L’Esperit
Sant és realment enigmàtic. Si bé les expressions Pare i Fill són
molt “personals” i es recolzen sobre la metàfora d’una relació
familiar, l’Esperit és un subjecta, però no pas a la manera del
Pare i el Fill, i això el fa una persona de qui un parla, però no
pas a qui un s’adreça.
Si
bé en els evangelis hi ha paraules del Pare, del Fill i entre ells,
no hi ha paraules de l’Esperit Sant, però sí s’hi manifesten
accions concretes. Quan l’Evangeli atribueix paraules a l’Esperit
Sant, es diu que inspira, inspira segons el pensament del Pare i del
Fill: “Quan vingui
l’Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera. Ell
no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que senti dir i us
anunciarà l’esdevenidor”
(Jn 16, 13).
És
després de la resurrecció, que es manifesta plenament la presència
de l’Esperit Sant en el món ... quan el Crist ressuscitat “va
alenar sobre els deixebles”
(Jn 20, 22). Els Fets dels Apòstols mencionen en diverses ocasions
la iniciativa de l’Esperit; el
dia de la Pentecosta, és descrit com “un
fort cop de vent” que
fa parlar als homes: “Tots
van quedar plens de l’Esperit Sant i començaren a parlar en
diverses llengües, tal i com l’Esperit els concedia
d’expressar-se.”
(Ac 2, 4)-
El do de l’Esperit sobre els apòstols és una imatge per dir el
que no es pot expressar.
L’Esperit
Sant se’ns mostra en la Bíblia amb imatges, com ara: l’aigua
(que renta i vivifica), el foc (que escalfa i purifica), el vent (que
ho remou tot), el buf (que aporta l’assossegament), l’alè (que
dóna vida), el colom (símbol de pau) ... La paraula hebrea,
habitual, que designa l’Esperit en la Bíblia és ruah,
i en grec pneuma,
que significa buf, alè; l’Esperit és com un buf, com un alè de
vida que està dins nostre, però que no el podem pas considerar com
un objecte, no el podem palpar. Tot el referent a l’Esperit Sant és
sempre com:
“com
unes llengües de foc”
en la Pentecosta, “com
un buf sant”
que ho omple tot. En el bateig al Jordà, l’Esperit plana sobre
Jesús “com
un colom”,
i anuncia així la seva acció en Jesús: tot el que farà i dirà
Jesús al llarg de la seva vida, es farà amb el poder de l’Esperit
que ve del Pare.
Abans
de morir, Jesús promet als seus deixebles una ajuda: Quan
vingui el Defensor
(Paraclet) ,
l’Esperit de la veritat que procedeix del Pare, i que jo us enviaré
des del Pare, ell donarà testimoni de mi.
(Jn 15, 26).
Tot
això comporta que parlar de l’Esperit Sant no sigui un tema fàcil
i s’hagi de recórrer a termes abstractes, i a vegades fins i tot
poètics, perquè s’està descrivint una sensació, un sentiment,
més que no pas quelcom visible. Uns exemples:
Ireneu
de Lió
compara l’Esperit
Sant amb un director de teatre. Condueix el drama de la salvació
sobre l’escena de la història, de manera que els homes la coneguin
i es deixin sorprendre per ell. També diu que Jesús i l’Esperit
Sant, són les dues mans de Déu, amb les que actua en el món.
Pierre Teilhard de Chardin. Una brisa se sent passar dins la nit. Quan s'ha aixecat ? D'on ve ? A on va ? Ningú no ho sap. Ningú no pot forçar que es posi sobre seu l'esperit, la mirada, la llum de Déu ... Però un dia l'home pren consciència que ha esdevingut sensible a una certa percepció del Diví que s’estén per tot arreu. Quan va començar aquest estat per ell ? No ho pot pas dir. Tot el que sap és que un esperit nou va transformar la seva vida.
Yves
Congar Per
parlar del Pare i del Fill, disposem de nocions ben definides i
accessibles de paternitat i de filiació. Aquests termes signifiquen
les característiques de les persones per les seves relacions mútues.
Però l’Esperit no té res a veure amb això. No hi ha una
revelació objectiva de l’Esperit Sant, com de les persones del
Fill o del Pare. L’Esperit ens és revelat i conegut, no en ell
mateix, sinó pel que ell opera en nosaltres.
Jacques
Guillet.
No es coneix pas l’Esperit com un coneix el Pare o el Fill.
L’Esperit no té cara, ni tan sols un nom susceptible d’evocar
una figura humana. Un no es pot posar davant de l’Esperit,
contemplar-lo, seguir els seus gestos. “El
coneixeu, deia Jesús als seus, perquè ell està en vosaltres”.
Bernard
Sesboüé
diu que l’Esperit és una metapersona
(= més enllà d’una persona), és algú que m’atrau, amb
respecte i dins la llibertat, a viure segons Déu. És la
personificació, per excel·lència, de l’amor de Déu. Aquest amor
personificat, és el que s’envia als homes per establir la seva
comunicació amb Déu.
....
Un
altre exemple. És com una explicació raonable de quelcom que no es
compren, però potser ens ajudà a entendre-ho. Ja fa temps (l’any
1991), vàrem anar a veure el naixement, la font, del riu Loue, en
els pre-Alps francesos. És com una gruta, el terra de la qual és un
petit llac. No es veu d’on brolla la font, però hi és (és
Déu Pare),
el llac la posa de manifest. Si no fos pel llac (Jesús)
no sabríem pas que existeix la font. A la vora de la gruta, l’aigua
del llac vessa, saltant per les roques muntanya avall; és la força
de l’aigua que després, suaument, s’estén i es distribueix per
la vall (és
l’Esperit).
L’Esperit, com el riu en la vall, reparteix els seus dons, i tots
els racons, tots els individus, en reben la seva part i així tota la
vall floreix, tota l’Església se’n beneficia.
Salm
104, 30
Quan
envieu el vostre alè, Senyor, renoveu la vida sobre la terra....
això és l’Esperit.
Joan
Minguella
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada