2Sa 7, 1-5, 8-12. 14a.16
Caldria
situar la profecia de Natan en el seu context. David, un petit pastor, ha
esdevingut un gran rei. Ha aconseguit reunir les tribus del Nord i del Sud, i
s’ha instal·lat a Jerusalem, on habita en un palau, i creu que hauria de
construir un temple per acollir l’Arca de l’Aliança, la presència de Déu ...
però, durant la nit, Déu manifesta a Natan el que Ell en pensa de tot això, una
resposta en dos punts: d’entrada un refús, i després una promesa.
Déu no necessita una casa, les nostres construccions no
afegeixen res a la seva grandesa. L’Arca de l’Aliança no era més que un signe
visible de la presència de Déu enmig del poble; però la seva presència real no
es deixa de produir encara que estiguin lluny de Jerusalem, en el exili uns
segles després, o amb el temple destruït.
La promesa del Senyor, és que farà un casal per David
... i no pas a l’inversa, David una casa per Déu. En hebreu, casa podia ser un
habitatge familiar, però també una dinastia en el sentit d’una descendència.
La profecia ens vol dir que Déu donarà una descendència
a David, mantindrà el seu llinatge. Una tradició posterior, interpretarà aquesta
promesa relacionant el Messies com a un
descendent de David: Jesús acompliria les promeses de Déu.
.......................................................
Lc 1, 26-38
Aquest text de Lc és un relat teològic; l’inici
de la vida de Jesús, és narrada com l’acompliment de l’Escriptura. L’infant que
naixerà serà un vertader rei d’Israel, “Déu li donarà el tron de David”, on cal
entendre que serà una conseqüència de la promesa feta a David, a través de
Natan. Però no serà fill adoptiu de Déu, com els altres reis, sinó Fill de Déu
d’una altre manera ... ell serà sant, i la santedat no era pas la
característica principal dels reis.
Lluc
vol insistir en el fet de que aquest infant no té un pare humà, és “Fill de
Déu”, i aporta dues proves: 1) Maria diu que no coneix home, és verge, i 2) “li
posaràs el nom de Jesús”, adreçant-se a la mare, cosa del tot inhabitual, doncs
és el pare qui dóna el nom a l’infant. Cal recordar Joan Baptista que, malgrat
que el pare era mut, és ell qui confirma el nom que li posaran.
Cal
remarcar que l’acció de Déu es manifesta fóra del Temple, enmig dels pobres,
tant en l’anunci a Zacaries com a Maria. Déu no es fa home en contra de la
voluntat dels homes, Maria accepta.
Es
podria meditar sobre el fet que tots som escollits per Déu (com Maria) per
encarnar la seva voluntat i justícia, encara que, a vegades, se’ns faci difícil
copsar en què.
(Recuperat de desembre de 2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada