NADAL

Lectures de Nadal

Is 52,7-10

Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova, que anuncia la salvació i diu a la ciutat de Sió: «El teu Déu és rei». Escolta els crits dels teus sentinelles, escolta quins esclats de goig: veuen cara a cara com el Senyor torna a Sió. Danseu, ruïnes de Jerusalem, alceu totes el crit d’alegria: el Senyor ha consolat el seu poble, ha redimit Jerusalem. Als ulls de tots els pobles el Senyor ha estès el seu braç sant, i d’un cap a l’altre de la terra veuran la salvació del nostre Déu.

Comentari

Vivim sense parar, ens aixequem de pressa, mengem sense digerir, treballem a tot ritme, llegim, passegem, dormim sense descansar, estem hores i hores davant l'ordinador o davant el mòbil mirant informació, mirant missatges, fem, fem …

Però potser no veiem, no sentim, no escoltem el missatger de Déu que cada dia surt en la nostra vida anunciant la Bona Nova, anunciant la nostra Salvació, farà falta buscar aquest missatge de felicitat, pau i consol dins d’aquest ritme de vida que seguim.

Els pastors que estan de vetlla guardant el ramat per sorpresa reben amb goig i alegria el missatge del missatger de Déu que ha estès el seu braç als més febles. La seva vida s'il·lumina i van a la recerca del Salvador.

Ens caldrà, doncs, canviar el ritme i estar més atents.

Joan 1, 1-18

 Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la.

Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.

Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.

Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix.

El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.

Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia». De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.

Déu ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.

Comentari

Joan el Baptista és l'home triat per Déu que ens marca el camí que des de la Llum veritable  podem arribar a la Paraula, que es Déu.

 Allunyat del temple viu en El Kumran amb la comunitat dels essenis, és el primer a reconèixer a Jesús com a “Camí, Veritat i Vida”  i qüestiona els ritus de purificació i sacrifici que es realitzen en el temple, que fins aleshores es feia a través de la Llei que Déu donà a Moisès, l'Amor a Déu i els altres està per sobre de les lleis.

Porta una vida senzilla, austera i contemplativa, sense pors ni temors rebent la gràcia i la providència de Déu, vivint una vida glorificant-lo.

Jaume

Diumenge IV d’Advent

(Recuperat de 23 de desembre del 2018 )  

Diumenge IV d’Advent

                                                                 

Mi 5, 1-4  

            Miquees escriu en el s VIII aC, durant el regnat d’Ezequies, on es troba amb Isaïes, que el va influir. Eren uns temps difícils, però aquest text sembla va ser afegit posteriorment, després de l’exili a Babilònia, en que la preocupació era que no hi havia rei a Jerusalem. David no tenia descendent, pel que era el moment adequat per recordar les promeses de Déu, relacionades amb el Messies. Però el projecte universal de Déu, de què es parla, que “serà gran d’un cap a l’altre de la terra”, no va ser intuït fins després de l’exili a Babilònia; i Miquees va viure molt abans.

            És un text d’encoratjament: de la petita vil·la de Betlem en sortirà un rei (un pastor) que portarà la pau al poble. Uns punts a considerar:

- el poble sabia que el rei o messies, seria descendent de David, i va ser a Betlem on Samuel, per encàrrec de Déu, el va escollir- “Efrata”, vol dir fecunda, i era el nom del més petit dels clans de Judà; Déu, per les coses grans, tria sempre el més petit - “de tu en sortirà”... la paraula “sortir”, evoca el pastor, que surt al davant del seu ramat, serà un Messies pastor - a diferència de David, un rei guerrer, el Messies que vindrà, portarà la pau.

.............................................          

Lc 1, 39-45

            És la trobada de dues dones que porten un fill, engendrat d’una manera poc convencional: Maria és verge i Elisabet estèril i d’edat avançada. Sols una intervenció de Déu podia aconseguir-ho; són dos nois portats al món per un desig especial de Déu, les circumstàncies, si més no, en són un clar símbol.

            Després d’acollir amb fe la missió de ser mare, a Maria sols se l’hi acut servir, i va posar-se en camí, per fer costat a Elisabet, la seva cosina que necessita ajuda, durant els tres mesos abans del naixement de Joan.

            Dins la trobada, Joan i Elisabet fan un homenatge a Jesús i a Maria. Joan, ple de l’Esperit, descobreix Jesús dins les entranyes de Maria i salta de goig, símbol dels salts de David davant l’arca de l’Aliança; Maria és la nova arca de l’Aliança, que porta dins seu el Senyor.

            Elisabet canta la glòria de Maria, aquella que fou escollida per ser mare del Salvador i, plena d’alegria, exclama: “ets beneïda entre totes les dones, i és beneit el fruit de les teves entranyes” ... “feliç tu que has cregut”.

Joan i Roser

Diumenge III d’Advent

 (Recuperat de 16 de desembre de 2018)

Diumenge III d’Advent           

  So 3, 14-18  

            En ple segle VII aC, Jerusalem tenia uns reis pervertits i allunyats de l’Aliança, i hi havia també una clara amenaça per part d’Assíria. Quan s’inicia el regnat de Josies, aquest troba en el Temple uns escrits del Deuteronomi, sembla la part legislativa, que l’estimula a proposar reformes, per intentar resoldre la misèria moral del poble, i que sembla també aturar l’amenaça dels assiris.

            Aquesta nova situació, estimula a Sofonies a proclamar un missatge de joia i d’esperança (novament l’esperança dels profetes): “Alegret !”, “El Senyor és a dintre teu”. Però no sols el poble s’omplirà de goig, sinó que el mateix Déu mostra el seu goig amb el seu poble: “se sent joiós i alegre per l’amor que et té”. És un himne joiós per proclamar l’acció de Déu dins el poble. 

.............................................          

Lc 3, 10-18

            La predicació de Joan impressiona el poble, i la gent s’hi acosta a preguntar-li “Què hem de fer?”. És una proba de que han comprés el missatge, perceben que el bateig de Joan exigeix un canvi de comportament.

            Tres grups diferents posen la mateixa pregunta; es vol mostrar el caràcter universal de la crida a la conversió. En les tres respostes, Joan remarca, sobretot, l’exigència de la justícia i el compartir, començant per les coses més essencials, com el vestir i el menjar. “No exigiu més del que està establert”, diu als publicans, recaptadors d’impostos, i als soldats “no actueu amb violència”.

            Una altre pregunta es presenta, i és si Joan no seria el Messies. Però ell respon que no ho és pas; el Messies vindrà després d’ell, i “batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc”, que no s’ha d’interpretar com un foc de destrucció, sinó de purificació.

            Cal tenir en compta que la preposició grega “kai” vol dir “i”, suma, però també “adhesió” o equivalència, amb lo que es podria traduir com “amb el foc de l’Esperit”, o “amb l’Esperit que és foc”, que ens crema amb el seu amor. D’aquesta manera, també es faria més comprensible el foc que apareix sobre els apòstols, durant la vinguda de l’Esperit en la Pentecosta. 

 Joan i Roser

Diumenge II d’Advent

(Recuperat de 9 de desembre de 2018) 

Diumenge II d’Advent      

              
                                             

Ba 5, 1-9    

            És un text escrit el s. II aC, durant l’ocupació grega, per un profeta desconegut que pren el nom de Baruc, que era el secretari de Jeremies (s. VI aC). És una manera d’adherir-se espiritualment a Jeremies, el gran profeta de l’esperança, amb un discurs d’encoratjament, dirigit a un poble amb una evident temptació cap el desesper.

            Baruc reprèn els oracles d’esperança d’Isaïes, tornant a dir que Déu aplanarà els camins per retornar a Jerusalem (Is 40, 3-4 i Is 49, 11) i s’aixecaran arbres per donar ombra al camí. Tots aquests textos, però, es referien a la deportació dels jueus a Babilònia, i d’això havien passat ja molts segles. De fet, el text de Baruc va dirigit a les comunitats disperses dins el món greco-romà (la diàspora), que se sentien exiliats de Jerusalem. El profeta anuncia que el projecte de Déu sobre Jerusalem, es realitzarà sense cap dubte, i reunirà “els fills de llevant i de ponent”, la humanitat sencera ... i això és una esperança per tothom.

            Anys després, l’evangeli actualitzarà aquests textos veient-hi l’anunci de la vinguda de Jesús.  

.............................................       

   

Lc 3, 1-6

                L’entrada en escena de Joan Baptista és solemne i s’inscriu dins la història d’Israel, citant els poders polítics i religiosos d’aquell temps, i també els llocs, tant jueus com pagans, potser per suggerir que la salvació que ve, afecta a tothom.

            “Déu va comunicar la seva paraula a Joan ... en el desert”, lloc on predisposa més acollir-la. Malgrat ser fill d’un sacerdot, Joan pren distància del Temple, i es reuneix amb la gent al desert, “... proclamant un baptisme de conversió”. La conversió ha estat sempre tema de predicació dels profetes.

            Quan Joan vol cridar el poble a la conversió, al canvi de mentalitat, s’utilitzen les paraules del profeta Isaïes; és una manera de tornar a dir que Joan actua com un profeta. Així Lluc, rellegint Isaïes, hi descobreix un altre camí d’alliberament: no són sols els exiliats a Babilònia, sinó que hi afegeix, “tot home veurà la salvació de Déu”.

            “Prepareu el camí del Senyor ...”, a cadascú correspon veure quines renuncies comporta aplanar muntanyes, o aixecar valls: cal orientar els nostres camins perquè ens portin cap a Déu.

Joan i Roser

Diumenge I d’Advent

 ( Recuperat de 2 de desembre del 2018) 

                                                                   

Jr 33, 14-16    

            En nom del Senyor, el profeta Jeremies envia un oracle de benaurança al seu poble, traumatitzat per la catàstrofe sorgida amb la presència de les tropes de Nabucodonosor.

            Jerusalem estava ocupada, el Temple destruït, el país devastat, i la majoria de supervivents deportats a Babilònia. La gent es preguntava què se’n havia fet de les promeses dels profetes, del que havia anunciat Natam a David (2Sa 7, 12-13): “... posaré al teu lloc un del teu llinatge ... el seu tron es mantindrà per sempre”. Jeremies els diu que el Senyor complirà la promesa, i farà néixer un rebrot del llinatge de David, que serà un rei just i bo, no pas com els reis que els varen portar a l’exili. El mot rebrot evoca una idea de filiació però, a la vegada, d’una cosa humil i petita: Déu sempre fa néixer el millor, de les coses petites i insignificants.

            Per nosaltres, aquest rebrot de David és Jesús, que ens anuncia la justícia i la bondat.                                                                                                

       

Lc 21, 25-28.34-36 

            Després que Jesús diu als deixebles que del Temple de Jerusalem no en quedarà pedra sobre pedra, li pregunten quan succeirà això.

            Jesús utilitza un llenguatge apocalíptic, que no és pas sinònim de terror. En grec, apocalipsi significa “aixecar el vel”, és un text de revelació, que al ser proclamat en temps de dificultats, pel desordre establert dins la humanitat, és també de consolació. La descripció d’un capgirament còsmic, és símbol d’un canvi de situació, que esdevindrà amb la vinguda del Fill de l’Home, és a dir, la humanitat transformada per la presència del Fill de Déu, que apareixerà sobre d’un núvol, símbol de Déu, d’on li ve el seu poder. 

            En l’espera d’aquesta renovació promesa per Déu, Jesús convida a adoptar una actitud de vigilància activa: “redreceu-vos i alceu el cap”, que és l’actitud dels ressuscitats. Els posa en guàrdia contra totes les formes de desordre dins la vida privada, que provoquen les situacions catastròfiques que s’acaben de mencionar. Cal estar sempre alerta, actius i pregant, per poder-nos-en sortir bé de tot això ... i acaba el seu discurs, amb una crida a la confiança, que ens dóna aquesta entrada del Fill de l’Home dins la nostra història.

Joan i Roser

Diumenge XXXIV de durant l’any

(Recuperat de 25 de novembre del 2018)                                                                    

Dn 7, 13-14                                                                                                             

            Per entendre el text, cal anar una mica abans i una mica desprès. El profeta Daniel ens descriu una visió: veu quatre bèsties monstruoses (els imperis dominants), que sorgeixen del mar (el poder del mal). Un ancià vestit de blanc (que tothom entén que es tracta de Déu) venç les forces del mal, i apareix un Fill d’home enmig dels núvols del cel, a qui li dóna el poder i la reialesa, diferent de la dels reis de la terra.

            És un missatge d’esperança, en un temps de dominació grega, sota Antioc Epifane. És com dir al poble, que ara estan dominats i perseguits, però la seva alliberació s’apropa i serà definitiva.

            Daniel parla de fill d’home (=un home) però, en els evangelis, és sols Jesús qui parla d’aquest personatge, referint-se a si mateix. Hi ha, però, una petita modificació gramatical, Jesús es diu “Fill de l’Home”, que fa pensar en la Humanitat. Jesús es mostraria com el portador del destí de tota la Humanitat, seguint Dn 7, 18: “el poble sant de l’Altíssim rebrà la reialesa i la posseirà eternament ...”.

       

Jn 18, 33b-37 

            En el decurs de la seva vida, Jesús sempre havia defugit la pretensió del poble de fer-lo rei (rei seguint els criteris del món, que els alliberés de Roma) i, precisament ara, abandonat, anorreat i condemnat, es reconeix rei.

            Davant Pilat, encarregat de defensar el poder polític de Roma, Jesús no refusa el títol de rei, però en precisa el sentit: no ho és com els reis que havia tingut Israel, “la meva reialesa no és d’aquest món”. Quan Joan utilitza la paraula “món”, és una manera de referir-se a tot el que contradiu el projecta de Déu; no és pas una referència a que el reialme de Jesús pertany a una dimensió espiritual, i fora de la realitat en que vivim. Si fos així, seria deixar de reconèixer el compromís de Jesús, especialment amb els pobres, durant la seva vida pública. De ser sols de caràcter espiritual, no hagués preocupat a les autoritats jueves i, segur, no hagués acabat a la creu. Aquest rei, que és Jesús, no té cap altre ambició que el servei als demés, donant testimoni de la Veritat que, en sentit bíblic, és Déu mateix, de qui Jesús n’és la Paraula.

            “Tu ho dius: jo sóc rei”, sembla com si Jesús deixés a Pilat la responsabilitat d’aquesta afirmació. Seria una manera de subratllar la diferència de contingut que Pilat i Jesús donen a la idea de rei.

Joan i Roser

Diumenge XXXIII de durant l’any

(Recuperat de 18 de novembre del 2018)  

Diumenge XXXIII de durant l’any                                                                   

Dn 12, 1-3                 

                                                                                              

            El llibre de Daniel va ser escrit cap l’any 170 aC, durant la dominació grega, en temps de Antioc IV, que es feia anomenar Epifanes (=manifestació de Déu), i que perseguia i matava als jueus que es negaven adorar-lo.

            Daniel adreça al poble un missatge d’esperança: després de les desgràcies, el poble serà alliberat, i els que “dormen a la pols de la terra seran desvetllats” ... tornaran a viure, ressuscitaran. Déu no pot pas abandonar eternament els que han acceptat morir per Ell.

            En aquell temps, es creia que la immortalitat afectava sols al poble, gràcies als fills el poble persistia, però no pas els individus, que després de la mort, s’aplegaven en el sheol per un repòs etern. El llibre de Daniel, és el primer testimoni d’una nova revelació: Déu és el mestre de la vida, i pot despertar als qui dormen al sheol, per donar-los vida eterna.

Mc 13, 24-32 

            S’anuncia la vinguda del Fill de l’Home amb l’arribada del Regne. El llenguatge apocalíptic, obscur per nosaltres, era ben comprés pels cristians del primer segle, i això és el que motiva utilitzar-lo per proclamar un missatge d’esperança.

            Una commoció còsmica, era la manera de descriure la caiguda d’un rei o d’una nació opressora. El sol i la lluna eren símbol de divinitats paganes, i les estrelles i astres, els seus vassalls que oprimien els pobles. Amb la caiguda d’aquets elements, el Fill de l’Home posarà terme a les probes i persecucions, que patirà l’Església durant un temps, i aplegarà els elegits provinents de tot arreu.

            Se’ns vol dir que Déu és el Senyor de la historia. No s’ha pas de parlar de “fi del món”, sinó, que amb la victòria total sobre el mal, més aviat de “transformació del món”, de “renovació del món”.

            ¿Però quan passarà tot això? “D’aquell dia i aquella hora, ningú en sap res”, per tant, no s’ha d’abandonar la feina, pensant que tot això és a prop. Jesús sols dóna uns signes que faran preveure l’esdeveniment ... i que compara amb el que passa amb la figuera, quan està a prop l’estiu. 

Joan i Roser

Diumenge XXXII durant l'any

 1R17,10-16

            Ja fa temps que hauríem necessitat tres planetes si tota la humanitat haguéssim volgut viure com la mitjana d'una persona europea.

            Elies preconitza a la vídua que l'home té recursos propers a ell i que no valora ni creu en ells.

            Som capaços de creure que tenim la capacitat que amb els recursos més propers compartint-los pot sobreviure tota la humanitat i que és aquesta la voluntat de Déu Pare.

            La vídua veu en aquesta acció la sort que ha tingut en fer cas Elies, la llum que desprèn de l'ara ella la reflecteix i veu el camí a seguir.

Mc 12,38-44

           Els que ho tenen té gairebé “tot” Mestres de la Llei en la recerca del “tot” inassolible estan encegats i distants de Déu, el prestigi professional, el que diran és el més important, el proïsme no compta.

           L'esforç i el sacrifici del qui té “poc”, la vídua, és el que té valor per a Déu.

           Sembla que en aquest “poc” hi ha la clau per arribar al “tot”, la felicitat.

           A la societat de consum que vivim on els valors de destacar i enfilar-se trepitjant els altres, és el que més es porta, el missatge de valors que ens dona Jesús per arribar a ser feliços costa molt de trobar.

Jaume

Diumenge XXXI-d'any

(Recuperat de 4 de novembre de 2018)

Dt 6, 2-6                           

                                                                                       

            El Deuteronomi és un llibre ja tardà, resultat de la reflexió durant segles, després de la sortida d’Egipte. Deuteronomi, en grec, vol dir “segona llei”, en certa manera és una segona expressió dels ensenyaments de Moisès. La freqüència del mot “escolta” (“Shema Israel”), escolta Israel, li dóna un accent de predicació i que sona també a alarma; és proclamar la necessitat de sotmetre’s i d’escoltar Déu si volen conquerir la felicitat i la llibertat.

            “Escolta Israel, estima el Senyor, el nostre Déu, amb tot el cor”, ha esdevingut la pregària quotidiana dels jueus. Totes les generacions del poble d’Israel, cal que sàpiguen que la seva benaurança depèn del seu Senyor, ja que és Ell qui els ha fet passar de l’esclavatge a la llibertat.

            Es remarca la importància de la transmissió familiar de la fe, que és un dels secrets de la supervivència de la fe jueva a través de la història.

abc

 

Mc 12, 28-34 

            Donat que la Llei jueva comportava 613 prescripcions, és raonable proposar la pregunta de quin és el primer de tots els manaments. Llavors Jesús comenta la Llei amb la Llei: cita un passatge del Deuteronomi (“Shema Israel”) que tots els jueus coneixien, “Escolta Israel, estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor ...” (Dt 6, 4-5), i continua amb una segona cita, ara de Lv 19, 18: “Estima als altres com a tu mateix”, i encara segueix “No hi ha cap altre manament més gran que aquests

            El mestre de la Llei diu a Jesús que estimar Déu i “al pròxim com a tu mateix, val més que tots els sacrificis i totes les ofrenes”. Els fariseus llegien habitualment els textos profètics i retenien la frase del profeta Osees: “... el que jo vull és amor i no sacrificis, coneixement de Déu i no pas holocaustos”. (Os 6,6).

            Aquest fragment de Marc provoca el fer-se dues preguntes: 1) donat l’evident acord entre Jesús i l’escriba ¿perquè es va arribar a fer morir Jesús? No estaven pas en contra del seu ensenyament ... sinó més aviat en contra de la seva persona: ¿amb quina autoritat diu tot això? (Mc 6, 1-3).  2) un altre problema és ¿què va aportar Jesús d’original?, doncs sembla que tot estava ja en germen dins la Llei jueva. En primer lloc, Jesús ve a ampliar fins l’infinit la noció de pròxim, i també va estar entre nosaltres per viure en ell mateix aquests dos amors inseparables: l’amor a Déu i l’amor als altres, sense excepció.                   

Joan i Roser                                                                                                  

Diumenge XXX de durant l'any

(Recuperat de 28 d'octubre de 2018)

 Jr 31, 7-9                                                                                                                 

            Aquests versets pertanyen al anomenat “Llibre de la Consolació”, escrit per Jeremies, que resta a Jerusalem durant l’exili a Babilònia, i intenta animar als seus compatriotes desesperats, anunciant que els exiliats retornaran, alguns potser malmesos ... però tornaran.

            Quan van ser deportats, va ser difícil suportar les dificultats de la ruta, però la tornada serà joiosa, fins i tot pels més febles.

            Com que tot va malament, el seu missatge d’esperança seria poc creïble i, per això,  comença amb “diu el Senyor” ... no pas jo.

"Rabuni, fés que hi vegi!"

Mc 10, 46-52 

           

            Els deixebles, a Jericó de camí vers Jerusalem, i després de tres avisos, continuaven sense comprendre la propera fi de Jesús, no era aquesta la seva idea de Messies ... estaven cecs.

            El text es podria interpretar com una paràbola. El cec Bartimeu, estava assegut “a la vora del camí”, no hi veia, no ho entenia, i és per això que estava a la vora i no pas  seguia el camí, conscient de la seva ceguesa; però un altre detall, estava assegut, que és simbòlicament la postura d’un mestre, lo que se’ns vol dir que era una persona intel·ligent, i es per això que constatava la seva falta de comprensió. Així, quan sent que passa Jesús, el crida, “Fill de David”, reconeix Jesús com a Messies, i insisteix, demana ajuda. La gent el vol fer callar, però Jesús s’atura i el fa cridar. Bartimeu s’aixeca, llença el mantell, i va cap a Jesús. El mantell era la peça més preuada per un jueu; segons la Torà, quan un té un deute, si no el paga, se li pot prendre tot excepte el mantell, sense el qual, amb el fred de la nit, podria morir ... seria matar-lo

            Bartimeu, doncs, ho abandona tot per anar cap a Jesús, i el nomena “Rabuni”, mestre, una forma de relació més íntima, i li diu “fes que hi vegi”, no ho veia clar, no ho entenia ... però quan hi veu, quan comprèn el missatge, segueix el camí de Jesús. La seva fe, la seva confiança en Jesús, l’ha salvat, ara ho veu clar.

            No es pot seguir Jesús a cegues, com en un ramat, cal demanar de veure-hi clar, i cal desfer-se dels entrebancs, per poder trobar el camí.

 Joan i Roser

Diumenge XXIX de durant l’any

(Recuperat de  21 d’octubre del 2018)

Diumenge XXIX de durant l’any.        

                                                           

Is 53, 10-11                   

                                                                                               

         És un dels “cants del Servidor sofrent”, del anomenat 2º Isaïes. Parla als seus contemporanis en una època problemàtica pel poble d’Israel: devastació, angoixa, persecució i exili a Babilònia. Es senten abandonats de Déu, i Isaïes posa l’exemple d’un Servent, que sembla personificar el poble exiliat, o el que en queda, per donar un missatge. Tres punts a considerar:

1) és difícil interpretar, és un contrasentit, creure que Déu pot complaure’s en el sofriment, si sabem que Déu és amor; cal entendre que quan el Servent és triturat pel sofriment, Déu s’inclina sobre d’ell amb amor, està al seu costat.

2) es pot donar un sentit a aquest sofriment, “després ... veurà la llum i se’n saciarà”, que no pretén pas ser una explicació del misteri del sofriment, però una esperança de que pot servir per quelcom ... a la fi tornaran a casa.

3) poden contribuir a l’obra de Déu. Pel servent, “el designi del Senyor arribarà a bon terme”, recobraran la pau. El profeta anuncia un esdevenir, una llum. El Servent obre una esperança al poble exiliat ... i també als cristians, quan seran colpits per la Passió de Jesús.       

                                   

                                                                                         

Mc 10, 35-45

                                                                                                                                                               Marc posa novament en relleu la incomprensió dels deixebles, quan Jaume i Joan pregunten a Jesús sobre els primers llocs en el Regne. Jesús els porta a imitar-lo bevent la copa i sent batejats, simbòlicament un desafiament a sofrir. Dins la Bíblia, “la copa” era sovint lligada a la dificultat o al sofriment, i  “ser batejats amb el baptisme ...”, significava submergir-se en l’aigua per morir ofegat, que es podria interpretar morir i, al sortir de l’aigua, viure una nova vida, ressuscitar.                                                                                                                     

            Si bé hi ha llocs preparats per Déu, els deixebles han d’entendre que el model pagà o dels mestres, no serà pas el del Regne que proclama Jesús. Allà és el servei el que els farà grans.

            “Donar la vida en rescat per tothom”. No té sentit imaginar que la vida de Jesús fos el preu pel perdó de Déu, seria desfigurar la imatge de Déu. La paraula “rescat”, significava “alliberament”, no un preu. Tots els profetes havien lluitat contra els sacrificis humans; els deixebles en cap moment entendrien que Déu pogués exigir la mort del seu Fill.

            El missatge de Jesús està en la seva vida, però la veritat que ens mostra té el seu risc, que ell assumeix; la seva mort n’és una conseqüència, i no s’ha de confondre amb un objectiu.      

Joan i Roser

Diumenge XXVIII de durant l’any.

 (Recuperat de 14/10/2018)

Diumenge XXVIII de durant l’any.                                                         

Sv 7, 7-11

            Quan Salomó hereta el tron del seu pare David, en un somni, Déu li diu: “Demana què vols que et doni”, 

i ell respon: “... que tingui enteniment per governar el teu poble, i discernir entre el bé i el mal ...”.

            El llibre de la Saviesa, 900 anys després, recorda aquest text, i fa dir a Salomó: “vaig pregar i l’esperit de saviesa va venir a mi”. Els grans del món tendeixen a creure que tenen una saviesa innata, que en tenen el monopoli ... però no és així. Cal demanar-la humilment en la pregària, com va fer Salomó, que en el text es felicita d’haver triat la veritable saviesa, i enumera tot el que considera inferior a ella, com és la riquesa material.

            La saviesa no era pas un conjunt d’especulacions intel·lectuals, sinó que porta a trobar respostes als problemes de la vida; pel rei, era saber governar el seu poble.

            Es mostra la preferència de la Saviesa enfront de tots els bens de la terra, la superioritat dels bens espirituals sobre els materials, la Saviesa és un do de Déu.        

 

 

          

Mc 10, 17-30       

            L’home pregunta “què haig de fer...”, i Jesús li diu “observar els manaments”. Crida l’atenció que Jesús, sols cita els manaments relacionats amb el proïsme. Els manaments són només una primera etapa, i Jesús “se’l mira amb afecte” i el crida a seguir-lo. Però per seguir Jesús cal ser lliure, i l’home comprèn que és un esclau de les seves riqueses, i la seva tristesa ressona com una confessió d’aquesta situació.    

            Jesús posa a proba la seva llibertat, la seva capacitat per discernir on es troba la saviesa. Jesús el convida a passar de ser un home que compleix la Llei, a un deixeble que segueix el camí. Les riqueses personals, del tipus que siguin, no basten, la salvació no es mereix, es rep per gràcia i, per això, cal ser lliure. 

            Jesús subratlla la dificultat dels rics d’entrar al Regne de Déu, i hi  afegeix que “és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que un ric entri al Regne de Déu”. Però cal saber-ho interpretar: la porta més estreta per entrar a Jerusalem, s’anomenava “porta de l’agulla” i els camells, per passar-hi, els tenien de treure tot el que portaven, per disminuir el seu volum i així poguessin passar ... semblant al que tindria de fer un ric, treure’s de sobre els diners.

            Els deixebles queden sorpresos, la reacció de Pere dóna a entendre que estan encara dins la lògica del mèrit, i Jesús els anuncia la persecució ... i els promet igualment la vida eterna, però com un do, no pas com una recompensa.  

Joan i Roser

Diumenge XXVII de durant l’any

 (Recuperat de 7 d'octubre de 2018)

Diumenge XXVII de durant l’any.      

                                                             

Gn 2, 18-24

            Estem davant un text de la creació, que no és història sinó una reflexió teològica utilitzant imatges de mites del Pròxim Orient, adaptant-les a la fe en un Déu únic. El poble es feia preguntes i s’intenta respondre amb un relat proper a una paràbola.

            Déu crea l’home però, tot seguit, constata que “no seria bo que l’home estigués sol”, Déu busca la felicitat de l’ésser humà, i decideix crear-li algú que l’acompanyi. No es proposa pas la dominació de l’un sobre l’altre, com a vegades s’ha interpretat; el text hebreu, nomena a l’home ish, i a la dona ishshah, és a dir, un ésser humà en dos sexes, iguals en valor. També cal subratllar que la sexualitat, ja entra dins el projecta de Déu: “seran una sola carn”.

            Cal aclarir que l’expressió “os dels meus ossos i carn de la meva carn”, era corrent, en aquell temps, per significar una relació íntima o familiar, no es vol pas relacionar amb l’origen de la dona.

                

                                                   

Mc 10, 2-16

            Els fariseus pregunten a Jesús si un home es pot divorciar, recolzant-se en una costum de l’època, que es basava en Dt 24, 1-4, que no dóna cap llei, però sí constata la realitat d’aquesta situació.

            La resposta de Jesús es refereix al projecta de Déu, “des del principi ... Déu va crear l’home i la dona” (Gn 1, 27). “El principi”, en l’Antic Testament, no volia pas dir un començament cronològic, sinó el projecta original de Déu. El vertader destí de la parella, és ser imatge de Déu. No és casual que el Càntic dels Càntics, quan es vol revelar el misteri de la intimitat de Déu, posa com exemple la tendresa i la intimitat d’una parella que s’estima.

            El paper de la dona era d’absoluta submissió, i Moisès dóna un pas endavant amb una normativa per pal·liar-ho. Jesús dóna un altre pas, i es posa al costat de la dona, titllant d’adulteri el fet que l’home pugui desfer-se’n amb normalitat.

            Després es planteja el tema dels nens, que els deixebles impedien que s’acostessin a Jesús; els nens no poden reclamar mèrits, no tenen privilegis ni poder ... però dels qui són com ells, els diu Jesús, és el Regne de Déu. La dona i els nens ... novament Jesús es posa al costat dels marginats.    

Joan i Roser

diumenge 26 de durant l'any.

 (Recuperat de 25/9/215)

Nm 11, 25-29

Durant la travessa del desert, el poble retreu a Déu i a Moisès que estaven millor a Egipte, on no els hi mancava el menjar. Llavors, Déu proposa donar col·laboradors a Moisés, i reparteix l’Esperit entre 70 ancians, per alleugerir, així, la seva càrrega de direcció del poble ... i els ancians profetitzen. En l’AT, l’Esperit és una força que transforma i fa parlar en nom de Déu (=profetitzar). El sentit de profetitzar no era pas preveure l’esdevenir.

Però dos que no eren a la tenda on Déu va actuar, també profetitzen, i Josué demana de impedir-ho; no li preocupen les necessitats del poble, que seguissin endavant pel desert, sinó defensar lo “oficial”, lo “instituït”. Davant la gelosia de Josué, Moisès diu “tant de bo que tot el poble tingués el do de la profecia ...”. Ningú posseeix l’Esperit, és l’Esperit qui pot posseir-nos, si ho vol.

Mc 9, 38-43, 45, 47-48

A Joan el preocupava la “exclusivitat”, un que no era del grup dels dotze, treia dimonis; Jesús els diu que en la tasca de la construcció del Regne, ningú en té la exclusiva, ningú pot sentir-se propietari dels dons de Déu.

Donar “un vas d’aigua” és un gest molt petit, però el valor d’una acció es mesura sols per l’amor amb que es fa.

Jesús, després, aborda el tema de l’escàndol als “petits”. Les paraules de Jesús són dures, però no convida pas a la mutilació; ens demana de trencar, d’una manera rotunda, amb les habituds que ens portin al pecat. Dins i fora de la comunitat hi ha fruits bons i dolents, però cal tallar l’arbre malalt per impedir que el seu fruit dolent contamini als altres.

La mà es feta per rebre els dons de Déu i compartir-los, però porta al pecat si fa violència o busca acumular riqueses, refusant compartir. El peu és la autonomia que ens permet anar i venir, però pot portar al pecat si refusa seguir el bon camí. Cal convertir la nostra mirada, tant de l’ull del rostre com el del cor, que ens faci veure els altres amb amor i tendresa.

Abans de jutjar als altres i imposar els nostres punts de vista, Jesús ens convida a treure el pecat de la nostra vida i evitar la caiguda dels més petits.

Joan i Roser