Ac 2, 1-11
La
Pentecosta era una festa d’origen pagà, es celebrava la collita
dels fruits de la terra, però, més endavant, va esdevenir una festa
religiosa, per celebrar el do de la Llei al Sinaí. Els deixebles
estaven reunits “tots junts al mateix lloc”, donant a entendre la
unitat del grup.
És
difícil descriure l’actuació de Déu, d’aquí la utilització
de símbols, dels que se’ns avisa amb el “com”: com una
ventada, com unes llengües de foc. La remor i el vent, que omplí
tota la casa, és un element adequat per expressar la potencia i
dinamisme de l’Esperit. El mot hebreu ruah,
o el grec pneuma,
volen dir vent, però també esperit. El cop de vent omple tota la
casa, però les llengües de foc es posen sobre cadascú, és el
bateig amb el foc de l’Esperit (Lc 3, 16).
L’Esperit
fa caure totes les barreres que impedien la comunicació entre els
homes de races i llengües diferents, i cadascú sent proclamar la
Paraula de Déu en la seva pròpia llengua, doncs ja no s’expressa
sols en la llengua del Temple, sinó a la de cadascú.
................................................................
Jn 20,
19-23
El
do de l’Esperit, que Lluc situa en la Pentecosta, Joan en parla ja
el vespre de Pasqua. Les
portes estaven tancades, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas
la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por. Jesús “es posà
al mig”, és el centre de la comunitat, i el primer que fa és
donar-los la pau, que és font de vida.
La pau de
Jesús, és la de la Bona Nova, que transforma la por en joia, i que
obre les portes a totes les nacions. Després ve el do de la missió
“com el Pare m’ha enviat, també us envio a vosaltres” ... però
els enviats han de ser transformats, per poder continuar l’obra de
Jesús. “Alenà damunt d’ells”, semblant a l’alè de Déu al
crear l’home, és com una nova creació, seran persones noves. La
por i la obscuritat del nostra interior, amb la presència de Jesús,
es transformen en pau i alegria, amb la certesa que Ell està amb
nosaltres.
La
missió de treure el pecat del món, amb el do de l’Esperit, ara
l’han d’assumir els deixebles. Però el v. 23 desconcerta: “...
quedaran sense perdó”. És difícil pensar que el Déu que ens
mostra Jesús, pugui no perdonar; potser caldria interpretar que la
missió seria proclamar la paraula del perdó i, de no fer-ho, seria
deixar que el món ignorés aquest perdó, abandonar-lo al pecat i no
complir la missió encomanada. S’ha d’aconseguir que tothom, fins
i tot els pecadors, amb el perdó, s’integrin a la comunitat.
Joan i Roser
Joan i Roser
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada