Diumenge XXVI de durant l'any

Ez 18, 25-28

Ezequiel forma part dels deportats a Babilònia. La infidelitat els condueix a l’exili, però el poble, en aquest moment, pensaven que el càstig era per les culpes dels avantpassats i es sentien tractats injustament. La temptació de revoltar-se contra Déu era gran, donada la impressió de que pagaven les culpes de les generacions passades.

Ezequiel posa en relleu la responsabilitat pròpia; és una veritable revolució aquesta proposta del profeta: la responsabilitat del poble, que era col·lectiva, ara esdevé individual, de cada persona. Cadascú és retribuït en relació a la seva pròpia conducta, i mai ningú és castigat per les faltes d’un altre, però sempre s’hi és a temps a canviar de conducta o de camí. Com a conseqüència, es fa una crida a la conversió.

..........................................................................

Mt 21, 28-32

"Fill meu, ves a treballar a la vinya, avui"

Joan Baptista havia cridat el poble a convertir-se i disposar-se per acollir la bona nova que portaria Jesús. Alguns es van mantenir tancats en les seves certeses, refusant les paraules de Joan, però d’altres, publicans i prostitutes, el van creure.

“¿Què us en sembla?”, és lo primer que diu Jesús abans de proposar la paràbola, amb lo que vol donar ocasió als sacerdots i notables de donar el seu judici, de condemnar-se ells mateixos: els vol fer obrir els ulls.

El primer fill de la paràbola, refusa anar a la vinya (el Regne de Déu), però acaba anant-hi; representa la classe dels qui han pecat, els publicans i gent de mala vida, que no seguien la Llei, però la veu de Joan Baptista els cridà a penedir-se i van creure: primer van dir que no, però després s’hi repensen. Per contra, el segon fill accepta d’anar-hi tot seguit, però no hi va; representa els sacerdots i caps del poble, amb una conducta externa honorable, però que no es decideixen a creure, anar a la vinya. Allò que fem o deixem de fer després d’haver-hi reflexionat, és el que mostra realment el què som.

D’aquesta manera, Jesús denuncia l’actitud dels dirigents jueus, que contrasta amb la resposta dels publicans i prostitutes, que us “passen al davant en el camí cap el Regne”. Aquells que eren rebutjats seran els primers perquè han escoltat, no perquè no siguin pecadors, sinó perquè amb humilitat ho reconeixen, que és el primer pas per canviar.

Jesús posa en relleu la primacia del fer sobre el dir, de la praxi sobre la teoria. Denuncia aquells que públicament es comprometen servir al Senyor, però no són capaços d’obrar d’acord amb les seves paraules. 

Joan i Roser

(Recuperat de setembre de 2014)

Diumenge XXV de durant l'any

 Jn 2, 1-11

"No tenen vi"

És amb simbolismes, que Joan diu les coses importants en el seu evangeli, i no parla de miracles, sinó de “signes”, lo qual provoca la pregunta ¿signe de què? ... i cal descobrir el missatge amagat en el text.

“El tercer dia ...”, no s’ha de confondre amb un temps cronològic. En llenguatge bíblic, és el dia reservat per l’actuació de Déu: aquí comença a manifestar-se Jesús ... i, al final, “el tercer dia” Jesús serà ressuscitat per Déu.

Tot comença en un àpat de noces, que evoca un projecta d’aliança: “... com un nuvi s’alegra de tenir la núvia”, llegim a Is 62, 5.

Les piques de pedra servien per posar-hi l’aigua pel ritus de purificació que manava la Llei, però Jesús transforma l’aigua en vi, vi que com diu el cap del servei, és molt millor que el d’abans. És la nova aliança que Jesús ha vingut a inaugurar. No ha vingut a destruir les piques de pedra, símbol de la Llei, sinó a canviar-hi el contingut.

Maria, en l’evangeli de Joan, hi surt sols dues vegades: al inici, les noces de Canà, i al final, acompanyant Jesús a la creu. A Canà, Maria convida als servidors a col·laborar en l’obra de Déu: “feu el que ell us digui”, i així esdevindran testimonis del primer “signe” que fa Jesús.   

Joan i Roser

(Recuperat de gener de 2016)

Diumenge XXIV de durant l'any

 Sir 27, 30 – 28, 7

              Ben Sira va més lluny que la justícia expressada per la llei del talió: “Ull per ull, dent per dent”, ja que demana de no guardar rancúnia envers el proïsme i perdonar-lo sense esperar res a canvi.

              Aquell que refusa perdonar al germà, no pot pretendre rebre el perdó de Déu; no poden haver-hi dues actituds diferents: una amb Déu i l’altre amb el proïsme; el perdó humà és signe del perdó de Déu.              

              Es presenta la reciprocitat entre perdonar i ser perdonat. No es pot aspirar al perdó si no s’està disposat a perdonar als altres ... i això ho deia Ben Sira el s. II aC.

  ..............................................................                                                                                      

  Mt 18, 21-35                                                                                                           

Perdonar i ser perdonat allibera

             

Les escoles rabíniques demanaven als seus seguidors de perdonar als altres un cert nombre de vegades, que variava segons l’escola. Pere vol saber quina és la opinió de Jesús, que li respon que cal perdonar no set vegades (7 = nombre perfecte), que ja és un gran pas, sinó setanta vegades set, és a dir, “sempre”.

              Llavors, Jesús proposa una paràbola, que es podria dividir en tres punts: 1) un rei, ple de misericòrdia, es compadeix d’un subordinat que li deu una suma enorme, i li perdona el deute, 2) el subordinat ja no recorda el perdó que ha rebut i no atén les súpliques del seu deutor, d’una suma insignificant, i el porta a la presó, i 3) els seus companys, indignats per aquest comportament, informen al rei i aquest el farà castigar; al no voler fer gràcia al seu company, perd la gràcia que ell havia rebut del rei.

              El text subratlla la gran diferència que hi ha entre els deu mil talents i els cent denaris, per mostrar la infinita distància que separa les idees humanes sobre el deute i la justícia, i les idees de Déu.

              Amb el final de la paràbola un es pot preguntar: perdó sense límits? L’home serà definitivament perdonat si utilitza el temps de conversió que li és donat, per perdonar també i fer justícia. La vida cristiana és, en certa manera, com un temps de proba en que l’home, alliberat de les seves faltes, és convidat a donar també als altres el perdó que ell ha rebut. Quan un es sent perdonat per Déu, cal que també transmeti als demés aquesta misericòrdia.

Joan i Roser

(Recuperat de setembre de 2017)

Diumenge XIII de durant l'any

Ez 33, 7-9

Ezequiel és deportat a Babilònia, junt amb una part del poble que s’havia desviat dels camins de Déu, i consagra totes les seves forces a mantenir l’esperança del seu retorn. Déu li fixa l’objectiu de la seva missió: “t’he fet sentinella del poble d’Israel”, ha d’assumir la responsabilitat de la mort dels pecadors, si no els adverteix que han de canviar de comportament. La missió d’un sentinella és avisar del perill.

Molts veuen l’exili com un càstig de Déu, amb el que es subratlla la solidaritat de tots en el pecat, però Ezequiel desenvolupa una idea nova per l’època, posant també en relleu la responsabilitat individual de cadascú: tothom ha de donar comptes a Déu dels propis actes; ell mateix és responsable davant Déu de l’acompliment de la seva missió. No depèn d’Ezequiel que el poble es converteixi, però ha d’advertir-los, cridar-los a la conversió, i si no ho fa, haurà de donar comptes del càstig que els hi caurà.

..............................................................................

Mt 18, 15-20

Convida a reflexionar sobre la nostra corresponsabilitat comunitària. La fe és una resposta personal, però es viu dins una comunitat i és per això que tots som responsables de la vida de cada germà.

Davant d’un germà que es separa, la reacció de la comunitat ha de ser d’amor fraternal, i Jesús indica el camí a seguir: d’entrada buscar personalment el diàleg, abans de parlar-ne amb els altres, a fi d’evitar ferir-lo propagant el seu problema; si cal, es passarà a cridar uns testimonis i, finalment, es pot recórrer a la comunitat ... però tots aquets passos cal que estiguin marcats per la discreció.

“Si no en fa cas, considera’l com si fos un pagà o un publicà”, però a la llum del acolliment que Jesús ha fet sempre als publicans i pecadors, no es pot pas considerar un refús definitiu, sinó una actitud de respecte a la llibertat de cadascú, esperant que es converteixi. Aquest poder de “lligar – deslligar”, concedit abans a Pere, no és exclusiu, doncs ara Jesús el confia també a la comunitat, té una dimensió comunitària.

Finalment, Jesús vol remarcar la seva presència en la comunitat: “on n’hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells” ... encara que, en les nostres reunions, no pas sempre en som conscients de la seva presència. Potser ens hi hauríem d’esforçar.

Joan i  Roser

(Recuperat de setembre de 2011)

Diumenge XXII de durant l'any

 Jr 20, 7-9

Estem en els anys que precedeixen el desastre de Jerusalem i la deportació a Babilònia. Són uns anys d’una gran decadència espiritual, i la missió de Jeremies consistia en predir la catàstrofe, amb l’esperança d’aconseguir la conversió del rei i del poble.

És dins d’aquest context polèmic i angoixant, que Jeremies manifesta el seu estat d’ànim; ens explica el combat que es lliure en el més interior d’ell, dividit entre la crida de Déu que l’empeny a parlar, i el poder humà que el vol fer callar.

Se’ns posa de manifest la realitat de la inspiració profètica, que té unes conseqüències a vegades doloroses. Jeremies es deixa “seduir per Déu” i viu l’experiència de les conseqüències, però no hi pot renunciar. La Paraula de Déu actua com un foc abrusador, que manté el profeta sempre disposat en el compliment de la seva missió.

..............................................................................

Mt 16, 21-27

"Si algú vol venir amb mi, que prengui la seva creu i m'acompanyi"

“Des d’aleshores”, és una fórmula per anunciar que s’inicia una nova etapa. Jesús pren el camí cap a Jerusalem i comença a explicar als deixebles com acabarà aquest trajecte. És el primer anunci de la passió, però els deixebles encara no han comprés aquesta realitat, i segueixen pensant en un messianisme gloriós de Jesús.

Jesús remarca que se sotmet a la voluntat de Déu, “cal que vagi a Jerusalem”, expressió que vol dir-nos que no va pas a un destí cec, sinó al seguiment del pla de Déu. La predicació de Jesús, no pot limitar-se a la gent dels pobles, camperols i pescadors, malgrat siguin els preferits del Regne, “cal” que vagi també a Jerusalem a defensar les seves propostes, cosa que, sap molt bé, el conduirà al sofriment i a la mort, doncs allà ningú vol posar en perill els seus privilegis. Però “al tercer dia” (= el dia de l’actuació de Déu) ressuscitarà, Déu avalarà el seu missatge.

L’anunci de Jesús, és difícil d’acceptar pels deixebles, i Pere es disposa a renyar-lo: “això no us pot passar”. Jesús interpreta el refús espontani de Pere, com una veritable temptació, és com si s’adherís a la proposta del temptador en el desert, quan suggeria a Jesús un messianisme més fàcil. “No penses com Déu sinó com els homes” li diu Jesús. Semblant al que llegim en Isaïes 55, 8: “Les meves intencions no són les vostres i els vostres camins no són els meus”.

El seguiment de Jesús i l’anunci de l’evangeli, per part dels deixebles, comportarà també assumir persecució i sofriment, no ho tindran fàcil.

Joan i Roser

(Recuperat d'agost de 2011)