Diumenge VIII durant l’any

Sir 27, 4-7

            S’expressa la idea que el veritable sentit del nostre cor es tradueix amb les nostre paraules; és a dir, que amb la seva paraula, l’home s’expressa sempre ell mateix.

            Aquesta idea es reflecteix a partir d’imatges molt evocadores (un sedàs, un forn i un arbre) que porten a unes petites històries per il·lustrar aquest ensenyament de saviesa.     

   

..........................................................................             

Lc 6, 39-45

"No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents"

        S’explica en el text, una mena de paràboles, basades en proposar dues imatges oposades: 

        1) la brossa i la biga que cobreixen l’ull, i que en diferent intensitat dificulten la visió. Es tracta d’una invitació a no jutjar un fet o una circumstància, plantejant  la mesura per judicar, que molt sovint, és molt diferent quan es refereix a si mateix, o als altres.   Es critica el no saber reconèixer les pròpies limitacions. Et creus clarivident i capaç de donar lliçons, conduir a un altre que creus és cec ... sense considerar el grau de la teva pròpia ceguesa i limitacions ; és necessari reconèixer el propi defecte, i traient prèviament la biga del teu ull, llavors, veient-hi clar, el podràs ajudar bé a l’altra, i posar-vos d’acord.

        2)  una alta imatge és la del arbre bo i l’arbre dolent. Cada arbre, cada persona, es jutge pels seus fruits; és una invitació als deixebles, i a tothom, a considerar si les seves obres son bones.          

Són unes petites paràboles que reflecteixen una evident realitat, que no sempre arribem a descobrir, però cal atendre, perquè s’ha de corregir. 

 Joan i Roser

(Recuperat de març de 2019)

Diumenge VII de durant l'any

1Sa 26, 2, 7-9, 12-13, 22-23

            Es fàcil d’entendre que David es deixa perdre la venjança que l’atzar li ofereix (cal pensar que això passa en una època en que les costums no eren pas així de delicades); per Abisai, està molt clar que es Déu qui l’ha portat aquí. Però ¿perquè David no actua? el sol motiu que invoca es el respecte que li ofereix la tria de Déu “no vol fer mal a l’ungit de Déu”.

            D’entrada, l’autor ens voldria descriure el tarannà de David, respectuós amb les opcions de Déu, magnànim, que refusa venjar-se i comprèn que no es pas Déu qui posa els enemics al nostre abast. David respecta un enemic perillós pel fet que l’havia  escollit Déu per rei ... després, però, vindran uns altres temps en que es descobrirà que cada home, d’arreu, ha rebut la unció de Déu ... tots som escollits de Déu, i ens mereixem un respecte mutu. En realitat això ja s’insinua en aquest text, en que Déu protegeix tant a David com a Saül: a David, mantenint adormits Saül i els seus guerrers ... i a Saül, inspirant a David el respecte per aquell que ha rebut la unció reial.

 .............................................       

Lc 6, 27-38

"Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet"

            Cal destacar del text les frases “estimeu als enemics” i “feu als altres allò que voleu que ells us facin”, acompanyades  d’unes paraules que lloen la no violència i la generositat. Jesús posa en pràctica el que esta escrit en la Llei (Lv 19, 18) “estima als altres com a tu mateix”.  Però Jesús dona a la Llei una orientació radicalment nova: no es tracta d’estimar sols al pròxim, sinó també al llunyà, a tothom, fins i tot als enemics.

             La característica del nou estil del Regne es l’amor que no espera reciprocitat; a imatge de Déu, l’home es empès a mirar amb misericòrdia tots els homes, incloent els enemics. A la comunitat de Lluc, enmig de l’Imperi i excomunicada per la sinagoga, no n’hi faltaven d’enemics. Déu, però, es misericordiós i ens convida a imitar-lo. Es una crida a la santedat, no pas fonamentada en el compliment d’unes normes en la nostra vida personal, sinó en adequar la nostra resposta a l’amor de Déu.

            “Posar l’altre galta” es tracta de no ser violents, no pas beneits ¿quantes vegades s’ha utilitzat la “resignació cristiana” per fer callar les veus incòmodes? També ens vol dir que a l’hora de proclamar la veritat cal no cedir i refermar la insistència, encara que els primers intents hagin comportat sofriment i amenaces.

Joan i Roser

(Recuperat de febrer de 2019)

Diumenge VI de durant l'any

Jr 17, 5-8

Els reis d’Israel s’equivoquen, amb la idolatria, que introdueix altres cultes dins el poble, i també amb les aliances, ja que quan es demana protecció a un altre rei de la terra, se’n esdevé vassall, es perd la llibertat ... i van acabar exiliats a Babilònia.

Davant el poble que busca la seguretat en les aliances humanes, Jeremies crida a fer confiança en la aliança amb el Senyor. L’esdevenir del poble, és una tria entre dues possibilitats, dues situacions, que Jr descriu amb imatges manllevades de la natura: si un arbre, arrela vora de l’aigua, no deixa mai de donar fruit.

Maleir, en els profetes, vol dir posar-se en guàrdia, s’ha pres un camí perillós que acabarà malament; beneir, és un encoratjament, és com dir que s’ha triat el bon camí.

.......................................................................................

Lc 6, 17, 20-26

"Feliços vosaltres..."

Jesús “s’atura en un indret pla”, on té lloc la vida quotidiana de la gent i, entre els qui l’escolten, es poden distingir dos grups: els deixebles, i una gentada del poble jueu i estrangers; les paraules de Jesús s’adrecen a tothom.

El sermó de la plana, és una invitació a veure d’una altra manera, la realitat que vivim, és un capgirament dels nostres valors dominants, que no són els del Regne. S’hi troba el llenguatge dels profetes, a vegades sever i amenaçador, i d’altres encoratjador.

Quan Jesús parla de “feliços”, s’adreça als deixebles; la seva benaurança està ja en la tria que han fet de seguir-lo, que comporta pobresa, doncs ho han deixat tot. Els “ais” o malaurances, van dirigits a un “vosaltres” poc concret. En certa manera, es vol contrastar la mirada de Déu amb la mirada dels homes, que sovint s’equivoquen d’objectiu i admiren les riqueses i vicis de la vida.

En les 2ª i 3ª benaurances, i en les 2ª i 3ª malaurances, Lluc introdueix l’expressió “els qui ara ...”, probablement perquè escriu per unes comunitats molt concretes, a qui coneix.

Aquesta oposició entre benaurances i malaurances, no és pas dividir la humanitat en dos pobles diferents. Tots formem part, a la vegada, d’un i l’altre grup, i Jesús intenta fer veure a cadascú la pròpia situació, per esmenar-la si cal. 

JiR

(Recuperat de febrer de 2010)

Diumenge V de durant l'any

Is 6, 1-8

Es descriu la vocació de Isaïes, concretant que va ser l’any 740, en que va morir el rei Ozies a causa de la lepra. Quan Isaïes diu “vaig veure”, ens vol dir que no es tracta pas d’un relat, sinó d’una visió, que vol descriure la grandesa i el poder de Déu, semblant a d’altres manifestacions de Déu, en la Bíblia.

El “Sant, sant, sant és el Senyor ...”, fa pensar en el “Sant ...” de les nostres misses, que data, doncs, com a mínim, dels temps de Isaïes. Dir que Déu és Sant, en sentit bíblic, és dir que és Tot Altre, que no té res a veure a com és l’home i, per tant, és impossible imaginar-se com és Déu, mai podrem descriure’l amb paraules humanes.

Davant la majestat de Déu, Isaïes reconeix la seva petitesa, és un home de llavis impurs; una primera etapa imprescindible, dins la nostra relació amb Déu ... però, amb el foc de l’altar, Déu purifica els llavis del profeta que, així, podrà anunciar la Paraula de Déu. És Déu qui pren la iniciativa per fer-se proper a l’home, per desfer l’abisme que ens separa d’Ell.

.......................................................................................

Lc 5, 1-11

"No tinguis por: des d'ara seràs pescador d'homes"

Es pot constatar un protagonisme particular de Pere: hi ha dues barques, però Jesús puja a la de Pere, i és a ell a qui demana de pescar. El vertader miracle que es produeix, està en creure, quan tot semblava il·lògic, tant per l’experiència de Pere com a pescador, com per haver passat tota la nit sense pescar res.

Aquesta acció extraordinària de Jesús, és el signe de que el compromís a seguir Jesús portarà els seus fruits, transformarà els homes. Simó se’n adona de qui és Jesús i pren consciència de la seva indignitat “sóc un pecador”, semblant a com reacciona Isaïes, “soc un home de llavis impurs” ... però aquest reconeixement sempre provoca en Déu un “no tinguis por” ... i Jesús diu a Simó/Pere: “no tinguis por, seràs pescador d’homes”. El mot grec que es tradueix per pescador és, en realitat, “agafar vius”, que es refereix a pescar amb red, en que els peixos surten vius. En aquest cas, seria treure els homes del mar (que és el mal) i impedir que s’ofeguin, és salvar-los.

Semblant als profetes, els pescadors cridats ho deixen tot per seguir Jesús. Estem davant el misteri de la nostra col·laboració en l’obra de Déu: no podem fer res sense Déu, però Déu no vol fer res sense els homes. La sola condició que se’ns demana és la confiança i la disponibilitat.

Joan i Roser

(Recuperat de febrer de 2010)

La presentació del Senyor

Ml 3, 1-4

El profeta Malaquies escriu cap els anys 450 aC; no hi ha rei i són els sacerdots qui exerceixen l’autoritat, i l’Aliança entre Déu i el seu poble, en certa manera, passa per ells. Però els jueus viuen uns temps difícils: la situació religiosa i moral s’ha degradat, el culte negligit, alguns volen enganyar amb falses ofrenes, i la Llei no és respectada.

Malaquies proclama que Déu no deixarà durar aquesta situació i enviarà “un missatger perquè obri el camí davant meu”. Serà un temps de proba i s’encarregarà d’esborrar la corrupció dels ministres del culte “purificant els fills de Leví”; serà una restauració i un retorn als valors del passat.

Més tard, Jesús citarà Malaquies quan proposa Joan Baptista (Mt 11, 7-10) com el “missatger que li prepara el camí”.

.............................................................

Lc 2, 22-40

"...llum que es reveli a les nacions..."

Maria i Josep van a Jerusalem per acomplir tot el que estava prescrit per la Llei. És dins el marc de la Llei d’Israel que s’ha manifestat la salvació de tota la humanitat. La llarga espera d’Israel a ser alliberada, és representada pel reconeixement de dues persones senzilles, Simeó i Anna, que serveixen Déu, nit i dia, amb la oració.

L’Esperit inspira Simeó les paraules que revelen el misteri d’aquest Infant; era un home just i religiós que esperava “la consolació d’Israel” i, aixecant l’Infant, posa de manifest la ”llum del Salvador, que es revela a les nacions”, i “la glòria del poble d’Israel”; el projecte de salvació de Déu concerneix tota la humanitat. Sorprèn que aquest caire universal de la missió de Jesús, es proclami precisament dins el Temple jueu, zelós del seu privilegi exclusiu.

En quan a Anna, estava també plena d’impaciència, i parla de l’Infant a tots els qui “esperaven l’alliberament de Jerusalem”.

“L’Infant creixia i s’enfortia, ple d’enteniment, i el favor de Déu l’acompanyava”: l’encarnació esdevindria tot un procés històric. Si realment era un home, havia d’anar assumint progressivament la missió que devia acomplir. Lo qual estaria clarament en contra de la interpretació, que alguns han fet, de que Jesús no podia “créixer”, perquè ja havia nascut perfecte.

Joan i Roser

(Recuperat de gener de 2014)