Ez 34, 11-12, 15-17
Aquest passatge d’Ezequiel neix en un moment de màxima vulnerabilitat històrica i espiritual per a Israel. Després de la caiguda de Jerusalem, la destrucció del Temple i la deportació a Babilònia, el poble viu el desarrelament i la sensació d’haver perdut les seves referències. En aquest escenari, la temptació de pensar que Déu ha trencat l’Aliança o s’ha desentès del seu poble és profunda.
1. Context i trencament amb els "pastors" humans
En el món antic del Pròxim Orient —des de la tradició reial d’Israel fins a figures com Hammurabi molt abans d’Ezequiel—, el governant s’assimilava a un pastor i el mateix ceptre reial remetia al bastó de conduir el ramat. Però la catàstrofe de l’exili posa en evidència el fracàs dels dirigents locals (el rei, la cort i els qui tenien responsabilitat de govern): en lloc de cuidar i protegir, han conduït el poble al desastre.
Ezequiel no amaga les responsabilitats compartides ni el pes especial dels qui governaven, però el centre del text no és la condemna, sinó el canvi d’horitzó: allà on els pastors humans han fallat, Déu assumeix directament la cura del ramat.
2. La força del «Jo mateix» i la fidelitat a l’Aliança
El cor del fragment és la implicació personal i insubstituïble de Déu: «Jo mateix» buscarà, aplegarà i pasturarà les ovelles. Aquesta repetició subratlla que la salvació i la recuperació de l’esperança no depenen d’una restitució política immediata ni de nous poders humans, sinó de la fidelitat de Déu a l’Aliança.
És especialment significativa l’atenció posada en les ovelles dispersades «el dia de núvols i boira» —una imatge clara de tempesta, foscor, confusió i desorientació, com la que travessen els exiliats. Déu no dóna per perduts els qui s’han extraviat enmig de la prova; va a buscar-los i els condueix cap a una «bona pastura», símbol de seguretat, aliment i vida.
3. Justícia i discerniment dins del ramat (v. 17)
El final del fragment (v. 17) introdueix una dimensió exigent: Déu pasturarà «totes amb justícia» i farà justícia «entre ovella i ovella», i també entre moltons i bocs. La promesa d’acollida i reunió no significa indiferència moral ni barreja sense criteri dins de la comunitat:
La justícia de Déu protegeix els més dèbils i ferits i posa límit als abusos o a les dinàmiques d’imposició dins del mateix poble.
L’esperança que ofereix el profeta és alhora consoladora i transformadora: convida a reconstruir la comunitat sobre la fidelitat de Déu i la justícia, no sobre la lògica del poder que va portar la ruïna.
Clau de lectura actual
Llegit avui, aquest text interpel·la tant els qui exerceixen responsabilitats (socials, eclesials o comunitàries) com qualsevol persona que visqui moments de «núvols i boira» o de desarrelament. Recorda que l’esperança autèntica neix de saber-se acompanyat i cercat quan tot sembla perdut, i que el veritable lideratge es mesura per la cura dels més fràgils i per la justícia.
Aquest passatge de l’evangeli de Mateu clou el gran discurs escatològic de Jesús i connecta directament amb la imatge del pastor d’Ezequiel 34: aquí el Fill de l’Home, que s’asseu en el seu tron de glòria, exerceix com a Rei-Pastor que separa les ovelles dels cabrits.
1. Un horitzó universal: «tots els pobles»
L’escena té un marcat estil apocalíptic i un abast universal: davant del Fill de l’Home es reuniran «tots els pobles», sense excepció —també aquells que no han conegut explícitament l’anunci de Jesús.
El criteri de discerniment no és un repertori de declaracions doctrinals ni una pertinença formal, sinó una pràctica concreta de misericòrdia i justícia cap als qui pateixen. Per això, l’astorament d’uns i altres («Senyor, quan et vam veure…?» / «Quan et vam veure… i no et vam servir?») és tan revelador: la relació real amb Crist es pot haver viscut de manera inconscient o, a l’inrevés, pot haver quedat reduïda a una adhesió de paraula sense fets.
2. La identificació radical amb els més vulnerables
El nucli teològic i espiritual del text és la identificació del Fill de l’Home amb «un d’aquests germans meus més petits»: qui té fam, set, és foraster, va nu, està malalt o a la presó.
No es tracta només de compassió externa o d’ajuda paternalista: Jesús es posa en el lloc dels qui no tenen veu ni recursos i converteix la seva vulnerabilitat en el lloc de trobada amb ell.
En aquest passatge, fer justícia significa respondre efectivament a la necessitat de l’altre. El lligam amb Déu i l’amor al pròxim queden inextricablement units: separar-los és buidar de contingut la fe.
3. La separació entre ovelles i cabrits
La imatge del pastor que separa les ovelles dels cabrits —una feina quotidiana de capvespre per protegir el ramat— expressa el contrast entre dues maneres de viure davant del proïsme:
Els qui han acollit i servit en allò bàsic i quotidià entren en la benedicció i el regne preparat des de la creació del món.
Els qui han passat de llarg davant la necessitat concreta descobreixen que una religiositat o un discurs sense obres no sosté el lligam autèntic amb el Senyor.
Clau de lectura actual
Mateu 25, 31-46 desplaça l’atenció des de l’especulació sobre el futur cap a la responsabilitat del present. No convida a jutjar els altres, sinó a revisar la pròpia mirada: on reconeixem avui els «més petits» i quins gestos concrets de justícia i acollida fem en la vida quotidiana.
(Basat en els comentaris del Dr. Joan Minguella)

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada