les lectures del Vè diumenge de Pasqua. 3 de maig

Ac 9, 24-31

A Jerusalem no coneixien la conversió de Pau, i més aviat l’odiaven, doncs havia perseguit els cristians i col·laborat en la mort d’Esteve. Va ser Bernabé qui garanteix la bona voluntat de Pau, el va presentar als apòstols, i els explica com Pau va veure el Senyor, camí de Damasc.

Bernabé esdevé una mena de padrí de Pau i el porta cap els cristians de Jerusalem. Però els jueus de parla grega no se’n fiaven i, davant de les seves amenaces, els amics cristians de Pau li recomanen marxar.

Bernabé, junt amb Pau, seran cabdals per l’anunci de l’Evangeli als pagans. L’Església va creixent i s’anava consolidant “confortada per l’Esperit Sant”.

..........................................................................

Jn 15, 1-8

Amb el pastor i les ovelles estàvem dins el món animal, amb la vinya entrem en el regne vegetal; es tracta de fer-nos passar d’una realitat d’aquell temps a una realitat invisible.

A través de la imatge de la vinya, se’ns descriu la relació de Jesús amb el Pare i de Jesús amb els deixebles. Es realitza una nova Aliança entre els homes i Déu: “Jo sóc el cep veritable i el meu Pare el vinyater”. Amb l’al·legoria de la vinya, es reforça encara més la unió de Jesús amb els seus deixebles i seguidors, seran sarments units al nou cep, que és el mateix Jesús. Ells estan ara amb Jesús, que és la saba que alimenta els sarments, perquè donin fruit.

Jesús diu que si algú no està en mi, no es manté unit al cep i no aporta fruit, serà tractat com un sarment sec que es durà a cremar. Els deixebles són cridats a portar fruits al món i donar testimoni de la salvació aportada per Jesús.

La vinya està destinada a donar fruit, és la seva raó de ser. El secret de la nostra fecunditat està a les nostres mans: acostar-nos a Jesús i a les seves paraules, que ens portaran a mantenir-nos nets, de manera que la saba del cep pugui arribar als sarments, i produeixin raïm, donin fruit.

Joan i Roser

les lectures del IV diumenge de Pasqua. 26 d'abril

"conec les meves ovelles i elles em coneixen a mi"

Ac 4, 8-12

Pere i Joan han curat un malalt davant del Temple, i les autoritats jueves els detenen, els fan comparèixer davant el Sanedrí, i els pregunten amb quin poder han fet això. Lluc té cura de precisar, que Pere respon “ple de l’Esperit Sant”, amb lo qual vol donar a entendre que el que dirà és important, i que fa falta coratge per dir-ho. Pere els contesta “pel poder del nom de Jesucrist ...”, i després atribueix a Jesús la salvació, malgrat que el títol de “salvador” era estrictament reservat a Déu i, per tant, era una afirmació absolutament escandalosa i no acceptable pels jueus.

Actualment no podem mesurar la gravetat d’aquesta resposta, estem fora d’aquell context, però invocar un altre nom fora del de Déu, era entès com una idolatria, que mereixia la lapidació.

Però encara més, després, citant el Salm 118, 22, els diu que Jesús, “la pedra rebutjada pels constructors (vosaltres), ara és la pedra principal”, fent referència a la pedra que tanca la volta, o element superior que corona l’edifici, que sosté l’edifici.

..........................................................................

Jn 10, 11-18

Pot sorprendre això de pastor i ramat, però cal posar-nos dins el context bíblic; en aquella època, el ramat era l’única riquesa del seu propietari, i els reis, o dirigents del poble. eren sovint comparats a un pastor. Tota la ideologia del regne era desenvolupada a l’entorn d’aquest tema; el símbol dels reis era el bastó de pastor. Malgrat tot, no sempre es comportaven d’acord amb aquesta idea, així Ez 34, 1-10, critica els reis que, en lloc de pasturar el poble, es pasturen ells mateixos.

L’evangeli utilitza la bona imatge del pastor per descriure les bones relacions de Jesús amb tots nosaltres, i se’n donen tres característiques:

1) es remarca la diferència entre un bon pastor, que té cura de les ovelles i, fins i tot, s’arrisca per elles, i el mercedari, que només pensa en ell mateix.

2) amb el bon pastor, hi ha una coneixença mútua entre ell i les seves ovelles, que Jesús compara amb la mútua coneixença entre Ell i el seu Pare; en llenguatge bíblic, “conèixer” implica l’amor, els esposos es “coneixen”.

3) Jesús es refereix també a les ovelles que no pertanyen a aquesta cleda. L’amor de Jesús no és pas selectiu, està obert a tothom, la seva missió no té límits: “hi haurà un sol ramat i un sol pastor”. 

Joan i Roser

Com a laic en l'Església i en el món

Com a laic en l’Església i laic en el món, voldira fer un comentari sobre l’escrit del Cardenal Lluís Matínez Sistach que ha publicat La Vanguardia del dia 26 a l'apartat Paraula i Vida. Un comentari que faig amb tot el respecte a la persona del Cardenal i com una obligació de caritat cristiana.

1.- Cal precisar això de que “l’Església existeix per evangelitzar”. Em crida l’atenció que faci omissió del “servei de Caritat” (pobres, promoció social, denúncia de la injustícia ...) com un aspecte de l’evangelització. Que parli tan sols de l'àmbit Eucarístic i Sacramental i de la paraula, els quals tot i ser importants, perden el seu sentit si no ens porten a un compromís fratern.

2.- Què vol dir amb això de “més enllà de l’evangelització permanent”? I en què consisteix “una nova modalitat de testimoniatge”? Evangelitzar vol dir mostrar el Regne de Déu al món. Les celebracions sacramentals i la proclamació de la paraula són mediacions per ajudar a mostrar el Regne de Déu al món juntament amb un estil de vida coherent amb l’Evangeli. Aquesta és la veritable evangelització i no és pas “nova” ja que ens ve del mateix Jesús.

3.- Crec que fa una separació, sense fonament, entre el camp intra-eclesial i el del món. Tots dos són específics i propis pel compromís baptismal i la fe. No hi ha “un primer i immediat treball dels laics” extra ecclesia. Sembla que els laics fesim nosa dins l’àmbit intra-eclesial; malgrat que hi han laics que cauen en la temptació del “mea-pilisme” o replegament dins el món eclesiàstic i no viure els compromisos en els àmbits familiar, professional i sócio-polític. El laic no és un estira-cordetes dels capellans, compromès amb el món. Els preveres, diaques i religiosos i religioses també cal que estiguin “inserits en el món”, amb expressivitats pròpies. No m’extranya cert rebuig “eclesial” a la Germana Lucía Caram i també a alguns “secularitzats” que continuen amb la seva fidelitat a l’Evangeli de Jesús.

4.- Penso que és molt imprecís dir que “l’identitat cristiana del laic sigui estar en el món sense ser del món”. El laic ha d’estar en el món ja que forma part de l’Església i l’Església està en el món. No ser del món vol dir no participar ni tenir actituds contràries a l'Evangeli, assolir amb el nostre estil de vida un món amb justícia, veritat i llibertat, com va dir Sant Joan XXIII a l’encíclica Pacem i Terris. No parlem de “Cristians enmig del món” sinò de “Església enmig del món”. No parlem d’àmbits intra-eclesials, doncs aquests àmbits també són del món.

Llorenç Casanova Domènech

les lectures del III diumenge de Pasqua

Ac 3, 13-15.17-19

És un discurs de Pere, a la porta del Temple, davant de tot el poble. Tothom coneixia l’Escriptura i esperaven un Messies, però no l’identificaven en Jesús; cal reconèixer que, segons l’Escriptura, s’esperava un rei que alliberaria el poble, un Fill de l’home victoriós.

Pere intenta obrir-los els ulls: els profetes també anuncien que el Messies havia de patir, i els tranquil·litza: van ser responsables de la mort de Jesús, però en realitat “ja sé que no sabíeu el què fèieu” ... ara, però, “penediu-vos i convertiu-vos, perquè siguin esborrats els vostres pecats”.

Pere vol mostrar la continuïtat de l’acció de Déu, després “d’Abraham, d’Isaac i Jacob ... i ara Jesús”, i inicia aquí un repàs dels antics títols: Servent, que evoca el què diu Isaïes; Sant, la visió del Senyor assegut en un tron, també de Isaïes; Just, una altre característica de Déu; qui obre el camí de la vida, el primer que passà de la mort a la vida. No hi ha cap ruptura entre les promeses de Déu i la realitat actual.

..........................................................................

Lc 24, 35-48

Malgrat que estaven parlant de Jesús amb els deixebles que l’havien vist, anant cap Emmaús, quan se’ls presenta s’espanten i, fins i tot, arriben a tenir por; encara no havien assumit que Jesús era el Messies, però no pas com ells l’esperaven. Potser el Jesús que se’ls presenta té una imatge que no correspon a la que ells tenien del Jesús amb qui, feia poc, havien conviscut, i és per això que ha de mostrar la seva identitat: “mireu les mans i els peus”.

El fet de la resurrecció, va ser un objecte de fe pels primers deixebles, com ho és ara per nosaltres. En cap lloc, dins el Nou Testament, Jesús es deixa veure per algú que no cregui en ell.

Hi ha una expressió en el text, que es va repetint; “cal que ...”. Fa referència al compliment del projecte de Déu, que depassa la intel·ligència dels homes, però que se’n poden fer una idea llegint i meditant l’Escriptura, en que es podrà veure que aquest designi de Déu s’acompleix en Jesús.

Així, poc a poc, els deixebles assumiran que la Resurrecció també els afecta a ells ... en tindran de ser testimonis.

Joan i Roser

les lectures del II diumenge de Pasqua. 12 d'abril

Ac 4, 32-35

Aquest text és el que se’n diu un sumari, una mena de resum del què era la vida de la primera comunitat cristiana. Els apòstols acaben de rebre l’Esperit, i es diu en què consisteix la vida nova: la unitat, que es tradueix en el compartir. No es podria dir que tenien un sol cor i una sola ànima, si deixessin els altres a la misèria i tanquessin els ulls a les seves necessitats.

Es presenten les característiques d’una comunitat cristiana ideal, que testimonia la seva fe d’una manera pràctica; són omplerts de l’amor que els transmet l’Esperit de Jesús, i això els transforma i els fa veure d’una altra manera les realitats materials, s’ha produït un canvi de mentalitat.

“Dipositaven als peus dels apòstols el producte del que venien”, seria una manera de reconèixer la seva autoritat.

..........................................................................

Jn 20, 19-31

Estem encara en el primer dia de la setmana, és el començament d’una nova creació, el naixement de l’Església. La porta estava tancada, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por; malgrat tot, estaven reunits i no pas dispersats. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i es donà a conèixer, “ensenyà les mans i el costat”. Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe, doncs la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.

Jesús manifesta la seva presència amb el do de la pau i de la joia; els envia en missió com el Pare ha fet amb ell; “alenà damunt d’ells”, els donà l’Esperit, per comunicar-los una nova vida, i la capacitat de perdó, amb que oferiran una reconciliació universal, Déu és Amor i Perdó.

Els deixebles havien cregut ... però després de veure el Ressuscitat. Tomàs no hi era, i per creure necessita proves. Jesús no el censura pas, i admet que un acte de fe sigui condicionat per alguns elements ... obrint Jesús les mans, ja n’hi ha prou perquè Tomàs reconegui no sols al Senyor, sinó a Déu.

Aquest relat anava dirigit a la gent de finals del s. I (però també de tots els temps) que hauran de creure sense haver vist Jesús Ressuscitat amb els seus propis ulls. La fe tindrà de recolzar-se en el testimoni dels qui van experimentar aquesta presència, però ... sortosos els que així creuran.

Joan i Roser

Resurrecció-2

Després de la mort de Jesús, els seus amics van ser els testimonis de la seva resurrecció. El van veure viu, el van reconèixer per la manera de parlar, o de trencar el pa, o per els senyals de les seves ferides. La resurrecció de Jesús és un punt central de la fe cristiana. Pels creients tot home, com Jesús, ressuscitarà.

Sobre què reposa la fe cristiana en la resurrecció?

Els quatre evangelis i les cartes de Pau parlen de la resurrecció com d’un esdeveniment que realment va existir, encara que ningú en va ser espectador. La fe dels primers cristians en la resurrecció de Jesús, és una realitat històrica que ningú pot negar.

Aquets homes i dones diuen que van tenir la sorpresa de trobar buida la tomba de Jesús, el passat demà del seu enterrament, i que ells van veure i escoltar el Jesús crucificat, que es va aparèixer viu enmig d’ells, però no pas viu igual que abans.

Què podem saber de la resurrecció de Jesús?

No és pas la reanimació d’un cadàver, ni una desencarnació, com si el Fill de Déu fet home, desenganyat de la condició humana, l’abandonés per tornar al cel.

És l’entrada de l’home Jesús a una nova vida, dins el misteri del Déu viu. Mai havia passat això, i no hi ha cap mot adequat per parlar-ne. Déu l’ha despertat d’entre els morts, l’ha aixecat, l’ha justificat. També que Déu l’hi ha donat la raó, en contradicció amb el judici de Caifas, que l’havia condemnat a mort en nom de la llei de Déu.

La resurrecció de Crist, és essencial per un cristià?

Si prenem seriosament els textos del Nou Testament i la fe dels cristians després de vint segles, no podem pas dir que la resurrecció és una llegenda, encara que ningú la pot definir o descriure. Com diu Pau: “Si Jesús no hagués ressuscitat, la nostra fe seria buida ...”. Creure en la resurrecció ens fa cristians, serveix per situar-nos dins la llum, donar sentit a la nostra vida, valor a la nostra condició humana ... i això no és molt?

Com serem nosaltres després de la mort?

La fe en la resurrecció ens obra una esperança, lligada al sentit de la responsabilitat de l’home i a la fe en la justícia de Déu. Després de la mort continuarem sent nosaltres mateixos. Ningú pot descriure ni imaginar el que serem després de la mort, fora de l’espai i el temps, dins d’una altra vida. Però la fe en la resurrecció ens diu que serem nosaltres mateixos, dins la fidelitat en que hem viscut.

Resum d'uns petits textos sobre la Resurrecció, publicats en la revista francesa "creure"

les lectures del diumenge de Pasqua. 5 d'abril

Ac 10, 34. 37-43 El text és una mena de “credo” en que es descriu la missió de Jesús, la seva trajectòria i, després, posa èmfasi en la labor de la comunitat com a testimoni de la seva resurrecció. És una proclamació del nucli de la fe cristiana, destinada a tothom, jueus i pagans.

Pere està a Cesarea, a casa de Corneli, un centurió romà, empès per l’Esperit, doncs no hi ha cap motiu raonable que ho justifiqui, a més, això representava entrar a casa d’un pagà, cosa prohibida per la Llei jueva. L’evangeli desborda les fronteres d’Israel: tot home, encara que no jueu, pot ser batejat en nom de Jesús.

Un aspecte a remarcar és la insistència a dir que és Déu qui actua en Jesús: “Déu el va ungir”, “era amb ell”, “el va ressuscitar”, “li va concedir que s’aparegués a uns testimonis que havia escollit”, “l’ha constituït jutge de vius i morts”.

..........................................................................

Jn 20, 1 - 9

No hi ha testimonis del moment en que Déu intervé ressuscitant Jesús, sols sobre els seus efectes: la tomba és buida. Però el testimoni d’una dona no era vàlid, era imprescindible el de dos o més homes, i és per això que Maria Magdalena corre a dir-ho a Pere.

Pels jueus, el sepulcre és el sheol, on els homes duen una existència transitòria, una espera ... i Jesús ja no hi és. La pedra havia estat treta, la mort ha estat vençuda, no ha pogut mantenir Jesús captiu, i a dins sols hi havia el llençol d’amortallar i el mocador. Però si s’haguessin endut el cadàver no s’haurien entretingut a treure-li la roba, que esdevé la proba de que Jesús ha estat alliberat dels lligams que simbolitzen la passivitat de la mort.

Trasbalsats per la notícia, Pere i l’altre deixeble corren cap a la tomba, però malgrat que el deixeble hi arriba primer, qui primer entra a la tomba és Pere; hi ha ja una jerarquia? Pere, però, sols constata que Jesús no hi és. L’altre deixeble, amb els ulls de la fe, davant el buit, els signes de l’absència, sí que en treu una conclusió: “ho veié i cregué”; la fe li fa descobrir que Jesús és viu.

El fet més palpable, més evident, de la resurrecció, és que els deixebles, abans dispersats i atemorits, tornen a reunir-se, i després iniciaran la predicació del missatge de Jesús. Quelcom devia passar, d’altre manera ara nosaltres no seriem cristians.          

Joan i Roser

la Resurrecció

Si bé la crucifixió i mort de Jesús van ser esdeveniments públics, la resurrecció és quelcom confidencial.

Ningú ha vist la Resurrecció de Jesús: la tomba va ser trobada buida. Cap text descriu el fet, ningú era allà per verificar-ho. Ell viu d’una altre manera, com en un altre món, que se’ns escapa. No era pas la reanimació d’un cadàver, sinó un passar de la nostra condició mortal al món propi de Déu.

En els 4 evangelis es descriu la tomba buida, però sense masses coincidències: els personatges són diferents, encara que sempre dones que, en aquell temps, el seu testimoni no era vàlid, doncs per ser-ho era imprescindible el de dos o més homes.

La tomba buida, la desaparició del cadàver, no els fa creure en la resurrecció, però si haguessin trobat el cos de Jesús en el sepulcre, no hagués estat possible la fe en la resurrecció, ja que, pels semites, en el cos hi havia tota la persona, no hi havia la idea de cos i esperit (el dualisme grec de Plató) i, per tant, mai haguessin admès la possibilitat d’una aparició: si Jesús estava en la tomba, no podia estar en cap altre lloc. La desaparició del cadàver no fonamenta la fe en la resurrecció, però n’és una condició necessària.

Segons l’evangeli de Marc, el més antic, les dones troben la tomba buida, on només reconeixen “un jove vestit de blanc” que els diu: “no és aquí”. Jesús continua estan en el present i és actiu: “va davant vostre a Galilea”. Només reprenent el seguiment que havia quedat interromput per la mort en la creu, Jesús restablirà la visió. I aquesta trobada tindrà lloc a Galilea, és a dir, en mig de la nostra vida ordinària, en el que és habitual, quotidià … Galilea és la oportunitat de començar de nou.

El que es tradueix per “aparicions”, literalment és “deixar-se veure”, però el sentit de la visió està vinculat al tema de la fe: els deixebles veuen coses que sense la fe no es veurien. Després del desengany per la mort de Jesús, els fa reconèixer que el Jesús, que fou crucificat i sepultat, ara és viu.

Marc ens diu que les dones, les úniques que havien pogut superar els esdeveniments de la mort de Jesús (tots els altres havien fugit, doncs la condemna de Jesús els podria afectar també a ells), ara s’enfonsen, la por s’apodera d’elles, les desborda … i abandonen. Així, doncs, ja no queda ningú dels seus seguidors … Al posar aquí Marc punt i final al seu Evangeli (la resta va ser un afegitó molt posterior), se’ns està dient que si les dones no varen dir res, las comunitats que posteriorment es van anar formant, havien de ser fruit d’una nova presència de Jesús. Segur que quelcom va passar, sinó ara nosaltres, 2000 anys després, no seríem cristians. 

Joan i Roser

Perquè van crucificar Jesús?

El fonament de la nostra fe és la passió i mort de Jesús, la seva resurrecció i l’esperança de la seva vinguda. Avui ens pertoca reflexionar sobre la seva mort per crucifixió.

Perquè el van crucificar ?

Tres punts que van incomodar a les autoritats religioses i polítiques del seu temps:

1.- Un anunci del Regne de Déu que posava per sobre de tot el bé de l’home com a norma i criteri únic de la voluntat de Déu, àdhuc per sobre de les lleis religioses més sagrades d’aquells temps (Mc 2,27).

2.- Denúncia de la falsedat i egoïsme del culte i del temple i dels seus especialistes. Jesús els hi desmonta el seu tinglado religiós. (Mc 11,15-18)

3.- Crítiques a les riqueses i als poderosos. (Lc 6,24-26)

Els poderosos manipulen el poble i el crucifiquen. (Mc 15,6-15)

I per aixó el van crucificar i ell ho va acceptar per fidelitat a l'anunci del Regne de Déu.

Quan el Divendres Sant anem a adorar la creu fem-li aquesta pregunta: Senyor, per què et van crucificar? En la resposta trobarem l’essència de la vida cristiana i ens farem una altra pregunta: Et crucifiquem també nosaltres?  

Llorenç Casanova