diumenge XIII durant l'any. 26 de juny

1Re 19, 16. 19,21

És el relat de la vocació d’Eliseu. La crida esdevé sempre en el marc de la vida quotidiana: a Eliseu mentre està llaurant, a Moisès i David pasturant el ramat, a Mateu recollint impostos, als primers deixebles pescant.

Eliseu estava llaurant l’últim tros, el que feia 12, signe de plenitud, havia acomplert del tot la seva missió. Elies el tria com al seu successor, tirant-li a sobre el mantell; els gestos diuen més que les paraules, era com transmetre una part de la seva força, invitant-lo a participar de la seva missió. Eliseu li diu que el deixi acomiadar-se dels seus pares i Elies respon “Vés! Torna-te’n! A què t’obligo jo?” És una frase que sorprèn, potser vol recordar a Eliseu que és lliure, però si ho accepta (si ha entès el gest del mantell), aquesta vocació implica una tria radical, una ruptura amb tot lo anterior. Eliseu ho entén, mata els bous amb que llaurava, i amb la fusta dels arreus, fa foc i els cou; és un gest definitiu, ja no li queda res. Amb aquest àpat s’acomiada de la família i trenca definitivament amb el seu passat.

En aquest relat, es donen les condicions d’una vocació: una crida de Déu, resposta a la crida, ruptura amb el passat i inici d’una nova vida al servei d’una missió. 

.....................................................................

Lc 9, 51-62

L’evangeli d’avui, marca un gir. Jesús i els deixebles deixen Galilea i fan camí cap a Jerusalem, que no és una ruta estrictament geogràfica, sinó teològica; fidel a la seva missió, Jesús decideix anar vers el final.

Perquè anava a Jerusalem, els samaritans no volen acollir Jesús (hi havia una hostilitat, des de segles, entre samaritans i habitants de Jerusalem) i els deixebles pretenen fer baixar foc del cel (com va fer Elies 2Re 1, 10), no admeten que d’altres pensin diferent. Però creure en Jesús no es pot imposar, i Jesús simplement va cap a un altre lloc, obrint així les perspectives de la tolerància cristiana.

Al llarg del camí, dues persones diuen que volen seguir Jesús, i Ell en crida a una altra. Són persones sense nom, són figures tipus de cadascun de nosaltres, segons les circumstàncies de les nostres vides. Al primer, Jesús li proposa que caldrà renunciar a la seguretat, doncs Ell no té on refugiar-se. Al segon és Jesús qui el crida; la resposta a una crida comporta renunciar a tot, enterrar el pare podria ser un pretext. El tercer vol acomiadar-se dels seus, i la postura de Jesús és més exigent “amb la mà a l’arada no es pot mirar enrere”. El seguiment comporta superar l’entorn social i mostrar-se lliure.

Jesús no vol apagar l’entusiasme dels seguidors, sinó que siguin conscients del compromís que comporta la seva decisió.  

Joan i Roser

 Diumenge XII durant l’any. 19 de juny del 2016

Za 12, 10-11; 13,1  

  És difícil interpretar aquest text. Zacaries és un profeta que parla després del retorn de l’exili a Babilònia. El poble, per un voler de Déu, ha tornat a la terra dels seus avantpassats, però la situació no és gaire bona, doncs s’ha de reconstruir tot. El profeta vol fer reviure l’esperança del poble, i parla d’un home misteriós, enviat per Déu, que es presenta com aquell que han traspassat (és a dir, menyspreat, refusat, mort), i tothom plorarà la seva mort “com es plora la mort d’un fill”.

              Així, els habitants de Jerusalem, s’adonaran de tot el què han fet, que els va portar a l’exili, i es penediran, ploraran ... i seran perdonats: “brollarà una font per purificar els pecats dels descendents de David”.

              L’evangeli de Joan hi ha volgut veure una al·lusió a Jesús. (19, 36-37): “s’havia de complir allò que diu l’Escriptura ... miraran aquell que han traspassat”.

.....................................................................                                                                                        

Lc 9, 18-24

              Jesús es retira a pregar, no vol allunyar-se de la seva veritable missió. La pregària prèvia de Jesús mostra la importància del què anava a dir,  i pregunta: “qui diuen que sóc jo?”. La opinió de la gent fa referència al passat, és un profeta d’altre temps; els homes no saben obrir-se a la actualitat de Déu, al avui de Déu ... “i vosaltres?” continua Jesús. Pere diu que és el Messies, probablement impressionat per tot el què ha vist. Però, no han entès encara la manera com Jesús ve a fer de Messies, que no és pas com ells esperaven: un rei per treure els romans, i uns càrrecs a repartir; és per això que Jesús els manà de no dir res a ningú. La seva veritable missió és de servir i no de poder. 

              Llavors, Jesús anuncia la seva Passió, mort i resurrecció, una imatge de Messies molt diferent del que havien previst ... i també els adverteix de les complicacions que els esperen, si volen continuar seguint-lo, caldrà posar la vida al servei dels altres, i estar disposat a viure semblant a com Ell ho fa, malgrat saber que això pot portar problemes.   

 AMORIS LAETITIA  Cap. IV  L'amor en el matrimoni

Aquest capítol és el més llarg però el més important. Està dividit en quatre parts:

1.-El nostre amor quotidià

2.- Créixer en la caritat conjugal

3.- Amor apassionat

4.- La transformació del amor

1.- El nostre amor quotidiá

L'eix de la primera part és el text de 1Co 13,4-7 en el que Pau parla del camí incomparable del amor, però Pau  no ho dirigeix als matrimonis sinó a la comunitat, amb tot el Papa agafa les quinze característiques i les aplica al matrimoni, fent el que en podriem dir una hermenèutica del text. És un text que hi ha que llegir-lo en la seva totalitat ja que el considero fonamental per entendre la resta del document.

- L'amor és pacient: no es deixa portar per impulsos, no respon amb ira, l'altre té dret a     viure amb mi tal com és.

- L'amor és servei: no és només un sentiment sinó que es manifesta amb les seves obres

- L'amor no té enveja: no està centrat en el propi jo sinó que accepta que cadascú té dons i camins diferents.

- L'amor no és pedant ni agressiu: no es creu superior al altre sinó que compren, ciuda i protegeix a l'altre. A la família no hi ha el domini d'un sobre l'altre.

- L'amor és amable: les seves formes no són aspres ni agressives, no es fixa en els errors de l'altre i no observa els propis.

- L'amor és desinteressat: No es tanca en si mateix sinó que busca l'interés de l'altre.

- L'amor no té violència interior: No reacciona violentament davant l'error o les febleses de l'altre. Diu el Papa, <<Sólo un pequeño gesto , algo pequeño, i vuelve la armonia familiar>>   

- L'amor perdona: Una actitud positiva que busca entendre les debilitats del altre, no busca i rebusca les culpes de l'altre sinó que pensa en buscar les seves pròpies culpes. La família ha de ser un lloc de comprensió i no de permanent tensió i càstig mutu.

- L'amor s'alegra en l'altre: Valora la seva dignitat, la seva capacitat i les seves bones obres.

- L'amor ho disculpa tot: Intenta buscar el costat bo de l'altre més enllà de les seves debilitats o errors. Però no és ingenu de veure aquestes debilitat o errors, però no respon amb violència o arrogància.

- L'amor confia: Dóna llibertat a l'altre, no vol posseir i dominar totes les coses.

- L'amor espera: Accepta que algunes coses no vagin com ell/ella  vol, i espera que l'altre pugui canviar.

- L'amor ho suporta tot: Porta les contrarietats amb esperit positiu, es manté ferm en les seves opcions, no es deixa dominar per la rancúnia i el menyspreu cap  a l'altre.

2.- Créixer en la caritat conjugal

 Amb aquest "himne" de Pau, passa a considerar el segon punt: Créixer en la caritat conjugal, que consta de déu punts, que els comentarem en les seves idees fonamentals:

- Tota la vida, tot en comú: El matrimoni, sobre tot si el considerem sagrament en el sentit dels capítols anteriors, no es planteja una relació només per un temps sinó que perduri per dues raons la primera relacionat amb la parella ja que, si com a sagrament és la mostra visible del Regne de Déu, és un compromís per sempre i un amor dèbil o malaltís, que no tingui en conte el que s'ha dit en el primer punt (1Co 13) no pot aguantar un nivells alt de compromís. El segon relacionat amb la procreació ja que els fills: << Esperan que pueda perdurar en el tiempo; los hijos no solo quieren que sus padres se amen, sino también que sean fieles y sigan siemprer juntos>>

- Alegria i bellesa: <<Cuando la búsqueda del placer es obsesiva, nos encierra en una sola cosa [...] la alegria, en cambio, amplia la capacidad y nos permite encontrar gusto en realidades variadas, aun en las etapas de la vida donde el placar se apaga>>

- Casar-se por amor: <<casarse es un modo de expresar que realmente de ha abandonado el nido materno para tejer otros lazos fuertes y asumir una nueva responsabilidad ante otrra persona [...] comprometerse con otro de un modo exclusivo y definitivo siempre tiene una cuota de riesgo de riesgo y de osada apuesta. El rechazo de asumir este compromiso es egoista, intertesado, mezquino, no acaba de reconocer los derechos del otro>>

- Amor que es manifesta i creix: L'amor es manifesta en els petits detalls de la vida quotidiana, és aquí on l'amor creix o on l'amor mor, no en actes extraordinaris.

- Diàleg: Escoltar amb paciència i atenció, no començar donant opinions o consells, escoltar el que l'altre et vol dir.

Al final d'aquest  capítol  comenta el tema de l'amor apassionat, o sigui de la dimensió eròtica de l'amor. Fa una visió positiva de la sexualitat i del perill de que es converteixi en violència i manipulació, amb un desig egoista del propi plaer sense consideració cap a l'altre. Durant molt de temps les relacions sexuals eren considerades pecaminoses però

necessàries per a la reproducció. És per això que es toleraven només en el àmbit del matrimoni i només amb finalitats reproductives. Amb aquesta aspecte s'ha avançat molt, però el tema de la "única finalitat reproductiva" encara no està resolt.

Al final parla de la virginitat i del celibat malgrat que ho barreja amb la sexualitat del matrimoni en les etapes avançades de la vida o en circumstàncies de malalties greus, temes que, jo crec són molt diferents.

 LLorenç Cassanova

diumenge XI durant l'any. 12 de juny

2Sa 12, 7-10. 13

David va cometre un adulteri i un crim: pren la dona d’Uries i, per encobrir la seva acció, envia Uries a primera línia del front, per així assegurar-se de que el mataran. El profeta Natan li retreu la seva conducta i li explica la història d’un home ric que pren l’únic anyell d’un pobre, per oferir un àpat als seus convidats. David, que havia estat pastor i coneixia el valor afectiu d’una ovella, diu: “Aquest home mereix morir” ... “Aquest home ets tu!”, li respon Natan. David, amb un harem ple de dones, es fa portar al llit l’única dona d’Uries, un oficial seu.

Natan, el profeta, parla en nom de Déu. David, que com a rei, està encarregat de guiar el poble seguint els manaments del Senyor, ha menyspreat el Senyor infringint la Llei. David, però, no intenta justificar-se, sinó que reconeix el seu pecat, i el profeta li pot anunciar el perdó de Déu: “... no moriràs”. Però els nostres actes porten els seus fruits i, des d’ara “l’espasa no s’apartarà de casa teva”... tres dels seus fills van morir violentament, encara que això no és pas un càstig de Déu, però l’oracle de Natan invita a veure-hi una conseqüència del seu pecat.

.....................................................................

Lc 7, 36-8, 3

Sovint trobem Jesús en àpats amb companyies diverses que, per ell, són la ocasió d’aportar als homes el seu missatge. Avui el veiem a casa del fariseu Simó. Cal situar-se en l’escena: la porta esta oberta i els convidats estan ajaguts sobre un divan, a l’entorn de la taula, amb els peus cap enfora. Això explica que la dona podés entrar i arribar als peus de Jesús; un notable atreviment entrar a casa d’un home socialment pur, sent ella impura. Jesús, però, no la refusa, i mostrant ella una gran fe, li cauen les llàgrimes, apropant-se a Jesús amb gestos poc convencionals.

Jesús no dubta en acostar-se als pecadors, és misericordiós, però això no ho entén el fariseu Simó, que compleix la Llei i es té per just ... i als ulls de l’amfitrió, si Jesús fos profeta, sabria que aquesta dona és una pecadora.

La gran qüestió és el perdó. Què fa obrir-se al perdó, el recurs a la Llei o la fe? ... Jesús explica una paràbola i pregunta quin dels dos deutors estimarà més, i contrasta els gestos de la pecadora amb les omissions del fariseu; el contrast entre les dues menes de “deutors”, segons la paràbola. Després diu a la dona “Els teus pecats et són perdonats”, però “qui és aquest ...? es pregunten els convidats.

Al final del text es veu, amb sorpresa, que no sols els Dotze acompanyen Jesús, sinó que, en contra de la costum dels rabins, també va rodejat de dones, algunes amb nom i tot. És una actitud de ruptura, que encara ara costa d’acceptar.

Joan i Roser

diumenge X durant l'any. 5 de juny

"Déu ha visitat el seu poble"

1Re 17, 17-24

Elies, enmig d’una gran sequera i fam, troba refugi a casa d’una viuda pobre, que l’acull i comparteix amb ell tot el que té. El fill de la viuda cau malalt i mor. En aquell temps, una mort prematura era considerada com un càstig, i la viuda pensa que la presència d’Elies ha sigut la causa de la mort del seu fill, com un càstig pels seus pecats: “has vingut per fer presents a Déu les meves culpes, i fer morir el meu fill”.

Elies puja el noi a la seva habitació i s’estira sobre d’ell tres vegades (tres és símbol de l’actuació de Déu), i prega a Déu que li retorni l’ànima, expressant així, que amb la pregària s’aconsegueix retornar la vida.

Al retornar la vida al fill, Elies dóna molt més que una curació física ... porta la dona a la veritat: la mort no és un càstig, i Déu és el Déu de la vida. Un altre missatge és que Déu no reserva pas els seus beneficis pel poble d’Israel, sinó que els dóna a tota la humanitat.

.....................................................................

Lc 7, 11-17

Ningú demana res a Jesús, és ell qui pren la iniciativa, per pura gràcia. Les llàgrimes de la viuda l’impressionen, i diu “no ploris”. No torna la vida al fill a causa de la fe, sinó perquè queda colpit per la situació de la viuda, que sense marit ni fills, no disposaria de recursos per viure.

Les viudes, segons la tradició bíblica, eren vulnerables, i més encara si no disposaven d’un fill baró, que els garantís seguretat i dignitat, quedaven totalment desemparades.

Jesús, al tornar el fill a la viuda, no sols mostra el seu poder, sinó el seu amor i la seva tendresa, malgrat que tornant la dignitat a la dona, transgredia les regles excloents d’aquella societat. Jesús ve a fer-se solidari amb els dolors humans, però també a portar consol i esperança ... fins i tot sense por de tocar un mort, amb lo que el podrien considerar impur.

 El poble queda esglaiat, i reconeix en Jesús un profeta, però també “Déu ha visitat el seu poble”. En l’Antic Testament, “visitar” dóna a entendre una intervenció salvadora de Déu. El text dóna un doble testimoni, del poder i de la tendresa de Déu.

Joan i Roser