Corpus
Christi és la festa de l'Eucaristia, és el reconeixement públic
de la presència de Jesús entre nosaltres. Va ser Pau de Tars, en la
carta als de Corint (1Co 11, 23-26), qui primer descriu, cap els anys
50, la institució de l’Eucaristia per Jesús, durant l’últim
Sopar. Després, al voltant dels anys 70, apareixen els relats de
Marc, Mateu i Lluc. Es presenta l’Eucaristia com un memorial, que
vol dir no sols recordar, sinó també tornar a viure.
Joan
no té relat de l’Eucaristia, i alguns diuen que la seva eucaristia
seria la multiplicació dels pans i peixos, en que n’hi ha per
tothom, sense distinció. És curiós que en les esglésies
romàniques, molt inspirades en l’evangeli de Joan, hi ha
representacions de l’últim sopar en que a la taula, a més del pa
i una copa de vi, s’hi pot veure també un peix. Probablement l’art
romànic volia combinar així les dues maneres d’explicar
l’Eucaristia.
El
que en un principi va quedar més palès de l’Eucaristia, va ser el
“partir el pa”. “El diumenge ens vam reunir per partir el pa”,
llegim en Actes 20, 7. Lluc en el relat dels deixebles d’Emmaús,
diu que després que entenen l’autèntic sentit de l’Escriptura,
reconeixen Jesús en el moment de partir el pa.
Joan
ens parla també del pa, quan Jesús diu: “Jo sóc el pa viu que ha
baixat del cel ... el pa que jo donaré és la meva carn per la vida
del món...” (Jn 6, 51). Al començar el seu evangeli, Joan diu que
el Verb, la Paraula de Déu, es va fer carn; en la cultura semita,
carn volia dir persona, i sang vida. Quan llegim que Jesús ens dóna
com a aliment la seva carn, s’està parlant de la seva persona, que
és la Paraula de Déu, i beure la seva sang, està dient assumir la
seva vida, és fer present el que ell ens va ensenyar, el seu
missatge.
L’Eucaristia,
en els primers temps es celebrava en cases particulars en la
intimitat d’un sopar, intentant fer un vertader memorial; però al
anar augmentant el nombre de cristians, les formes de la celebració
es van anar canviant, i també deteriorant, posant en perill
l’autèntic sentit de l’Eucaristia, i així Pau retreu als de
Corint (1Co 11, 20-22) que en alguns sopars eucarístics, mentre uns
s’atipen, altres no tenen res per menjar, i si es fa així,
l’Eucaristia no té sentit.
La
situació, però, no es devia pas resoldre del tot, ja que quan Joan
escriu el seu evangeli, cap els anys 90-100, en l’últim sopar no
hi descriu la institució de l’Eucaristia, sinó que hi posa
“rentar els peus”: l’Eucaristia només té sentit si ens
transforma de tal manera que siguem capaços de rentar els peus, de
servir, als nostres germans.
El
pa de l’Eucaristia, evidentment es donava a la mà, tal i com se
suposa el va repartir Jesús. Ciril de Jerusalem, al segle IV,
aconsellava que “quan t’acostis a rebre el cos del Senyor, fes
com un tron amb la teva mà esquerra. Rep a la mà el Cos de Crist i
respon Amén”.
Entre
els segles VII-VIII, es va demanar posar un mocador de fil a la mà
per rebre el Cos de Crist; el problema era més aviat de higiene,
doncs és difícil pensar que un mocador sigui més digna que la mà.
Finalment es va iniciar la costum de posar el pa directament a la
boca. Els motius no son clars; per una part cal pensar en problemes
de higiene: no devia semblar correcte agafar el Cos de Crist amb les
mans no gaire netes. Però per altre banda hi devia influir una
progressiva i exagerada valoració dels sacerdots, i també un
allunyament dels laics que no comprenien el llatí en què
s’expressava el sacerdot en la celebració. Tot això va portar,
erròniament, a considerar que les úniques mans que podien tocar
l’Eucaristia eren les del sacerdot, fomentant així, la distinció
de dos estaments cada vegada més diferenciats, la jerarquia i els
laics. També es va anar canviant el tipus de pa, primer pa àzim i
després l’hòstia actual, que no té res a veure amb el pa
original. A l’any 915, el Vaticà (Ordo Romans X) va confirmar la
nova modalitat de comunió a la boca.
L’any
1316, Joan XXII va institucionalitzar la festa del Corpus Christi i
va proposar la processó, que es va anar estenent per tot Europa, i
sembla que, per primera vegada, es va celebrar a Barcelona l’any
1319.
El
Concili Vaticà II, al haver canviat els temps i les costums i,
sobretot, al rehabilitar el concepte de “poble de Déu”, que som
tots, incloent els preveres, i amb una absoluta igualtat de germans,
torna a proposar el rebre l'eucaristia a la mà, en relació amb lo
qual, en fa un comunicat Pau VI, l’any 1973.
El
sacerdoci es de la comunitat, se’ns dóna amb el baptisme i, dins
la comunitat s’elegeixen, s’ordenen, preveres per servir la
comunitat. La recepció del pa a la mà fa més activa la
participació en la comunió, posant més de manifest el sacerdoci
que se’ns concedeix amb el baptisme.
Són
interessants les reflexions de Ciril de Jerusalem, que abans citava,
en quan la delicadesa de rebre el pa consagrat a la mà, i encara hi
afegiria que Déu va crear l’ésser humà a la seva imatge i
semblança, i el que precisament distingeix l’home dels altres
éssers vius i el fa més semblant a Déu, són: el cap, que li
permet pensar, raonar, decidir, i les mans, que li donen capacitat
per crear, per expressar-se, per acariciar. La mà acull el Cos de
Crist i el cap, la raó, diu Amén, ho crec.
Trobo
interessant l'escultura d’Henry Moore, que es troba al centre de
Paris, davant l’església de Saint Eustache. És un cap
lleugerament inclinat sobre una mà ... la màxima representació
simbòlica de l’ésser humà.
L’objectiu
de la festa del Corpus ha de ser mostrar l’alegria de que Jesús, a
traves de l’Eucaristia, es fa present enmig nostre, l’autèntic
lloc de presència, pels cristians, és dins d’un mateix, en el que
l’Escriptura en diu el cor.
Que
tinguem tots una bona Festa !!!
Joan Minguella
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada