Diumenge XXII de durant l'any

Dt 4, 1-2. 6-8

            Se’ns presenta el particular caràcter de tot el Deuteronomi: “escolta” i “practica”, i així “viureu” i “posseireu” el país del Senyor; el secret està en obeir els manaments de Déu. Déu ha volgut mantenir-se a prop del seu poble, donant-li una Llei, una regla de vida.

            El text va ser escrit molts anys després de la mort de Moisés. En realitat es diu el que es creu que diria Moisés, en les condicions d’aquest temps. Si l’autor insisteix en que no s’ajunti ni es tregui res, és que quelcom d’això deuria passar. Aquesta tendència a inventar-se normes, doncs, ve de lluny.

            El text sona a retret; si bé Déu ha mantingut la seva promesa, el poble no pot pas dir el mateix, han estat temptats per les religions dels seus veïns. Es per això que si  viuen guardant els preceptes del Senyor, els pobles els tindran per assenyats i intel·ligents.

...................................................................                 

                                                      

Mc 7, 1-8, 14-15. 21-23

"Només allò que surt de l'home el pot contaminar"

            No es tracta de discutir una mesura higiènica, el veritable debat està en el gest religiós de purificació ... de purificar-se del contacte amb tot el que és pagà. Uns fariseus vinguts de Jerusalem provoquen el debat, doncs per ells, el rigor de l’observança de la purificació era essencial per preservar la identitat jueva, i allunyar-se del contacta amb tot lo considerat pagà. Però a Galilea, una regió fronterera, la població jueva i pagana estava barrejada, i la purificació ritual era menys observada.

            Jesús no deixa mai de posar-se en contra de tota exclusió en nom de la religió, i respon als fariseus citant Isaïes: l’autèntic culte, no és un cúmul de preceptes humans, sinó quelcom que surt del cor. La veritable puresa és una disposició del cor de l’home, i quan hi ha impuresa, no ve pas de fora, sinó que també neix al cor.

            Retreu als fariseus l’error que els ha portat a preferir els seus propis preceptes, a la llei de l’amor de Déu i del germà. Malgrat els principis del Deuteronomi, el judaisme d’aquell temps, estava més inclinat a valorar les formalitats, i un cop establertes unes normes i tradicions, les col·locaven al lloc que només Déu havia  d’ocupar, tendien a la pietat externa i que els diguessin el que calia fer ... en el fons, la llibertat feia por.

Joan i Roser

(Recuperat de setembre de 2018)

Diumenge XXI de durant l'any

Js 24, 1-2, 15-17, 18b

El pacta de Siquem marca la instal·lació del poble en la terra promesa. Josué (="és el Senyor qui salva") és el successor de Moisès i convida a totes les tribus a triar entre els deus que adoraven els seus pares, o dels pobles on vivien, o el Déu que els ha tret d’Egipte. Josué s’avança, donant exemple: "jo i la meva família adorarem al Senyor", i el poble s’hi adhereix, dient que ells també adoraran al Senyor.

Una característica d’aquest text és la necessitat d’una tria. A Siquem es constitueix el poble de les tribus. Les tribus tenien diferents orígens culturals i religiosos, però ara s’aglutinen per la fe en el Déu de l’Èxode, en un sol poble: Israel.

...............................................................

Jn 6, 60-69

"Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna."

Es el final del discurs sobre el pa de vida. Es l’hora de decidir-se, el dubte ha arribat als mateixos deixebles: "qui és capaç d’acceptar-ho?" ... "molts deixebles se’n van anar" ... però finalment, Pere s’avança i afirma la seva fe "Senyor, a qui aniríem?" . Fa pensar en la decisió de Josué a Siquem.

Una vegada més, la fe es presenta, no pas com un bagatge, sinó com un camí: "se’n van anar" ... "a qui anirem ...". Un camí en el que cal deixar-se guiar: "ningú pot venir a mi si no li condueix el Pare".

Finalment, el do de l’Esperit, doncs sols l’Esperit és capaç de fer entendre el misteri; els deixebles descobriran el ple sentit de les paraules de Jesús, el seu sentit espiritual; pa, vi, carn, sang, són símbols que cal entendre. Es l’Esperit qui dóna vida; aquest anunci, queda aquí encara un xic velat; més tard però, després del Sopar, Jesús parlarà més explícitament de l’Esperit, que els hi enviarà.

JiR

(Recuperat d'agost de 2009)

Diumenge XX de durant l'any

Pr 9, 1-6

Des de sempre, els homes han acumulat reflexions i màximes, tota una saviesa popular accessible a tothom. El llibre dels Proverbis és el resultat d’una compilació de totes aquestes reflexions, d’orígens i èpoques diverses. El poble d’Israel, però, descobreix que només Déu coneix la veritable Saviesa, i que la saviesa humana sols pot ser rebuda a través d’Ell.

La Saviesa, en certa manera, és personificada, i en el seu palau, que té set columnes (7=plenitud), que li donen bellesa i solidesa i on hi cap tothom, convida a menjar el seu pa i beure el seu vi, que ens traurà de la ignorància i ens durà cap el coneixement. La Paraula, la Saviesa de Déu, s’assimila a la manera d’un aliment.

..........................................................

Jn 6, 51-58

"El pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món"

Reprenent la imatge del mannà, Jesús es presenta com el pa baixat del cel, i el seu do és el que ens fa viure. Quan es va escriure aquest evangeli, la pràctica eucarística estava ja sòlidament establerta, i és a la llum del Sopar que es comprenen les paraules de Jesús.

Jesús és el “pa viu” que pot satisfer totes les fams; els aliments terrenals (la set de diner, els honors, el poder) mai podran satisfer plenament el cor humà. Jesús s’ofereix ell mateix: la seva persona, “la carn” designa la condició humana, en la seva vessant de feblesa i limitació, és la manera d’estar present el Verb, la Paraula; i ofereix també la seva vida (“la sang”).

En el “menjar”, com a assumpció de la Paraula, hi trobem l’experiència dels profetes, que van tenir d’empassar-se la Paraula de Déu: Jr 15, 16 “Quan m’arribava la teva paraula, jo la devorava ...”; Ez 3, 1-3 “Fill d’home, menja això que reps. Menja’t aquest escrit i ves a parlar a Israel ...”. Menjar o beure, simbòlicament, és assumir, identificar-se, amb el que es menja o es beu i, en el cas de Jesús, comporta assumir, adherir-se, al missatge que ens ofereix la seva persona durant tota la seva vida.

Amb aquest llenguatge simbòlic, Jesús ens vol dir que la seva història (la carn) i la seva vida (la sang), han estat per donar-nos vida a nosaltres.

(Recuperat d'agost de 2012) 

Diumenge XIX de durant l'any

1Re 19, 4-8

El s.IX aC, el profeta Elies lluita, en el regne del Nord, contra el desplegament de la idolatria patrocinat per Jezabel, la dona del rei Acab, que acaba amenaçant de mort Elies, i es veu obligat a fugir al desert. Desanimat, dubta de si mateix, i demana morir; però descobreix la compassió de Déu: un àngel li aporta l’aliment necessari que li treu l’angoixa i pot emprendre el camí de 40 dies (40=una vida, però també un temps de preparació) fins arribar a la muntanya del Horeb (que els del Sud nomenen Sinaí), on també Moisès es va trobar amb Déu.

En el desert de la nostra civilització, a vegades, també tenim una sensació semblant a la d’Elies ... però Déu és allà.

...............................................................

Jn 6, 41-51

"Jo sóc el pa que dona la vida"

El poble sabia bé que l’únic aliment espiritual era la Paraula de Déu, i ara resulta que Jesús pretén ser aquest aliment que, baixant del cel, dóna vida ... "però no és el fill de Josep?". Jesús, però, segueix el seu discurs sobre el signe del pa, recolzant-se en la idea proposada pels profetes de que la Paraula de Déu és aliment.

"Ningú no pot venir a mi si el meu Pare no l’atrau" ... en l’obra de salvació, la iniciativa és de Déu, però no ens hi obliga pas, vol una resposta lliure. Es suficient deixar-se atraure per Déu, deixar-se instruir, com està escrit: "Tots seran instruïts per Déu" (Is 54, 13).

Segons ens descriu Joan, la vida eterna no és pas una realitat de futur que afecta al més enllà, sinó que afecta la vida present dels homes: "el qui creu en mi té la vida eterna" ... el verb "tenir" està en present. El creient no ha pas d’esperar la vida eterna, ella és atorgada des d’ara a aquell qui posa la seva confiança en el Senyor. Però això no tindrà efecte si no acceptem posar-nos en camí, com Elies, i ens aturem en les aparences, com fan els jueus, que coneixen massa bé aquest Jesús fill de Josep, i es perden el sentit de les seves paraules.

"... és la meva carn", que alguns ho relacionen amb la seva Passió i Mort; però "carn" és persona, i es podria interpretar que el missatge de la seva Paraula es posa també de manifest en el seu comportament personal, que no va dubtar en assumir la mort, per mantenir-se fidel a la veritat.

JiR

(Recuperat d'agost de 2009)

Diumenge XVIII de durant l'any

Ex 16, 2-4. 12-15

            Després de passar el mar a peu sec, comença pel poble el pelegrinatge dins el desert, lloc de set i fam. Se’ns vol recordar que el desert és la carència de tot, i a tothom pot arribar, un moment o altre, aquest desert. El poble reclama menjar a Moisès, però és contra Déu que murmura. Déu escolta el poble, l’ha posat a prova, comprèn les recriminacions, i li envia aliment.

            El poble d’Israel, en aquesta situació, pot experimentar com Déu ajuda als que en Ell confien. Déu es cuida del poble, l’alimenta i l’educa. 

..........................................................                                                                                                 

Jn 6, 24-35

              És bo de veure com la gent busca Jesús ... actitud digne de ser imitada.

            La gent segueix Jesús perquè satisfà les seves necessitats naturals: cura malalts i dóna menjar. Però el signe del pa que va compartir tota la multitud, no és tan clar, no és suficient per generar-los la fe. No acaben d’entendre la missió salvadora de Jesús: “¿com hem d’actuar ...? pregunten ... “creure en aquell que Déu ha enviat”. Amb aquesta resposta, Jesús resumeix la diferència que hi ha entre la llei i la gràcia: sota la llei, calia “fer”, sota la gràcia, cal “creure”.

            Però la gent encara no creu, i demanen a Jesús un miracle espectacular. No és suficient la multiplicació dels pans, i fan referència al mannà donat per Moisés al desert. Però és el Pare qui dóna el pa que baixa del cel, i “jo soc aquest pa que dóna vida”, els diu Jesús.

            Aquest discurs del pa de vida, fa pensar en el pròleg de l’evangeli de Joan, en que presenta Jesús com el Verb que ha vingut al món a portar-hi la vida, “el qui és la Paraula s’ha fet home ,,,”. Sovint, en l’Antic Testament, la Paraula es compara a un aliment: “... l’home no viu sols de pa, sinó de tot allò que surt de la boca de Jahvé” (Dt 8, 3).

            Jesús es presenta com a “fill d’home”, i també com “l’enviat de Déu”, dos títols pels que, en aquella època, es designava el Messies.

Joan i Roser

(Recuperat d'agost de 2012)