Cal encara parlar de Déu?

Cal encara parlar de Déu?

Podem parlar de Déu a aquells que no hi creuen? O que són d’una altre religió i no ens demanen res? Portar la Bona Nova fins els extrems de la terra no és pas un manament, però per tot cristià, sí una necessitat interior. No es tracta d’imposar, ni importunar, sinó de fer compartir. Aquest moviment natural de la vida de fe, es modifica segons les circumstàncies. És en aquest sentit que avui es parla de “nova evangelització”.

Però com enfocar aquesta missió d’anunciar, d’evangelitzar? Sant Pere ja deia que l’Evangeli cal que sigui anunciat amb humilitat. I ja en temps més recent, el papa Francesc assegura que “l’Evangeli es proclami sempre en camí, mai assegut, sempre en camí: que sigui en camí físic, en camí espiritual, o dins el camí del sofriment”. Per parlar de Déu a aquells que no hi creuen, “no s’hi ha pas d’arribar amb un estendard, per així imposar un punt de vista, ni amb un sentiment de superioritat, d’aquell qui en sap molt, enfront d’aquell qui no en sap res”.

Cal proclamar l’evangeli amb unes pròpies actituds, amb el que un fa al llarg del camí, sense necessitat de parlar-ne asseguts, a no ser que t’ho demanin.

M’ha fet recordar amb el que explicava un teòleg protestant en el pròleg d’un llibre seu. Formava part del grup que escrivia la TOB (traducció ecumènica de la Bíblia en francès) i deia que no estava d’acord amb el que havia proposat un altre membre del grup, un jesuïta, en l’última reunió. Veu venir aquest jesuïta, i li diu que no compartia el que havia dit, i ell li contesta que tampoc entenia les seves propostes ... i amb calma li diu “seiem i parlem-ne” ... i “ens vàrem posar d’acord”.

Joan i Roser