Is 40, 1-5, 9-11
Podem distingir dues
parts: 1) Isaïes, en tant que profeta, anuncia la bona nova al poble
jueu. “El Senyor m’ha ungit ...” El qui rep la unció, tenia la
missió d’aportar la benaurança al poble, però ... qui són els
desvalguts, els cors adolorits, a qui el profeta és enviat? Són els
exiliats que tornen al país i queden decebuts davant del que troben:
altres pobles s’han instal·lat a Jerusalem, on han introduït les
seves religions, hi ha molts matrimonis mixtes, i els jueus
tradicionals són una minoria.
En un missatge de
consolació, Isaïes proclama “l’any de gràcia del Senyor”.
Segons Lv 25, era un any sant que celebraven cada 7 anys (l’any
sabàtic), i cada 50 anys (l’any jubilar), en que els deutes eren
esborrats i els esclaus alliberats. Des d’un aspecte espiritual,
Déu perdonava els pecats, era com tornar a començar.
2) El poble s’alegra,
com si les promeses de la primera part s’haguessin ja complert,
serà com una gran festa, com un casament en el que cadascú es
revesteix amb la seva millor roba.
El text acaba amb una
mena de paràbola de la llavor; la germinació és una bella imatge
per sostenir l’esperança.
..........................................................................
Jn 1, 6-8.19-28
La
dignitat de Joan es gran, doncs se’l presenta com un enviat de Déu,
igual que els profetes dels temps antics.
Se’ns mostra Joan Baptista com testimoni de
la llum; ell sols ve a preparar el camí del Senyor. Però la seva
reputació era tal, que justifica la pregunta dels sacerdots i
levites: “ets el Messies ... Elies ... o el Gran Profeta?” La
resposta de Joan és un xic ambigua, no es reconeix com a cap
d’aquests personatges: “sóc una veu que clama en el desert”;
ve a anunciar la llum dins les tenebres, la Paraula dins un món en
silenci.
“¿Perquè bateges,
doncs?” La resposta de Joan no és massa aclaridora: “Jo batejo
amb aigua”, que forma part del món físic, i és sols una
anticipació del bateig en l’Esperit, que és la mateixa força de
Déu i que donarà el qui tenim entre nosaltres; anuncia la presència
de Jesús, abans d’haver-lo reconegut, i amb una extrema humilitat
... doncs era l’últim esclau qui deslligava la corretja del calçat
del seu amo.
“Això passava a
Betània ...”, és a dir, en terra pagana, on el poble jueu, venint
d’Egipte, va preparar el pas del Jordà per arribar a la Terra
Promesa; s’està preparant una altre travessia transcendent.
Joan i Roser
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada