contra els falsos profetes, 3) aquest profeta transmetrà fidelment la paraula de Déu (“li posaré als llavis les meves paraules”), i 4) és vital per el poble escoltar els profetes enviats per Déu.
Aquest profeta com Moisès, sembla prefigurar el Messies i és, en realitat, tal i com el presentarà l’evangeli de Mateu.
...................................................................
Mc 1, 21-28
Jesús va a la sinagoga el dissabte i, com tot jueu pietós, comenta els textos proposats. L’evangeli no parla del que Jesús va dir, va ensenyar, sinó de l’impacte de la seva intervenció, remarcant l’autoritat que desprenen les seves paraules.
Després, Jesús expulsa un dimoni (en dissabte !!!); el millor dels ensenyaments és l’acció que allibera l’home de tota forma de mal. El dimoni es retira i protesta desesperat: “has vingut a destruir-nos?”. Però Jesús l’obliga a callar. El maligne sap bé qui és Jesús ... però cap dels presents sembla reconèixer en Jesús el Messies. Jesús no vol que el misteri de la seva persona sigui divulgat tan aviat, abans que els deixebles estiguin en disposició d’entendre’l, és el “secret messiànic”.
Segons Marc, és el començament del ministeri de Jesús, en que es proposen els dos aspectes de la seva obra, que aquí es manifesten junts: l’ensenyament i l’acció.
“¿Què vol dir tot això?” es pregunten. És l’objectiu dels miracles i actes de poder de Jesús: interroguen, són un signe; junt amb la predicació, constitueixen la progressiva revelació de la personalitat de Jesús i el contingut del seu missatge.
Ji R