Diumenge IV d- l’any

 Diumenge IV d- l’any

 Dt 18, 15-20

            Abans d’entrar a la terra promesa, el poble té por de sentir la veu del Senyor i el gran foc que l’acompanya; en tenien experiència de quan parlà amb Moisès. Déu comprèn aquest temor i els diu que farà que s’aixequi, d’entre el poble, un profeta com Moisès, que transmetrà les seves paraules.

            Aquesta promesa, donada a través de Moisès, insisteix en quatre punts: 1) Serà un profeta escollit per Déu qui conduirà el poble, un profeta com Moisès, és a dir, un veritable enviat de Déu, 2) el vertader profeta sortirà del poble de l’Aliança, i adverteix contra els falsos profetes, 3) aquest profeta transmetrà fidelment la paraula de Déu (“li posaré als llavis les meves paraules”), i 4) és vital per el poble escoltar els profetes enviats per Déu.

            Aquest profeta com Moisès, sembla prefigurar el Messies i és, en realitat, tal i com el presentarà l’evangeli de Mateu.

Mc 1, 21-28

            Jesús ve de cridar els seus quatre primers deixebles, i amb ells arriba a Cafarnaüm. El dissabte, van junts a la sinagoga i Jesús, com tot jueu pietós, comenta els textos proposats i es posa a ensenyar. Segons Marc, els deixebles, des del començament, són testimonis de l’activitat de Jesús. L’evangeli no parla del que Jesús va dir, va ensenyar, sinó de l’impacta de la seva intervenció, remarcant l’autoritat que desprenen les seves paraules. Potser entre els assistents, alguns pensaven en la promesa que Déu havia fet a Moisès: un profeta que portaria les seves paraules.

            Després, Jesús expulsa un dimoni; el millor dels ensenyaments és l’acció que allibera l’home de tota forma de mal. El dimoni es retira i protesta desesperat: “has vingut a destruir-nos?”. Però Jesús l’obliga a callar. El maligne sap bé qui és Jesús ... però cap dels presents sembla reconèixer en Jesús el Messies. Jesús no vol que el misteri de la seva persona sigui divulgat tan aviat, abans que els deixebles estiguin en disposició d’entendre’l, és el “secret messiànic”.

            Segons Marc, és el començament del ministeri de Jesús, en que es proposen els dos aspectes de la seva obra, que aquí es manifesten junts: l’ensenyament i l’acció.

            “¿Què vol dir tot això?” es pregunten. Els miracles i actes de poder de Jesús interroguen, són un signe, i junt amb la predicació, constitueixen la progressiva revelació de la personalitat de Jesús i el contingut del seu missatge.

 Joan i Roser

Diumenge III durant l’any

 Diumenge III durant l’any

Jo 3, 1-5. 10

            El llibre de Jonàs pretén explicar una història que, en realitat, és una faula, però de la que se’n poden treure unes lliçons. Va ser escrit a la tornada de l’exili a Babilònia, i volia recordar que Déu vol salvar tota la humanitat, i no tant sols el poble escollit.

            Lliçons a considerar: 1) Déu estima tots els homes i n’espera un sol gest per perdonar-los, 2) els considerats pecadors, o pagans, sovint són els més disposats a escoltar la paraula de Déu, i 3) es vol remarcar, també, la importància de la predicació profètica per la conversió dels que estan allunyats de Déu.

 

Mc 1, 14-20

            Al ser Joan empresonat, s’ha acabat la seva missió, Jesús torna a Galilea, i és allà on comença la seva predicació. La Bona Nova ve de Galilea, un país més aviat menystingut, i no pas del Temple, ni de Jerusalem.

            El missatge que ve a proclamar Jesús, es pot resumir amb aquestes paraules: “S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova”.       Estem arribant a l’objectiu, “s’ha complert el temps”,  això és ja una realitat, i “convertir-se” és canviar d’orientació i veure Déu tal i com és ... el Déu de l’amor i del perdó.

            La primera acció de Jesús, és buscar col·laboradors per tirar endavant el seu projecte, però no escull sacerdots, fariseus o altra gent important, sinó simples treballadors, i ho fa tot passant vora el mar. Primer crida Simó i el seu germà Andreu, que deixen la feina i el segueixen; una mica més tard són Jaume i Joan els qui responen a la crida de Jesús.

             En la Bíblia, el mar representa les forces del mal, i és aquí on Jesús comença a anunciar la Bona Nova. Cadascun dels evangelistes, però, explica d’una manera personal aquesta crida dels deixebles, situant-la en un context diferent. Cridant els deixebles, es posa de manifest la iniciativa de Jesús, i la autoritat i força de la seva crida. Es vol donar a entendre, també, que la resposta va ser immediata i definitiva. Els farà “pescadors d’homes”, que no s’ha d’interpretar com una captura, sinó com un alliberament ... és fer-los sortir del mar, que és el mal.

            La iniciativa és de Jesús, i seguir el mestre és l’actitud del deixeble.

Joan i Roser

 

Setmana II durant l’any

 Setmana II durant l’any 

 1Sa 3, 3-10. 19                                                                                                                                

            Anna porta Samuel al santuari de Silo, en agraïment de que Déu li concedís aquest fill, tot i sent estèril. És en aquest santuari que Samuel és cridat a esdevenir profeta.

            Es podria remarcar: 1) Samuel és encara un noi, però és dins la feblesa humana que Déu es manifesta, 2) la iniciativa ve de Déu, que el crida tres vegades, 3) sovint, és necessari un intermediari per interpretar la crida; en aquest cas, el sacerdot Elí, que li aconsella la actitud a seguir, i 4) la resposta de Samuel a la crida, que es fa possible gràcies a l’escolta: “Parleu, que el vostre servent us escota”

            Sovint, pensem que la pregària consisteix en parlar molt, i s’oblida que és, sobretot, un temps per escoltar.                                                                                                 

Jn 1, 35-42

            Joan Baptista diu a dos dels seus deixebles: “Mireu l’anyell de Déu”. Però què els vol dir amb això d’anyell? En realitat, el mot arameu significa, a la vegada, “anyell” i “servidor”. Això porta a que alguns ho interpretin com l’anyell pasqual proposat per Moisès, per recordar que Déu els va alliberar, i aquí s’anunciaria una nova Pasqua, un nou i definitiu alliberament. Però d’altres creuen que es podria referir a la figura messiànica del “servidor de Jahvé”, que va presentar Isaïes. 

            Els dos primers deixebles van cap a Jesús perquè Joan els orienta cap a ell. Jesús mostra una gran discreció, “veniu i ho veureu”, res no els força amb aquesta crida, són invitats a veure i a restar prop de Jesús. Seran testimonis que poden també esdevenir intermediaris, i així es produeix quan Andreu crida al seu germà Simó. És remarcable el procés teològic d’aquests deixebles, que primer nomenen Jesús “mestre” i, ben aviat, confessen que “hem trobat el Messies”.

            Això contrasta amb la trobada de Jesús amb Simó que, amb autoritat, pren possessió d’aquest deixeble canviant-li el nom, transforma Simó en una altre persona; ara es dirà Cefes, pedra, esdevindrà una pedra viva per l’edificació de l’Església.

            Se’ns presenta, d’una manera simbòlica, les característiques que ha d’assumir la vida d’un creient, en aquell temps i també ara: seguir Jesús i donar-lo a conèixer, però amb vivències, amb fets, oferint un testimoni personal.

 

Joan i Roser

El Baptisme del Senyor

El Baptisme del Senyor

Is 42, 1-4, 6-7

            És un text del segon Isaïes, que predica en temps de l’exili a Babilònia, i s’esforça a donar coratge als seus compatriotes. El poble, perdut, lluny de la seva terra, es preguntava si Déu no l’havia abandonat, degut a la seva infidelitat. Llavors, el profeta afirma que comença el temps de la consolació. Ja no és el passat la mesura del present, sinó un esdevenir nou que Déu proposa. La desesperació de l’exili, passa a ser esperança.

            Parla de l’actitud del Servent de Déu, cridat i assistit per l’Esperit, per dur a terme una especial missió: fer present, amb la seva vida, l’actitud de Déu envers l’humanitat, és evidenciar que Déu instaura la seva justícia i la seva llum, a través de la debilitat de l’ésser humà. La voluntat de Déu és de salvació i alliberament per tota la humanitat.

            Els jueus van identificar aquest “Servent” amb la “resta d’Israel”, i la comunitat cristiana hi ha vist la figura de Jesús, introduint un nou concepte de Messies, que comparteix la debilitat de la condició humana, en coherència amb el Déu amb nosaltres.

Mc 1, 7-11

            Segons l’evangeli de Marc, el baptisme de Jesús és la seva primera manifestació pública, i caldria destacar-ne la seva humilitat, al sotmetre’s al bateig de Joan.

            Jesús es presenta a la vora del Jordà i demana ser batejat, tal i com ho fan altres homes; ell era un home com els demés. I vet aquí que el seu bateig va ser una veritable revelació de la seva persona. El cel s’esquinçà, el que vol dir que la comunicació entre Déu i els homes,  amb Jesús, s’ha restablert. La identitat de Jesús amb el Pare, es constata amb el que esdevé durant el baptisme: el cel s’obre, baixa l’Esperit i una veu diu que Jesús és el fill estimat de Déu. És fill a la manera del Servent d’Isaïes: el fill obedient que s’encarna en la història i participa de la realitat humana.

            Com l’alè de Déu planava sobre les aigües en la primera creació, l’Esperit, com un colom, plana sobre Jesús, que és el primer de la nova creació. Jesús és  capdavanter d’aquesta nova humanitat, que viurà segons l’Esperit de Déu.

            Això passa a la vora del Jordà, el riu que el poble de Déu va travessar per entrar a la Terra Promesa, i Jesús surt també del Jordà, al davant del poble nou, per accedir a una vida nova que ell proposarà.

Joan i Roser