Diumenge IV de Pasqua. 12 de maig del 2019

Diumenge IV de Pasqua. 12 de maig del 2019

Ac 13, 14. 43-52 

            Pau, junt amb Bernabé, arriba a Antioquía de Pisídia i, com tot jueu practicant, el sàbat va a la sinagoga i, en signe d’acolliment, li donen la paraula. Pau els parla de Jesús com el Messies esperat pels jueus, i és ben acollit pels assistents: jueus, i prosèlits (no jueus, pagans convertits).

            El sàbat següent, una gran gentada esperava Pau a la sinagoga, cosa que preocupa als jueus, i quan comença a parlar, engelosits pel seu èxit, es posaren a contradir les seves paraules ... però els pagans semblaven més disposats a acceptar-les. Tenien la idea de que calia anunciar la paraula de Déu primer als jueus,  però això va comportar un capgirament del pensament de Pau, que el condueix a que l’evangeli de Jesús sigui anunciat i conegut per tothom, sense importar fronteres, races, ni classes socials, i el fa decidir a portar el missatge de Jesús als pagans, encara que sense refusar els jueus.

 ......................................................................................            

       

Jn 10, 27-30

            Jesús estava en el Temple i els jueus li pregunten si és ell el Messies. Esperaven un Messies reial i poderós, que els alliberés dels romans, però Jesús no respon ni si, ni no; vol ser guia del poble d’una manera radicalment nova, a la manera d’un pastor que estima i condueix les seves ovelles. Rei-pastor era una expressió habitual en la historia d’Israel, i David n’era la figura paradigmàtica d’aquest “pastor” (Ez 34, 21-28).

            Hi ha una relació d’amistat i d’amor entre Jesús i les seves ovelles, els qui creuen en ell: “escolten la meva veu, jo les conec i elles em segueixen”. Conèixer, en terminologia bíblica, té un sentit més profund i més íntim que el que nosaltres li donem.

            Però Jesús encara va més lluny: “Jo els dono vida eterna ...” ¿qui pot donar la vida eterna sinó Déu?. Però encara més: “ningú me les arrencarà de les mans ...ningú podrà arrencar res de les mans del Pare”; posa les dues frases a un mateix nivell, i acaba dient el que ja semblava deduir-se: “jo i el Pare som u”. Pels interlocutors, això era inacceptable, contrari al que cada dia proclamaven, “escolta Israel, el Senyor nostre Déu és el Senyor U”, ja que semblava voler dir que Jesús, un home, es feia Déu. Això justifica que, després, el volguessin apedregar.

 Joan i Roser