Diumenge Octava de Nadal. 30 de desembre del 2018

Diumenge Octava de Nadal. 30 de desembre del 2018                                                                    

Sir 3, 2-6. 12-14  

         

   Quan s’escriu aquest text, estaven sota la dominació grega, hi havia tranquil·litat, però les noves maneres de pensar s’anaven estenent i hi havia el risc d’acabar vivint com els grecs. Això portà a Ben Sira a defensar els fonaments de la religió jueva, començant per la família, ja que si l’estructura familiar s’afebleix, qui transmetrà als infants la fe, els valors i les pràctiques del judaisme? Així desenvolupa una mena de variacions sobre el quart manament “honra el pare i la mare”, que junt amb “recorda’t de consagrar-me el dissabte” eren els dos únics manaments positius de la Llei, tots els altres eren prohibicions (Ex 20, 1-17). Ben Sira diu que si volem honorar Déu, comencem per honorar els pares. La família humana no es pot viure fora d’una relació recíproca d’amor.                     

                      

.............................................      

    

Lc 2, 41-52

            En el textos de la infància de Jesús, Lluc utilitza un llenguatge a la vegada simbòlic i teològic, ple de poesia, mística i emotivitat; no pretén donar una estricta informació.

            Jesús, va dues vegades al Temple de Jerusalem amb els seus pares, sempre per complir els preceptes de la Llei. Primer per la seva presentació com a nounat, i després per la celebració anual de la Pasqua.

            En la segona anada, Jesús tenia ja 12 anys, que és quan els nois jueus feien la seva entrada oficial a la comunitat, i tenien accés a conèixer la Llei. Quan al cap de tres dies, els pares troben Jesús parlant amb els mestres de la Llei, es sorprenen, però tampoc entenen la seva resposta, de que “havia d’estar a la casa del meu Pare”. Maria, angoixada i emocionada, busca comprendre “conservant tot això en el seu cor”.

            Els tres dies que triguen a trobar Jesús, és un nombre simbòlic, que trobem en altres llocs de la Bíblia ... és el temps d’espera per trobar Déu, o el dia de la seva actuació.

            Jesús torna a Natzaret amb els seus pares, i continua “creixent en edat i saviesa”. Per Jesús, “estar amb el Pare” vol dir portar una vida al servei de la gent.

 Joan i Roser

Diumenge IV d’Advent. 23 de desembre del 2018

Diumenge IV d’Advent. 23 de desembre del 2018   

                                                                 

Mi 5, 1-4  

            Miquees escriu en el s VIII aC, durant el regnat d’Ezequies, on es troba amb Isaïes, que el va influir. Eren uns temps difícils, però aquest text sembla va ser afegit posteriorment, després de l’exili a Babilònia, en que la preocupació era que no hi havia rei a Jerusalem. David no tenia descendent, pel que era el moment adequat per recordar les promeses de Déu, relacionades amb el Messies. Però el projecte universal de Déu, de què es parla, que “serà gran d’un cap a l’altre de la terra”, no va ser intuït fins després de l’exili a Babilònia; i Miquees va viure molt abans.

            És un text d’encoratjament: de la petita vil·la de Betlem en sortirà un rei (un pastor) que portarà la pau al poble. Uns punts a considerar:

- el poble sabia que el rei o messies, seria descendent de David, i va ser a Betlem on Samuel, per encàrrec de Déu, el va escollir                                                                                  - “Efrata”, vol dir fecunda, i era el nom del més petit dels clans de Judà; Déu, per les coses grans, tria sempre el més petit                                                                                    - “de tu en sortirà”... la paraula “sortir”, evoca el pastor, que surt al davant del seu ramat, serà un Messies pastor                                                                                                    - a diferència de David, un rei guerrer, el Messies que vindrà, portarà la pau.

.............................................          

Lc 1, 39-45

            És la trobada de dues dones que porten un fill, engendrat d’una manera poc convencional: Maria és verge i Elisabet estèril i d’edat avançada. Sols una intervenció de Déu podia aconseguir-ho; són dos nois portats al món per un desig especial de Déu, les circumstàncies, si més no, en són un clar símbol.

            Després d’acollir amb fe la missió de ser mare, a Maria sols se l’hi acut servir, i va posar-se en camí, per fer costat a Elisabet, la seva cosina que necessita ajuda, durant els tres mesos abans del naixement de Joan.

            Dins la trobada, Joan i Elisabet fan un homenatge a Jesús i a Maria. Joan, ple de l’Esperit, descobreix Jesús dins les entranyes de Maria i salta de goig, símbol dels salts de David davant l’arca de l’Aliança; Maria és la nova arca de l’Aliança, que porta dins seu el Senyor.

            Elisabet canta la glòria de Maria, aquella que fou escollida per ser mare del Salvador i, plena d’alegria, exclama: “ets beneïda entre totes les dones, i és beneit el fruit de les teves entranyes” ... “feliç tu que has cregut”.

Joan i Roser

Diumenge III d’Advent. 16 de desembre del 2018

Diumenge III d’Advent. 16 de desembre del 2018                                                                    

So 3, 14-18  

            En ple segle VII aC, Jerusalem tenia uns reis pervertits i allunyats de l’Aliança, i hi havia també una clara amenaça per part d’Assíria. Quan s’inicia el regnat de Josies, aquest troba en el Temple uns escrits del Deuteronomi, sembla la part legislativa, que l’estimula a proposar reformes, per intentar resoldre la misèria moral del poble, i que sembla també aturar l’amenaça dels assiris.

            Aquesta nova situació, estimula a Sofonies a proclamar un missatge de joia i d’esperança (novament l’esperança dels profetes): “Alegret !”, “El Senyor és a dintre teu”. Però no sols el poble s’omplirà de goig, sinó que el mateix Déu mostra el seu goig amb el seu poble: “se sent joiós i alegre per l’amor que et té”. És un himne joiós per proclamar l’acció de Déu dins el poble. 

.............................................          

Lc 3, 10-18

            La predicació de Joan impressiona el poble, i la gent s’hi acosta a preguntar-li “Què hem de fer?”. És una proba de que han comprés el missatge, perceben que el bateig de Joan exigeix un canvi de comportament.

            Tres grups diferents posen la mateixa pregunta; es vol mostrar el caràcter universal de la crida a la conversió. En les tres respostes, Joan remarca, sobretot, l’exigència de la justícia i el compartir, començant per les coses més essencials, com el vestir i el menjar. “No exigiu més del que està establert”, diu als publicans, recaptadors d’impostos, i als soldats “no actueu amb violència”.

            Una altre pregunta es presenta, i és si Joan no seria el Messies. Però ell respon que no ho és pas; el Messies vindrà després d’ell, i “batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc”, que no s’ha d’interpretar com un foc de destrucció, sinó de purificació.

            Cal tenir en compta que la preposició grega “kai” vol dir “i”, suma, però també “adhesió” o equivalència, amb lo que es podria traduir com “amb el foc de l’Esperit”, o “amb l’Esperit que és foc”, que ens crema amb el seu amor. D’aquesta manera, també es faria més comprensible el foc que apareix sobre els apòstols, durant la vinguda de l’Esperit en la Pentecosta. 

 Joan i Roser

Diumenge II d’Advent. 9 de desembre del 2018

Diumenge II d’Advent. 9 de desembre del 2018         

                                                           

Ba 5, 1-9    

            És un text escrit el s. II aC, durant l’ocupació grega, per un profeta desconegut que pren el nom de Baruc, que era el secretari de Jeremies (s. VI aC). És una manera d’adherir-se espiritualment a Jeremies, el gran profeta de l’esperança, amb un discurs d’encoratjament, dirigit a un poble amb una evident temptació cap el desesper.

            Baruc reprèn els oracles d’esperança d’Isaïes, tornant a dir que Déu aplanarà els camins per retornar a Jerusalem (Is 40, 3-4 i Is 49, 11) i s’aixecaran arbres per donar ombra al camí. Tots aquests textos, però, es referien a la deportació dels jueus a Babilònia, i d’això havien passat ja molts segles. De fet, el text de Baruc va dirigit a les comunitats disperses dins el món greco-romà (la diàspora), que se sentien exiliats de Jerusalem. El profeta anuncia que el projecte de Déu sobre Jerusalem, es realitzarà sense cap dubte, i reunirà “els fills de llevant i de ponent”, la humanitat sencera ... i això és una esperança per tothom.

            Anys després, l’evangeli actualitzarà aquests textos veient-hi l’anunci de la vinguda de Jesús.  

.............................................       

   

Lc 3, 1-6

                L’entrada en escena de Joan Baptista és solemne i s’inscriu dins la història d’Israel, citant els poders polítics i religiosos d’aquell temps, i també els llocs, tant jueus com pagans, potser per suggerir que la salvació que ve, afecta a tothom.

            “Déu va comunicar la seva paraula a Joan ... en el desert”, lloc on predisposa més acollir-la. Malgrat ser fill d’un sacerdot, Joan pren distància del Temple, i es reuneix amb la gent al desert, “... proclamant un baptisme de conversió”. La conversió ha estat sempre tema de predicació dels profetes.

            Quan Joan vol cridar el poble a la conversió, al canvi de mentalitat, s’utilitzen les paraules del profeta Isaïes; és una manera de tornar a dir que Joan actua com un profeta. Així Lluc, rellegint Isaïes, hi descobreix un altre camí d’alliberament: no són sols els exiliats a Babilònia, sinó que hi afegeix, “tot home veurà la salvació de Déu”.

            “Prepareu el camí del Senyor ...”, a cadascú correspon veure quines renuncies comporta aplanar muntanyes, o aixecar valls: cal orientar els nostres camins perquè ens portin cap a Déu.

Joan i Roser

Diumenge I d’Advent. 2 de desembre del 2018

Diumenge I d’Advent. 2 de desembre del 2018 

                                                                   

Jr 33, 14-16    

            En nom del Senyor, el profeta Jeremies envia un oracle de benaurança al seu poble, traumatitzat per la catàstrofe sorgida amb la presència de les tropes de Nabucodonosor.

            Jerusalem estava ocupada, el Temple destruït, el país devastat, i la majoria de supervivents deportats a Babilònia. La gent es preguntava què se’n havia fet de les promeses dels profetes, del que havia anunciat Natam a David (2Sa 7, 12-13): “... posaré al teu lloc un del teu llinatge ... el seu tron es mantindrà per sempre”. Jeremies els diu que el Senyor complirà la promesa, i farà néixer un rebrot del llinatge de David, que serà un rei just i bo, no pas com els reis que els varen portar a l’exili. El mot rebrot evoca una idea de filiació però, a la vegada, d’una cosa humil i petita: Déu sempre fa néixer el millor, de les coses petites i insignificants.

            Per nosaltres, aquest rebrot de David és Jesús, que ens anuncia la justícia i la bondat.                                                                                                

.............................................          

Lc 21, 25-28.34-36 

            Després que Jesús diu als deixebles que del Temple de Jerusalem no en quedarà pedra sobre pedra, li pregunten quan succeirà això.

            Jesús utilitza un llenguatge apocalíptic, que no és pas sinònim de terror. En grec, apocalipsi significa “aixecar el vel”, és un text de revelació, que al ser proclamat en temps de dificultats, pel desordre establert dins la humanitat, és també de consolació. La descripció d’un capgirament còsmic, és símbol d’un canvi de situació, que esdevindrà amb la vinguda del Fill de l’Home, és a dir, la humanitat transformada per la presència del Fill de Déu, que apareixerà sobre d’un núvol, símbol de Déu, d’on li ve el seu poder. 

            En l’espera d’aquesta renovació promesa per Déu, Jesús convida a adoptar una actitud de vigilància activa: “redreceu-vos i alceu el cap”, que és l’actitud dels ressuscitats. Els posa en guàrdia contra totes les formes de desordre dins la vida privada, que provoquen les situacions catastròfiques que s’acaben de mencionar. Cal estar sempre alerta, actius i pregant, per poder-nos-en sortir bé de tot això ... i acaba el seu discurs, amb una crida a la confiança, que ens dóna aquesta entrada del Fill de l’Home dins la nostra història.

Joan i Roser

Advent 2018

Advent 2018

            Amb el primer diumenge d’Advent, comença un nou any litúrgic, actualment el cicle C, on gairebé tots els diumenges es llegirà l’evangeli de Lluc. El mot Advent, ve del llatí “adventus”, que vol dir arribada, vinguda, i l’Església hi designa el temps durant el qual esperem la vinguda de Jesús, que celebrarem per Nadal. És un temps de preparació espiritual.

            El temps d’Advent aporta una certa serenitat i discreta llum, que anuncia la joia del Nadal. Durant l’Advent les lectures ens recorden:

1) l’esperança dels hebreus d’un salvador anunciat per Déu (Jr 33, 15): “faré néixer al llinatge de David un rebrot que defensarà el dret i la justícia”.

2) com va ser concebut Jesús, remarcant l’actuació de l’Esperit Sant (Lc 1, 35): “L’Esperit vindrà sobre teu (Maria)”.

3) la crida de Joan, cosí de Jesús, a la conversió, i anunciant  la vinguda de Jesús ... però si bé ell bateja amb aigua, Jesús ho farà amb l’Esperit i el foc (Lc 3, 16).

4) la lloança a Maria, per la seva cosina Elisabet, la mare de Joan (Lc 1, 42): “Ets beneïda entre totes les dones, i és beneit el fruit de les teves entranyes”.  

            El temps d’Advent ens crida a la conversió interior i a ser moguts espiritualment, perquè la fe ens porti a una renovació personal.

Joan i Roser

Diumenge XXXIV de durant l’any. 25 de novembre del 2018

Diumenge XXXIV de durant l’any. 25 de novembre del 2018                                                                    

Dn 7, 13-14                                                                                                             

            Per entendre el text, cal anar una mica abans i una mica desprès. El profeta Daniel ens descriu una visió: veu quatre bèsties monstruoses (els imperis dominants), que sorgeixen del mar (el poder del mal). Un ancià vestit de blanc (que tothom entén que es tracta de Déu) venç les forces del mal, i apareix un Fill d’home enmig dels núvols del cel, a qui li dóna el poder i la reialesa, diferent de la dels reis de la terra.

            És un missatge d’esperança, en un temps de dominació grega, sota Antioc Epifane. És com dir al poble, que ara estan dominats i perseguits, però la seva alliberació s’apropa i serà definitiva.

            Daniel parla de fill d’home (=un home) però, en els evangelis, és sols Jesús qui parla d’aquest personatge, referint-se a si mateix. Hi ha, però, una petita modificació gramatical, Jesús es diu “Fill de l’Home”, que fa pensar en la Humanitat. Jesús es mostraria com el portador del destí de tota la Humanitat, seguint Dn 7, 18: “el poble sant de l’Altíssim rebrà la reialesa i la posseirà eternament ...”.

.............................................   

       

Jn 18, 33b-37 

            En el decurs de la seva vida, Jesús sempre havia defugit la pretensió del poble de fer-lo rei (rei seguint els criteris del món, que els alliberés de Roma) i, precisament ara, abandonat, anorreat i condemnat, es reconeix rei.

            Davant Pilat, encarregat de defensar el poder polític de Roma, Jesús no refusa el títol de rei, però en precisa el sentit: no ho és com els reis que havia tingut Israel, “la meva reialesa no és d’aquest món”. Quan Joan utilitza la paraula “món”, és una manera de referir-se a tot el que contradiu el projecta de Déu; no és pas una referència a que el reialme de Jesús pertany a una dimensió espiritual, i fora de la realitat en que vivim. Si fos així, seria deixar de reconèixer el compromís de Jesús, especialment amb els pobres, durant la seva vida pública. De ser sols de caràcter espiritual, no hagués preocupat a les autoritats jueves i, segur, no hagués acabat a la creu. Aquest rei, que és Jesús, no té cap altre ambició que el servei als demés, donant testimoni de la Veritat que, en sentit bíblic, és Déu mateix, de qui Jesús n’és la Paraula.

            “Tu ho dius: jo sóc rei”, sembla com si Jesús deixés a Pilat la responsabilitat d’aquesta afirmació. Seria una manera de subratllar la diferència de contingut que Pilat i Jesús donen a la idea de rei.

Joan i Roser

Diumenge XXXIII de durant l’any. 18 de novembre del 2018

Diumenge XXXIII de durant l’any. 18 de novembre del 2018                                                                    

Dn 12, 1-3                 

                                                                                              

            El llibre de Daniel va ser escrit cap l’any 170 aC, durant la dominació grega, en temps de Antioc IV, que es feia anomenar Epifanes (=manifestació de Déu), i que perseguia i matava als jueus que es negaven adorar-lo.

            Daniel adreça al poble un missatge d’esperança: després de les desgràcies, el poble serà alliberat, i els que “dormen a la pols de la terra seran desvetllats” ... tornaran a viure, ressuscitaran. Déu no pot pas abandonar eternament els que han acceptat morir per Ell.

            En aquell temps, es creia que la immortalitat afectava sols al poble, gràcies als fills el poble persistia, però no pas els individus, que després de la mort, s’aplegaven en el sheol per un repòs etern. El llibre de Daniel, és el primer testimoni d’una nova revelació: Déu és el mestre de la vida, i pot despertar als qui dormen al sheol, per donar-los vida eterna.

.............................................          

Mc 13, 24-32 

            S’anuncia la vinguda del Fill de l’Home amb l’arribada del Regne. El llenguatge apocalíptic, obscur per nosaltres, era ben comprés pels cristians del primer segle, i això és el que motiva utilitzar-lo per proclamar un missatge d’esperança.

            Una commoció còsmica, era la manera de descriure la caiguda d’un rei o d’una nació opressora. El sol i la lluna eren símbol de divinitats paganes, i les estrelles i astres, els seus vassalls que oprimien els pobles. Amb la caiguda d’aquets elements, el Fill de l’Home posarà terme a les probes i persecucions, que patirà l’Església durant un temps, i aplegarà els elegits provinents de tot arreu.

            Se’ns vol dir que Déu és el Senyor de la historia. No s’ha pas de parlar de “fi del món”, sinó, que amb la victòria total sobre el mal, més aviat de “transformació del món”, de “renovació del món”.

            ¿Però quan passarà tot això? “D’aquell dia i aquella hora, ningú en sap res”, per tant, no s’ha d’abandonar la feina, pensant que tot això és a prop. Jesús sols dóna uns signes que faran preveure l’esdeveniment ... i que compara amb el que passa amb la figuera, quan està a prop l’estiu. 

Joan i Roser

Diumenge XXXII de durant l’any. 11 de novembre del 2018

Diumenge XXXII de durant l’any. 11 de novembre del 2018              

                                                      

1Re 17, 10-16         

                                                                                                 

            Estem en el regne del Nord, al s. IX aC. El rei Acab, sota la influència de la seva dona Jezabel, s’allunya del veritable Déu, per donar culte als Baals, déus de la fertilitat, la pluja, els llamps i el vent. Però Déu provoca una sequera al país, per demostrar que és Ell qui domina la natura. Després de profetitzar aquest fet, i davant la còlera del rei, Elies es veu obligat a fugir a l’estranger.

            A Serepta, Elies demana beure i menjar a una dona pagana, viuda i pobra, que es juga la vida compartint amb el profeta tot el que té, “... i després morirem de fam”, ja que no tenen res més. En els pobres, és on hi ha més disponibilitat a compartir ... però aquest gest comportarà, per aquesta dona, que ja no li falti mai ni farina ni oli.

            Els pagans també poden beneficiar-se de la generositat de Déu, si tenen fe. La salvació es promesa a tota la humanitat; la paraula de Déu també ressona en terra pagana. Anys més tard, Jesús recordarà aquest text als seus compatriotes (Lc 4, 25-26).

.............................................         

Mc 12, 38-44 

            Jesús posa en evidència la hipocresia dels escribes, que buscaven honors dins el món, i utilitzaven la seva situació religiosa pel seu profit material. Es volen fer veure a les places públiques, als primers llocs en la sinagoga, devoraven els bens de les viudes i, en compensació, oferien llargues pregàries. Aquesta actitud hipòcrita estava en contradicció amb el doble manament de l’amor que, abans, un escriba havia reconegut com essencial.

            En contrast a aquesta global actitud dels escribes, Jesús observa una pobre viuda, enmig dels que posen molts diners al tresor del Temple. Els rics hi posen molt, però aquesta viuda hi posa dues petites monedes, que és molt poca cosa, però segons la valoració de Jesús, és ella qui més hi ha posat: tots hi posen el que els hi sobra, però ella tot el que té.

            El model que proposa Jesús, no és la ostentació d’alguns escribes, la seva recerca d’honors, sinó la discreta generositat de la viuda, que ho arrisca tot per la seva confiança en Déu. Igual com la viuda de Serepta dóna a Elies les seves últimes provisions, aquesta dóna els seus últims diners.

            La mirada del Senyor no es limita a l’exterior, sinó que va al cor de les persones, per descobrir-hi el sentit profund dels seus gestos.

Joan i Roser

Diumenge XXXI de durant l’any. 4 de novembre del 2018

Diumenge XXXI de durant l’any. 

4 de novembre del 2018     

                                                               

Dt 6, 2-6                           

                                                                                       

            El Deuteronomi és un llibre ja tardà, resultat de la reflexió durant segles, després de la sortida d’Egipte. Deuteronomi, en grec, vol dir “segona llei”, en certa manera és una segona expressió dels ensenyaments de Moisès. La freqüència del mot “escolta” (“Shema Israel”), escolta Israel, li dóna un accent de predicació i que sona també a alarma; és proclamar la necessitat de sotmetre’s i d’escoltar Déu si volen conquerir la felicitat i la llibertat.

            “Escolta Israel, estima el Senyor, el nostre Déu, amb tot el cor”, ha esdevingut la pregària quotidiana dels jueus. Totes les generacions del poble d’Israel, cal que sàpiguen que la seva benaurança depèn del seu Senyor, ja que és Ell qui els ha fet passar de l’esclavatge a la llibertat.

            Es remarca la importància de la transmissió familiar de la fe, que és un dels secrets de la supervivència de la fe jueva a través de la història.

.............................................          

Mc 12, 28-34 

            Donat que la Llei jueva comportava 613 prescripcions, és raonable proposar la pregunta de quin és el primer de tots els manaments. Llavors Jesús comenta la Llei amb la Llei: cita un passatge del Deuteronomi (“Shema Israel”) que tots els jueus coneixien, “Escolta Israel, estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor ...” (Dt 6, 4-5), i continua amb una segona cita, ara de Lv 19, 18: “Estima als altres com a tu mateix”, i encara segueix “No hi ha cap altre manament més gran que aquests

            El mestre de la Llei diu a Jesús que estimar Déu i “al pròxim com a tu mateix, val més que tots els sacrificis i totes les ofrenes”. Els fariseus llegien habitualment els textos profètics i retenien la frase del profeta Osees: “... el que jo vull és amor i no sacrificis, coneixement de Déu i no pas holocaustos”. (Os 6,6).

            Aquest fragment de Marc provoca el fer-se dues preguntes: 1) donat l’evident acord entre Jesús i l’escriba ¿perquè es va arribar a fer morir Jesús? No estaven pas en contra del seu ensenyament ... sinó més aviat en contra de la seva persona: ¿amb quina autoritat diu tot això? (Mc 6, 1-3).  2) un altre problema és ¿què va aportar Jesús d’original?, doncs sembla que tot estava ja en germen dins la Llei jueva. En primer lloc, Jesús ve a ampliar fins l’infinit la noció de pròxim, i també va estar entre nosaltres per viure en ell mateix aquests dos amors inseparables: l’amor a Déu i l’amor als altres, sense excepció.                   

Joan i Roser                                                                                                  

Diumenge XXX de durant l’any. 28 d’octubre del 2018

Diumenge XXX de durant l’any. 28 d’octubre del 2018         

Jr 31, 7-9                                                                                                                 

            Aquests versets pertanyen al anomenat “Llibre de la Consolació”, escrit per Jeremies, que resta a Jerusalem durant l’exili a Babilònia, i intenta animar als seus compatriotes desesperats, anunciant que els exiliats retornaran, alguns potser malmesos ... però tornaran.

            Quan van ser deportats, va ser difícil suportar les dificultats de la ruta, però la tornada serà joiosa, fins i tot pels més febles.

            Com que tot va malament, el seu missatge d’esperança seria poc creïble i, per això,  comença amb “diu el Senyor” ... no pas jo.

 .............................................    

      

Mc 10, 46-52             

            Els deixebles, a Jericó de camí vers Jerusalem, i després de tres avisos, continuaven sense comprendre la propera fi de Jesús, no era aquesta la seva idea de Messies ... estaven cecs.

            El text es podria interpretar com una paràbola. El cec Bartimeu, estava assegut “a la vora del camí”, no hi veia, no ho entenia, i és per això que estava a la vora i no pas  seguia el camí, conscient de la seva ceguesa; però un altre detall, estava assegut, que és simbòlicament la postura d’un mestre, lo que se’ns vol dir que era una persona intel·ligent, i es per això que constatava la seva falta de comprensió. Així, quan sent que passa Jesús, el crida, “Fill de David”, reconeix Jesús com a Messies, i insisteix, demana ajuda. La gent el vol fer callar, però Jesús s’atura i el fa cridar. Bartimeu s’aixeca, llença el mantell, i va cap a Jesús. El mantell era la peça més preuada per un jueu; segons la Torà, quan un té un deute, si no el paga, se li pot prendre tot excepte el mantell, sense el qual, amb el fred de la nit, podria morir ... seria matar-lo

            Bartimeu, doncs, ho abandona tot per anar cap a Jesús, i el nomena “Rabuni”, mestre, una forma de relació més íntima, i li diu “fes que hi vegi”, no ho veia clar, no ho entenia ... però quan hi veu, quan comprèn el missatge, segueix el camí de Jesús. La seva fe, la seva confiança en Jesús, l’ha salvat, ara ho veu clar.

            No es pot seguir Jesús a cegues, com en un ramat, cal demanar de veure-hi clar, i cal desfer-se dels entrebancs, per poder trobar el camí.

 Joan i Roser

Diumenge XXIX de durant l’any. 21 d’octubre del 2018

Diumenge XXIX de durant l’any. 21 d’octubre del 2018         

                                                           

Is 53, 10-11                   

                                                                                               

         És un dels “cants del Servidor sofrent”, del anomenat 2º Isaïes. Parla als seus contemporanis en una època problemàtica pel poble d’Israel: devastació, angoixa, persecució i exili a Babilònia. Es senten abandonats de Déu, i Isaïes posa l’exemple d’un Servent, que sembla personificar el poble exiliat, o el que en queda, per donar un missatge. Tres punts a considerar:

1) és difícil interpretar, és un contrasentit, creure que Déu pot complaure’s en el sofriment, si sabem que Déu és amor; cal entendre que quan el Servent és triturat pel sofriment, Déu s’inclina sobre d’ell amb amor, està al seu costat.

2) es pot donar un sentit a aquest sofriment, “després ... veurà la llum i se’n saciarà”, que no pretén pas ser una explicació del misteri del sofriment, però una esperança de que pot servir per quelcom ... a la fi tornaran a casa.

3) poden contribuir a l’obra de Déu. Pel servent, “el designi del Senyor arribarà a bon terme”, recobraran la pau. El profeta anuncia un esdevenir, una llum. El Servent obre una esperança al poble exiliat ... i també als cristians, quan seran colpits per la Passió de Jesús.                                                                                                                            .............................................          

Mc 10, 35-45                                                                                                                                                               Marc posa novament en relleu la incomprensió dels deixebles, quan Jaume i Joan pregunten a Jesús sobre els primers llocs en el Regne. Jesús els porta a imitar-lo bevent la copa i sent batejats, simbòlicament un desafiament a sofrir. Dins la Bíblia, “la copa” era sovint lligada a la dificultat o al sofriment, i  “ser batejats amb el baptisme ...”, significava submergir-se en l’aigua per morir ofegat, que es podria interpretar morir i, al sortir de l’aigua, viure una nova vida, ressuscitar.                                                                                                                     

            Si bé hi ha llocs preparats per Déu, els deixebles han d’entendre que el model pagà o dels mestres, no serà pas el del Regne que proclama Jesús. Allà és el servei el que els farà grans.

            “Donar la vida en rescat per tothom”. No té sentit imaginar que la vida de Jesús fos el preu pel perdó de Déu, seria desfigurar la imatge de Déu. La paraula “rescat”, significava “alliberament”, no un preu. Tots els profetes havien lluitat contra els sacrificis humans; els deixebles en cap moment entendrien que Déu pogués exigir la mort del seu Fill.

            El missatge de Jesús està en la seva vida, però la veritat que ens mostra té el seu risc, que ell assumeix; la seva mort n’és una conseqüència, i no s’ha de confondre amb un objectiu.      

Joan i Roser

Diumenge XXVIII de durant l’any. 14 d’octubre del 2018

Diumenge XXVIII de durant l’any. 14 d’octubre del 2018                                                                    

Sv 7, 7-11                                                                                                                                         Quan Salomó hereta el tron del seu pare David, en un somni, Déu li diu: “Demana què vols que et doni”, i ell respon: “... que tingui enteniment per governar el teu poble, i discernir entre el bé i el mal ...”.

            El llibre de la Saviesa, 900 anys després, recorda aquest text, i fa dir a Salomó: “vaig pregar i l’esperit de saviesa va venir a mi”. Els grans del món tendeixen a creure que tenen una saviesa innata, que en tenen el monopoli ... però no és així. Cal demanar-la humilment en la pregària, com va fer Salomó, que en el text es felicita d’haver triat la veritable saviesa, i enumera tot el que considera inferior a ella, com és la riquesa material.

            La saviesa no era pas un conjunt d’especulacions intel·lectuals, sinó que porta a trobar respostes als problemes de la vida; pel rei, era saber governar el seu poble.

            Es mostra la preferència de la Saviesa enfront de tots els bens de la terra, la superioritat dels bens espirituals sobre els materials, la Saviesa és un do de Déu.         

          .............................................               

Mc 10, 17-30       

            L’home pregunta “què haig de fer...”, i Jesús li diu “observar els manaments”. Crida l’atenció que Jesús, sols cita els manaments relacionats amb el proïsme. Els manaments són només una primera etapa, i Jesús “se’l mira amb afecte” i el crida a seguir-lo. Però per seguir Jesús cal ser lliure, i l’home comprèn que és un esclau de les seves riqueses, i la seva tristesa ressona com una confessió d’aquesta situació.    

            Jesús posa a proba la seva llibertat, la seva capacitat per discernir on es troba la saviesa. Jesús el convida a passar de ser un home que compleix la Llei, a un deixeble que segueix el camí. Les riqueses personals, del tipus que siguin, no basten, la salvació no es mereix, es rep per gràcia i, per això, cal ser lliure. 

            Jesús subratlla la dificultat dels rics d’entrar al Regne de Déu, i hi  afegeix que “és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que un ric entri al Regne de Déu”. Però cal saber-ho interpretar: la porta més estreta per entrar a Jerusalem, s’anomenava “porta de l’agulla” i els camells, per passar-hi, els tenien de treure tot el que portaven, per disminuir el seu volum i així poguessin passar ... semblant al que tindria de fer un ric, treure’s de sobre els diners.

            Els deixebles queden sorpresos, la reacció de Pere dóna a entendre que estan encara dins la lògica del mèrit, i Jesús els anuncia la persecució ... i els promet igualment la vida eterna, però com un do, no pas com una recompensa.  

Joan i Roser

MARIA

MARIA

           

            El nom de Maria, mare de Jesús, es troba molt poc en els Evangelis, i és absent en la predicació dels apòstols (Ac 2, 14-36).

Mc cita dues vegades Maria, encara que secundàriament, per exemple en Mc 6, 3: “ no és el fuster, el fill de Maria ? ...”.

En els evangelis de Mt i Lc, es parla de Maria en els relats del naixement i la infància de Jesús, tots relacionats amb textos que proclamava l’Antic Testament, de diferents maneres, sobre la vinguda d’un salvador enviat per Déu.

Jn  enquadra la vida de Jesús entre dues escenes en que Maria hi és present: les noces de Canà, que representa l’inici de la seva missió, i el Gòlgota, on acaba el seu missatge.

            En quan als documents antics, és a principis del segle II, en que Ignasi d’Antioquia és el primer en citar Maria, dient: “Jesucrist fou portat al sí de Maria, sortit de la sang de David i l’actuació de l’Esperit Sant”.

            Però teològicament els comentaris sobre Maria es van complicant: de mare de Jesús passa a anomenar-se “mare de Déu”, idea concretada en el concili de Constantinopla l’any 553.

            Alguns Pares grecs dels segles VII i VIII, comencen a evocar els dogmes moderns ... Maria ja no comparteix la nostra condició humana i, en certa manera es comença a desviar la fe en Crist vers una adoració gairebé idolàtrica a Maria.

            La teologia i la pietat marianes va evolucionant i es troben festes marianes cada vegada més importants. Es va posant en relleu la qüestió de la Immaculada Concepció, i altres qualitats realment sorprenents, com la “incomparable reina dels cels” i s’apunta cap el dogma de l’Assumpció.

            La invocació de Maria com a reina, comporta el posar-li una corona en les imatges que es van construint ... i encara és present en les lletanies resades després del rosari, que quan ho sents t’entristeix pensant a com Maria ha d’aguantar tots aquets atributs reialmes: reina de ..., reina de ..., que a mi hem dol quan ho sento.

            En quan a la idea sobre Maria, jo hem quedo a com Joan, en dues ocasions rellevants ens mostra Maria en el seu evangeli, escrit cap l’any 100:

1) les noces de Canà, en què els convidats es queden sense vi, i Maria al observar-ho, diu a Jesús “no tenen vi”, i li respon que “encara no ha arribat la meva hora”, però Maria convida als servidors a col·laborar en l’obra de Déu: “feu el que ell us digui”, referint-se a Jesús. Es pot considerar que Maria actua com a mediadora, anant a l’encontre de les necessitats dels homes i mostrant-los el camí.

i 2) el Gòlgota, en la crucifixió de Jesús. Segons Joan, vora la creu de Jesús hi havia la seva mare, Maria de Cleofàs i Maria Magdalena, i al costat de la seva mare, el deixeble que ell estimava. Ni la grandesa de l’obra que havia acomplert, ni el seu sofriment present, van poder atenuar els sentiments humans de Jesús, i diu a la seva mare “Dona, aquí tens el teu fill”, dirigint-se al deixeble estimat. La imatge d’una “dona” era emprada sovint pels profetes, que representaven Sió com la dona que infantava fills, i els reunia a prop d’ella per formar el poble de Déu. Ara es tractaria de formar un nou poble de Déu, la futura Església. Després, Jesús diu al deixeble “Aquí tens la teva mare”. La mare és aquí per donar la vida, i el deixeble per acollir-la, esdevenint fill. El “deixeble estimat” apareix com el primer membre de la nova família de Jesús, i acull la mare a casa seva. Jesús porta Maria a una nova maternitat, que serà el seu paper en el poble de Déu.

            Igual que el deixeble, nosaltres som convidats a rebre Maria com a mare, i acollir-la a casa nostra, participant així de la nova família de Jesús. La comunió amb Jesús no es pot viure sense l’acompanyament maternal de Maria. 

                                                                                           Joan Minguella

                                                                                           setembre-2018