setmana XIII de duran t l'any. Diumenge 28 de juny

Sv 1, 13-15; 2, 23-24

El llibre de la Saviesa, comença amb una reflexió sobre el destí humà (semblant a com comença el Gènesi), sobre el problema de la vida i la mort, i la relació dels homes amb Déu.

Escrit a Alexandria, cap els anys 50 aC, per jueus que convivien amb la cultura grega, que hi predominava, amb la intenció de donar arguments als germans, de cultura jueva, enfront els raonaments dels pagans. El problema era la actitud que calia adoptar enfront de la mort.

Pels grecs, la mort era inevitable i no s’hi podia lluitar, cal aprofitar la vida present, doncs al final, amb la mort, tot quedarà esborrat. Però els jueus adoptaven una altra actitud: la vida present és com una llavor de l’eternitat que ens espera, i cal esforçar-se en cuidar-la. Déu, que és infinitament just, al final farà justícia.

.........................................................................

Mc 5, 21-43

La incapacitat humana enfront la malaltia i la mort, contrasta amb el poder de Jesús, que emana d’Ell (la dona sols toca el vestit) i que va fins ressuscitar els morts (la filla de Jaire).

Seria una mena de catequesi sobre la fe. En el cas de la dona, Jesús diu “la teva fe t’ha salvat”. En quan a Jaire, li demana fe contra tota esperança, doncs diuen que la filla ha mort. Per beneficiar-se d’aquest poder de Jesús, hi ha una sola condició: tenir fe. Una fe a la qual tothom pot acudir, des de Jaire, un cap de sinagoga, fins una dona que esdevé impura per la seva pèrdua de sang.

En els dos casos són figures femenines i les situacions semblants: la dona malalta des de fa 12 anys i la filla de Jaire té 12 anys; al veure Jesús, “Jaire es llença als seus peus”, i la dona ja curada “es prosternà”.

El poder de Jesús se’ns presenta com un valor que pot sortir d’ell sense que sàpiga on va; la pregunta “qui m’ha tocat”, la resposta sarcàstica dels deixebles i la confessió de la dona, ho posen en evidència. En quan a Jaire, Jesús pel seu poder ressuscita la filla a la vida d’abans; el utilitzar Jesús una frase aramea, que Marc tradueix pels seus lectors, sembla voler donar un sentiment d’autenticitat i no pas una fórmula màgica, com alguns interpreten.

La bona nova d’aquest text és que Jesús no vol ni el sofriment ni la mort. 

Joan i Roser

Setmana XII de durant l'any. 21 de juny

Jb 38, 1, 8-11

El llibre de Job és una reflexió sobre el sofriment de l’innocent. Afeixugat per tota mena de mals, Job és també afeixugat pels retrets dels seus amics, que li diuen que quelcom haurà fet si li passen aquestes coses, doncs Déu és just; però ell no és conscient d’haver fet res dolent.

En aquest text, Déu es presenta com a vencedor del mal, que és simbolitzat per la mar, personalitzada, a qui Déu marca els límits: “Fins aquí i ni un pas més. Aquí se’t desfarà l’orgull de les onades”.

Déu manifesta a Job que les dificultats de la vida no podran derrotar a qui posa la seva confiança en Déu. Si els amics savis tinguessin raó, seria posar Déu al nivell de l’home ... és el que passa quan els homes actuen atribuint-se la voluntat de Déu, en benefici de les seves idees.

.........................................................................

Mc 4, 35-41

El mar, en l’Escriptura, és el lloc que acull les forces del mal; les onades, el vent, són símbol de totes les tempestes que venen a sacsejar la nostra existència: malalties, injustícies, violències ... seria una mena de paràbola de la nostra vida. En quan a “l’altre riba”, no és sols l’altre costat del llac, sinó també el món pagà, a qui cal portar també la Bona Nova ... però sempre hi ha entrebancs per arribar-hi.

Malgrat la intensitat de la tempesta, Jesús sembla que dorm, i els deixebles plens de por, el desperten. Jesús increpa el mar, i un cop calmada la tempesta, tranquil·litza als deixebles, i els convida a tenir fe. Els deixebles es tranquil·litzen, però estan davant un misteri que els depassa: descobreixen un mestre amb uns poders que sols es poden atribuir a Déu, i doncs ... “¿qui és aquest?”. La qüestió sobre la identitat de Jesús és el primer pas per la fe, i és la gran qüestió de Marc en el seu i també en els altres evangelis. Sols la Resurrecció va permetre una resposta definitiva, com aprovació per Déu del missatge de Jesús.

 En la pràctica, quan tot va bé, ens oblidem de la presència de Jesús, i quan hi ha problemes el cridem, pensant que s’ha adormit. És un relat sobre la poca fe dels deixebles de tots els temps.

Joan i Roser

Setmana XI durant l'any. Diumenge 14 de juny

Ez 17, 22-24

El cedre era símbol de la dinastia reial; es caracteritzava per la seva excepcional grandària, la qualitat de la seva fusta i la seva singular bellesa. El rei a l’exili, era com un cedre assecat, però Déu arrencarà una punta tendre del brancatge del cedre, el plantarà de nou, al cim d’una muntanya, i esdevindrà un arbre magnífic. El nou Israel, serà com un rebrot jove, plantat a la muntanya, i això faria renéixer un poble, que perdurarà tal i com fan els cedres.

En un moment en que el poble jueu, depositari de les promeses de Déu, experimenta la seva impotència, exiliat a Babilònia, la insistència del profeta sobre l’obra de Déu, és la millor font de confiança.

L’expressió “els ocells de tota mena s’ajauran a la seva ombra”, és una manera d’evocar les nacions paganes, que també hi trobaran aixopluc.

.........................................................................

Mc 4, 26-34

Jesús “no deia res sense paràboles”, és la millor manera d’intentar ser comprés. Al començament, el poble d’Israel no podia concebre el Regne de Déu fora de en termes de sobirania, i en la Bíblia en tenim molts exemples d’aquest criteri: “El Senyor manté el seu tron en el cel, el seu regnat domina tot el món” (Ps 103, 19).

Es proposen dues petites paràboles per entendre el Regne de Déu: 1) en la llavor sembrada a la terra, hi ha un contrast entre la ignorància i passivitat de l’home i l’activitat i saber fer de la terra; el creixement del Regne no depèn pas dels esforços humans, sinó, sobretot, del voler de Déu.

2) en el sembrar el gra de mostassa, hi ha la comparació entre dos grans poders de creixement, el Regne i el petit gra de mostassa, que pot arribar a ser un gran arbre, capaç de protegir als qui s’hi vulguin aixoplugar. Malgrat la feblesa del seu començament, el Regne, l’església, s’estendrà per tota la terra.

El text ens convida a l’esperança. Al començament, el Regne pot semblar insignificant, però per camins discrets, la Bona Nova s’anirà estenent.  

Joan i Roser

festa del Cos i la Sang de Crist. 7 de juny

Ex 24, 3-8 

El ritus de l’Aliança que proposa Moisés, comprèn dos aspectes. D’entrada, el que es refereix a la paraula, o “paraules del Senyor”, que són la part que el poble s’ha de comprometre a respectar, perquè l’Aliança perduri. Després ve el ritus de la sang; en la mentalitat semita, la sang simbolitzava la vida donada per Déu. La sang és aspergida sobre l’altar, que simbolitza la presència de Déu, i sobre les dotze pedres aixecades (les dotze tribus), que representen el poble; es fa la unió, el lligam, entre Déu i el poble.

La sang dóna testimoniatge que l’Aliança és una relació de vida, car estableix una comunitat vital entre els que l’han contreta, entre Déu i el poble. No és pas el sacrifici el que compta, el més important és l’Aliança, que comporta la fidelitat a la paraula de Déu.

.........................................................................

Mc 14, 12-16. 22-26 

Calia celebrar la Pasqua dins Jerusalem, d’aquí que els deixebles, forasters com Jesús, havien de trobar algú que els deixes una sala per poder-ho celebrar.

Jesús, en el sopar, segueix el ritus habitual de la Pasqua jueva, que evoca la intervenció de Déu a favor del poble ... però li dóna un nou sentit. Al començar el sopar, el cap de taula es posava dret, agafava el pa i pronunciava una benedicció, el trencava i el repartia, fen arribar així a tots la benedicció de Déu. Però Jesús hi dóna un nou contingut, i diu: “Això és el meu cos”, la meva persona, que es lliurarà fins a la fi, per fer-vos arribar la benedicció del Regne de Déu. Al final de l’àpat, s’agafava una copa de vi, es donava gràcies i es bevia, cadascú amb la seva copa, era com un brindis. Però aquella nit, Jesús convida els deixebles a beure de la seva de copa, la comparteixen, i diu: “aquesta copa és la meva sang, la sang de la nova Aliança”.

Jesús realitza, a la comunitat dels deixebles, un signe profètic del que passarà després a la creu: la seva persona, com el pa trencat i repartit, s’ha donat a tothom, i ara acabarà donant també la seva vida, la sang, que també reparteix, fent referència a la sang de l’Aliança, que Moisès aspergeix sobre el poble.

Amb el testimoni de tota la seva vida, fins a la mort, Jesús allibera de les falses imatges de Déu, i això fa possible una nova Aliança. Amb Jesús, Déu es dóna a conèixer i es fa més proper.

Moisès, al desert, condiciona l’Aliança al compliment d’uns manaments. Jesús celebra una nova Aliança, i deixa com a únic manament ... estimar. Aquest és el requisit per rememorar aquesta nova Aliança, per celebrar l’eucaristia. 

Joan i Roser