LA SAGRADA FAMÍLIA: JESÚS, MARIA I JOSEP

 Sir 3, 2-6, 12-14

              Quan s’escriu aquest text, estaven sota la dominació grega, hi havia tranquil·litat, però les noves maneres de pensar s’anaven estenent i hi havia el risc d’acabar vivint com els grecs. Això portà a Ben Sira a defensar els fonaments de la religió jueva, començant per la família, ja que si l’estructura familiar s’afebleix, qui transmetrà als infants la fe, els valors i les pràctiques del judaisme? Així desenvolupa una mena de variacions sobre el quart manament “honra el pare i la mare”, que junt amb “recorda’t de consagrar-me el dissabte” eren els dos únics manaments positius de la Llei, tots els altres eren prohibicions (Ex 20, 1-17). Ben Sira diu que si volem honorar Déu, comencem per honorar els pares. La família humana no es pot viure fora d’una relació recíproca d’amor.                                           

.......................................................                                                                                      

Lc 2, 22-40

              Maria i Josep van a Jerusalem per acomplir tot el que estava prescrit per la Llei: el ritus de la purificació de la mare, i presentar el fill primogènit.  Els primers en reconèixer Jesús són la gent senzilla, com Simeó i Anna que eren uns contemplatius que servien Déu nit i dia amb la pregària. Jesús és aquell que ve a instaurar el Regne de Déu damunt la terra, però ningú se’n adonava encara, ni tant sols els pares: “estaven meravellats del que es deia del seu fill”.

              L’Esperit inspira Simeó les paraules que revelen el misteri d’aquest Infant; era un home just i religiós que esperava “la consolació d’Israel” i, aixecant l’Infant, posa de manifest la ”llum del Salvador, que es revela a les nacions”, i “la glòria del poble d’Israel”; el projecte de salvació de Déu concerneix tota la humanitat. Sorprèn que aquest caire universal de la missió de Jesús, es proclami precisament dins el Temple jueu, zelós del seu privilegi exclusiu.

              En quan a Anna, estava també plena d’impaciència, i parla de l’Infant a tots els qui “esperaven l’alliberament de Jerusalem”.

              “L’Infant creixia i s’enfortia, ple d’enteniment, i el favor de Déu l’acompanyava”: l’encarnació esdevindria tot un procés històric. Si realment era un home, havia d’anar assumint progressivament la missió que devia acomplir.

Joan i Roser

(Recuperat de desembre de 2017)

Diumenge IV d'Advent

2Sa  7, 1-5, 8-12. 14a.16  

              Caldria situar la profecia de Natan en el seu context. David, un petit pastor, ha esdevingut un gran rei. Ha aconseguit reunir les tribus del Nord i del Sud, i s’ha instal·lat a Jerusalem, on habita en un palau, i creu que hauria de construir un temple per acollir l’Arca de l’Aliança, la presència de Déu ... però, durant la nit, Déu manifesta a Natan el que Ell en pensa de tot això, una resposta en dos punts: d’entrada un refús, i després una promesa.

              Déu no necessita una casa, les nostres construccions no afegeixen res a la seva grandesa. L’Arca de l’Aliança no era més que un signe visible de la presència de Déu enmig del poble; però la seva presència real no es deixa de produir encara que estiguin lluny de Jerusalem, en el exili uns segles després, o amb el temple destruït.

              La promesa del Senyor, és que farà un casal per David ... i no pas a l’inversa, David una casa per Déu. En hebreu, casa podia ser un habitatge familiar, però també una dinastia en el sentit d’una descendència.

              La profecia ens vol dir que Déu donarà una descendència a David, mantindrà el seu llinatge. Una tradició posterior, interpretarà aquesta promesa  relacionant el Messies com a un descendent de David: Jesús acompliria les promeses de Déu. 

 .......................................................                                                                                  

 Lc 1, 26-38 

          

 Aquest text de Lc és un relat teològic; l’inici de la vida de Jesús, és narrada com l’acompliment de l’Escriptura. L’infant que naixerà serà un vertader rei d’Israel, “Déu li donarà el tron de David”, on cal entendre que serà una conseqüència de la promesa feta a David, a través de Natan. Però no serà fill adoptiu de Déu, com els altres reis, sinó Fill de Déu d’una altre manera ... ell serà sant, i la santedat no era pas la característica principal dels reis.

              Lluc vol insistir en el fet de que aquest infant no té un pare humà, és “Fill de Déu”, i aporta dues proves: 1) Maria diu que no coneix home, és verge, i 2) “li posaràs el nom de Jesús”, adreçant-se a la mare, cosa del tot inhabitual, doncs és el pare qui dóna el nom a l’infant. Cal recordar Joan Baptista que, malgrat que el pare era mut, és ell qui confirma el nom que li posaran.

              Cal remarcar que l’acció de Déu es manifesta fóra del Temple, enmig dels pobres, tant en l’anunci a Zacaries com a Maria. Déu no es fa home en contra de la voluntat dels homes, Maria accepta.

              Es podria meditar sobre el fet que tots som escollits per Déu (com Maria) per encarnar la seva voluntat i justícia, encara que, a vegades, se’ns faci difícil copsar en què.

Joan i Roser

(Recuperat de desembre de 2017)

Diumenge III d'Advent

Is 61, 1-2. 10-11

Podem distingir dues parts: 1) Isaïes, en tant que profeta, anuncia la bona nova al poble jueu. “El Senyor m’ha ungit ...” El qui rep la unció, tenia la missió d’aportar la benaurança al poble, però ... qui són els desvalguts, els cors adolorits, a qui el profeta és enviat? Són els exiliats que tornen al país i queden decebuts davant del que troben: altres pobles s’han instal·lat a Jerusalem, on han introduït les seves religions, hi ha molts matrimonis mixtes, i els jueus tradicionals són una minoria.

En un missatge de consolació, Isaïes proclama “l’any de gràcia del Senyor”. Segons Lv 25, era un any sant que celebraven cada 7 anys (l’any sabàtic), i cada 50 anys (l’any jubilar), en que els deutes eren esborrats i els esclaus alliberats. Des d’un aspecte espiritual, Déu perdonava els pecats, era com tornar a començar.

2) El poble s’alegra, com si les promeses de la primera part s’haguessin ja complert, serà com una gran festa, com un casament en el que cadascú es revesteix amb la seva millor roba.

El text acaba amb una mena de paràbola de la llavor; la germinació és una bella imatge per sostenir l’esperança.

..............................................................................

Jn 1, 6-8. 19-28

Se’ns mostra Joan Baptista com testimoni de la llum; ell sols ve a preparar el camí del Senyor. Però la seva reputació era tal, que justifica la pregunta dels sacerdots i levites: “ets el Messies ... Elies ... o el Gran Profeta?” La resposta de Joan és un xic ambigua, no es reconeix com a cap d’aquests personatges: “sóc una veu que clama en el desert”.

“¿Perquè bateges, doncs?” La resposta de Joan no és massa aclaridora: “Jo batejo amb aigua”, que forma part del món físic, i és sols una anticipació del bateig en l’Esperit, que és la mateixa força de Déu i que donarà el qui tenim entre nosaltres; anuncia la presència de Jesús, abans d’haver-lo reconegut, i amb una extrema humilitat ... doncs era l’últim esclau qui deslligava la corretja del calçat del seu amo.

“Això passava a Betània ...”, és a dir, en terra pagana, on el poble jueu, venint d’Egipte, va preparar el pas del Jordà per arribar a la Terra Promesa; s’està preparant una altre travessia transcendent.

Joan i Roser 

(Recuperat de desembre de 2012)

Diumenge II d'Advent

Is 40, 1-5, 9-11

El poble es trobava perdut, lluny de la seva terra, deportat a Babilònia, i es preguntava si Déu no l’havia abandonat, a causa de la seva infidelitat.

“Consoleu el meu poble, diu el vostre Déu”; aquests texts de Is es coneixien com el llibre de la consolació. Déu obra un nou esdevenir. Ja una vegada, Déu va treure d’Egipte el poble esclau, i ara ho farà també, alliberant-lo de l’opressió de Babilònia.

El poble es sentia doblement castigat pel Senyor, a causa dels seus mancaments a l’Aliança ... però Déu els perdona. Segons la Llei, un lladre, per ser perdonat, havia de restituir el doble del que havia robat.

“Obriu en el desert una ruta al Senyor ...”. Quan un rei guanyava una guerra, es traçava un camí triomfal per celebrar el seu retorn victoriós; en aquest cas era el Senyor Déu qui els retornava de Babilònia cap a Israel.

L’arribada del Senyor Déu, es descriu amb una imatge de “poder ... domina tota cosa”, però també “com un pastor amb el seu ramat”. Per Israel, el rei ideal inclou aquests dos aspectes: un pastor ple de sol·licitud pel seu poble, i un rei triomfant, per protegir el poble dels seus enemics.

..........................................................................

Mc 1, 1-8

"Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí"

“Comença l’evangeli ...”, en grec, euangelion = gran notícia, Bona Nova. En aquell temps, es nomenava així el naixement d’un rei o una gran victòria militar. Aquí és una manera de dir que aquell que el poble esperava, ja ha vingut, és la notícia del començament d’un Regne, del Regne de Déu.

Els versets 2-3, és l’única vegada en que Marc cita l’acompliment de l’Escriptura. És una combinació de dos textos que es recolzen en la paraula “camí”: “jo envio el meu missatger perquè prepari el camí” (Ml 3, 1), i “obriu al desert una ruta al Senyor ...” (Is 40, 3). Marc vol encaixar Jesús en la tradició de l’Antic Testament, per relacionar-lo amb Joan, com a precursor que li prepara el camí.

La vestimenta de Joan era l’habitual dels profetes, i en quan alimentar-se de llagostes i mel, era el menjar del desert, volent mostrar així una situació d’ascetisme.

Marc resumeix, en dos punts, l’ensenyament de Joan: 1) proposa un baptisme de conversió, pel perdó dels pecats; proposa el bateig submergint-se del tot dins l’aigua, per manifestar la ferma resolució de purificar la vida, i 2) anuncia la vinguda d’un, més fort que ell, i que batejarà amb l’Esperit Sant.        

Joan i Roser

(Recuperat de desembre de 2014)

Diumenge I d'Advent

Is 63, 16-17. 19; 64, 2-7    

                                                                                                                         

Al tornar de l’exili, els israelites troben un país immers en la misèria, el caos i l’afrontament. Llavors el profeta demana la intervenció de Déu, tot i reconeixent que de tot el que passa en té la culpa el poble, que ha pecat i ningú ha invocat el seu Nom.

             

En el text hi trobem el que se’n diu una “inclusió” : la primera i l’última frase, són dues afirmacions idèntiques (“Senyor tu ets el nostre pare”), que emmarquen tot el text, li donen relleu; entre aquestes dues afirmacions, Isaïes desenvolupa una pregària adreçada a Déu.

           

També diu a Déu “El nostre redemptor”. Redemptor = alliberador; recordant així l’experiència de l’alliberament d’Egipte. Una altre imatge interessant és “Nosaltres som l’argila i tu el terrisser”, que dóna sentit a la paraula “pare”. No es parla pas d’una paternitat carnal, semblant a la humana ... el terrisser no és pas el pare biològic de l’objecte que treballa, n’és el creador !!                                 .......................................................                                                                                          

Mc 13, 33-37

"Estigueu atents, vetlleu"

             

Jesús parla als deixebles de la seva vinguda ... malgrat que encara es troba enmig d’ells. Quan s’escriu el text, ja havien viscut la resurrecció de Jesús, però esperaven el seu retorn per entrar amb Ell al Regne. És en aquest sentit que es parla de la vinguda del Senyor.

             

Jesús se’n va, deixa la casa i reparteix les tasques i responsabilitats als seus servents. Serà necessari organitzar-se durant la seva absència, que no en precisa la durada. Què fer durant l’espera?: vetllar!

             

Jesús crida a la vigilància i es limita a recordar-nos dues coses: 1) “no sabeu quan”, que ho repeteix dues vegades; cal comportar-se de tal manera que estiguem sempre a punt per acollir el Senyor quan torni, i  2) “vetlleu”, que ho diu tres vegades. Vetllar no és pas una actitud passiva, sinó una crida a la vigilància activa, acomplint el treball i la missió confiats a cadascú. Jesús no utilitza la por, no profereix cap amenaça, sols crida a la vigilància.

              

La temptació és adormir-se, desatendre la casa que ens ha estat confiada. Les nostres modestes vides poden contribuir en la gestió de la nova humanitat, però cal vetllar per fer-ho possible.

Joan i Roser

(Recuperat de desmbre de 2017)