Diumenge VII de Pasqua. 2 de juny del 2019

Diumenge VII de Pasqua. 2 de juny del 2019

Ac 1, 1-11                                                    

                                                                                    Després de la Passió, durant 40 dies (un temps de preparació) Jesús s’apareix als deixebles que no comprenen massa el projecta de Déu; esperaven un rei temporal, però Jesús els diu que Déu enviarà quelcom d’Ell mateix, el seu Esperit, per establir un regne nou: el Regne de Déu.

            Els relats d’ascensió i ocultament, eren un recurs literari freqüent en el món antic, tant greco-romà com jueu, que pretenien escenificar així el final gloriós d’un personatge. A l’AT, Elies diu a Eliseu que heretarà el seu esperit profètic si el veu mentre es endut cap el cel; així succeeix i Eliseu hereta l’encàrrec de continuar la missió d’Elies. Els deixebles, veient com Jesús s’aixeca, esdevenen hereus de la missió de Jesús, i reben l’encàrrec de proclamar-la. El fet que Jesús desaparegui envoltat per un núvol, ens vol dir que retorna al sí de Déu; el núvol era el signe de la presència de Déu.

            “¿Perquè esteu mirant el cel?” diuen els homes vestits de blanc ... l’Església ha de mirar cap a la terra, que és on s’ha de desenvolupar la seva tasca; el missatge pasqual s’ha d’encarnar en la vida dels homes.

            L’Ascensió és la fi d’una època de relació entre Jesús i els deixebles, i en comença un altre, en la qual hi som tots, que és el temps de l’Església que neix.

.......................................................................................     

              

Lc 24, 46-53                                                              

                                                                       Jesús ensenya als deixebles la importància de recordar les seves paraules i, a través de les Escriptures, comprendre tot el que ha succeït: el misteri de la seva mort i resurrecció.

            Els deixebles en són testimonis d’aquests esdeveniments, i Jesús els envia en missió a tots els pobles, començant per Jerusalem (els més culpables de la seva crucificació), per testimoniar el que s’ha acomplert en Ell, com deien ja les Escriptures.

            Esdevinguts missatgers de la Bona Nova, els deixebles necessiten ser capaços de complir la seva missió, i Jesús els promet una “força que us vindrà de dalt”.

            Jesús s’emporta els deixebles a Betània (lloc estimat on havia gaudit de la companyia de Marta, Maria i Llàtzer) i els beneeix mentre és endut cap el cel ... els deixebles es prosternen per adorar-lo. 

            Ha finalitzat aquella mena d’èxode que comença al iniciar el camí cap a Jerusalem, i els seus cors s’omplen de pau i de goig i, com va dir-los Jesús, retornen a Jerusalem. 

Joan i Roser                                                                                                            

Diumenge VI de Pasqua. 26 de maig del 2019

Diumenge VI de Pasqua. 26 de maig del 2019

Ac 15, 1-2, 22-29

            Des del començament de la predicació a Antioquia, ja hi havia cristians d’origen pagà, però la relació amb els cristians jueus, va esdevenir difícil quan aquests pretenien imposar la llei jueva als pagans convertits, inclosa la circumcisió.

            Això fa decidir a Pau i Bernabé recórrer a l’arbitratge dels apòstols de Jerusalem i, no pas fàcilment, arriben a un acord. “L’Esperit i nosaltres ...” (mostrant així la creença en la assistència de l’Esperit) decideixen que els cristians d’origen jueu, no han d’imposar les pràctiques jueves als cristians d’origen pagà, i els d’origen pagà, per respecta als jueus, procuraran seguir algunes regles alimentàries, per no torbar la convivència; cal considerar que la Eucaristia es celebrava en un sopar.

            Cal fer un pas endavant, doncs amb Jesús s’està entrant en una nova aliança i cal superar la tradició jueva. També avui, hi ha grups que no volen canviar res de les pràctiques d’altres temps, però no s’ha d’imposar una Església tancada, obligant a seguir tradicions que ja no són actuals; l’Església ha d’estar oberta al món, no s’ha de perdre la seva perspectiva universal.    

  

            .......................................................................................       

            

Jn 14, 23-29    

            Jesús sap el que passarà i ho accepta, no fa res per defugir-ho. Anuncia la seva partença, però ho presenta com el començament d’una nova presència. No ha pas de posar tristos als deixebles, doncs va cap el Pare.

            Jesús insisteix sobre el lligam que l’uneix al Pare i, fins i tot, s’hi refereix en plural: “Qui m’estima ... vindrem (Ell i el Pare) a fer estada en ell”. Jesús és la Paraula del Pare, però és conscient que deixa uns deixebles que no l’han pas entès del tot, i d’ara endavant, serà l’Esperit Sant qui la farà comprendre, qui vindrà a acabar la seva obra. Serà una nova presència, que actua en el més íntim de la persona, una estada permanent a l’interior de qui l’aculli.

            Quan Jesús se’n anirà, no els deixarà pas sols, i acaba el seu discurs amb una paraula de pau, que assereni el cor dels deixebles, torbats pels esdeveniments que s’apropen.     

                                           

Joan i Roser                                                             

Diumenge V de Pasqua. 19 de maig del 2019

Diumenge V de Pasqua. 19 de maig del 2019

Ac 14, 21-27                                 

                Estem en el retorn del primer viatge de Pau amb Bernabé, en que visiten les comunitats que havien fundat que, pel que sembla, sofrien ja algunes persecucions a causa de la seva fe. Llavors les exhorten a perseverar en la fe, dient “cal passar per moltes tribulacions per entrar al Regne de Déu”. Aquest “cal”, però, no vol pas mostrar una exigència de Déu, sinó que, malauradament, són degudes a la duresa del cor dels homes.

            S’ha de vetllar per la bona organització de les comunitats, i nomenen responsables, o preveres, i s’insisteix en la necessitat de complementar-ho amb la pregària i el dejuni ... “i els encomanaren al Senyor”.     

            La missió que Déu confia, és una obra comuna: obra de Déu confiada als homes, i obra dels homes acompanyada i inspirada per Déu; “reuniren la comunitat per explicar-los tot el que Déu havia fet junt amb ells”.    

  ......................................................................................   

                

Jn 13, 31-35                   

Ha arribat l’hora en que Jesús acompleixi la seva vocació de ser el reflex del Pare. Hi ha llavors una mena de variacions a l’entorn del mot “glòria”, que cal no confondre amb “èxit”. Glòria, en el llenguatge de l’Escriptura, és la manifestació de Déu, donar a conèixer el seu veritable valor, la seva vertadera dignitat. Jesús revela el sentit de la seva Passió i del seu servei als homes, és així com es manifesta la seva glòria. Jesús glorifica el seu Pare manifestant el seu amor incondicional pels homes fins a la creu.

            En la segona part del text, estem entrant en un discurs de comiat, el “testament espiritual de Jesús”; la separació exigeix una nova manera d’estar vinculat i de viure. L’amor de Jesús que el lliga al seu Pare dins la glòria, es comunica a aquells qui creuen en Ell, i Jesús els diu, us dono un nou manament : “estimeu-vos els uns als altres ... tal i com jo us he estimat”. La novetat no és pas el fet d’estimar, sinó en estimar com Ell estima, comprometre la vida en la seva totalitat. La fidelitat a aquest manament serà el signe davant els homes, de la nostra partença al Crist.

            La comunitat esta cridada a donar testimoni d’una realitat nova: el testimoni de l’amor, que serà el distintiu propi de la comunitat cristiana. El més important no és pas la qualitat del nostre discurs, de la nostra teologia, o del nostre coneixement, ni tampoc la bellesa de les nostres cerimònies litúrgiques ... sinó la qualitat de l’amor dels uns als altres.

         

Joan i Roser

Diumenge IV de Pasqua. 12 de maig del 2019

Diumenge IV de Pasqua. 12 de maig del 2019

Ac 13, 14. 43-52 

            Pau, junt amb Bernabé, arriba a Antioquía de Pisídia i, com tot jueu practicant, el sàbat va a la sinagoga i, en signe d’acolliment, li donen la paraula. Pau els parla de Jesús com el Messies esperat pels jueus, i és ben acollit pels assistents: jueus, i prosèlits (no jueus, pagans convertits).

            El sàbat següent, una gran gentada esperava Pau a la sinagoga, cosa que preocupa als jueus, i quan comença a parlar, engelosits pel seu èxit, es posaren a contradir les seves paraules ... però els pagans semblaven més disposats a acceptar-les. Tenien la idea de que calia anunciar la paraula de Déu primer als jueus,  però això va comportar un capgirament del pensament de Pau, que el condueix a que l’evangeli de Jesús sigui anunciat i conegut per tothom, sense importar fronteres, races, ni classes socials, i el fa decidir a portar el missatge de Jesús als pagans, encara que sense refusar els jueus.

 ......................................................................................            

       

Jn 10, 27-30

            Jesús estava en el Temple i els jueus li pregunten si és ell el Messies. Esperaven un Messies reial i poderós, que els alliberés dels romans, però Jesús no respon ni si, ni no; vol ser guia del poble d’una manera radicalment nova, a la manera d’un pastor que estima i condueix les seves ovelles. Rei-pastor era una expressió habitual en la historia d’Israel, i David n’era la figura paradigmàtica d’aquest “pastor” (Ez 34, 21-28).

            Hi ha una relació d’amistat i d’amor entre Jesús i les seves ovelles, els qui creuen en ell: “escolten la meva veu, jo les conec i elles em segueixen”. Conèixer, en terminologia bíblica, té un sentit més profund i més íntim que el que nosaltres li donem.

            Però Jesús encara va més lluny: “Jo els dono vida eterna ...” ¿qui pot donar la vida eterna sinó Déu?. Però encara més: “ningú me les arrencarà de les mans ...ningú podrà arrencar res de les mans del Pare”; posa les dues frases a un mateix nivell, i acaba dient el que ja semblava deduir-se: “jo i el Pare som u”. Pels interlocutors, això era inacceptable, contrari al que cada dia proclamaven, “escolta Israel, el Senyor nostre Déu és el Senyor U”, ja que semblava voler dir que Jesús, un home, es feia Déu. Això justifica que, després, el volguessin apedregar.

 Joan i Roser

Diumenge III de Pasqua. 5 de maig del 2019

Diumenge III de Pasqua. 5 de maig del 2019

Ac 5, 27-32. 40-41 

            Igual que Jesús, els apòstols compareixen davant el sanedrí. El gran sacerdot esta inquiet per si el poble, escoltant els apòstols, els retreuen la mort de Jesús.          L’experiència dels apòstols ha evolucionat, els ha portat a un canvi radical: els que havien fugit, abandonant Jesús, ara no tenen por de donar-ne testimoni. El discurs que Pere adreça al tribunal, és com un resum de la fe cristiana naixent, assegurant que a qui cal obeir és a Déu i no pas als homes. i proclama dos títols de Jesús: 1) capdavanter (= model destinat a ser reproduït), Jesús és el primer ressuscitat i obre el camí per ser seguit per tothom, i 2) salvador, proporcionant al poble la possibilitat de convertir-se, de girar-se vers Déu i acollir-se al seu perdó.

......................................................................................      

             

Jn 21, 1-19

            El capítol 21 de Jn, va ser afegit posteriorment, sembla per posar en evidència la preeminència de Pere, però sembla, també, que es vulgui mostrar que el Jesús ressuscitat menja.

            Els detalls de l’evangeli no son casuals, sinó que sempre ens volen dir quelcom. Els deixebles, en nombre de 7 (= la plenitud), representen tota l’Església, però la seva missió és estèril (no pesquen res) si no es recolza en la paraula del Ressuscitat. Llavors, la xarxa (imatge de l’Església) s’omple amb 153 peixos, que sembla era el nombre d’espècies conegudes aquell temps, i representaria la totalitat dels pobles ... però no s’esquinça; la diversitat no trenca pas la seva unitat.

            Quan baixen de la barca, els deixebles veuen un foc amb peix i pa, però Jesús els demana que portin peixos. Sembla deduir-se que dins l’obra d’evangelització, simbolitzada per la pesca, Jesús ens va al davant (ja té peix al foc), però sol·licita sempre la nostra col·laboració.

            Hi ha també dues actituds de fe: contemplativa (“és el Senyor”) i activa (“Pere es llançà a l’aigua”). Un mateix amor els empeny a tots dos: l’un a proclamar el Senyor, l’altre a sortir-li a l’encontre. Actituds equivalents es produïren davant la tomba buida: l’un ho veié i cregué, però és Pere el qui primer hi entra.

            Pere havia negat Jesús tres vegades, i ara Jesús li demana una triple confessió del seu amor. Les fórmules jurídiques, per ser vàlides, devien repetir-se tres cops davant els testimonis. Això pot justificar també que fos la tercera aparició de Jesús als deixebles, és com dir que, oficialment, la visió era certa.

Joan i Roser