el misteri de Nadal.

Els relats del naixement de Jesús, sols figuren en dos dels quatre evangelis. Perquè? ... La primera predicació cristiana sorgí a l’entorn de la Pasqua, el centre del missatge era el Crist mort i ressuscitat. Va ser després que els evangelistes es van preguntar: “Aquest Jesús, d’on venia?”. Si bé els relats del naixement són posats al començament dels Evangelis, venen després d’una reflexió sobre la resurrecció i ascensió de Jesús.

Mateu i Lluc no van pas voler escriure una biografia complerta de Jesús, sinó explicar el seu origen, mostrant que des dels primers instants de la seva existència, ell era veritablement l’enviat de Déu. Els primers cristians no havien pas constatat sols el miracle del retorn de Jesús a la vida, van comprendre que havia estat regenerat dins la mateixa vida de Déu. A partir d’això, consideren que Jesús era tingut en compte per Déu des de molt temps, i que pertanyia a la història de Salvació, és a dir, al projecte de Déu sobre la humanitat: des del seu origen és l’Enviat de Déu als homes.

El Fill de Déu, un nen dins un pessebre? Un infant feble, sense voluntat pròpia i que no parla? Però parla molt per nosaltres, diu com Déu ve dins la humanitat. No pas conquistant, ni com un dominador, sinó com un do que se’ns dóna. La pobresa d’aquest naixement és la revelació d’un Déu amb humilitat, que no ve pas a forçar l’home a reconèixer-lo dins el temor. Aquesta imatge del naixement ens diu que l’Evangeli és revelació i obra de vida, del començament fins el final.

Dins aquets relats del naixement, un hi veu el cel que s’obre, els àngels que parlen amb els pastors, una estrella que guia als mags ... Perquè aquest recurs al meravellós? D’entrada cal afirmar que el cristianisme no neix pas dins el meravellós, com hi ha tendència a dir. Cal llegir els evangelis del naixement com uns relats simbòlics. Les meravelles són signe d’una meditació de l’Escriptura i que ens ve a dir: “Veieu-hi aquí l’acompliment de les profecies, el que s’esperava”. És el símbol d’una recerca intel·ligent de la fe. Si som capaços de desxifrar-ho, ens diu que aquest infant no ve pas dels homes, sinó de Déu.

¿Què fer però d’una meravella que, avui dia, no té gaire sentit? Aquests relats s’assemblen a d’altres escrits del temps de Jesús, jueus o pagans, que expliquen el naixement d’un personatge important. El sentit de Nadal no està pas dins la meravella; els evangelis apòcrifs, que contenen moltes meravelles no han pas estat acceptats dins les Escriptures.

Per comprendre bé la nativitat, cal veure l’infant dins la menjadora i entendre les paraules de Pau: “Ell que és de condició divina no ha pas reivindicat el seu dret a ser tractat igual que Déu” (Fl 2, 6). Així la menjadora és la mateixa imatge de la creu, que ens mostra l’abaixament de Déu.

¿Com ens afecta aquest misteri del naixement? Podem llegir davant el pessebre aquest text de la carta de Pau als Gàlates: “Però quan va arribar la plenitud dels temps, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei, perquè rescatés als qui vivien sota la Llei i rebessin la condició de fills” (Ga 4, 4-5). Aquest text aclareix el fet que, per Nadal, Jesús pren la nostra condició d’impotència, per comunicar-nos la seva pròpia condició d’infant de Déu. És una primera il·lustració de la voluntat de Déu d’adoptar els homes com els infants des del seu naixement.

No sembla que es puguin analitzar a part cadascun dels misteris de Jesús, però si l’anunci de l’Evangeli va comença per la mort i resurrecció de Jesús, es suposa que Nadal fa de la totalitat de la vida de Jesús un esdeveniment de revelació. Els relats del naixement volen centrar la mirada del creient, no sols en la funció de “enviat”, que Jesús ve a acomplir, sinó sobre la seva mateixa persona, en qui es produeix el trobament de Déu amb la humanitat. A partir del naixement de Jesús es presenta el projecte de Déu: agrupar dins de la unitat tota la humanitat creada a la seva imatge: “Que siguin un, Pare, com tu i jo som un” (Jn 17, 21).

Des del començament de la seva història, la humanitat havia esperat que la vida de l’home seria conduïda cap a la immortalitat junt a Déu. El naixement de Jesús confirma aquesta esperança. Déu ve cap a nosaltres a compartir la nostra vida, a conviure amb nosaltres. El projecte de Déu es realitza dins una activitat continua creadora i, a la vegada, salvadora: porta la humanitat cap a la perfecció i li comunica, ja dins el temps, la seva vida eterna.

Alguns cristians dels primers segles, com sant Justinià, definien el cristianisme com una filosofia “Escola del Logos”, nom que volia significar que en Jesús s’hi encarnava la Raó divina. L’ensenyament de Jesús es feia, sovint, per mitjà de paràboles, de relats de la vida quotidiana, que estan lluny de ser discursos filosòfics. És a través d’elles que ens feia comprendre la saviesa de Déu, sense refusar la saviesa humana, però si transcendint-la. Si Jesús és filòsof o mestre del pensament, no és pas sols per les seves paraules, sinó per tot l’exemple de vida que ens dóna ... i això comença per la presència del Jesús, que encara no parla.

Resum d’uns textos de Joseph Moingh, jesuita