Diumenge de Pentecosta

Ac 2, 1-11

La Pentecosta era una festa d’origen pagà, es celebrava la collita dels fruits de la terra, però, més endavant, va esdevenir una festa religiosa, per celebrar el do de la Llei al Sinaí. Els deixebles estaven reunits “tots junts al mateix lloc”, donant a entendre la unitat del grup.

És difícil descriure l’actuació de Déu, d’aquí la utilització de símbols, dels que se’ns avisa amb el “com”: com una ventada, com unes llengües de foc. La remor i el vent, que omplí tota la casa, és un element adequat per expressar la potencia i dinamisme de l’Esperit. El mot hebreu ruah, o el grec pneuma, volen dir vent, però també esperit. El cop de vent omple tota la casa, però les llengües de foc es posen sobre cadascú, és el bateig amb el foc de l’Esperit (Lc 3, 16). Tots són omplerts per l’Esperit, però cadascú s’expressa en la llegua en què és inspirat, cadascú rep la seva particular gràcia, la seva missió. Tota la gent agrupada a l’entorn dels apòstols, vinguin de on vinguin, entenen el que els diuen, en la seva llengua.

Aquesta Pentecosta, va ser com un nou Sinaí, on s’establia una nova Aliança que tindria valor universal.

..........................................................

Jn 20, 19-23

"Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. 

Rebeu l'Esperit Sant"

Les portes estaven tancades, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i el primer que fa és donar-los la pau, que és font de vida i, seguidament, es donà a conèixer “mostrant les mans i el costat”. En les aparicions, Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe (partir el pa a Emmaús, la veu a la Magdalena ...), la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.

Jesús alenà sobre els deixebles i l’Esperit els obre a una nova vida, i els capacita a transmetre-la també als demés: “com el Pare m’ha enviat, jo us envio”. La missió de treure el pecat del món, amb el do de l’Esperit, ara l’han d’assumir els deixebles. Però el v. 23 desconcerta: “... quedaran sense perdó”. És difícil pensar que el Déu que ens mostra Jesús, pugui no perdonar; potser caldria interpretar que la missió seria proclamar la paraula del perdó i, de no fer-ho, seria deixar que el món ignorés aquest perdó, abandonar-lo al pecat i no complir així la missió encomanada.

JiR

(Recuperat de maig de 2010)