Is 45, 1.4-6
El
profeta veu en el rei Cir un messies (=ungit) escollit per Déu que,
apoderant-se de Babilònia, alliberaria del exili el poble d’Israel.
Déu parla a Cir per encomanar-li una missió; el fet de no conèixer
Déu, no és un impediment per ser cridat. Es constata que un no jueu
pot també servir de mediador per l’actuació de Déu.
“El Senyor diu”,
però, en realitat, no parla pas directament al mateix Cir, és un
missatge adreçat als exiliats per, en un ambient ple de dubtes,
donar-los una esperança: Déu resta fidel a la seva Aliança, no
abandona el poble, i continua dominant els esdeveniments: “jo soc
el Senyor, no n’hi ha d’altre”.
Les expressions “prendre
per la mà”, “obrir les portes”, “ungir”, són al·lusions
al ritus de consagració d’un rei, i Déu farà portar els èxits
d’aquest rei pagà, en profit del seu poble escollit.
..........................................................................
Mt 22, 15-21
És significatiu que enviessin cap
a Jesús deixebles fariseus (representants del poder religiós) i
herodians (defensors del poder polític). Ambdós pagaven el tribut
al César; els fariseus, menys compromesos, acceptaven que tot poder,
també el dels reis o emperadors, venia de Déu; els herodians eren
partidaris de la col·laboració amb Roma. Amb la resposta a la
pregunta “és permès o no de pagar tribut al César?”, Jesús
tindria de triar amb quin dels dos grups quedava malament. Però els
diu “hipòcrites”, doncs no proposen pas una pregunta, sinó un
parany, i els demana que li mostrin una moneda, que segur porten a la
butxaca, i contemplin la imatge de l’emperador i el text escrit,
que deia: “Tiberi César, fill del déu August”.
Els jueus refusaven tota
representació d’imatges, no sols de Déu, sinó també de l’home
(Ex 20, 4), i encara més si aquest home es pretenia déu. En aquell
temps, portar una moneda era el reconeixement d’una sobirania; si
portaven una moneda amb la imatge del César és que, de fet,
reconeixien la dominació romana però, per la imatge anaven contra
la Llei. No es tractava, doncs, d’un diner de
Déu, sinó del César, pertanyia al César i, per això, Jesús diu:
“doneu al César el que és del César” ... però sols el que és
del César; no es pot exigir donar-li culte, seria idolatria. I hi
afegeix, “doneu a Déu el que és de Déu”.
Jesús estableix una
clara diferència entre el poder temporal i l’espiritual; reconeix
el temporal, el polític, la seva autonomia, però el poder de Déu
no es situa pas al mateix nivell que el del César: “Jo soc el
Senyor, i no n’hi ha cap altre”, llegim en el profeta Isaïes.
Jesús no es compromet, i en lloc d’oposar l’obediència al César
i la deguda a Déu, les uneix tot i distingint els diferents camps a
que pertanyen.
Joan i Roser
(Recuperat d'octubre de 2014)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada