Pasqua de la Resurrecció del Senyor
Jn 20,1 –9
És l’alba després de la nit, el primer
dia de la setmana, el nou començament, amb què s’evoca el relat de la creació
(Gn 1, 5), i especialment la llum que Déu fa sorgir havia experimentat la
realitat de la Resurrecció; veu la tomba oberta, però no hi entra, i corre a
dir-ho a Pere. El testimoni de les dones no era vàlid, era imprescindible el de
dos o més homes.
Pels jueus, el sepulcre és el sheol, on
els homes duen una existència transitòria, una espera ... I Jesús ja no hi és.
La pedra havia estat treta, la mort ha estat vençuda, no ha pogut mantenir
Jesús captiu.
Trasbalsats per la notícia, Pere i un
altre deixeble corren, però malgrat que el deixeble hi arriba primer, qui
primer entra a la tomba és Pere; hi ha ja una jerarquia? Pere, amb els ulls de
la carn, veu el que hi ha dins la tomba, els signes de l’absència del cos del
crucificat, el llençol d’amortallar i el mocador. Però, si s’haguessin endut el
cadàver, no s’haurien entretingut a treure-li la roba, que esdevé la prova de
què Jesús ha estat alliberat dels lligams que simbolitzen la passivitat de la
mort. Pere, però, no constata pas la resurrecció, sinó que Jesús no hi és, sols
hi resten les robes.
L’altre deixeble, amb els ulls de la
fe, davant el buit, els signes de l’absència, sí que en treu una conclusió: “ho
veié i cregué”; la fe li fa descobrir que Jesús és viu.
L’acció transformadora més palpable de
la resurrecció, és que els deixebles, abans dispersats i atemorits, tornen a
reunir-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada