Sobre "Mitis iudex Dominus Iesus", la carta apostòlica del Papa Francesc en forma de "motu propio".

"Mitis iudex Dominus Iesus: El Senyor Jesús jutge benèvol"

La Carta Apostòlica en forma de "Motu Propio" del Papa Francesc sobre la reforma del procés canònic per a les causes de declaració de nul·litat del matrimoni en el Codi de Dret Canònic no ha tingut gaire ressò, malgrat que la seva importància potser és superior a les del Sínode. Ja en el títol es manifesta la intenció amb la que enfoca el tema:

Per centrar el tema he de fer unes reflexions prèvies. Tant en el àmbit civil com en el canònic, el compromís matrimonial és el mateix: fidelitat, ajuda mútua i educació dels fills. Aquest compromís és per a tota la vida, fins que la mort els separi. Però poden sortir circumstàncies en les que aquest compromís s'ha trencat. En aquests casos l'àmbit civil considera el divorci, el matrimoni és dissolt; amb tot, amb la reforma del 2005, es pot dissoldre sense acreditar gaires causes (en podem dir "divorci exprés"). En l'àmbit canònic no es dissolt, sinó que es declara nul quan hi ha un impediment no dispensable; un defecte de forma en la celebració; falta de consentiment o vici en el consentiment.

L'augment dels divorcis i de les peticions de nul·litat canònica no indican una crisi de la institució "matrimonial" sinó de la persona. Per a que la vida en parella, també anomenada família, "funcioni" es necessita tenir una escala de valors ben clara, en la que el bé de la família estigui sempre per sobre els interessos individuals. Els cristians, els que ho són de fet i no només de nom, tenen una gran ajuda amb l'exemple i les paraules de Jesús de Nazaret. Deia un cantant italià dels anys seixanta que el seu matrimoni havia anat bé perquè eren "un trio": Ella, ell i Jesús de Nazaret.

Aquesta indissolubilitat absoluta i intocable del matrimoni canònic necessita un estudi exegètic i contextualitzar els textos evangèlics en els que es basa, tal com s'ha fet en altres temes. Però que el Col·legi Episcopal accepti aquest estudi és tan difícil com moure un elefant adormit.

Crec que és per això que el Papa Francesc ha publicat aquest "Motu Propio" (Llei pontifica de caràcter universal) que presenta les modificacions del Codi de Dret Canònic en el seu Llibre VII, Part III, Títol I, Capítol I, Cànons 1671 a 1691, en que es tracta del procés especial per declarar la nul·litat del matrimoni. Abans hi ha un preàmbul que és el que ens interessa conèixer.

<>

<

[...] Teniendo siempre como guía la ley suprema de la salvación de las almas. [...]

Consciente de ello [...] constituí un grupo de personas eminentes [...] para que esbozase un proyecto de reforma, quedando firme el principio de la indisolubilidad del vínculo matrimonial. [...]

És la preocupación de la salvación de la almas, que, hoy como ayer, continua siendo el fin supremo de las instituciones, de las leyes[...] Alimenta el estímulo de reformador el enorme número de fieles que [...] se desaniman ante las estructuras jurídicas de la Iglesia [...]; por tanto la caridad y la misericordia exigen que la misma Iglesia como madre se haga accesible a los hijos que se consideran separados.

[...] Disposiciones con las cuales se favorezca no la nulidad de los matrimonios sino la celeridad de los procesos. [...]

Criterios fundamentales:

1.- Una sola sentencia es ejecutiva. Ya no se requiere una doble decisión conforme.

2.- El juez único bajo la responsabilidad del obispo

3.- El mismo obispo es juez.- [...] El obispo en su Iglesia, de la que es constituido pastor y cabeza, es por eso mismo juez entre los fieles que se le han confiado [...] Esto valga especialmente en el proceso más breve, que es establecido para resolver los casos de nulidad más evidente.

4.- El proceso más breve, especialmente cuando se presenten argumentos particularmente evidentes.

5.- La apelación a la Sede Metropolitana[...] signo de la sinodalidad de la Iglesia.

6.- Función propia de las Conferencias Episcopales.- [...] Deben respetar absolutamente el derecho de los Obispos de organizar la potestad judicial en la propia Iglesia particular. [...] Cuiden de que se asegure la gratuidad de los procesos.

7.- La apelación a la Seda Apostólica, [...] que respeta un antiguo principio jurídico, de modo que resulte reforzado el vínculo entre la Sede de Pedro y las Iglesias particulares.

Després hi han set articles que modifiquen els cànons esmentats al principi. És interessant llegir-los i comparar-los.

Amb aquest <> el que vol el Papa es abreujar i fer més senzill, i per tant més econòmic, el procés de declaració de nul·litat de matrimoni,  tot i que les causes o capítols son els mateixos que fins ara i que ja van ser molt reformats en el Codi vigent per influencia del Concili Vaticà II. El Papa simplifica moltes coses, dona més autonomia a les Esglésies particulars presidides pel Bisbe, delimita les competències de les Conferències Episcopals i afirma que l'objectiu fonamental és el bé de les ànimes.

De forma implícita facilita els processos de nul·litat. Ser més explícit no pot, ja que això és matèria del Col·legi Episcopal que, per ara és un elefant adormit però que sembla que es vol despertar.

Tota simplificació és perillosa , per això recomano llegir el document original que, a diferència d'altres documents vaticans, és curt, només 12 folis, i entenedor. També es poden comparar els articles modificats del Codi de Dret Canònic amb els fins ara vigents, per copsar millor l'abast del canvi. Si voleu el document original d'aquest <> el podeu demanar a xarxalaics@gmail.com i us serà enviat amb format PDF. També podeu llegir Mt 5; Mt 19,1-2; Mc 10,1-12 i preguntar-vos perquè sentències de Jesús del mateix nivell, que les referides al matrimoni, han estat interpretades amb criteris exegètics, hermenèutics o contextuals i les referents al matrimoni només amb criteris purament textuals.

Llorenç Casanova

diumenge Ir d'Advent. 29 de novembre

Lluc, d’educació hel·lenista, escriu amb un grec molt culte, i hauria acompanyat Pau, en una part dels seus viatges, o al menys sembla deduir-se del seu text dels Fets dels Apòstols. Diuen que era metge, i sembla que Pau ho confirma (Col 4, 14 : “Us saluda Lluc, el metge estimat ...”), encara que altres creuen que era rabí, i d’aquí li vindria conèixer Teòfil (=”estimat de Déu”), una persona important, a qui dedica la seva obra, per demostrar-li que Jesús era el Messies esperat. Comença el seu Evangeli amb un pròleg, el que confirma un nivell cultural que no es troba en els altres textos del Nou Testament: “Són molts els qui han emprés la tasca d’escriure un relat dels fets que s’han acomplert entre nosaltres ... Ara jo, havent-me informat minuciosament ... he decidit d’escriure-t’ho, il·lustre Teòfil, d’una manera ordenada”.

 L’Evangeli de Lluc s’inspira, i ajunta moltes coses, al que va dir Marc i la font Q. S’ignora on va ser escrit i la data, encara que sembla molt probable l’any 80. En la seva obra , reflecteix l’ambient d’un període de calma dels anys  anteriors a la persecució de Domicià, i molts esdeveniments queden situats en un marc històric, datats en més o menys certesa. Segons alguns entesos, és l’Evangeli que més transmet una veritable teologia. Vol mostrar que Jesús va ser un salvador per a tothom, i no pas sols per un determinat grup. Els seus temes predilectes són: la misericòrdia, la renuncia a tot per seguir Jesús, la pobresa i la pregària; en diversos llocs, Jesús és presentat pregant o exhortant a la pregària. 

Jr 33, 14-16

            En nom del Senyor, el profeta Jeremies envia un oracle de benaurança al seu poble, traumatitzat per la catàstrofe sorgida amb la presència de les tropes de Nabucodonosor.

            Jerusalem estava ocupada, el Temple destruït, el país devastat, i la majoria de supervivents deportats a Babilònia. La gent es preguntava què se’n havia fet de les promeses dels profetes, del que havia anunciat Natam a David (2Sa 7, 12-13): “... posaré al teu lloc un del teu llinatge ... el seu tron es mantindrà per sempre”. Jeremies els diu que el Senyor complirà la promesa, i farà néixer un rebrot del llinatge de David, que serà un rei just i bo, no pas com els reis que els varen portar a l’exili. El mot rebrot evoca una idea de filiació però, a la vegada, d’una cosa humil i petita: Déu sempre fa néixer el millor, de les coses petites i insignificants.        

            Per nosaltres, aquest rebrot de David és Jesús, que ens anuncia la justícia i la bondat.

...........................................................                                                                                                                               

 Lc 21, 25-28.34-36                                                                                                                         

            Per descriure la seva segona vinguda, Jesús utilitza un llenguatge apocalíptic, que no és pas sinònim de terror. En grec, apocalipsi significava “aixecar el vel”, és un text de revelació, que al ser proclamat en temps de dificultats, pel desordre establert dins la humanitat, és també de consolació. La descripció d’un capgirament còsmic, és símbol d’un canvi de situació, la humanitat serà transformada amb la vinguda del Fill de l’Home, que apareixerà sobre d’un núvol, símbol de Déu, de qui li ve el seu poder.   

            En l’espera d’aquesta renovació promesa per Déu, Jesús convida a adoptar una actitud de vigilància activa: “redreceu-vos i alceu el cap”, que és l’actitud dels ressuscitats. Els posa en guàrdia contra totes les formes de desordre dins la vida privada, que provoquen les situacions catastròfiques que s’acaben de mencionar. Cal estar sempre alerta, actius i pregant, per poder-nos-en sortir bé de tot això ... i acaba el seu discurs, amb una crida a la confiança, que ens dóna aquesta entrada del Fill de l’Home dins la nostra història.

........  Pensant aquest text, condueix a la idea de que potser es dirigeix també a nosaltres, donada la situació que estem vivint: guerres, assassinats, catàstrofes naturals ... “Vetlleu i pregueu en tot moment”, ens recomana Jesús.  

Joan i Roser

diumenge XXXIV durant l'any. Crist rei del món. 22 de novembre

"vinguia nosaltres el vostre Regne,..."

Dn 7, 13-14 

Per entendre el text, cal anar una mica abans i una mica desprès. El profeta Daniel ens descriu una visió: veu quatre bèsties monstruoses (els imperis dominants), que sorgeixen del mar (el poder del mal). Un ancià vestit de blanc (que tothom entén que es tracta de Déu) venç les forces del mal, i apareix un Fill d’home enmig dels núvols del cel, a qui li dóna el poder i la reialesa, diferent de la dels reis de la terra.

És un missatge d’esperança, en un temps de dominació grega, sota Antioc Epifane. És com dir al poble, que ara estan dominats i perseguits, però la seva alliberació s’apropa i serà definitiva.

Daniel parla de fill d’home (=un home) però, en els evangelis, és sols Jesús qui parla d’aquest personatge, referint-se a si mateix. Hi ha, però, una petita modificació gramatical, Jesús es diu “Fill de l’Home”, que fa pensar en la Humanitat. Jesús es mostraria com el portador del destí de tota la Humanitat, seguint Dn 7, 18: “el poble sant de l’Altíssim rebrà la reialesa i la posseirà eternament ...”.

........................................................... 

Jn 18, 33-37 

Les paraules “Crist Rei del món”, actualment sonen malament, doncs evoquen una situació amb honors, fastuositat i poder absolut, que no és el que havia mostrat Jesús, reconegut com amic dels pobres, dels malalts, dels exclosos. Amb les seves paraules i el seu testimoni, que el va portar a la mort, ens va obrir el camí vers un món nou, que anomena Regne de Déu.

En el decurs de la seva vida, Jesús sempre havia defugit la pretensió del poble de fer-lo rei (rei que els alliberés de Roma) i, precisament ara, abandonat, anorreat i condemnat, es reconeix rei.

Davant Pilat, encarregat de defensar el poder polític de Roma, Jesús no refusa el títol de rei: “Tu ho dius: jo sóc rei”. Sembla com si Jesús deixés a Pilat la responsabilitat d’aquesta afirmació, i en precisa el sentit: “la meva reialesa no és d’aquest món”. Però la paraula “món”, no és pas una referència a que el reialme de Jesús pertany a una dimensió espiritual, i fora de la realitat en que vivim. Si fos així, seria deixar de reconèixer el compromís de Jesús, especialment amb els pobres, durant la seva vida pública, no hauria preocupat a les autoritats jueves i, segur, no hagués acabat a la creu. Aquest rei, que és Jesús, no té cap altre ambició que el servei als demés, donant testimoni de la Veritat que, en sentit bíblic, és Déu mateix, de qui Jesús n’és la Paraula.

Joan i Roser

diumenge XXXIII de durant l'any. 15 de novembre

Dn 12, 1-3

            El llibre de Daniel va ser escrit cap l’any 170 aC, durant la dominació grega, en temps de Antioc IV, que es feia anomenar Epifanes (=manifestació de Déu), i que perseguia i matava als jueus que es negaven adorar-lo.

            Daniel adreça al poble un missatge d’esperança: després de les desgràcies, el poble serà alliberat, i els que “dormen a la pols de la terra seran desvetllats” ... tornaran a viure, ressuscitaran. Déu no pot pas abandonar eternament els que han acceptat morir per Ell.

            En aquell temps, es creia que la immortalitat afectava sols al poble, gràcies als fills el poble persistia, però no pas els individus, que després de la mort, s’aplegaven en el sheol per un repòs etern. El llibre de Daniel, és el primer testimoni d’una nova revelació: Déu és el mestre de la vida, i pot despertar als qui dormen al sheol, per donar-los vida eterna.

...........................................................

 Mc 13, 24-32                                                                                                                                                      

            Aquest  text forma part del discurs escatològic pronunciat per Jesús en la muntanya de les Oliveres.

            S’anuncia la vinguda del Fill de l’Home amb l’arribada del Regne. El llenguatge apocalíptic, obscur per nosaltres, era ben comprés pels cristians del primer segle, i això és el que motiva utilitzar-lo per proclamar un missatge d’esperança.

            Una commoció còsmica, era la manera de descriure la caiguda d’un rei o d’una nació opressora. El sol i la lluna eren símbol de divinitats paganes, i les estrelles i astres, els seus vassalls que oprimien els pobles. Amb la caiguda d’aquets elements, el Fill de l’Home posarà terme a les probes i persecucions, que patirà l’Església durant un temps, i aplegarà els elegits provinents de tot arreu.

            Se’ns vol dir que Déu és el Senyor de la historia. No s’ha pas de parlar de “fi del món”, sinó, que amb la victòria total sobre el mal, més aviat de “transformació del món”, de “renovació del món”.

            ¿Però quan passarà tot això? “D’aquell dia i aquella hora, ningú en sap res”, per tant, no s’ha d’abandonar la feina, pensant que tot això és a prop. Jesús sols dóna uns signes que faran preveure l’esdeveniment ... i que compara amb el que passa amb la figuera, quan està a prop l’estiu.  

Joan i Roser

símbols cristians (3)

Quaranta aplicat al temps, significa espera, proba i preparació ... però també tota una vida. Quaranta anys de camí, van ser necessaris per arribar a la Terra promesa; després de quaranta anys, els esclaus sortits d’Egipte ja no hi eren, el poble que hi arriba eren els fills, era un poble lliure, no esclau.

Jesús va passar quaranta dies al desert, on va ser temptat (Mc 1, 12-13) ... Jesús va ser temptat durant tota la seva vida. La Quaresma dura quaranta dies ... per preparar la Pasqua.

Sang la sang és el símbol de la vida, que en la copa de vi que Jesús ofereix durant el Sopar, és dir-nos que dóna la seva vida per defensar el seu missatge com a Paraula de Déu, que ha proclamat en la seva condició de carn, de persona, de cos humà, que ofereix prèviament en forma de pa ... és l’Eucaristia.

Sal la sal, que permet la conservació dels aliments, com ara la carn, apareix com un símbol d’incorruptibilitat. També la sal dóna més gust i sabor als aliments: sense sal els aliments són insípids. Jesús diu als deixebles que “són la sal de la terra” i els convida a donar al món el seu veritable sentit, tot i guardant-lo de la corrupció (Mt 5, 13).

Set és el nombre perfecta dins la Bíblia, que esdevé sagrat pel 7º dia, el del repòs de Déu, i dins la predicació de Jesús, el set continua ocupant un lloc important en l’anunci de la Nova Aliança.

Jesús proclama set malediccions als escribes i als fariseus hipòcrites (Mt 23, 13 s). Quan Pere diu a Jesús si ha de perdonar set vegades, referint-se a la llei del Talió, li respon “no set vegades, sinó setanta vegades set” ( Mt 18, 21-22), on el set pot simbolitzar la plenitud, la totalitat.

En l’Apocalipsi hi ha múltiples referències al set: la visió cal revelar-la a les set esglésies (Ap 1, 11); l’anyell porta set corns i set ulls, que són els set Esperits de Déu (Ap 5, 6); set àngels amb set trompetes (Ap 8, 6).

La tradició cristiana es manté fidel al set: les virtuts teologals, els pecats capitals, els dons de l’Esperit, els sagraments de l’Església catòlica.

Tempesta la navegació és una metàfora de l’existència humana, i la tempesta representa els assalts de les forces del mal, que poden portar al naufragi.

Tres pels cristians és el nombre de la Trinitat. Déu és un, però a la vegada tres ... no sempre fàcil d’entendre-ho. Ho aclareix una mica unes paraules de Ireneu de Lió: “Jesús i l’Esperit, són les dues mans de Déu amb les que actua en el món” ... el Pare i les seves dues mans (Fill i Esperit) són un sol Ésser.

El tres relacionat amb Déu, apareix també en els evangelis: “El tercer dia es van celebrar unes noces a Canà ...” (Jn 2,1-5) en que es va produir no un “miracle”, sinó com diu Joan un “signe”, que porta a preguntar-se “un signe de què?”. El tercer dia és el dia de l’actuació de Déu, que porta a Jesús a començar la seva missió, i explica en què consisteix: no ve a trencar la Llei de Moisés, que representa les piques de pedra amb l’aigua per la purificació, sinó a canviar-li el contingut. Transforma l’aigua en vi, i el cap del servei troba que aquest és un vi millor.

El tres torna a aparèixer després de la mort de Jesús, que “el tercer dia” va ressuscitar ... Déu torna a actuar.

Vent El vent ha estat associat a la divinitat. En la Pentecosta: “com si es girés una ventada impetuosa ...”, abans que una llengua de foc es possés sobre cada un dels deixebles (Ac 2, 2). El vent i el foc són les dues manifestacions de l’Esperit de Déu.

Vinya en l’Antic Testament esdevé símbol d’Israel, que Jahvè cultiva amb cura i n’espera una producció generosa (Is 5, 1-7), però malgrat la seva atenció, la vinya d’Israel, a vegades, el decep amargament (Jr 2, 21).

Jesús proclama que ell és el vertader cep, i el seu Pare el vinyater; l’ésser humà és el sarment que unit a aquest cep, ha de donar fruit (Jn 15, 1-5).

La vinya és un símbol del Regne del Cel. En la paràbola dels vinyaters homicides (Mt 21, 33-44) el pare, finalment, hi envia el fill, que els vinyaters també maten. Llavors el pare els castiga i decideix confiar la vinya a uns altres vinyaters: el Regne del Cel serà obert a totes les nacions, a tothom.

Joan Minguella

diumenge XXXII de durant l'any. 8 de novembre

"aquesta viuda pobra és la que ha donat més que tots"

1Re 17,10-16

Estem en el regne del Nord, al s. IX aC. El rei Acab, sota la influència de la seva dona Jezabel, s’allunya del veritable Déu, per donar culte als Baals, déus de la fertilitat, la pluja, els llamps i el vent. Però Déu provoca una sequera al país, per demostrar que és Ell qui domina la natura. Després de profetitzar aquest fet, i davant la còlera del rei, Elies es veu obligat a fugir a l’estranger.

A Serepta, Elies demana beure i menjar a una dona pagana, viuda i pobra, que es juga la vida compartint amb el profeta tot el que té, “... i després morirem de fam”, ja que no tenen res més. En els pobres, és on hi ha més disponibilitat a compartir ... però aquest gest comportarà, per aquesta dona, que ja no li falti mai ni farina ni oli.

Els pagans també poden beneficiar-se de la generositat de Déu, si tenen fe. La salvació es promesa a tota la humanitat; la paraula de Déu també ressona en terra pagana. Anys més tard, Jesús recordarà aquest text als seus compatriotes (Lc 4, 25-26).

...........................................................

Mc 12, 38-44

Els “mestres de la Llei”, o escribes, eren laics estudiosos de la Llei, amb dret a comentar l’Escriptura i predicar, i disposaven d’un lloc al Sanedrí i a la sinagoga. Tenien un gran reconeixement popular, i això portava a exagerar el seu protagonisme.

Al llarg del seu evangeli, Mc mostra una creixent malfiança dels escribes envers Jesús, fins arribar a buscar com fer-lo morir. Jesús, però, no els retreu això, sinó que “devoren els bens de les viudes” aprofitant-se de la seva autoritat, i que fan ostentació amb boniques vestimentes, però estan lluny de posar en pràctica allò que ensenyen.

Jesús veu com uns rics fan ofrena de molts diners i, com a contrast, una viuda pobre hi posa dues petites monedes, que són tot el que té. Igual com la viuda de Serepta dóna a Elies les seves últimes provisions, aquesta dóna els seus últims diners.

El model que proposa Jesús, no és la ostentació d’alguns escribes, la seva recerca d’honors, sinó la discreta generositat de la viuda, que ho arrisca tot per la seva confiança en Déu.

La mirada del Senyor no es limita a l’exterior, sinó que va al cor de les persones, per descobrir-hi el sentit profund dels seus gestos. 

Joan i Roser