diumenge del Corpus Cristi

"comiendote sabremos ser comida" (Pere casaldàliga)

Gn 14, 18-20

Abram venia de lluitar, en un país estranger, per alliberar el seu nebot Lot i, en el camí de retorn, és acollit per un misteriós personatge, de nom Melquisedec (Melki-Sedeq = Rei de Justícia), rei de Salem (la futura Jerusalem) i, a la vegada, sacerdot, que li ofereix pa i vi. Aquest àpat sembla tenir un caràcter religiós, doncs s’hi uneix una doble benedicció, primer sobre Abram i després al Déu Altíssim.

Sorprèn que, com a ofrena, Melquisedec aporti pa i vi, i no pas animals per sacrificar, com era costum, i Abram li dóna el delme, és a dir, la dècima part del botí de guerra, lo qual significa que el reconeix com a sacerdot. Crida també l’atenció el constatar l’existència d’un sacerdoci abans de la institució legal, que els feia sortir tots de la tribu de Levi. Es pot, doncs, ser sacerdot de Déu, a la manera de Melquisedec, sense ser de la tribu de Levi, i així s’hi identifica Jesús, que ens ofereix també el pa i el vi, en la Eucaristia.

.....................................................................

Lc 9, 11-17

“El dia començava a declinar” i els deixebles suggereixen a Jesús d’acomiadar la gent perquè puguin anar als pobles a comprar menjar; als deixebles els preocupa aquesta situació, però no s’hi impliquen, i Jesús els mostra que el problema també és d’ells, i els diu “doneu-los menjar vosaltres” ... però si sols tenen 5 pans i 2 peixos. Jesús vol que els deixebles es serveixin del poc que tenen per compartir-ho amb la gent.

A vegades, pensem que som, o tenim, poca cosa per fer quelcom, però la decisió de fer-ho, malgrat tot, pot aconseguir l’objectiu amb l’ajuda de Déu. Sols a partir del moment en que els deixebles donen el poc que tenen, s’aconsegueix que hi hagi pa per tothom. Jesús pren els pans, alça els ulls al cel i els beneeix, els parteix i els dóna als deixebles perquè els distribueixin a tothom; fa pensar en l’Eucaristia.

Probablement, no tota la gent reunida estava sense provisions, encara que sí alguns no portaven res. Es podria interpretar , també, que la gent, veient com Jesús i els deixebles donaven exemple de compartir tot el que tenien, els cors se’ls hi obriren, i els que tenien menjar, el van també compartir amb els que no en portaven, i tothom va poder menjar. El vertader miracle hauria estat l’obertura dels cors de la gent, davant de l’exemple donat.

 Una lliçó a tenir molt en compte, en la nostra actuació personal.

Joan i Roser

Corpus Cristi: la festa de l'Eucaristia

Corpus Christi és la festa de l'Eucaristia, és el reconeixement públic de la presència de Jesús entre nosaltres. Va ser Pau de Tars, en la carta als de Corint (1Co 11, 23-26), qui primer descriu, cap els anys 50, la institució de l’Eucaristia per Jesús, durant l’últim Sopar. Després, al voltant dels anys 70, apareixen els relats de Marc, Mateu i Lluc. Es presenta l’Eucaristia com un memorial, que vol dir no sols recordar, sinó també tornar a viure.

Joan no té relat de l’Eucaristia, i alguns diuen que la seva eucaristia seria la multiplicació dels pans i peixos, en que n’hi ha per tothom, sense distinció. És curiós que en les esglésies romàniques, molt inspirades en l’evangeli de Joan, hi ha representacions de l’últim sopar en que a la taula, a més del pa i una copa de vi, s’hi pot veure també un peix. Probablement l’art romànic volia combinar així les dues maneres d’explicar l’Eucaristia.

El que en un principi va quedar més palès de l’Eucaristia, va ser el “partir el pa”. “El diumenge ens vam reunir per partir el pa”, llegim en Actes 20, 7. Lluc en el relat dels deixebles d’Emmaús, diu que després que entenen l’autèntic sentit de l’Escriptura, reconeixen Jesús en el moment de partir el pa.

Joan ens parla també del pa, quan Jesús diu: “Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel ... el pa que jo donaré és la meva carn per la vida del món...” (Jn 6, 51). Al començar el seu evangeli, Joan diu que el Verb, la Paraula de Déu, es va fer carn; en la cultura semita, carn volia dir persona, i sang vida. Quan llegim que Jesús ens dóna com a aliment la seva carn, s’està parlant de la seva persona, que és la Paraula de Déu, i beure la seva sang, està dient assumir la seva vida, és fer present el que ell ens va ensenyar, el seu missatge.

L’Eucaristia, en els primers temps es celebrava en cases particulars en la intimitat d’un sopar, intentant fer un vertader memorial; però al anar augmentant el nombre de cristians, les formes de la celebració es van anar canviant, i també deteriorant, posant en perill l’autèntic sentit de l’Eucaristia, i així Pau retreu als de Corint (1Co 11, 20-22) que en alguns sopars eucarístics, mentre uns s’atipen, altres no tenen res per menjar, i si es fa així, l’Eucaristia no té sentit.

La situació, però, no es devia pas resoldre del tot, ja que quan Joan escriu el seu evangeli, cap els anys 90-100, en l’últim sopar no hi descriu la institució de l’Eucaristia, sinó que hi posa “rentar els peus”: l’Eucaristia només té sentit si ens transforma de tal manera que siguem capaços de rentar els peus, de servir, als nostres germans.

El pa de l’Eucaristia, evidentment es donava a la mà, tal i com se suposa el va repartir Jesús. Ciril de Jerusalem, al segle IV, aconsellava que “quan t’acostis a rebre el cos del Senyor, fes com un tron amb la teva mà esquerra. Rep a la mà el Cos de Crist i respon Amén”.

Entre els segles VII-VIII, es va demanar posar un mocador de fil a la mà per rebre el Cos de Crist; el problema era més aviat de higiene, doncs és difícil pensar que un mocador sigui més digna que la mà. Finalment es va iniciar la costum de posar el pa directament a la boca. Els motius no son clars; per una part cal pensar en problemes de higiene: no devia semblar correcte agafar el Cos de Crist amb les mans no gaire netes. Però per altre banda hi devia influir una progressiva i exagerada valoració dels sacerdots, i també un allunyament dels laics que no comprenien el llatí en què s’expressava el sacerdot en la celebració. Tot això va portar, erròniament, a considerar que les úniques mans que podien tocar l’Eucaristia eren les del sacerdot, fomentant així, la distinció de dos estaments cada vegada més diferenciats, la jerarquia i els laics. També es va anar canviant el tipus de pa, primer pa àzim i després l’hòstia actual, que no té res a veure amb el pa original. A l’any 915, el Vaticà (Ordo Romans X) va confirmar la nova modalitat de comunió a la boca.

L’any 1316, Joan XXII va institucionalitzar la festa del Corpus Christi i va proposar la processó, que es va anar estenent per tot Europa, i sembla que, per primera vegada, es va celebrar a Barcelona l’any 1319.

El Concili Vaticà II, al haver canviat els temps i les costums i, sobretot, al rehabilitar el concepte de “poble de Déu”, que som tots, incloent els preveres, i amb una absoluta igualtat de germans, torna a proposar el rebre l'eucaristia a la mà, en relació amb lo qual, en fa un comunicat Pau VI, l’any 1973.

El sacerdoci es de la comunitat, se’ns dóna amb el baptisme i, dins la comunitat s’elegeixen, s’ordenen, preveres per servir la comunitat. La recepció del pa a la mà fa més activa la participació en la comunió, posant més de manifest el sacerdoci que se’ns concedeix amb el baptisme.

Són interessants les reflexions de Ciril de Jerusalem, que abans citava, en quan la delicadesa de rebre el pa consagrat a la mà, i encara hi afegiria que Déu va crear l’ésser humà a la seva imatge i semblança, i el que precisament distingeix l’home dels altres éssers vius i el fa més semblant a Déu, són: el cap, que li permet pensar, raonar, decidir, i les mans, que li donen capacitat per crear, per expressar-se, per acariciar. La mà acull el Cos de Crist i el cap, la raó, diu Amén, ho crec.

Trobo interessant l'escultura d’Henry Moore, que es troba al centre de Paris, davant l’església de Saint Eustache. És un cap lleugerament inclinat sobre una mà ... la màxima representació simbòlica de l’ésser humà.

L’objectiu de la festa del Corpus ha de ser mostrar l’alegria de que Jesús, a traves de l’Eucaristia, es fa present enmig nostre, l’autèntic lloc de presència, pels cristians, és dins d’un mateix, en el que l’Escriptura en diu el cor.

Que tinguem tots una bona Festa !!!

Joan Minguella

L'Alegria de l'Amor (3) Cap. II. Realitat i desafiaments de les famílies.

Alguns comentaris sobre aquesta Exhortació Apostòlica es limiten a la indissolubilitat del matrimoni i de la situació canònica dels separats que viuen amb una nova parella. Aquests temes no els podem separar del context del document papal sinó volem caure en un reduccionisme.

En el capítol primer s'ha presentat la família ideal amb el simbolisme de l'home, la dona i els fills reunits en torn d'una taula, compartint les seves vides i ajudant-se mútuament. En aquest capítol segon el Papa comenta la situació actual d'aquesta família i els seus problemes.

El primer canvi: "una realidad doméstica con más espacios de libertad [...]que no permiten la pervivencia indiscriminada de formas i modelos pasados [...] los individuos son menos apoyados que en el pasado por las estructuras sociales, en su vida afectiva i familiar".

En l'aspecte personal:

- Individualisme, en el que cada membre de la família és con una illa, cadascú amb la seva llibertat, que fa difícil acceptar una perspectiva d'un compromís permanent.

- L'estrés de l'organització social i laboral.

- Llibertat d'escollir mal entesa, amb la que moltes vegades es busca la comoditat i la satisfacció o l'interès personal més que el de la família.

- Ideologies que menyspreen el matrimoni i la família per l'experiència del fracàs d'altres famílies.

- Frivolitat del sexe per la difusió de la pornografia en àmbits comercials i informatius.

- Problemes per tenir una vivenda digna, ofertes de treball molt precàries, jornades laborals llargues, que dificulten la labor educativa de les famílies o l'hàbit de compartir la taula, trencant l'esquema ideal descrit en el capítol anterior.

- Poques oportunitats de futur que provoca un clima de inseguretat.

- A totes aquestes situacions podem ajuntar-hi la baixa demografia per la inseguretat social i laboral amb un clar augment de la misèria tant en l'àmbit mundial com local.

- Altres problemes com l'adicció a les drogues i a l'alcohol, la violència de gènere.

Resumint podem concloure que hi ha un ambient social i laboral i també personal que provoca una estructura de valors que dificulta l'assoliment del compromís matrimonial: fidelitat, ajuda mútua i educació dels fills

La resposta a aquesta situació moltes vegades ha estat inadequada. "no tiene sentido quedarnos en una denuncia retórica de los males actuales[...] tampoco sirve imponer normas por la fuerza de la autoridad [...] Otras veces, hemos presentado un ideal treológico del matromonio demasiado abstrtacto, casi artificiosamente construido, lejano de la situación concreta y de las posibilidades afectivas de las familias reasles".

Quina actitud hem de tenir els cristians davant aquesta situació? No només enfortir la fe en Jesús amb "adequades" celebracions sacramentals sinó donar testimoni amb el nostre estil de vida. Una pastoral positiva i acollidora que mostri, d'una forma clara, els principis de l'evangeli, no atacant un món que considerem decadent, sinó mostrar l'alegria de l'amor i de la fidelitat, presents en l'evangeli de Jesús.

Podem com a resum definir dues idees: 
La primera és el fet de que, en l'ambient actual es presenten moltes dificultats per un adequat desenvolupament de la família i, en concret, dels tres pilars fonamentals que són la fidelitat, l'ajuda mútua i la educació dels fills. 
La segona, la falta d'una escala de valors que permeti decidir fer en cada circumstància el que és més convenient per a la família. Això moltes vegades requereix esforç i renúncies. El matrimoni cristià ha de ser un exemple d'aquesta escala de valors.

Llorenç Casanova

diumenge de la Trinitat. 22 de maig

Pr 8, 22-31

No es tracta de la saviesa que l’esperit humà recerca, sinó d’una personificació poètica de l’acció de Déu en la creació del món. Els Pares de l’Església (Ireneu i Teòfil d’Alexandria) hi van veure, en la Saviesa, un anunci de l’Esperit Sant, però l’inici de l’evangeli de Joan, parlant del Verb i de la Paraula que està en Déu, ens porta a veure-hi també la figura de Jesús.

L’autor del text, dóna la paraula a la Saviesa. Caldria destacar-ne tres aspectes: 1) La Saviesa no parla de ella tota sola, sinó sempre en relació amb Déu, com si fossin inseparables. En la Bíblia no s’ha plantejat mai un Déu Trinitat, però sí que sembla que entre Déu i la Saviesa existeix una forta relació d’intimitat. 2) “Abans”, és un terme que es repeteix; es vol remarcar que la Saviesa ja hi era des de l’eternitat, abans de la creació. 3) La Saviesa juga un paper en la creació; si bé es troba sempre al costat de Déu, també “comparteix amb els homes les seves delícies” ... Déu està sempre present en la vida dels homes.

.....................................................................

Jn 16, 12-15

Al acostar-se la fi de la seva missió, Jesús veu que hi ha coses que els deixebles no poden encara comprendre. El llarg camí de la descoberta de Déu no ha pas acabat, no es pot entendre tot de cop, i és l’Esperit qui ens portarà pel camí de la veritat.

Més que una doctrina sobre la Trinitat, se’ns mostra una estructura trinitària de la salvació: la iniciativa ve del Pare, que envia el seu Fill; la realització històrica s’identifica amb el Fill, que s’entrega a la seva missió fins a la mort; l’actualització permanent d’aquest missatge és obra de l’Esperit, enviat per Jesús de part del Pare, i que habita en els qui creuen. L’Esperit té una funció didàctica, en relació a la paraula de Jesús, però no fa noves propostes.

 Els evangelistes van reprendre les paraules de Jesús a la seva manera i en funció de la seva comunitat. L’Esperit Sant, que se’ns envia, ajuda el creient a adonar-se de la vigència d’aquestes paraules d’ahir, confrontades amb els esdeveniments d’avui; només així, l’Esperit pot mostrar-nos qui és Jesús i què espera de nosaltres.

Joan i Roser

diumenge de Pentecosta. 15 de maig de 2016

Ac 2, 1-11

La Pentecosta era una festa d’origen pagà, en que es celebrava la collita dels fruits de la terra, però, més endavant, va esdevenir una festa religiosa, per celebrar el do de la Llei al Sinaí. Jerusalem s’omplia d’un massiu pelegrinatge. Els deixebles estaven reunits “tots junts al mateix lloc”, donant a entendre la unitat del grup.

És difícil descriure l’actuació de Déu, d’aquí la utilització de símbols, dels que se’ns avisa amb el “com”: com una ventada, com unes llengües de foc. La remor i el vent, que omplí tota la casa, és un element adequat per expressar la potencia i dinamisme de l’Esperit. El mot hebreu ruah, o el grec pneuma, volen dir vent, però també esperit. El cop de vent omple tota la casa, però les llengües de foc es posen sobre cadascú, és el bateig amb el foc de l’Esperit (Lc 3, 16).

L’Esperit fa caure totes les barreres que impedien la comunicació entre els homes de races i llengües diferents, i cadascú sent proclamar la Paraula de Déu en la seva pròpia llengua, doncs ja no s’expressa sols en la llengua del Temple, sinó a la de cadascú.

.....................................................................

Jn 20, 19-23

Les portes estaven tancades, en l’ànim dels deixebles no hi havia la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i el primer que fa és donar-los la pau, que és font de vida. Després es donà a conèixer “mostrant les mans i el costat”, la seva imatge no era com abans, i calia algun signe per identificar-se.

Després ve el do de la missió “com el Pare m’ha enviat, també us envio a vosaltres” ... però els enviats han de ser transformats per poder continuar l’obra de Jesús, i per transmetre’ls l’Esperit “alenà damunt d’ells”; semblant a l’alè de Déu al crear l’home, és com una nova creació, seran persones noves. La por i la obscuritat es transforma en pau i alegria, amb la certesa de que Jesús està amb ells.

La missió de treure el pecat del món, amb el do de l’Esperit, ara l’han d’assumir els deixebles; tothom és cridat a entrar dins la pau de Déu, i reconciliar-se amb Ell. S’ha d’aconseguir que tothom, fins i tot els pecadors, amb el perdó, s’integrin a la comunitat.

Joan i Roser

Pensant en l'Esperit Sant

L’Esperit Sant és realment enigmàtic. Si bé les expressions Pare i Fill són molt “personals” i es recolzen sobre la metàfora d’una relació familiar, l’Esperit és un subjecta, però no pas a la manera del Pare i el Fill, i això el fa una persona de qui un parla, però no pas a qui un s’adreça.

Si bé en els evangelis hi ha paraules del Pare, del Fill i entre ells, no hi ha paraules de l’Esperit Sant, però sí s’hi manifesten accions concretes. Quan l’Evangeli atribueix paraules a l’Esperit Sant, es diu que inspira, inspira segons el pensament del Pare i del Fill: “Quan vingui l’Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera. Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l’esdevenidor” (Jn 16, 13).

És després de la resurrecció, que es manifesta plenament la presència de l’Esperit Sant en el món ... quan el Crist ressuscitat “va alenar sobre els deixebles” (Jn 20, 22). Els Fets dels Apòstols mencionen en diverses ocasions la iniciativa de l’Esperit; el dia de la Pentecosta, és descrit com “un fort cop de vent” que fa parlar als homes: “Tots van quedar plens de l’Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal i com l’Esperit els concedia d’expressar-se.” (Ac 2, 4)- El do de l’Esperit sobre els apòstols és una imatge per dir el que no es pot expressar.

L’Esperit Sant se’ns mostra en la Bíblia amb imatges, com ara: l’aigua (que renta i vivifica), el foc (que escalfa i purifica), el vent (que ho remou tot), el buf (que aporta l’assossegament), l’alè (que dóna vida), el colom (símbol de pau) ... La paraula hebrea, habitual, que designa l’Esperit en la Bíblia és ruah, i en grec pneuma, que significa buf, alè; l’Esperit és com un buf, com un alè de vida que està dins nostre, però que no el podem pas considerar com un objecte, no el podem palpar. Tot el referent a l’Esperit Sant és sempre com: “com unes llengües de foc” en la Pentecosta, “com un buf sant” que ho omple tot. En el bateig al Jordà, l’Esperit plana sobre Jesús “com un colom”, i anuncia així la seva acció en Jesús: tot el que farà i dirà Jesús al llarg de la seva vida, es farà amb el poder de l’Esperit que ve del Pare.

Abans de morir, Jesús promet als seus deixebles una ajuda: Quan vingui el Defensor (Paraclet) , l’Esperit de la veritat que procedeix del Pare, i que jo us enviaré des del Pare, ell donarà testimoni de mi. (Jn 15, 26).

Tot això comporta que parlar de l’Esperit Sant no sigui un tema fàcil i s’hagi de recórrer a termes abstractes, i a vegades fins i tot poètics, perquè s’està descrivint una sensació, un sentiment, més que no pas quelcom visible. Uns exemples:

Ireneu de Lió compara l’Esperit Sant amb un director de teatre. Condueix el drama de la salvació sobre l’escena de la història, de manera que els homes la coneguin i es deixin sorprendre per ell. També diu que Jesús i l’Esperit Sant, són les dues mans de Déu, amb les que actua en el món.

Pierre Teilhard de Chardin. Una brisa se sent passar dins la nit. Quan s'ha aixecat ? D'on ve ? A on va ? Ningú no ho sap. Ningú no pot forçar que es posi sobre seu l'esperit, la mirada, la llum de Déu ... Però un dia l'home pren consciència que ha esdevingut sensible a una certa percepció del Diví que s’estén per tot arreu. Quan va començar aquest estat per ell ? No ho pot pas dir. Tot el que sap és que un esperit nou va transformar la seva vida.

Yves Congar Per parlar del Pare i del Fill, disposem de nocions ben definides i accessibles de paternitat i de filiació. Aquests termes signifiquen les característiques de les persones per les seves relacions mútues. Però l’Esperit no té res a veure amb això. No hi ha una revelació objectiva de l’Esperit Sant, com de les persones del Fill o del Pare. L’Esperit ens és revelat i conegut, no en ell mateix, sinó pel que ell opera en nosaltres.

Jacques Guillet. No es coneix pas l’Esperit com un coneix el Pare o el Fill. L’Esperit no té cara, ni tan sols un nom susceptible d’evocar una figura humana. Un no es pot posar davant de l’Esperit, contemplar-lo, seguir els seus gestos. “El coneixeu, deia Jesús als seus, perquè ell està en vosaltres”.

Bernard Sesboüé diu que l’Esperit és una metapersona (= més enllà d’una persona), és algú que m’atrau, amb respecte i dins la llibertat, a viure segons Déu. És la personificació, per excel·lència, de l’amor de Déu. Aquest amor personificat, és el que s’envia als homes per establir la seva comunicació amb Déu.

.... Un altre exemple. És com una explicació raonable de quelcom que no es compren, però potser ens ajudà a entendre-ho. Ja fa temps (l’any 1991), vàrem anar a veure el naixement, la font, del riu Loue, en els pre-Alps francesos. És com una gruta, el terra de la qual és un petit llac. No es veu d’on brolla la font, però hi és (és Déu Pare), el llac la posa de manifest. Si no fos pel llac (Jesús) no sabríem pas que existeix la font. A la vora de la gruta, l’aigua del llac vessa, saltant per les roques muntanya avall; és la força de l’aigua que després, suaument, s’estén i es distribueix per la vall (és l’Esperit). L’Esperit, com el riu en la vall, reparteix els seus dons, i tots els racons, tots els individus, en reben la seva part i així tota la vall floreix, tota l’Església se’n beneficia.

Salm 104, 30 Quan envieu el vostre alè, Senyor, renoveu la vida sobre la terra.... això és l’Esperit.

Joan Minguella

diumenge de l'Ascensió. 8 de maig

Ac 1, 1-11

Després de la Passió, durant 40 dies (un temps de preparació) Jesús s’apareix als deixebles, que no comprenen massa el projecta de Déu; esperaven un rei temporal, però Jesús els diu que Déu enviarà quelcom d’Ell mateix, el seu Esperit, per establir un regne nou: el Regne de Déu.

Els relats d’ascensió i ocultament, eren un recurs literari freqüent en el món antic, tant greco-romà com jueu, que pretenien escenificar així el final gloriós d’un personatge. A l’AT, Elies diu a Eliseu que heretarà el seu esperit profètic si el veu mentre es endut cap el cel; així succeeix i Eliseu hereta l’encàrrec de continuar la missió d’Elies. Els deixebles, veient com Jesús s’aixeca, esdevenen hereus de la missió de Jesús, i reben l’encàrrec de proclamar-la. El fet que Jesús desaparegui envoltat per un núvol, ens vol dir que retorna al sí de Déu; el núvol era el signe de la presència de Déu.

“¿Perquè esteu mirant el cel?” diuen els homes vestits de blanc ... l’Església ha de mirar cap a la terra, que és on s’ha de desenvolupar la seva tasca; el missatge pasqual s’ha d’encarnar en la vida dels homes.

L’Ascensió és la fi d’una època de relació entre Jesús i els deixebles, i en comença un altre, en la qual hi som tots, que és el temps de l’Església que neix.

.....................................................................

Lc 24, 46-53

Jesús ensenya als deixebles la importància de recordar les seves paraules i, a través de les Escriptures, comprendre tot el que ha succeït, el misteri de la seva mort i resurrecció.

Els deixebles en són testimonis d’aquests esdeveniments, i Jesús els envia en missió a tots els pobles, començant per Jerusalem (els més culpables de la seva crucificació), per testimoniar el que s’ha acomplert en Ell, com deien ja les Escriptures.

Esdevinguts missatgers de la Bona Nova, els deixebles necessiten ser capaços de complir la seva missió, i Jesús els promet una “força que us vindrà de dalt”.

Jesús s’emporta els deixebles a Betània (lloc estimat on havia gaudit de la companyia de Marta, Maria i Llàtzer) i els beneeix mentre és endut cap el cel ... els deixebles es prosternen per adorar-lo.

Ha finalitzat aquella mena d’èxode que comença al iniciar el camí cap a Jerusalem, i els seus cors s’omplen de pau i de goig i, com va dir-los Jesús, retornen a Jerusalem. 

Joan i Roser